La cançó del cucut

FITXA
=====
Títol: La cançó del cucut
Autor: Frances Hardinge
Traductor: Xavier Pàmies
Edició: Barcelona: Bambú, 2018
Edat: a partir de 14 anys
Temàtica: fantasia, misteri, justícia, identitat


RESSENYA

=========
La Triss Crescent desperta al seu llit, després d’un accident, amb llacunes a la memòria. No triga gaire a reconèixer la seva habitació i els seus pares, però no recorda exactament què ha succeït. A mesura que passen els dies, la noia va recuperant records de la seva vida, però alhora sent cada cop més intensament que alguna cosa va malament: té una gana insaciable, es desperta sovint amb el llit ple de fullaraca, la seva germana petita li té una ràbia impressionant... O potser és por? I el que és més inquietant, les nines cobren vida a les seves mans! La Triss es preocupa en veure que els pares també sospiten que ella no està bé. Així doncs, decideix esbrinar què li passa. Durant la investigació, descobrirà que allò que va succeir el dia de l’accident és més esgarrifós del que es pensava. I això la farà endinsar-se en una aventura fantàstica i perillosa on se l’haurà de jugar per protegir la família.

Vet aquí una altra novel·la apassionant de l’escriptora anglesa Frances Hardinge. Tot i que La cançó del cucut acaba de ser traduïda al català, es va publicar originàriament un any abans que L’arbre de les mentides, el llibre amb què l’autora va aconseguir un ampli reconeixement i premis importants. Ambdues obres comparteixen els trets característics de Hardinge: trames fantàstiques situades en un context històric, intriga amb elements sinistres, personatges femenins carismàtics i una prosa rica. Potser La cançó del cucut és més inquietant i surrealista que el llibre anterior (o posterior, vaja).

Allò que captiva més d’aquest conte de fades fosc, allò que ens atrapa des de la primera pàgina, és el punt de vista. Entrem a la història tan desconcertats com la Triss, sense saber què li ha passat i per què la seva germana, la Pen, s’entesta a perjudicar-la. Anem a les palpentes, deixant-nos portar per la protagonista. A mesura que avança la seva investigació i descobrim la realitat de la Triss, canvia la nostra opinió sobre la noia i sobre la gent que l’envolta. Resulta fascinant que, quan ja havíem empatitzat amb la protagonista, una revelació inesperada ho enderroqui tot i ens convidi a tornar a empatitzar amb ella des d’un altre angle. Aquest viatge emocional que vivim amb la Triss i també amb la Pen (és preciosa, l’evolució de la relació entre les germanes) es potser més atractiu que la trama fantàstica del llibre.

D’altra banda, la novel·la descriu amb encert el context social en què se situa la història: l’Anglaterra del 1923, pocs anys després que acabés la Primera Guerra Mundial. Hardinge ens mostra com s’adapta la població a la situació postbèl·lica: soldats que tornen a casa després del conflicte, famílies que han perdut un fill a les trinxeres i dones que no acaben d’encaixar en una societat que els vol tornar a treure l’autonomia aconseguida durant la guerra. També hi trobem una crítica social a com tracta la població a qui és diferent, a qui només intenta trobar el seu lloc.

Després de tot això, només faltaria dir una cosa: llegiu aquesta novel·la! Però si encara no en teniu prou, podeu mirar aquest vídeo (en anglès) on Frances Hardinge parla del llibre: