Mira què tinc!

FITXA
=====
Títol: Mira què tinc!
Autor: Anthony Browne
Il•lustrador: Anthony Browne
Edició: Intermón Oxfam, 2011
Edat: de 6 a 8 anys
Temàtica:


RESSENYA
========
Arriba un moment, en la vida de tots els qui ens dediquem a això de llegir i comentar llibres de literatura infantil, en el qual ens enfrontem a un Clàssic – així, en majúscules. El moment et pot arribar davant d’un Maurice Sendak, una Kveta Pacovska, un Roberto Innocenti... A mi, m’ha arribat el moment quan em vaig trobar al davant aquest llibre de l’Anthony Browne i em vaig posar el repte de fer-ne la ressenya. Un repte autoimposat, però repte al cap i a la fi. Ningú no m’ha obligat, però volia demostrar-me a mi mateixa que era capaç de fer-ho.
Browne ens proposa una història amb dos infants protagonistes que són en realitat personatges al•legòrics que volen representar per una banda el materialisme i per l’altra el poder de la imaginació, del món interior. El materialisme és clar i evident pràcticament des de la pàgina 1 en la figura de l’Albert, el nen que va fardant davant del Joan de tot allò que té (una bici nova, una pilota nova, una bossa enorme de llaminadures, una disfressa de goril•la...). Sembla, però, que la sort no l’acompanyi, perquè per una banda, les seves preuades possessions no semblen despertar l’enveja que ell voldria en l’altre criatura, i per l’altra, les seves aventures sempre acaben malament (la bicicleta estrellada, la pilota trencant un vidre, la bossa de llaminadures provocant-li una bona indigestió...).
El perquè el Joan no es deleix per les joguines de l’Albert és el quid de la qüestió, i és possible que no ens n’adonem fins a la última plana, però de fet el senyor Browne ens ha estat deixant pistes “visuals” tot al llarg de les il•lustracions que acompanyen la història. Qui necessita de les “coses”, quan li ha estat concedit el do de la imaginació?
Que l’Anthony Browne és un dels grans creadors d’àlbums il•lustrats és quelcom que ja sabíem. Aquest llibre (que de fet no és nou: Everest el va publicar en castellà l’any 1981, i ara el recupera, tant en català com en castellà, Intermón Oxfam: un fort aplaudiment per ells!) n’és un bon exemple: diu el mínim, i utilitza les il•lustracions per mostrar què succeeix; passa de les il•lustracions d’una pàgina sencera a unes altres, dividides en vinyetes, quan el ritme ho demana; juga amb el que dibuixa i el que queda fora de marge de manera sobèrbia; no falten les cites “intervisuals” (ja sabeu: com intertextuals però a nivell d’imatge, perdoneu l’horrorós neologisme per manca de vocabulari) amb altres llibres seus o fins i tot amb referències històricoculturals (mireu el policia del parc... i mireu les seves sabatilles!); i un final que demana a crits que el lector torni al començament per embadalir-se de nou en els detalls, per comparar les planes en paral•lel, per buscar i jugar i imaginar... tal com fa el seu protagonista.

[Llegiu el comentari que va fer L'Elefant Trompeta d'aquest llibre].