Comerç de poemes, poemes de comerç

FITXA
=====
Títol: Comerç de poemes, poemes de comerç
Autora: Lola Casas
Il·lustradora: Gibet Ramon
Edició: La Galera, 2015
Edat: a partir de 5 anys
Temàtica: comerç, objectes, vida quotidiana


RESSENYA
=========
En català tenim sobre tot tres models de poesia per a infants, diria. Un és el Miquel Desclot, de gran pulcritud i diversitat mètrica i un vocabulari particularment ric, a voltes difícil. Un altre és la Joana Raspall, de gran correcció mètrica, però poca diversitat, un vocabulari en general a l’abast, però que no menysprea les formes literàries, i un filtre temàtic molt proper a l’«educació en valors». El tercer és Lola Casas: irregularitat o llibertat mètrica, vocabulari de carrer, sovint humor. Des del meu punt de vista personal, els llibres més trobats que jo he llegit de Casas són els de colors publicats per l’Abadia de Montserrat: Blanc, Blau, Negre, Roig, Verd. Aquí la llibertat mètrica, afegida a la llibertat que dona l’organització cromàtica, més que temàtica, té moments excel·lents.

Comerç de poemes m’ha deixat més fred. La meva impressió personal (com a lector) és que es tracta un llibre fet d’afegits, més que no concebut d’entrada amb una unitat temàtica rectora. El fet que es destaquin mots en negreta no m’ajuda, més aviat em distreu; no sempre són els mots clau del poema. A la secció «Perruqueria», per exemple, hi ha unes celles, però el poema no té a veure amb la depilació, sinó que comenta, de forma lúdica, la disposició de les celles a la cara: «Com dues ditades / sobre les parpelles / les duem plantades». No penso pas que sigui un mal poema; el que com a lector entenc que vol fer, ho fa ben fet; però el context no enriqueix, sinó que distreu. Un poema tan bonic com «Pensament», que combina el lèxic gramatical amb la força sobtada de la imatgeria dels haiku, al meu parer s’ofega a sota de «Assegurances».

D’altra banda, jo tinc un problema personal (ja com a autor i com a filòleg) amb la rima de versos irregulars, per exemple estructures senar-parell rimades com 4-4-6a-7a-7b-7b-8b. No és la tradició catalana i musicalment no hi sé trobar el sentit. Les estructures més rimades, i alguns apariats transparents, potser són el més fluix del llibre. De «Patates xips», per exemple («Talladetes / tan primetes! / Arrissades, / tan rossetes! / A grapats les he endrapat / (mare meva, quin pecat!) / i la bossa... he buidat») en criticaria la rima pobra, de diminutius i participis, i encara amb un vers final més aviat forçat perquè encaixi. «Llibreter» («El llibreter és la persona / que amb amor, mesura i cura, / t’aconsellarà la millor lectura») no té l’energia imaginista de les «capses de somnis / amb trossets de vida» amb què es defineixen els «Llibres» dues planes més tard. En altres casos rima i ritme fan el seu fet sense queixa: l’endevinalla de la p. 146 guanyarà la riallada dels nanos, i aquí metre i rima ajuden, no al revés.

Els moments d’humor i, a vegades, de menys calaix mètric són els meus preferits. Així, alguns apunts gairebé ramonians, com «@ Arrova» («Nou segell de les adreces / d’un correu / farcit de presses») o «Planxa» («Vaixell de vapor / que llisques / per un mar casolà / ple d’arrugues»). També hi ha moments ben encertats que conviden a la reflexió, filosòfico-vital, com el citat «Pensament» («Ahir: passat. / Avui: present. / Demà: futur. / Fil d’esperança»), o ecològica, com la benzina que és «sang del cor mundial» que hauríem d’«administrar amb cura [...] perquè, senyors i senyores, / queda clar: no tot s’hi val».

Potser en la valoració general influeix que llegeixo aquest llibre després d’El domador de paraules, de la mateixa casa però d’un mestre de la tècnica, com ara Desclot. En tot cas, trobo probable que el to conversacional, quotidià i molt proper als nanos convenci més al lector en general que a mi amb la meva (de)formació filològica i els meus «no tot s’hi val» mètrics; suggeriria una lectura dels poemes més teatral que musical.