Encender la noche

FITXA
=====
Títol: Encender la noche
Autor: Ray Bradbury
Il·lustrador: Noemí Villamuza
Edició: Kókinos (2005) – http://www.editorialkokinos.com/
Edat: de 6 a 8 anys
Temàtica: Por de la foscor

RESSENYA
=========
Ray Bradbury va escriure aquest conte, publicat originàriament el 1955, quan la seva dona estava embarassada del seu primer fill, i recordant la seva pròpia por de la foscor quan era petit. Va escriure una història “per preparar els meus fills, encara que sigui poc, pel moment en què la llum deixa de ser-hi i apareix la lluna”. El conte va ser publicat originalment amb il·lustracions que oferien un clar tribut a Escher.

La història en sí és simple: se’ns presenta un nen protagonista a qui no li agrada la nit (no es diu en cap moment que tingui por d’ella; només que no li agrada), i per això mateix li agrada tot el relacionat amb la llum. Tampoc li agraden els interruptors pel què comporten: la possibilitat d’apagar les llums. Això no li permet sortir a jugar amb els altres nens, i sempre el veiem sol i trist. El punt d’inflexió en la història apareix amb l’altra protagonista, una nena anomenada “Oscuridad”. Aquesta nena li ensenyarà al nen (del qual no coneixem el nom) a mirar les coses des d’un altre punt de vista: els interruptors no serveixen per apagar la llum, sinó per encendre la nit, i tot el que de bo porta aquesta amb ella: les estrelles, la lluna i el soroll dels animals. Així, el nen aprèn a estimar la nit igual que havia fet abans amb el dia, i això li permet gaudir no només de tots els elements introduïts abans, sinó també del joc amb els altres nens.

Com veiem, doncs, el missatge és clar i concret (no ens ha de fer por la foscor o la nit perquè també hi ha elements positius en la mateixa), però permet també una lectura més abstracte, que ens ensenya a mirar allò que ens envolta des d’una altra perspectiva, des de posicions diferents, per descobrir que no tot és blanc o negre (bo o dolent), sinó que ambdós elements es barregen, com en el ying i el yang. L’àlbum es pot llegir, doncs, com una crida a intentar entendre allò que és diferent, que a primera vista no ens agrada o ens fa por (sigui això la foscor o qualsevol altre aspecte de la vida). Aquestes dues lectures del text (una òbvia o superficial, i una altra més profunda o abstracta) el fan apropiat per a lectors de totes les edats.

Acompanyen el text les il·lustracions de Noemí Villamuza, fidels a l’estil que ja ha mostrat en altres àlbums com De verdad que no podía. Són dibuixos dels personatges (sobre tot del nen protagonista i de “Oscuridad”), de gran format, i que acompanyen el contingut del text en l’ús de les ombres i els espais en blanc i negre. L’important dels dibuixos no és tant el nivell de detall (els escenaris són gairebé inexistents, i els dibuixos dels personatges tenen un aire d’inacabats, d’esborranys) sinó més aviat la interpretació simbòlica del text (per exemple, en la representació dels interruptors, dels animals de la nit, etc.)

(Sfer)