Un lunes por la mañana

FITXA
=====
Títol: Un lunes por la mañana
Autor: Uri Shulevitz
Il·lustrador: Uri Shulevitz
Edició: México: FCE, 2004 (los especiales de la orilla del viento)
Edat: de 0 a 5 anys
Temàtica:
Puntuació: 4 de 4

RESSENYA
=========
Tot i ser editat al 2004, no ens ha arribat fins ara aquest àlbum a les llibreries. Però tenint en compte que és molt bo, doncs millor tard que mai.

L’autor va néixer a Polònia l’any 1939, tot i que la guerra va fer que es traslladés a París i després a Nova York on va començar a estudiar il·lustració i va editar el seu primer llibre (l’any 1963).

Un lunes por la mañana és la lletra d’una canço típica francesa, que jo desconec, però que és l’exemple del què el mateix Shulevitz anomena “els deu manaments de l’àlbum”. Shulevitz parla de la comunió que hi ha entre text i imatge dins un àlbum i justament defensa la necessitat de construir un discurs entre els dos llenguatges però sense repetir-se. I en aquest llibre, si proveu de cantar la cançó a algú per la seva banda, sense aquestes imatges, és clar que pot imaginar una història totalment diferent.

L’argument del text és aquest: Un dilluns al matí el rei va venir-me a visitar, però jo no era a casa. El dimarts al matí va venir el rei i la reina, però jo no era a casa. El dimecres al matí… i així continua, fins que diumenge, finalment, tot el seguici reial va trobar-me a casa i em van saludar.

L’estil de les il·lustracions és proper al de Maurice Sendak, perquè Shulevitz sembla que pinta amb plomí, com fent un fals gravat i després colorejat.

És un llibre divertit, imaginatiu, i molt ric sota l’aparença d’una història linial.

Mi familia

FITXA
=====
Títol: Mi familia
Autor: Daniel Nesquens
Il·lustrador: Elisa Arguilé
Edició: Madrid: Anaya, 2006
Edat: A partir de 12
Temàtica:
Puntuació: 4 de 4

RESSENYA
=========
“Nota del autor, nota del editor, nota de prensa, nota musical, nota que no ve bien…”.

Així comença aquest llibre, de manera que ja des del principi ets conscient que l’absurd et pot aparèixer en qualsevol moment. I de fet, no es perquè sí que la prosa de Nesquens s’ha comparat amb la d’autors tan coneguts com Jardiel Poncela, Miguel Mihura, Gómez de la Serna o fins i tot els germans Marx.

Un humor surrealista plana al llarg de tot el llibre mentre capítol a capítol se’ns va descrivint la suposada família de l’autor. Nesquens parla dels pares, la mare, els tiets, els cosins, els avis i d’ells ens n’explica anècdotes, manies, problemes, etc. Podrien semblar capítols curts, independents, però està tot molt ben tramant, perquè amb la suma de tot plegat, ens transmet la imatge d’un tipus de família, d’una generació fàcilment reconeixible.

Us cito un fragment de Rosa Tabernero en un escrit que fa del llibre a la revista on s’explica molt bé aquesta idea:

[http://www.revistababar.com/web/index.php?option=com_content&task=view&id=595&Itemid=53]

“De este modo, a través de la fragmentariedad, de la suma de microrrelatos que van dibujando una forma de vida –“entre los míos no hay ningún héroe digno de pasar a la posteridad”– se va alzando el testamento de una generación como es la de los años 60, años en que España empezaba a despertar de un letargo en el que había estado sumida años un tiempo que resultó ser casi una eternidad .Su familia, la de Nesquens, la de Arguilé, la mía, la deformidad, aquellos maravillosos años, el sofá de mi casa, los muebles de fórmica, la televisión en aquellos muebles…”

Pel què fa a la il·lustradora, només dir-vos que Arguilé va rebre el Premio Nacional d’Il·lustració per aquest llibre i és que les seves figures de la família, així amb aire pop, amb collage absurds i desproporcionats, redimensiona de tal manera el text de Nesquens, que al meu entendre, no podem separar text i imatge, com si d’un àlbum de 200 pàgines es tractés.

Alcántara + Gusti

Algunes imatges de la trobada el passat dilluns 20 d'octubre de 2007 amb el tàndem Ricardo Alcántara + Gusti.

[Visiteu el blog del Gusti!]

Sota, el que havia de ser el primer llibre de la parella, Qui recull les caques de gos, i l'últim, de moment, El xaman de la tribu (feu click sobre el títol per llegir-ne la ressenya).

Sexy

FITXA
=====
Títol: Sexy
Autor: Joyce Carol Oates
Il·lustrador: -
Edició: Barcelona: Cruïlla, 2007
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica:
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========

Després de llegir Ulls verds i Xerres massa, editades també per Columna, la nova novel·la de Joyce Carol Oates no ens pot sorprendre massa. Les tres mostren històries fruït d’una societat americana (la de l’autora), i d’una actualitat (l’americana i la nostra), que viu propera a la violència domèstica, a la mentida, a la venjança…

Llegeixo a internet que l’autora, que aviat farà setanta anys, és molt coneguda i valorada a Estats Units, que ha rebut el Pulitzer en tres ocasions i ha estat candidata al Premi Nobel de literatura.

Aquesta vegada l’autora es posa a la pell d’un jove que és molt guapo, però alhora molt tímid, i aquest sentir-se observat, admirat, no el deixa viure. Es barregen en ell molts dubtes i sentiments contradictoris, que nosaltres com a lectors no sabem massa on ubicar perquè no els veiem amb distància sinó des de dins mateix del personatge.

Ens passa pel cap que potser el nano protagonista és homosexual, però ell no s’ho planteja pas. Dubtem si aquell dia que un professor l’acompanya a casa amb el cotxe, està a punt d’abusar d’ell o no. Ni el mateix noi sap si el professor buscava la relació o no. Ni el lector arriba a saber si potser era el noi el que volia que passés alguna cosa.

Tot són preguntes dins un cap adolescent que no troben resposta.

Només hi ha un fet que passa objectivament i aquest sí que és clar: uns alumnes, empipats perquè un professor els ha suspès, inventen una falsa acusació d’abusos sexuals contra ell. Aquest professor és justament el que va acompanyar al protagonista a casa seva, una nit amb el cotxe. La policia, els professors, els pares, tots ho tenen clar, el professor és culpable. Només hi ha un alumne que podria declarar a favor seu: el noi protagonista, però clar, aquest té un garbuix mental que no el deixa pensar.

Un llibre doncs, per reflexionar sobre aquest tema, sobre si ens estem passant o no, sobre la mentida, sobre la sexualitat, sobre les relacions… que mostra una realitat i que sense ser un gran llibre no et fuig fàcilment del cap.

Mandrágora

FITXA
=====
Títol: Mandrágora
Autor: Laura Gallego
Il·lustrador: -
Edició: Ediciones Alhambra, 2003
Edat: a partir de 12 (potser abans i tot)
Temàtica:

Puntuació: 2 de 4

RESSENYA
=========

Una nova novel·la de Laura Gallego que si us he de ser franca, m’ha deixat bastant indiferent. D’entrada dir-vos que no em va agradar gens Memòries d’Idhún, bé, només vaig llegir el primer volum i ja en vaig tenir prou. En canvi em va agradar molt el seu llibre de La leyenda del rey errante. Ho dic perquè no sóc una gran seguidora d’aquesta autora i per tant, la meva opinió de Mandràgora pot ser parcial.

Però crec que fa un bon plantejament de l’obra, és a dir, la idea inicial podia donar molt de sí, i en canvi, l’argument no acaba de ser rodó i els personatges no acaben d’anar allà on caldria. Els més interessants es desdibuixen, apareixen dolents poc coneguts i sobretot, la noia protagonista és un personatge per mi poc creïble.

L’argument és aquest: A la cort del Rei Héctor ha desaparegut el savi Cornelius. Arriba doncs un nou savi per substituir-lo, en Zacarías, que ve acompanyat de la seva jove filla Míriam, que és aprenent de bruixot. En veritat pare i filla vénen per descobrir què li ha passat a Cornelius. Mentre, resulta que a la cort hi ha tota una intriga política per enderrocar al rei.

La Míriam, mentre intenta ser una noia igual que totes les princeses de palau, tot i que a ella la bellesa física no l’interessa, i encar menys aprendre a brodar, descobreix que no és una noia com les altres sinó que és filla de les “guardianes del bosc”, una mena de fades amb poders. Això l’ajudarà al final del llibre a enderrocar un exèrcit de morts vivents que el savi Cornelius, gràcies a la màgia negra, ha fet tornar a la vida.

Bé, ja veieu que l’argument està fet de pedaços d’altres obres i que no aporta res de nou a la literatura fantàstica.

De totes maneres, crec que els fanàtics de la Laura Gallego la llegiran amb facilitat i poter fins i tot els agradarà. Té moments divertits, sobretot entre els savis de la cort que volen demostrar qui d’ells és millor parlant llatí.

Té un final prou obert per una segona part