FITXA=====
Títol: Oh, quin dia més divertit!
Autor: Gyo Fujikawa
Il·lustrador: Gyo Fujikawa
Edició: Barcelona: Joventut, 2010
Edat: a partir de 4 anys
Temàtica: jocs, contes i cançons dels més petits
RESSENYA
=========
A la contraportada del llibre hi diu “encantador i d’estètica vintage”. Bé, suposo que podria ser... ja que no sóc una experta en determinar que és i que no és vintage. Però, per ser honesta, he de dir que jo no li he trobat “ni encant ni estètica ni vintage”. A mi m’ha semblat un conte més aviat cursi. Un pèl antic. D’aquells que podries trobar -amb les pàgines esgrogueïdes- en una caixa amb tot de coses velles.
De fet, ara que me n’adono, crec que aquest conte té una característica molt especial i que penso val la pena comentar, una característica de gran valor i més pròpia de la física quàntica que no pas de la literatura infantil, i és que te la capacitat d’anar enrere en el temps! De debò, perquè només començar a llegir-lo vaig sentir dins el meu cap una veu terriblement aguda (aquell to que fan servir alguns adults per a comunicar-se amb els més petits) narrant-me cada una de les situacions, i també vaig tenir la sensació de tornar al pati de l’escola -però no al pati de la que havia estat la meva escola... si no al pati de l’escola dels meus pares-. La senyora que me’l llegia també portava ulleres molt gruixudes, un monyo molt tibat i una bata de ratlles.
L’argument del mateix és retratar el pas d’un dia qualsevol en el món dels més petits, des de l’esmorzar fins als jocs de pati. Entre cançons, poemes i rodolins transcorre tota una jornada d’activitats pròpies dels infants.
Això sí, coherent ho és... i molt. Perquè s’ha de reconèixer que és igual de cursi el text que les il•lustracions. No pateix cap tipus d’anacronisme en aquest sentit.
Òndia, a la Sílvia no li ha agradat gota aquest llibre. Jo he de dir que entenc tots els seus comentaris i que justament jo tinc tendència a enamorar-me d'il·lustracions molt atrevides i rares, etc. però aquest llibre el vaig estar fullejant una bona estona i a mi no em va molestar totes aquestes pegues que hi troba la ressenya. crec que és d'aquells llibres per tenir a casa durant molts anys, que parlen de les estacions, que surten nens jugant, detalls per entretenir-se. No és per fer-ne una lectura linial, sinó per anar trobant i fullejant. Potser sí que em va semblar entrenyable perquè em recordava alguns dels llibres de quan jo era petita.
ResponderEliminarpotser si només donem aquest llibre sí que és greu per culpa del to infantilitzant que deia la ressenya, però a mi, aquest llibre barrejat amb una Lee, una Carrasco i un Heidelbach em sembla una opció més per donar un ventall ben ample.
Sintonia absoluta amb la Sílvia. No em va agradar gens. I la felicito per ser tan clara en el seu comentari.
ResponderEliminarI, a més, em va semblar ple de moralina. Per mi, gens recomanable.