La bèstia del senyor Racine

FITXA
=====
Títol: La bèstia del senyor Racine
Autor: Tomi Ungerer
Traducció: Jordi Martín
Edició: Blackie Books Little, Barcelona 2019
Edat: a partir de 7 anys
Temàtica: amistat (i moltes altres coses)


RESSENYA
=========
M'agrada llegir Tomi Ungerer perquè és juganer. Mai saps per on et sortirà, i en un món on la originalitat és cada cop més estandarditzada, és com una glopada d'aire fresc. I això que estem parlant d'una reedició dels setanta. Tant se val. La seva forma de jugar amb el contrast de l'inesperat dins del quotidià encara conserva un aire nou i salvatge, i les situacions que planteja sempre em fan pensar en una desfilada de binomis fantàstics de Rodari, d'idees xocants i imatges passades de voltes, on el text i les il·lustracions es reparteixen els papers d'una forma rítmica i aparentment monòtona mentre l'inusual va in crescendo fins arribar a una traca final on es desvetlla la broma. I en una història on aparentment no passa res, finalment pot passar de tot.

Un dels contrastos que he trobat més interessants és precisament el protagonista de la història, un personatge aparentment anodí com el senyor Racine que és feliç d'una forma políticament incorrecte: menjant-se tot sol les seves peres, sense compartir-les amb ningú. Però quan les peres desapareixen, i apareix la bèstia, també és feliç de trobar un amic i compartir moltes coses amb ell, sense qüestionar l'aspecte de la bèstia més enllà d'un afany per esbrinar què és. Això com a lector adult ja et fa pensar moltes coses, i penedir-te de pensar-les, i és llavors quan veus que l'autor ja t'ha ben ensarronat.

Un altre contrast que m'ha atrapat és tot el seu esforç per esbrinar què és la bèstia. La seva relació amb l'estrany animal i tot el muntatge per presentar-lo davant de la comunitat científica té un gir inesperat i absolutament divertit, que ens permet riure'ns del món dels adults i relativitzar les coses, i també qüestionar el que és important i el que no des d'una forma gens explícita, que és quan realment pot deixar rastre. Ja t'ha tornat a ensarronar.

Però potser el que més em diverteix de tot és veure el posat inalterable del senyor Racine durant tota la història, i encara més la seva reacció final, quan esbrina la identitat de la bèstia. El senyor Racine no perd mai la calma, ni es fa les preguntes que es solen fer els adults, ni es qüestiona si la bèstia és com ha de ser... Senzillament, s'entrega a la trobada, al joc, a la broma com un nen, l'altre nen amagat de la història.

M'ho he passat molt bé llegint el llibre, però imagino que ha de ser encara més divertit llegir la història amb mainada (+7 anys, o en duets, mares/pares i fills, àvies/avis i nets...) ja que desvetllarà moltes preguntes i converses divertides, i també pot pagar molt la pena com a repicó, un cop acabat el llibre i descobert el misteri, tornar-lo a rellegir cap enrere, mirant novament les il·lustracions amb l'emoció de la broma.