El pequeño Brown

FITXA 

===== 

Títol: El pequeño Brown

Autor: Isobel Harris

Il·lustrador: André François

Traducció: Rafael Spregelburd

Edició: Niño Editor, 2016

Edat: a partir de 6 anys 

Temàtica: vida quotidiana

RESSENYA 

=========

El protagonista d'aquest conte és fill del senyor Brown i la senyora Brown per tant ell només pot ser el petit Brown com bé s'autoanomena ell mateix. Viu a un hotel d'una gran ciutat (que per les il·lustracions de gratacels bé podria ser Nova York o Chicago o...). Els seus pares treballen molt i el petit Brown es relaciona amb el personal de l'hotel: ascensoristes, porters, cambrers, feineres... 

No té gaires oportunitats de gaudir a l'aire lliure però un diumenge, la Hilda, una de les majordomes de l'hotel, se l'emporta a passar el dia al camp amb la seva família. El petit Brown experimenta el que és viure d'una manera totalment diferent a la seva: al camp, rodejat d'una gran família, jugant a fer ninots de neu, gaudint d'un gran pastís de xocolata a una taula plena de gent... 

El pequeño Brown és una petita joia que ja té setanta anys de la que podem gaudir gràcies a la bona feina de Niño Editor. Quin serà el secret de la seva vigència? Per a mi, la manera tan intel·ligent d'estructurar una trama ben senzilla amb una veu narrativa infantil autèntica; les il·lustracions a dues tintes i sobretot la voluntat de dirigir-se al lector defugint la condescendència però comunicant-se de manera prou clara perquè el lector tregui les seves pròpies conclusions.

Capublicita Roja

FITXA 

===== 

Títol: Capublicita Roja

Autor: Alain Serres (basado en la historia de Charles Perrault)

Il·lustrador: Clotilde Perrin (et. al.)

Traducció: Xohana Bastida

Edició: Boadilla del Monte: SM, 2020

Edat: a partir de 7 anys

Temàtica: versión humorística de la Caperucita Roja

RESSENYA 

=========

“¿Por qué la publicidad no puede interrumpir más que las películas de la tele? ¿Por qué solo puede colarse en los dibujos animados, las páginas de los periódicos, los programas de radio, los portales de internet, las camisetas, los autobuses y las vallas publicitarias de todos los pueblos y ciudades, y nunca aparece en los libros? 

Sí, claro: puede ser un tanto molesta e incluso irritante para el lector, ¡pero también puede proporcionar mucho dinero al editor! Y además, el lector es libre de cerrar los ojos cuando lleguen los anuncios, ¿no? Así pues, ¡al diablo con las quejas de los protestones! He aquí una gran primicia: el libro publicitario.” 

Con este paratexto en el que los más observadores sabrán detectar la ironía (el “solo” de la segunda pregunta es magistral) nos adentramos en esta versión de la Caperucita Roja en la que la gracia está en que de vez en cuando se interrumpe la historia para ofrecer espacio a un anuncio que está directamente relacionado con la historia. Así, el primero que nos encontramos, después de explicarnos que Caperucita Roja se llama así por la caperuza que le regaló su abuela, es un anuncio de moda infantil de la marca “Caperu & Cita: ropa para 5 a 65 años. La moda de los niños listos.” Seguirán anuncios de los deliciosos pastelitos MICASA (“¡Elegidos mejores pastelitos redondos del año!”), de la empresa de seguros LEÑADORES ASOCIADOS (“Todos los pagos le serán reembolsados íntegramente la segunda vez que se muera”), o de los teléfonos móviles MAGICFONIK (“Solo 3€ el primer mes, y 85€ a partir del mes siguiente”). 

Cada anuncio es obra de un ilustrador diferente*, y es de agradecer el cuidado en la impresión a color y la adaptación de las tipografías incluidas en las ilustraciones, que a veces quedan “ortopédicas” si se trata de una traducción. En este caso, comparando el libro en su edición de SM con las imágenes disponibles en internet de la versión original, en absoluto hemos salido perdiendo y es de agradecer (a ver: debería ser de recibo, pero como no lo es, pues eso). 

Vale la pena detenerse a leer la letra pequeña de los anuncios, y comprobar si tanto niños como adultos reconocen los guiños al lenguaje publicitario (las características, los slogans, las condiciones… ¡más real imposible!). 

Sí, sabemos que hay mil versiones de la caperucita… ¿y qué? Es lo bueno que tienen los clásicos: que permiten funcionar de base para experimentar y probar y hacer parodias tan bien paridas (perdón) como esta. 

____ 

*Laurent Corvaisier, Judith Gueyfier, pef, Thierry Dedieu, Alain Serres, Lucile Placin, Renaud Perrin, Magali Attiogbé, Martin Jarrie, Clémence Pollet, Zaü, Bruno Heitz y Éric Battut.

Korokoro

FITXA 

===== 

Títol: Korokoro

Autor: Emilie Vast

Edició: Barbara Fiore, 2007

Edat: per totes les edats

Temàtica:viatge d’iniciació, amistat, joc, natura, records, creixement, eriçons, ratolins 

RESSENYA 

=========

Un àlbum sense mots de petit format en acordió. 

Korokoro significa rodar en japonès i és aquest moviment circular el que fa avançar tant la narració com el protagonista, un petit animaló que inicia dalt d’una branca aquest roda que rodaràs. Rodant serem lectors acompanyants d’un viatge ple de detalls que recorrerà diferents paisatges naturals, descobrint la varietat d’un ecosistema ric en fauna i flora: veurem formigues, carpes, capgrossos, conills i mussols, mantis, aranyes... i reconeixerem la fulla de l’heura, la flor del nenúfar, l’espiga d’un jonc, una dent de lleó... Cada fruit i fulla serà recollida per la cuirassa feta de punxes que vesteix el protagonista en tant que tot allò viscut genera coneixement i record. El fons és clar i l’autora combina colors plans, pocs, negre, daurat i granat, fa ús de les línies netes i les formes estilitzades. La funda de plàstic on va inserit el llibre complementa i completa la il·lustració de la coberta en un joc de transparències. 

Un llibre d’aire poètic, de lectura tranquil·la, que convida a la contemplació, a l’observació, al descobriment i l’associació d’idees. L’edició francesa va córrer a càrrec de MeMo. 

Una obra delicada amb immenses possibilitats dins l’aula i amb un final que ens fa tancar la lectura amb un somriure i ganes de tornar-lo a fer rodar. 

Web de l’autora.

Web de l’editorial.

El lloc màgic

FITXA 

===== 

Títol: El lloc màgic

Autor: Chris Wormell

Il·lustrador: Chris Wormell

Traducció: Yannick Garcia

Edició: Barcelona: Animallibres, 2020 

Edat: a partir de 8 anys

Temàtica: aventures, família, superació, humor 

RESSENYA 

=========

La Clementina és una nena orfe que viu amb l’oncle Rufus i la tieta Vermilia des que els seus pares van morir. No us espereu una entranyable història familiar: en realitat, la vida de la Clementina és molt trista. Els seus tiets són dos personatges terriblement malvats que la tenen tancada en un soterrani i només deixen que hi surti per fer les feines de la llar. Un dia que s’està sola a casa, la nena aconsegueix arribar a les golfes. A través d’una finestra, descobreix un lloc màgic més enllà de la Gran Ciutat Negra on viu. Des de llavors, la Clementina somia amb fugir de casa i anar a trobar aquell lloc. Potser l’oportunitat d’intentar-ho està més a prop del que ella s’imagina... 

El lloc màgic és la primera novel·la de Chris Wormell. Com a autor i Il·lustrador, Wormell ja tenia una trajectòria destacada: els seus àlbums il·lustrats han guanyat diversos premis; a més, ha fet il·lustracions per a obres d’autors LIJ reconeguts com Philip Pullman. Però tot just ara s’estrena escrivint una novel·la infantil que també ha il·lustrat. 

Precisament un dels principals punts forts d’aquesta obra és la gran harmonia entre text i il·lustració. Wormell ens obsequia amb veritables joies dibuixades, plenes de detalls que no et cansaries mai d’observar, i que encaixen perfectament en la trama. Especialment delicioses són les il·lustracions protagonitzades per l’oncle Rufus i la tieta Vermilia. I és que, amb el permís de la Clementina, els tiets malèvols són la veritable ànima del llibre. 

Hi ha qui hi veu influències de Roald Dahl, en aquesta novel·la. I potser sí que les hi trobaríem, en l’oncle Rufus i la tieta Vermilia. Són dolents i cruels sense mesura, i Wormell els caricaturitza tant a les il·lustracions com a través de les seves accions, sovint enginyoses però que no acostumen a tenir el final que ells esperaven. Certament, les divertides escenes on intervenen els tiets són el millor de la història.

Lletjos i lletges?

FITXA 

===== 

Títol: Lletjos i lletges?

Autor: Lola Casas

Il·lustrador: Gusti

Edició: El Cep i la Nansa, 2020

Edat: a partir de 5 anys

Temàtica: imatge corporal

 

[En castellà, ¿Feos y feas?, publicat per Carambuco ediciones]

RESSENYA 

=========

Lola Casas dedica aquest llibre “A la memòria de Roald Dahl i a la mestra Dolors López i els seus alumnes”. No sé què amaga la dedicatòria a la Dolors, però sí la de Roald Dahl… i és que aquest llibre està directament inspirat per un paràgraf de la novel·la Els culdolla, de Dahl, que es reprodueix al final d’aquest àlbum i us reprodueixo a continuació: 

“Una persona que té pensaments bonics no pot ser mai lletja. Ja pots tenir un nas increïble, la boca torta, una gran papada o dents de conill; si tens pensaments bonics et brillaran a la cara com els raigs de sol i seràs una persona encantadora.” 

Més enllà que puguem o no estar d’acord amb aquesta màxima de Roald Dahl, el llibre és una col·lecció de retrats de persones lletges, d’un lleig com en Gusti amb els seus bolis de colors ha estat capaç de retratar. Són bastant monstruosos! El llibre es desenvolupa seguint diferents parts de la cara, començant pel nas, els ulls, la boca, la configuraicó de la cara, del cabell, la pell, les celles… pot ser només una cosa o una combinació de factors que et facin tenir un poema de cara que… “una persona que té pensaments bonics no pot ser mai lletja”: la Lola posa les paraules, en un text rimat amb un vocabulari ric i agosarat, ple de metàfores i referències (les boques cavernoses, les pells blanquinoses de vampir), i el Gusti acompanya amb cares que faran les delícies dels infants. 

Us recomanem que entomeu la lectura d’aquest àlbum amb papers i bolígafs a mà, perquè un cop l’acabeu les ganes de dibuixar cares i més cares, lletges i desproporcionades, està 100% garantit.

On neixen les ombres

FITXA 

===== 

Títol: On neixen les ombres

Autor: David Lozano 

Edició: Barcelona: Edebé, 2020 

Edat: a partir de 12 anys

Temàtica: 

RESSENYA 

=========

La versió original en castellà d’aquesta obra va guanyar el Premi Gran Angular de literatura juvenil l’any 2006. Donde surgen las sombras va ser publicada només en castellà a l’editorial SM. Gairebé quinze any més tard la recupera Edebé i la publica en català, tot i que no apareix el traductor en els crèdits. 

Entremig, l’any 2017 cal dir que David Lozano (Saragossa, 1974) va guanyar el Premi Edebé en la modalitat de juvenil amb Desconeguts, una novel·la que va despertar (i desperta encara) passions entre públic i crítica. 

On neixen les ombres comença quan l’Àlex desapareix de casa seva després d’haver descobert una web que el deixa astorat. Malgrat que hi ha una nota de comiat, els seus amics no creuen que l’Àlex hagi marxat per voluntat pròpia i comencen a investigar per la seva banda. Finalment la policia s’adona que alguna cosa no encaixa i engeguen una investigació a contrarellotge pel centre de Saragossa per intentar salvar la vida de tots aquests joves. Com ja trobàvem a Desconeguts, la novel·la juga amb una estructura fragmentada que et fa avançar a poc a poc per la trama, multiplicant així el neguit del lector i les ganes d’arribar al final per desvetllar el misteri. 

Tot i que el tema de fons és dur, els snuff-movies o gravacions en directe d’assassinats, l’autor el suavitza donant a tot el llibre un to i estètica de novel·la d’aventures de colla, i convertint les parts que podrien ser més crues en escenes de pel·lícula a l’estil Indiana Jones. 

Amb la perspectiva dels anys, i després d’haver llegit
Desconeguts, penso que és una llàstima que Lozano no hagi fet una reescriptura d’aquell primer llibre perquè, tot i que és evident la seva capacitat de crear intriga i atrapar el lector des del minut zero, potser li sobren algunes pàgines i es podrien polir alguns aspectes de personatges o escenes poc creïbles.

Yovoy

FITXA 

===== 

Títol: Yovoy

Autor: Juan Manuel Díaz

Edició: Sevilla: Editorial Barrett, 2018

Edat: a partir de 4 anys

Temàtica: aventura, viatge, ecologia, món marí, migracions, distòpia

RESSENYA 

=========

Yovoy ens presenta un mon distòpic inundat, on les cases suren ancorades. A les profunditats tot un ecosistema d’animals marins i objectes abandonats. El protagonista inicia un viatge a bord d’una barqueta amb una missió a l’interior. Els tons discorren entre sèpies, roses i grisos aportant nostàlgia i tristesa, només un toc de llum: el blanc de la vela i el verd d’un brot. 

El títol, que és un palíndrom, ens suggereix un viatge d’anada i tornada, una invitació al lector a ser part activa en el desenvolupament del relat: una narració, que si ve és lineal, ens permet imaginar un munt d’històries, relacionar els seus personatges i inventar objectius i fins i tot decidir el temps i el ritme en que avança la trama. 

Em ve a la ment el curtmetratge, que va donar lloc més tard a un àlbum, de La casa de los cubos de Kunio Kato i Kenya Hirata on és jugava també amb un mon de cases submergit i on el baix i el dalt, el cel i el mar creaven dos espais i on l’acte d’immersió era un viatge al record i al passat. La Meritxell Martí i el Xavier Salomó també feien ús d’aquest capbussar-se cap a la profunditat del mar com un viatge d’autodescobriment, com un entrar al subconscient a través de l’element líquid en el meravellós Sota les onades. I l’ús de cadenes, ancores, pesos i banderoles m’ha recordat les il·lustracions plenes de detall d’Einar Turkowski. 

Juan Manuel Díaz va estudiar disseny gràfic i treballa en premsa, publicitat i videojocs. Ha utilitzat el llapis, l’aquarel·la i el retoc digital per crear un àlbum sense mots en el que els números de paginació desapareixen i on esperem que tot d’una facin aparició el capità Nemo o la balena blanca. 

L’autor va ser guardonat amb el Premio Nacional de Ilustración Infantil y Juvenil d’Uruguay el 2014.

 

YOVOY from Editorial BARRETT on Vimeo.

El niño más rico del mundo

FITXA 

===== 

Títol: El niño más rico del mundo

Autor: Markus Orths

Il·lustració: Kerstin Meyer

Edició: Lóguez ediciones, 2019

Edat: a partir de 8 años

Temàtica: relació pare-fill, persones refugiades

 RESSENYA 

=========

Jakob, de 8 años, es un niño tranquilo que explica en primera persona dos semanas cruciales en su vida. Vive en un pueblo con su padre y es un gran aficionado al fútbol. El relato está lleno de anécdotas de partidos de la liga y de la selección alemana. Conocerás a su abuela, encantadora y solidaria, que presentará a su nieto la Ayasha y su hijo Bassam, refugiados en el país. El pequeño Bassam está traumatizado y en un fragmento del libro, la abuela explica a Jakob de forma muy clara y sencilla qué quiere decir esa palabra: 

¿Traumatizado? Un susto de muerte, totalmente indefenso… …Imagínate, Jakob, que caen bombas y tú te encuentras en el sótano y no sabes si sobrevivirás. Tú tienes un miedo de muerte. Entonces estás traumatizado. Después te asustarás con cualquier pequeño ruido porque piensas que, de nuevo, caen bombas. Y tú estás furiosos y trastornado. Y ya no sabes lo que haces. 

Este libro es el segundo que escribe el autor, escritor de novelas, destinado a público infantil. Su primer cuento fue La cebra bajo la cama. 

Es una historia que equilibra la velocidad de la lectura con su comprensión.

Nunca en la escalera...

FITXA 

===== 

Títol: Nunca en la escalera...

Autor: Maureen Johnson

Traducció: Sonia Fernández-Ordás

Edició: Madrid: HarperCollins, 2019

Edat: a partir de 14 anys

Temàtica: Misterio, romántica, adolescentes

RESSENYA 

=========

En la exclusiva Academia Ellingham ya nada es como era. La vida del grupo selecto de adolescentes que tiene la suerte de estudiar en un centro tan prestigioso y poco convencional se ha visto alterada desde que ocurrieron los asesinatos. Quien más ha sufrido las consecuencias es Stevie: la joven investigadora tuvo que abandonar la academia porque sus padres no querían que siguiera allí. Se vio obligada a renunciar a las clases, a sus amigos… aunque no a su proyecto. Porque, desde la distancia, Stevie sigue empeñada en resolver los crímenes del pasado de la academia y ahora también los del presente. 

Pero la suerte está a punto de cambiar para Stevie. Alguien le ofrecerá la oportunidad de volver a la Academia Ellingham, retomar sus estudios y seguir investigando allí. El precio que tendrá que pagar a cambio será alto, porque podría hacer daño a una persona a la que aprecia... ¿Valdrá la pena arriesgarse a perder algo tan valioso por el bien de la investigación? 

Nunca en la escalera… es la segunda parte de la trilogía Truly Devious, escrita por la autora de bestsellers juveniles Maureen Johnson. Ya os hablamos de la primera parte, El caso Vermont, en este mismo blog. Esta segunda novela mantiene el nivel y el ritmo ágil de su predecesora, y vuelve a conseguir engancharnos página tras página. Una vez más, intercala la trama del pasado con la del presente y combina los avances en la investigación de Stevie con su historia sentimental. En esta novela conocemos mejor a los personajes de la primera parte y descubrimos a otros nuevos que serán importantes en el desarrollo de la historia. 

Es cierto que cuenta con el hándicap de ser la novela central de la trilogía: no juega con el factor de la novedad como la primera (de hecho, la parte inicial de este libro, que vuelve a situar a la protagonista en la acción recordando lo que pasó en la novela anterior, puede resultar un poco larga) y, aunque avanza en la investigación, no resuelve los misterios como se supone que hará la tercera. Aun así, mantiene la calidad y nos deja con ganas de leer la entrega final, cuya versión original se publicará en breve bajo el título de The hand on the wall. 

Si queréis descubrir más cosas sobre Nunca en la escalera…, la trilogía o su autora, podéis visitar la web de Maureen Johnson.

El destí d'en Fausto

FITXA 

===== 

Títol: El destí d’en Fausto (una faula pintada) 

Autor: Oliver Jeffers 

Traducció: Anna Llisterri 

Edició: Picassent: Andana Editorial, 2019 

Edat: a partir de 8 anys 

Temàtica: Autoritarisme, natura 

RESSENYA 

=========

Un nou àlbum il·lustrat de l’Oliver Jeffers acostuma a alegrar-nos perquè fins ara sempre ens han semblat obres de qualitat, interessants, ben executades, pensades, que sorgeixen d’una necessitat de crear més que no pas d’omplir forats en el mercat, i perquè Jeffers és un autor que arriba, com pocs altres, tant als infants com als adults que el llegeixen. Les seves obres sempre inclouen un punt filosòfic, sentimental, humorístic, juganer… que atrau a petits i grans, sempre sense caure en un didactisme extrem o el nyonyisme - si m’ho permeteu - d’altres autors. 

El destí d’en Fausto compleix aquestes característiques. Jo no sé si és que ha descobert una fòrmula exitosa i l’està explotant, però… un cop més, ens posa a les mans un llibre que sembla important i pertinent, que tot i explorar un tema que podem trobar també en altres àlbums recents (“D’aquí no passa ningú” o “Ningú com jo”; fins i tot el seu propi “L’ant és meu” podria dir-se que és una exploració similar, tot i que potser amb una “moral” més personal i menys política/global) ens deixa amb la sensació d’haver-nos fet arribar un missatge necessari, sense renunciar a una qualitat artística indiscutible. 

Els protagonistes d’aquest àlbum són “un home que creia que ho posseïa tot” i una flor, una ovella, un arbre, un llac, una muntanya i el mar. L’home, en Fausto, es passeja pel “seu” territori expressant la possessió de tots aquests elements. Alguns no oposen cap resistència, però la muntanya i especialment el mar, sí… i el destí d’en Fausto no els importa pas gens a cap d’ells. 

El magistral ús del ritme i l’espai en blanc, el text absolutament mínim i descriptiu fan que efectivament tot plegat tingui un aire de “faula” contemporània on el missatge no és ni més ni menys “qui tot ho vol, tot ho perd”. A més, amaga també una reflexió més profunda sobre com tots nosaltres estem tractant el medi ambient… i què passarà amb nosaltres quan el nostre voler-ho tot ens porti allà on no hauríem d’arribar: l’esgotament dels recursos del nostre planeta. 

Un cop més, un Jeffers que val la pena sortir a buscar a les vostres llibreries i/o biblioteques de capçalera. Personalment, l’únic que trobo a faltar és la seva caligrafia manuscrita :_____

Viatge al país dels arbres

FITXA
=====
Títol: Viatge al país dels arbres
Autor: J. M. G. Le Clézio
Il·lustració: Henri Galeron
Traducció: Jordi Martín Lloret
Edició: Barcelona: Animallibres, 2020 (L'Arca, 1)
Edat: a partir de 8 anys
Temàtica: Narració breu; Natura.


RESSENYA
=========
No és pas cada dia que els nostres infants tenen el text d’un autor llorejat amb el premi Nobel de literatura a les mans! I quina bona pensada que aquest breu relat els arribi acompanyat de les il·lustracions d’Henri Galeron, que si no té el premi Nobel d'il·lustració és només perquè aquest guardó no existeix! Són dos autors francesos que tenen actualment la mateixa edat, tots dos s’han dedicat a l’ensenyament i tots dos saben adreçar-se al públic infantil amb el mateix respecte i la mateixa complicitat amiga. El llibre, editat per primera vegada el 1978 (Gallimard), arriba ara en català editat per Animallibres, que amb aquest títol estrena col·lecció. Ai, ai, ai, que difícil ho tindran aquests editors per mantenir el nivell! 

La història comença així: “Una vegada hi havia un nen que s’avorria. (...) I llavors se li va acudir la idea d’anar al país dels arbres.” Heus aquí doncs el viatge anunciat pel títol, però no pas (perquè no es tracta de fer un spoiler!) què descobrirà aquest protagonista anònim en aquest país, on els arbres sí que tenen noms propis, a més de l’habitual genèric que els classifica com a roures, avets, eucaliptus o erables. Només cal ser molt pacient i escoltar molt atentament què diuen aquests arbres, ja siguin vells o joves, ballarucs o reposats. I aquesta àrdua tasca d’atenció i assimilació és la que durà a terme l’infant protagonista...i esperem que tots els lectors que tinguin el llibre entre mans. 

Ho faran amb un interès segur si queden tan fascinats com nosaltres per les bellíssimes imatges a tota plana que donen color, forma, caràcter i esperit al llibre, o amb els deliciosos “culs de llàntia” que atorguen dinamisme a unes 20 pàgines de text molt ben maquetades i amb una tipografia de màxima llegibilitat. Galeron és mestre en l’art d’acolorir i il·luminar les escenes més inversemblants, amb un punt de surrealisme oníric que li va al pèl en aquest breu i magnífic relat.

En mi casa somos...

FITXA
=====
Títol: En mi casa somos...
Autor: Isabel Minhós Martins
Il·lustració: Madalena Matoso
Traducció: Patric de San Pedro
Edició: Takatuka, septiembre 2019
Edat: a partir de 4-5 años
Temàtica: contar, números, cuerpo humano 
 

RESSENYA
=========
Takatuka publica en castellano este libro que apareció en 2011 publicado en catalán por Intermón Oxfam, una creación de Isabel Minhós y Madalena Matoso, dos de las personas detrás de la editorial portuguesa Planeta Tangerina, que tantas alegrías nos ha dado (entre otras, ¡De aquí no pasa nadie! / D’aquí no passa ningú! o El libro que hace clap, publicadas aquí también por Takatuka el primero y por Fulgencio Pimentel el segundo). 

En mi casa somos… (que en catalán se tradujo como Aquí a casa som…) es uno de esos raros libros que tienen un claro objetivo educativo/pedagógico, pero aun así el resultado es un álbum fresco, original y divertido. En este caso, si nos fijamos en las guardas del principio y del final del álbum, veremos que están ahí los dos “temas” del libro: los números y el cuerpo humano, y con la premisa de que si “En mi casa somos 6 cabezas, cada una pensando en sus cosas… de vez en cuando todas pensando en lo mismo”, cuántos dedos, uñas, vejigas, metros de intestino, tetitas, lunares, narices (y agujeros de nariz) o huesos somos.

Cada doble página “cuenta” cuántos hay de cada, y añade un pequeño comentario costumbrista sobre la vida en familia de estas personas (como que es la madre la que corta las uñas los domingos, o que en primavera las narices gotean todas por culpa del polen). Añade gracia al asunto del conteo el hecho de que una de las 6 cabezas de la familia sea una perrita y haya que tenerlo en cuenta para el número de tetas, o la diferencia entre piernas (5 pares) y patas (4).

Las ilustraciones juegan con una paleta muy limitada de colores (rojo, rosa, negro, verde, amarillo y blanco), dándoles un aire de anuncio de neón en el que colabora una tipografía cuadriculada, casi de calculadora, muy apropiada también para el tema numérico. Algunas metáforas visuales (como las tuberías cuando habla de los intestinos o el desglose de los huesos ocupando toda la página) están también muy conseguidas y hacen que visualmente el álbum sea especialmente interesante. 

Y antes de acabar, un apunte: me quedé encallada en el conteo de dedos, y es que en castellano la traducción es… digamos que discutible. Cuando dice “En mi casa somos 78 dedos, incluyendo los 20 meñiques y los 20 pulgares”, en realidad ese incluyendo sobra. Para que salgan las cuentas, son 78 dedos, que NO incluyen los meñiques y los pulgares, que van aparte, para que salgan las cuentas de las 118 uñas. En fin. Un detalle que hizo la lectura todavía más entretenida… y a cuya solución contribuyó Chus, compañera de tertulias, que tenía en casa la edición catalana del libro y la comparó con la portuguesa que podéis ver en este vídeo:

Por de cocodril

FITXA
=====
Títol: Por de cocodril
Autor: Eulàlia Canal
Il·lustració: Zuzanna Celej
Edició: Barcelona: Animallibres, 2020
Edat: a partir de 7 anys 
 

RESSENYA
=========

Tot i que Eulàlia Canal (Granollers, 1963) ha conreat històries per a públic de diferents edats, m’atreviria a dir que en la franja en què més excel·leix o en què, en tot cas, està omplint de qualitat un buit molt necessari, és en la dels 8-10 anys. 

A banda de la producció de sèries, necessitem llibres amb personatges ben definits, que atrapin els lectors i que se’ls emportin a viure aventures, encara que siguin amb màgia d’aquella que sembla feta a mida per poder fer el dia a dia més habitable. 

Aquesta és una de les grans qualitats d’Eulàlia Canal, que transita amb habilitat per l'espai emocional dels seus personatges: els enfronta a un contratemps inversemblant i, en una mena d’exercici coral, sovint amb tocs d’humor i poesia, acaben solucionant allò que de veritat els amoïna. 

La Noa ha trobat un cocodril al jardí quan anava a l’escola. Però no és l’únic animal que veu: els companys de classe són micos, i la professora, un estruç. Per sort, el seu nou amic, en Jerome, té l’habilitat de veure les pors dels altres i serà clau per solucionar una pila de maldecaps. 

Por de cocodril està en la línia d’Un somni dins el mitjó (Animallibres, 2008) i Això és un secret que només sé jo (Animallibres, 2014) pel que fa al tema i el to de la història. Els problemes i les solucions mai són només dels infants, sinó que estan en mans de l’entorn familiar. Encara que et sentis gran per anar sol a l'escola, o per plantar cara als companys que t’assetgen, a vegades cal que algú t’ajudi a creure’t prou fort i capaç. 

Podríem pensar que falten explicacions sobre el cocodril i el seu origen, però és evident que a l’autora no li ha interessat obrir aquest front. Com dèiem, l’element màgic amb Canal funciona com en els contes populars, i hi apareix principalment per ajudar a créixer la protagonista. 

Un llibre de poc més de cent pàgines, de lectura i aparença senzilla, però amb prou dosi d’aventura, fantasia, humor i emoció per despertar l'interès dels que ja llegeixen d’una tirada. I amb l'encert d'escollir de nou les il·lustracions de Celej, que tan bé casen amb la prosa de Canal.

Jo tinc un moc

FITXA
=====
Títol: Jo tinc un moc
Versió text: Miquel Desclot
Il·lustració: Elena Odriozola
Edició: Madrid: Ediciones Modernas El Embudo, 2020
Edat: a partir de 6 anys


RESSENYA
=========
Vet aquí un d’aquells llibres que perduren en la memòria tot i que, probablement, mai no seran un llibre de capçalera. Una “rara avis” dins el panorama del llibre infantil (això d’infantil és només una manera d’etiquetar allò que tan va per als uns com per els altres i que més aviat és un joc que una peça literària) il·lustrat. 

Destacarem aquest adjectiu: “il·lustrat”, perquè cal molta perícia -tanta com en té Elena Odriozola- per trobar 64 maneres de representar la fruïció amb que ens burxem el nas per acabar engolint-nos la burilla que hi hem trobat. Sí, la cosa va de mocs i el títol no enganya. De fet és el títol d’una cançó repetitiva i enganxosa com un moc que es canta per terres de Castella i Sud Amèrica. Els catalans no la cantem, però ens podríem posar a fer-ho gràcies a la boníssima versió que d’aquesta estrofa n’ha fet Miquel Desclot, un poeta que tan aviat se les heu amb Ariost com amb les secrecions nassals, perquè ho domina tot a la perfecció. 

I ara que ja hem parlat de la cançoneta, deixeu-nos aplaudir dues coses: a) la traça de la il·lustradora per fer que quatre parelles de diferents generacions interpretin amb la seva mímica una mateixa gesta (si gesta fos la paraula adient) dotant d’una psicologia pròpia cadascun dels personatges tot i mantenir-los sempre en el mateix pla mitjà, sobre fons blanc, de tan enginyosa manera que, el llibre, com que és gruixut, es pot considerar un flip-book si es maneja hàbilment. b) la sort que tenim pel fet que, de tant en tant, puguem recuperar amb normalitat i dignitat el patrimoni de les cantarelles marranes i picaresques. No és pas cada dia que tenim ocasió de fer-ho!

Thug. L'odi que dones

FITXA
=====
Títol: Thug. L'odi que dónes
Autor: Angie Thomas
Edició: Fanbooks, 2017
Edat: a partir de 14 anys 
Temàtica: igualtat racial


RESSENYA
=========
Impactant novel·la que obre un debat sobre la diferència racial per part dels blancs cap a la gent de color. 

Tot i estar ubicada als EEUU es absolutament vigent a la nostra societat, i no només cap a la gent de color, si no cap a altres races o persones de diferents condicions socials. Tracta sobre prejudicis, sobre justícia i sobre la posició que podem prendre davant les desigualtats socials i els abusos de poder. 

L’argument gira a l’entorn de la Starr, una noia negra de 16 anys, que tot i viure en un barri marginal, te amics i una parella blanca de classe mitjana, ja que va a un institut d’un altre barri. 

La seva plàcida i poc conflictiva vida s’acaba quan presencia l’assassinat d’un amic seu de la infància anomenat Khalil, a mans d’un policia blanc, com a possible sospitós. 

Starr vol que es faci justícia, ja que el seu amic anava desarmat i no tenia cap intenció d’atacar al policia. Però no sembla que ningú vulgui reconèixer cap error ni donar cap explicació. 

Una novel·la reivindicativa que tracta una realitat que està a l’ordre del dia: el moviment Black Lives Matter. 

El títol fa referència a una cançó del raper Tupac Shakur per indicar que l’odi només genera més odi i violència. També se n’ha fet una pel·lícula.