FITXA
=====
Títol: El pastís caigut del cel
Autor: Gianni Rodari
Il·lustrador: Bruno Munari
Edició: La Galera, febrer de 2007 (originalment publicat el 1986 en la col·lecció “Els grumets de mar enllà”)
Edat: de 8 a 10 anys
Temàtica:
Puntuació: 3 de 4
RESSENYA
=========
La Galera continua recuperant històries del clàssic Rodari, a qui tan bé se li dóna la creació d’històries fantàstiques que tenen, però, un fort component realista. És el cas d’aquesta història: la premisa (un pastís gegantí que apareix un bon dia al cel del Trullo - el barri romà on succeeix la història - i l’explicació d’aquest fenòmen) no podria ser més inversemblant, però els personatges i les seves reaccions, els diàlegs, i el desenvolupament i desenllaç de la història tenen un aire de comèdia costumbrista italiana gens allunyat de quelcom que podria passar un dia qualsevol.
Els protagonistes són una família (pare, mare, fill, filla i gos), el pastís i el seu creador, i un elenc de secundaris (policies i militars, veïns i veïnes del barri, i sobre tot nens i nenes) que es dividiran en dos grups: per una banda, els adults seriosos i responsables, però alhora buròcrates i polititzats, que veuen en el pastís una amenaça d’origen probablement extraterrestre (en alguns moments als lectors contemporanis les reaccions els sonaran a paròdia de les pel·lícules de Hollywood sobre invasions alienígenes); i per l’altra, és clar, els infants, que des del principi i davant les evidències, veuen ben clar que l’emperador no porta roba... o el que és el mateix, que allò no és cap nau marciana, sinó un pastís gegant, i que la solució per desfer-se’n d’ell és a l’abast de les seves “boques”.
L’Àlvar Valls, que signa la presentació del llibre, expressa de manera implecable el doble fons de la història:
El pastís caigut del cel és un llibre divertit, un llibre que fa riure molt. Però no és un “llibre de riure” i prou. Es tracta, com la majoria de les novel·les d’en Rodari, d’una original paràbola que, a partir d’una situació absurda que genera derivacions no menys absurdes, satiritza la realitat, en part pel simple gust de la sàtira – ja sabeu aquella gran veritat que mig món se’n fum de l’altre mig –, però en molt bona part també per fer una crítica d’aquelles coses de la realitat que a l’autor no li agraden, per desemmascarar la lletjor, el perjudici i fins el dramatisme de coses terribles com, en aquest cas, la bomba atòmica i les seves amenaces i conseqüències.
Tot plegat, Rodari ho exposa amb el seu estil senzill, amè i poètic de dir les coses, amb la seva manera xocant i intel·ligent d’encadenar els fets, i amb la seva gràcia i la seva traça a l’hora de fabricar i moure fins al més petit detall uns personatges entranyables, plens d’humanitat, amb els quals el lector s’identifica tot d’una perquè són personatges trets de la realitat, que formen part de la bona gent del carrer que coneixem i que tractem cada dia; uns personatges amb els quals ens emmirallem de gust perquè les seves virtuts i els seus defectes, i les seves inquietuds, són, ni més ni menys, les virtuts i els defectes i les inquietuds de tots plegats.
FITXA
