El guardián del tiempo

FITXA
=====
Títol: El guardián del tiempo
Autor: Jeanette Winterson
Il·lustrador: -
Edició: Barcelona: Montena, 2007 (Random House Mondadori)
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica:
Puntuació: 2 de 4

RESSENYA
=========
Intentar resumir o explicar de què va “El guardián del tiempo” en un paràgraf és feina per la qual encara no estic preparada. Jeanette Winterson, escriptora anglesa que alguns lectors ja adults potser coneixeran per novel·les com “La niña del faro” o “Escrito en el cuerpo”, s’ha llençat al terreny de la novel·la juvenil no amb una història poètica i senzilla, sinó amb una aventura trepidant plena d’elements fantàstics i científics que, de tanta cosa com hi vol ficar, acaba trontollant per totes bandes.

La idea de fons ja la va fer servir Michael Ende amb el seu meravellós Momo (i per a la meva opinió no ens calia encara cap actualització d’aquest clàssic): la societat en la qual vivim ens consumeix el temps. Per explicar aquest fet, Winterson inventa un rellotge perdut que controla el temps (el que dóna títol al llibre) i que ha d’evitar-se que caigui en males mans. Silver, una òrfena que d’alguna manera està relacionada amb el rellotge, serà l’encarregada d’aconseguir-ho. Tindrà ajudants (una mena de “tribu” que viu al subsol de Londres) i enemics (Darkwater i Regalia Mason, els “homes grisos” d’aquesta novel·la), i haurà de passar les mil i una per arribar amb èxit a aconseguir la seva missió.

Pel mig, si us enumero la quantitat d’elements que apareixen en la novel·la no us ho creuríeu: Egipte i els seus deus (Ra, sobre tot), el Vaticà i els seus papes, universos paral·lels amb forats negres i una bona ristra de parafernàlia científica (incloent-hi nocions de física quàntica), pirates i tresors ocults, mags i alquimistes... en fi, que si segueixo potser no acabaríem mai. Un mecanisme de 300 pàgines ple de petites peces que, pel meu gust, no acaben d’encaixar. I és que no es gaire bon senyal acabar una novel·la pensant “i tanta moguda només per això?”

No vull anar a l'escola!

FITXA
=====
Títol: No vull anar a l’escola!
Autor: Stephanie Blake
Il·lustrador: Stephanie Blake
Edició: Barcelona: Corimbo, 2007
Edat: de 0 a 5 anys
Temàtica: por a anar a l’escola
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========
Us enrecordeu del Simó? Si, home, el superconill, aquell conillet que quan se li va ficar el “caca de vaca” al cap no hi havia qui li fes dir una altra cosa... Aquell mateix, sí senyor! Doncs ara li toca anar a l’escola i l’únic que diu és que “Ni parlar-ne!”. En el fons, li fa una mica de por això de l’escola, però els pares estan convençuts que s’ho passarà d’allò més bé: aprendrà un munt de coses i farà molts amics. I els pares, com no, tenen més raó del que ens pensem, de manera que el Simó al final del primer dia d’escola no voldrà ni sentir a parlar de marxar de l’escola.

En la línia dels altres àlbums d’aquest personatge (“Superconill” i “Caca de vacac”), tot i que potser tractant el tema de manera més tradicional, tenim un àlbum acolorit on l’autora juga amb el tamany de la lletra i les divertides expressions del conill protagonista per transmetre el missatge. Un àlbum amb un propòsit ben clar, però que val la pena recomanar abans que altres que tracten el mateix tema.

Había una vez una casa

FITXA
=====
Títol: Había una vez una casa
Autor: Dagmar Urbánková
Il·lustrador: Dagmar Urbánková
Edició: Kókinos, 2007
Edat: de 0 a 6 anys
Temàtica:
Puntuació: 2 de 4

RESSENYA
=========

Había una vez una casa.
En la casa había una mesa y sobre la mesa una fuente.
En la fuente había un pez.

Fins ara, tot correcte i plausible, però la següent seqüència d’aquest petit divertiment il·lustrat diu

Dentro del pez había un jardín.

Així va avançant aquest llibre que va fent un zoom des d’aquesta casa fins a tornar, donant un triple salt mortal, a una altra casa amb una taula amb un peix dins una font que ens diu que ens explicarà un conte.

Barreja d’elements fantàstics i reals en aquest conte que és un cercle que mai s’acaba. Les il·lustracions combinen els colors cridaners amb el negre i acompanyen en tot moment el senzill text.

Un llibre per portar a la butxaca, tal com mostra la il·lustració de la portada.

Manual de las chicas 2008

FITXA
=====
Títol: Manual de las chicas 2008
Text: Sonia Feertchak
Il·lustracions: Catel
Edició: Marenostrum publicaciones, 2007
Edat: Noies a partir de 12
Temàtica: Coneixaments variats
Puntuació: 1/4

RESSENYA
=========

Si abans parlàvem de “El libro peligroso para los chicos”, ara li toca el torn a altre llibre de característiques semblants. Parlem d’obres que, amb voluntat enciclopèdica recullen respostes a les preguntes que es poden fer els nois i les noies pre-adolescents. Si “El libro peligroso...” ens explicava com fer el millor avió de paper del món o com van esdevenir les grans batalles de la humanitat, aquest “Manual de las chicas 2008” ens donarà explicacions sobre qüestions més adients a les noies: és l’hora dels petons, els pantis i les cartes d’amor!

La presentació del manual està ben aconseguida: dins d’una capsa de metall es troba un veritable volum d’enciclopèdia amb més de 600 pàgines plenes dels temes que l’autora ha considerat que poden despertar curiositat a les joves d’avui dia, els quals estan organitzats en forma d’entrades enciclopèdiques, és a dir en ordre alfabètic. Això fa que els intents de llegir el manual de seguit, com si d’un llibre normal es tractés, provoquin al lector una certa sensació de frivolitat. Per exemple, després d’aprendre coses sobre les pigues, aprendríem coses sobre el masclisme (Lunar i Machismo, en castellà). De la mateixa manera, després d’assabentar-nos de com evitar els Trastorns de l’alimentació, ens il·lustraríem de la manera de tenir unes Ungles perfectes – curiós és també el trio Pantis, Paritat, Pits –.

Aquest primer entrebanc de l’organització es pot obviar si només consultem les entrades que ens interessen en cada moment. Però llavors ens trobaríem que en algunes entrades no s’ha mantingut la mateixa unitat de criteri, provocant l’alarma injustificada. A les entrades sobre ràdio i televisió em remeto, ja que si bé l’explicació sobre la televisió pot ser modèlica, la de la ràdio no és pas comprensible si no és que l’autora només escolta determinades emissores a determinades hores.

Aquesta disparitat de criteris no només es manifesta a l’hora de les explicacions, sinó que també s’ha mantingut present a l’hora d’escollir les pròpies entrades a tractar, degut probablement a la intenció d’abastar una franja d’edat molt àmplia. Així, la noia de 12 anys, potser trobi entrades que no són adequades a la seva edat (“amor físico”, per exemple, una entrada molt explícita i on hi ha un problema, no el de l’explicitat, sinó el que no es mencioni per enlloc d’aquesta entrada els mètodes anticonceptius), i les lectores de 15 potser riuran d’entrades com la dedicada al “príncipe azul”.

Es completa aquest manual amb “el magazine 2008”, una revista on trobarem tests variats i algunes manualitats, un annex on apareixen alguns esquemes dels aparells reproductius, exercicis per mantenir-se en forma, algunes adreces d’Internet útils per les persones amb problemes de qualsevol tipus i algunes pàgines per prendre notes.

Només per lectors que agafin el bolígraf per omplir tests del tipus “¿Qué tipo de novia serás?”.

Todas las respuestas a las preguntas que nunca te has hecho

FITXA
=====
Títol: Todas las respuestas a las preguntas que nunca te has hecho
Text: Philippe Nessmann
Il·lustracions: Nathalie Choux
Edició: Faktoria K de libros, 2007
Edat: A partir de 10 anys
Temàtica: Coneixements variats
Puntuació: 4/4

RESSENYA
=========

Dins l’allau de llibres de coneixements enciclopèdics que s’han publicat en els darrers mesos, tenim un que despunta, i ho fa amb molt d’avantatge sobre la resta. Es tracta de “Todas las respuestas a las preguntas que nunca te has hecho”.

Ja el títol deixa ben clar el contingut de l’obra: a dins hi trobarem respostes a preguntes que molts de nosaltres mai ens havíem fet, i a més descobrirem que la resposta d’aquestes preguntes és tan divertida com ho són les mateixes preguntes. En voleu exemples? “Què es feia abans de la invenció del paper higiènic? Qui va decidir que el CD tingués 12 cm de diàmetre i per què? Per què els noms de les notes musicals són els que són? Per què els anglesos condueixen per l’esquerra? Per què als pantalons se’ls diuen pantalons?...”

Les respostes, amb voluntat científica, estan redactades en un to molt divertit, que fa del fet de tancar el llibre un repte molt difícil d’aconseguir. I és que aquest no és pas un llibre per llegir al metro, al menys si no voleu passar-vos de parada cada dia.

De l’edició podem dir que és molt acurada. Les pàgines estan agafades amb una anella de manera que el llibre sembli un bloc d’escola. El bitó, en negre i blau, podria semblar fred en un principi, però l’habilitat de Nathalie Choux fa que totes les il·lustracions transmetin simpatia i reflecteixin la perplexitat que les preguntes i les seves respectives explicacions provoquen al lector. A més, s’han inclòs al final algunes pàgines per afegir notes personals i l’adreça electrònica de l’editorial, per si algú té en ment més preguntes sense contestar.

Només es troba a faltar una mica més d’amplada en l’anella que agafa les pàgines, perquè sigui més fàcil passar-les i no córrer el perill de fer-les malbé. Però és un detall que es pot passar per alt vista la qualitat general de la proposta.

La nit de Q

FITXA
=====
Títol: La nit de Q
Autor: Michael Reynolds
Il·lustrador: Brad Holland
Edició: Barcelona: Claret, 2007
Edat: de 8 a 10 anys
Temàtica:
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========

Als habitants de la ciutat de Q no els deixen sortir de casa seva. Després de molts dies en la mateixa situació, han inventat el nom de “toc de queda” per referir-se a aquest fet. Els soldats passegen pels carrers, de nit se senten trets, i les persones han de romandre tancades, segons les autoritats per la seva seguretat, sense rebre més explicacions.

Però una nit, en Sami sent la necessitat de sortir. “Perquè tenia uns deures a fer, una missió que complir. Perquè res de tot allò no era just. I perquè hi havia algú que patia com jo i m’estava esperant”, diu en Sami. El seu fill, en Ragheb, es despertarà just abans que en Sami marxi, però no li dirà què és el que ha de fer, on va. Això no ho sabrem fins al final de la història, on els nostres pitjors temors es veuran disipats.

No desvetllarem aquí el final d’aquesta història, que ens manté amb els sentits alerta durant tota la narració, intrigats per saber què és allò que ha de fer amb tanta urgència en Sami. Una veu poètica i unes imatges fosques i inquietants que narren una història inspirada en fets succeïts a la franja de Gaza, com se’ns explica al final del llibre.

La aventura formidable del hombrecillo indomable

FITXA
=====
Títol: La aventura formidable del hombrecillo indomable
Autor: Hans Traxler
Il·lustrador: Hans Traxler
Edició: Madrid: Anaya, 2007
Edat: de 6 a 8 anys
Temàtica:
Puntuació: 4 de 4

RESSENYA
=========

“La aventura formidable del hombrecillo indomable” es un libro que ya publicó en 1981 Altea Benjamín y que ahora recupera Anaya en su colección Sopa de Libros. Consiste en una historia que contiene, en cada doble página, dos versos rimados y las ilustraciones que los acompañan, y entre texto e ilustración narran la aventura formidable que da título al libro: una aventura de lo más disparatada y absurda, sin pies ni cabeza (pero en el buen sentido de la palabra), que acaba y empieza con un hombrecillo y una esponja y pasa por montañas, mares, volcanes, bosques, la luna e incluso Roma: escenarios todos por los que el hombrecillo irá desfilando en su surrealista periplo.

Un divertimento. Un libro que es puro juego, que no busca enseñar, ni moralizar, ni divulgar... simplemente un vuelo de la imaginación que busca sorprendernos mientras nos preguntamos cuál será el próximo paso del protagonista de la historia y cómo acabará su viaje. Y consigue sorprendernos y arrancarnos, si no risas, al menos sí sonrisas. Un libro que, por mucho tiempo que pase, seguro que nunca olvidaremos.

El movimiento continuo

FITXA
=====
Títol: El movimiento continuo
Autor: Gonzalo Moure
Il·lustrador: Pablo Amargo
Edició: Madrid: El barco de vapor, 2007 (SM)
Edat: de 10 a 12 anys
Temàtica:
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========

En un mundo donde reina la rapidez y la velocidad, Gonzalo Moure nos regala una historia en defensa de la pausa, de la lentitud, de la observación, del tiempo al tiempo. Porque hay cosas que requieren otro ritmo para poder apreciarlas. Y solo quien esté dispuesto a pararse y mirar sabrá verlas.

El viejo Santos, el abuelo de Andrea, es una de esas personas que sabe del valor del tiempo, del silencio, de la calma. De decir las palabras justas en el momento justo. De Santos nos dice el narrador que “disfrutaba del silencio en el patio de su caserón, sin prisas, sin agobio ninguno. Estaba jubilado, claro, pero parecía haber llenado su jubilación de tiempo o, más bien, haber detenido el tiempo a su alrededor. Y tampoco hacía preguntas. De ningún tipo.” A Gregorio, que tiene diez años, le gusta estar con Santos. Al principio, solo porque así está más cerca del torbellino de Andrea, que es todo lo contrario a su abuelo, pero luego porque con Santos todo se ve de un modo diferente. El viejo Santos acogerá a Gregorio y le enseñará sus secretos (sus máquinas, sus plantas y animales, sus inventos), y juntos construirán el detector de auroras boreales.

Una historia sin grandes aventuras, ni subidones, ni vuelcos inesperados en la trama. Incluso las sorpresas que nos depara la narración ocurren cuando todo está en calma. En toda regla, un "llibre tranquil".

Si os gusta, os recomiendo también “En un bosque de hoja caduca”.

Puré de guisantes

FITXA
=====
Títol: Puré de guisantes
Autor: Daniel Nesquens
Il·lustrador: Elisa Arguilé
Edició: Madrid: Anaya, 2007
Edat: de 10 a 12 anys
Temàtica:
Puntuació: 4 de 4

RESSENYA
=========

El protagonista de esta historia, un niño cuyo nombre desconocemos, se ha roto una pierna en un accidente de bici y nos habla desde la cama de un hospital. Nos habla y nos habla y nos habla... y lo que leemos es su monólogo, en el que se mezclan historias, pensamientos, reflexiones, observaciones, extrañas asociaciones de ideas... De vez en cuando la pierna de la da un pinchazo, e interrumpe la historia que nos estaba contando para quejarse, antes de retomarla o de pasar a otro tema. Para que vean a lo que me refiero, un ejemplo:

La misma mañana en la que descargaron el piano de Alberto, se abrió la planta de residuos sólidos. A la inauguración acudió gente muy importante. Very Important Person. VIP. ¡Ay! S.O.S. Otro pinchazo. Mi pierna. ¿Qué estará ocurriendo dentro de mi pierna? Coches de la Guardia Civil cortaron las carreteras, los caminos. Todos menos uno: el camino que lleva al huerto de mi abuelo. Es un sendero estrecho, con zarzas que arañan. Repleto de moras en verano. Moras dulces, carnosas, apetitosas.
El día que mi tío Manu cumplió veinticinco años mi abuela nos preparó su postre favorito: sorbete de moras silvestres. [...]

Quien haya leído algún otro libro de Daniel Nesquens (Mi familia, Hasta (casi) 100 bichos, Diecisiete cuentos y un pingüino) reconocerá su estilo: historias costumbristas con pinceladas de humor entre absurdo y surrealista, asociaciones disparatadas de palabras y de ideas, descripciones breves pero impactantes, diálogos a breves pinceladas, divertidos, a veces imposibles pero al mismo tiempo verosímiles. No me voy a quedar con las ganas de reproducirles otro fragmento, en el que el protagonista reproduce un diálogo que tuvo con Alberto, su mejor amigo:

- ¿Qué has inventado tú que haya mejorado tu padre? – le pregunté.
Se rascó la cabeza, miró al suelo y me contestó:
- El pollo.
- ¿El pollo, el pollo, animal? – le pregunté con cierto asombro.
- El pollo, sí.
- ¿Me quieres decir que tú has inventado el pollo?
Asintió y sacó una libreta de su bolsillo, buscó una hoja y me la enseñó. Dibujado a lápiz, una especie de pollo picoteaba en el suelo.
- ¿Qué te parece?
- Asombroso.
- ¿Y eso de ahí?
- ¿El qué?
- Eso, ese punto sobre la cabeza del... del... pollo.
- ¡Ah!, ese punto – esta vez se rascó la pantorrilla –. Ese punto es una mosca – me contestó.
- ¿Una mosca? – dije abriendo mucho la boca.
- Sí, tal vez no hayas oído nunca esa palabra. La he inventado yo – me respondió.

Importante, la mosca, cuyo viaje podemos seguir no solo en el monólogo del protagonista, sino también en las ilustraciones de Elisa Arguilé, tandem de Daniel Nesquens, cuyos dibujos pueden leerse como una historia paralela a la que nos cuenta el narrador.

Un libro diferente, original y divertido. Un soplo de aire fresco. Se lee de cabo a rabo en un suspiro y se queda uno con ganas de más. ¡Vamos, Nesquens, que estamos esperando!

El oso y el cuervo

FITXA
=====
Títol: El oso y el cuervo
Autor: Monika Klose
Il·lustrador: André da Loba
Edició: Pontevedra: OQO, 2007
Edat: a partir de 3 anys
Temàtica: 3 de 4

RESSENYA
=========
Aquesta podríem dir que és una faula moderna que explica com un ós i un corb intercanvien els braços i les ales per poder tenir l’habilitat que tant admiren de l’altre animal: l’ós sempre ha volgut volar lleuger i el corb sempre ha volgut tenir els braços forts de l’ós.

El text va presentant diàlegs entre aquests dos personatges i sobretot la dona del corb (no sé si es diu corba), que és la qui finalment soluciona tot el confliecte.

Com a totes les faules, darrera de l’anècdota o petita història, hi ha una lliçó que els personatges aprenen, i de retruc, el lector. I ja sabeu, cadascú té els braços que té i no si val a desitjar allò que tenen els altres, sobretot perquè ningú ens assegura que allò sigui ni millor ni pitjor, senzillament diferent.

La història té molts elements de conte popular i això la fa molt interessant per ser explicada, potser fins i tot, més que no pas per ser llegida.

Les il·lustracions mereixen un capítol a part, perquè la proposta és molt original i atractiva. Tant els personatges com els decorats no són dibuixos de dues dimensions sinó que es tracta de figures fetes amb cartró pintat, que floten per sobre l’espai blanquinós del full. Colors amb molts contrastos, formes un pèl surrealistes, material de rebuig… tot al servei d’uns personatges que encaixen a la perfecció amb el to que els hi dóna l’autora.

La invención de Hugo Cabret

FITXA
=====
Títol: La invención de Hugo Cabret
Autor: Brian Selznick
Il·lustrador: -
Edició: Madrid: SM, 2007 (en català, edició de Cruïlla)
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica:
Puntuació: 4 de 4

RESSENYA
=========
Sens dubte aquest és un dels llibres més originals que he vist darrerament. I fins i tot podria ser més agosarada i dir que és un llibre que ha obert una via que barreja novel·la juvenil, còmic o novel·la gràfica, cinema i àlbum il·lustrat. La sensació és que tot està inventat i que és difícil innovar i menys en un llibre que d’entrada, a la llibreria, relaciones amb una novel·la fantàstica juvenil i que potser et quedes amb la coberta però no l’obres.

Però obriu-lo, de veres, i us quedareu enganxats.

Hugo Cabret és un jove de 12 anys que viu amagat en una estació de trens i s’encarrega, des que va morir el seu oncle, de tenir els rellotges de l’estació en funcionament.
Sense saber per quina raó, el lector veu com Hugo roba joguines d’una botiga. A poc a poc, entre text i imatges anirem sabent per què necessita aquestes petites andròmines mecàniques que roba.

I sobretot sabrem qui és el misteriós botiguer de joguines que justament es diu Georges Mélies… us sona el nom?

No val la pena parlar-ne més, perquè part de la gràcia és anar descobrint tota aquesta trama que relaciona fets reals de la història del cinema amb la ficció, amb l’aventura del jove Cabret i Isabelle, la filla adoptiva del botiguer de joguines…

Feu-vos un bon regal de reis.

A la xarxa trobareu moltes ressenyes, que les teniu a aquí localitzades:
http://librosfera.blogspot.com/2007/12/hugo.html

Buenos días señor Hoy

FITXA
=====
Títol: Buenos días señor hoy
Autor: Anna Rossetti
Il·lustrador: Jorge Artajo
Edició: Madrid: Kókinos, 2007
Edat: De 3 a 5 anys
Temàtica: De l’extracte de l’obra “Collecting Piece”, 1963, Yoko Ono
Puntuació: 1 de 4

RESSENYA
=========
“Mireya y sus amigos saludan al señor hoy con alegría, y se preguntan que maravillas les deparará. Pero de pronto, el día radiante y prometedor, se enfurece y hasta llora. Llega la noche y Mireya siente un poquito de miedo. Menos mal que los pensamientos agradables tienen alas y acuden volando.”

Aquest és el resum o argument que a la pàgina web de la editorial Kókinos es pot trobar. Jo, la veritat, aquesta idea la he agafat també i no dic jo que no siga bona peró a mi no m’ha transmés bones sensacions.

El llibre començava bé, un títol que sincerament a mi m’ha agradat i que al menys enganxa. Després veiem com la Mireya i els seus amics, amb intruments, donen el bon dia al dia d’avui i es pregunten com serà. Aquest inici está bé per a nens petits que s’inicien en el món de la lectura, amb il·lustracions innovadores i molt de color que criden l’atenció.

N’hi ha molta metáfora, tot el llibre es com un poema en sentit figurat.

Peró de repent aparèixen uns cotxes i uns figures molt rares que no vaig a dir el que em semblaven perqué no tinc ganes de posar coses roins a la meua primera ressenya. En resum, els dibuixos jo crec que l’únic que poden fer es asustar als nens.

El argument amb aixó de que amb la nit els nens tenen por i els angelets o les hades o el que siga els protegiran no es mala idea peró no amb aquestes il·lustracions. A més no li he trobat sentit de repent uns cotxes al mig del llibre.

No se que més dir perqué per primera vegada m’he trobat un llibre de Kókinos que no m’agradat. Molt ben enquadernat, pertany a una col·lecció de la Yoko Ono, peró supose que tan extranya com ella.

He llegit altres comentaris d’aquest llibre i no semblen tan crítics, peró si he de donar la meua opinió ací està i les il·lustracions no m’agraden.

Helpers

FITXA
=====
Títol: Helpers
Autor: Miquel Ribas Figueras
Il·lustrador: -
Edició: Barcelona: Bambú, 2007 (Casals)
Edat: A partir de 12
Temàtica:
Puntuació: 2 de 4

RESSENYA
=========

En Marc Solà (tot i que durant mig llibre li diuen Soler) és un flamant llicenciat en biologia de vint-i-pocs anys que no sap ben bé que fer amb la seva vida. Té una xicota que li demana que es comprometi, que es presenti a les oposicions per a professors de secundària, potser que es compri un pis amb ella... però en Marc no és capaç de prendre aquesta decisió, no té l’empenta necessària. Potser per això quan troba una via per escapar d’aquest compromís pel qual encara no està preparat, no s’ho pensa gaire. I aquesta via consisteix en marxar a l’Índia a treballar per una fundació que investiga quelcom relacionat amb la biotecnologia (i diem quelcom perquè ni tan sols en Marc, quan marxa, té gaire clar què és el que fan allà). La il·lusió de la nova feina s’anirà enfosquint a mesura que descobreix i es veu implicat en una trama on es barreja la ciència amb la ciència ficció. En Marc, l’indecís del Marc, haurà de prendre decisions si vol sortir ben parat de la trampa on ha caigut de cap.

Helpers barreja, en la justa mesura, dosis d’intriga, ciència ficció (amb uns tocs de reflexió filosòfica pel que fa als avenços tecnològics) i novel·la realista en una història on ens anem adonant que el més important no és tant el que està passant al voltant del Marc sinó com el personatge reacciona i evoluciona degut a aquests fets. Així, aquells que busquin grans girs i sorpreses en el guió, o que vulguin aprofundir en els temes científics, potser se sentiran una mica decebuts. Però aquells que busquin identificar-se amb un jove que no sap ben bé què vol, trobaran en el Marc un bon aliat.

PS: Si no voleu que us aixafin el secret de la novel·la (quina classe d’experiments es fan als laboratoris on en Marc va a parar?), us recomano que no obriu el llibre per l’última pàgina. Hi ha una frase subratllada que és un spoiler AIXÍ DE GROS! Algun dia d’aquests aprendré a no fer-ho jo mateixa...

Alexandros

FITXA
=====
Títol: Alexandros. Novela Juvenil
Text: Valerio Massimo Manfredi
Il·lustracions: -
Edició: Ed. Montena, 2007
Edat: -
Temàtica: Novel·la Històrica.
Puntuació: 0/4

RESSENYA
=========

Aquest llibre narra la vida i obra d’Alexandre el Gran des del moment del seu naixement fins a la seva mort.

Publicat originàriament en tres volums, a algú se li ha ocorregut fer assequible la saga als més joves, i no ha trobat manera més fàcil de fer-ho que a cop de tissores. I dic “algú” perquè no podem saber de qui ha sorgit la idea de retallar paràgrafs sencers, d’eliminar escenes, d’escorçar diàlegs... I quan estic dient “retallar, eliminar i escorçar” vull dir això mateix: agafar el text, seleccionar, i tallar les parts que “sobren”.

Qui haurà decidit quines parts sobren i quines no? Si ha sigut l’autor, per què no ha rescrit l’obra? (opció aquesta, la de rescriure una obra per tal d’adaptar-la al públic jove, que podríem discutir un altre dia) i si no ha sigut l’autor, com ha donat permís per fer el que han fet?

L’únic que recomano fer amb aquest llibre és jugar al “busca les diferències”. És a dir agafar-lo una estona, juntament amb les novel·les originals de la sèrie, i anar comparant. Us adonareu que falten totes les referències a l’homosexualitat que apareixien als originals, o les infidelitats, o referències al caràcter polític dels matrimonis en aquella època, entre d’altres. Això, lligat al fet que no s’hagin rescrit les escenes ni els diàlegs, dóna com a resultat que s’interpretin de manera totalment diferent mirades que es creuen entre personatges, o que no es pugui comprendre, des del començament de la història, el sentiment de solitud de la mare d’Alexandros.

O sigui, que no el recomano. Al menys si enteneu la literatura juvenil com a LITERATURA.

El libro peligroso para los chicos

FITXA
=====
Títol: El libro peligroso para los chicos
Text: Conn Iggulden i Hal Iggulden
Il·lustracions: varis autors.
Edició: Ediciones Paidós Ibérica, 2007.
Edat: Mig llibre a partir de 10 anys. L’altre mig a partir de 60 anys.
Temàtica: Coneixements variats.
Puntuació: 2/4

RESSENYA
=========

A la contraportada d’aquest llibre es diu: “El llibre ideal per a qualsevol noi de 8 a 88 anys”. Aquesta afirmació es podria matisar, ja que pot provocar malinterpretacions: hi ha una part d’aquest llibre que és molt interessant per a nois a partir de 10 anys. I a més, segurament pensant en els avis d’aquests nois, s’ha inclòs una part destinada a lectors que tinguin més de 60 anys.

D’aquesta manera, els avis podran explicar als seus nets com s’ho passaven de bé fa cinquanta anys, construint cases a sobre dels arbres, llimant estilogràfiques, aprenent-se el llistat dels reis "godos" o fabricant-se roba ignífuga.

Escrit en forma d’enciclopèdia, “El libro peligroso para los chicos” ens va explicant, pas a pas, tot el que és necessari que un noi sàpiga. Des de la manera de tractar amb respecte a les noies fins a la forma de fer un bon nus, passant per les fases lunars o com es juga al poker. L’edició de Paidós és molt acurada, amb un treball força important pel mig, ja que ha hagut d’adaptar al mercat espanyol aquest llibre ple de referències a la història i als usos britànics.

La valoració de si els continguts del llibre són encertats o no és més personal, ja que segurament tothom trobarà parts del llibre que els agradin i parts que trobin prescindibles. Tant de bo l’haguessin publicat en un bloc d’anelles, de manera que poguéssim desfer-nos de les parts poc encertades i afegir-ne altres que es troben a faltar.

Soy el más guapo

FITXA
=====
Títol: Soy el más guapo
Autor: Mario Ramos
Il·lustrador: Mario Ramos
Edició: Corimbo
Edat: a partir de 5 anys
Temàtica: un faroner

Puntuació: 2 de 4

RESSENYA
=========

El llop ferotge s’ha convertit en un fatxenda i es passeja pel bosc preguntant a tots els personatges dels contes tradicionals qui és el més guapo.

És clar que tots atemorits contesten que ell és el més guapo. El llop no ho dubta en cap moment perquè és molt cregut i se sent superior a tots fins que es troba amb el petit drac. Aquest no es deixa impressionar i li planta cara: el més guapo és el seu pare que li ha ensenyat a escopir foc.

Un conte senzill amb un final políticament correcte, escrit amb clau d’humor.

Quant a les illustracions destaca la figura del llop. Cara, gestos i moviments són expressius i divertits i donen un caire simpàtic al personatge.

El pastís caigut del cel

FITXA
=====
Títol: El pastís caigut del cel
Autor: Gianni Rodari
Il·lustrador: Bruno Munari
Edició: La Galera, febrer de 2007 (originalment publicat el 1986 en la col·lecció “Els grumets de mar enllà”)
Edat: de 8 a 10 anys
Temàtica:
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========

La Galera continua recuperant històries del clàssic Rodari, a qui tan bé se li dóna la creació d’històries fantàstiques que tenen, però, un fort component realista. És el cas d’aquesta història: la premisa (un pastís gegantí que apareix un bon dia al cel del Trullo - el barri romà on succeeix la història - i l’explicació d’aquest fenòmen) no podria ser més inversemblant, però els personatges i les seves reaccions, els diàlegs, i el desenvolupament i desenllaç de la història tenen un aire de comèdia costumbrista italiana gens allunyat de quelcom que podria passar un dia qualsevol.

Els protagonistes són una família (pare, mare, fill, filla i gos), el pastís i el seu creador, i un elenc de secundaris (policies i militars, veïns i veïnes del barri, i sobre tot nens i nenes) que es dividiran en dos grups: per una banda, els adults seriosos i responsables, però alhora buròcrates i polititzats, que veuen en el pastís una amenaça d’origen probablement extraterrestre (en alguns moments als lectors contemporanis les reaccions els sonaran a paròdia de les pel·lícules de Hollywood sobre invasions alienígenes); i per l’altra, és clar, els infants, que des del principi i davant les evidències, veuen ben clar que l’emperador no porta roba... o el que és el mateix, que allò no és cap nau marciana, sinó un pastís gegant, i que la solució per desfer-se’n d’ell és a l’abast de les seves “boques”.

L’Àlvar Valls, que signa la presentació del llibre, expressa de manera implecable el doble fons de la història:

El pastís caigut del cel és un llibre divertit, un llibre que fa riure molt. Però no és un “llibre de riure” i prou. Es tracta, com la majoria de les novel·les d’en Rodari, d’una original paràbola que, a partir d’una situació absurda que genera derivacions no menys absurdes, satiritza la realitat, en part pel simple gust de la sàtira – ja sabeu aquella gran veritat que mig món se’n fum de l’altre mig –, però en molt bona part també per fer una crítica d’aquelles coses de la realitat que a l’autor no li agraden, per desemmascarar la lletjor, el perjudici i fins el dramatisme de coses terribles com, en aquest cas, la bomba atòmica i les seves amenaces i conseqüències.

Tot plegat, Rodari ho exposa amb el seu estil senzill, amè i poètic de dir les coses, amb la seva manera xocant i intel·ligent d’encadenar els fets, i amb la seva gràcia i la seva traça a l’hora de fabricar i moure fins al més petit detall uns personatges entranyables, plens d’humanitat, amb els quals el lector s’identifica tot d’una perquè són personatges trets de la realitat, que formen part de la bona gent del carrer que coneixem i que tractem cada dia; uns personatges amb els quals ens emmirallem de gust perquè les seves virtuts i els seus defectes, i les seves inquietuds, són, ni més ni menys, les virtuts i els defectes i les inquietuds de tots plegats.

La línea / La línia / Lerroa / A liña

FITXA
=====
Títol: La línea / La línia / Lerroa / A liña
Autor: Beatriz Doumerc
Il·lustrador: Ayax Barnes
Edició: Barcelona: A. E. del Eclipse, 2006 (Publicat originalment a Casa de las Américas, La Habana, 1975).
Edat: de 6 a 8 anys
Temàtica: Valors: solidaritat, llibertat, igualtat...
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========
Una línia blava, i el dibuix esquemàtic d’una persona. Què podem arribar a expressar amb aquests recursos? Al principi, coses senzilles: l’home passa per sobre la línia, per sota, fa equilibri a sobre o la salta. Si la línia deixa de ser recta i es converteix en una escala, l’home la pot pujar; si es converteix en una cadira, s’hi pot asseure.

Però la línia també pot arribar a expressar conceptes més complexes, com l’aïllament, la separació, la divisió, la prohibició, l’atac... tot un seguit d’aspectes negatius que moltes vegades regeixen la vida dels homes. Només amb la voluntat dels homes (“traça un gargot... i camina contra la història”), aquesta línia pot esdevenir tota una sèrie d’actituds positives que l’home ha d’adoptar envers els qui l’envolten: unir, compartir, construir, compartir...

Un llibre considerat un clàssic de la literatura infantil i juvenil a Argentina, país d’origen dels seus creadors, que ha de ser entès en el contexte històric: va ser publicat pocs mesos després del cop militar que va enderrocar la democràcia d’Isabel Martínez Perón al març de 1975, raó per la qual va haver d’aparèixer fora de l’Argentina.

Los enanos amarillos

FITXA
=====
Títol: Los enanos amarillos
Autor: Jostein Gaarder
Il·lustrador: Mónica Gutiérrez Serna
Edició: Siruela, 2007
Edat: de 10 a 12 anys
Temàtica:
Puntuació: 1 de 4

RESSENYA
=========

“No está muy bien llamar tonto a alguien porque se dice algo que él no comprende”: una frase de este libro y que me viene de perlas para que no me llamen ustedes “tonta” tras decir que no sólo no entiendo el anterior libro reseñado (Dos bobas mariposas), sino que tampoco entiendo este. Y decirlo en este caso, y viniendo de mí, tiene mérito, porque siempre he considerado a Gaarder como uno de mis escritores fetiche (para adultos, les recomiendo El vendedor de cuentos, una de sus mejores pero más desconocidas novelas), y reconocer que no creo que este libro valga realmente la pena es todo un reto para mí.

Veamos la historia: Arild, un niño de unos ocho o diez años, está solo y se aburre. Sale a la calle, pero no hay nadie: ni un alma. Descubre a un enano amarillo tirando un dado de seis caras, en cada una de las cuales hay seis puntos. El enano le explica que proviene del planeta Sykk, y que sus congéneres han raptado a toda la humanidad y se los van a llevar a Sykk para poder quedarse ellos en el planeta tierra. Solo podrán salvar a los seres humanos si tirando el dado consiguen sacar un siete. ¿Imposible? No, si en uno de los dados dibujamos un puntito más y tiramos hasta que sale el número deseado. Y al final... no, mejor no les cuento el final. No querría decepcionarles más todavía.

Todo eso, por supuesto, salpicado por alguna frase del estilo de “Mientras me mantenga en el límite de lo posible, también me encuentro en el límite de conseguir lo imposible”, que en otro contexto tendría mucho sentido pero que aquí, rodeado de un argumento pobre, dudo que provoque la reflexión que el autor buscaba.

Solo quiero destacar el trabajo de la ilustradora, Mónica Gutiérrez Serna, que creo que ha sabido sacar todo el provecho posible del material de Gaarder para crear unas ilustraciones coloridas, que utilizan el surrealismo de la historia para crear una atmósfera opresiva, lisérgica, de febril pesadilla infantil... y el adjetivo “febril” no es nada casual, créanme.

Dos bobas mariposas

FITXA
=====
Títol: Dos bobas mariposas
Autor: Javier Sáez Castán
Il·lustrador: Javier Sáez Castán
Edició: Serres (RBA Libros), septiembre 2007
Edat: de 3 a 5 años
Temàtica:
Puntuació: 1 de 4

RESSENYA
=========

Si tengo que serles sinceros, no he entendido este libro. La historia es tan boba como las mariposas del título, pero al mismo tiempo quiero pensar que hay algo que se me escapa y que da “algo” de sentido a este álbum, pero no sé encontrarlo, con lo cual no sé si es que no hay nada más, o es que soy demasiado boba (otra vez...) como para no verlo. Vamos, que me ha dejado totalmente descolocada.

Por un lado, la historia es... bastante boba, cierto. Un pintor muy lelo ha hecho un libro, y va a mostrárselo a otro pintor con fama de sabio, pero que resulta ser tan lelo como él. Cuando dos lelos se juntan, ya se sabe, no paran de hacer tonterías (o bobadas). Cuando se cansan de las tonterías, se ponen a mirar el libro: ante una ilustración el maestro no se inmuta, pero ante la siguiente (del mismo estilo que la primera), molta en cólera por lo mal pintada que está. En esto que se cuela en el libro y no sabe cómo salir de él, y el autor de las pinturas se pone a rehacer las ilustraciones y... acaba él también dentro del libro. Esa es la historia. Si no la han entendido, créanme: no es culpa mía.

Ante tal desconcierto, pensé que la gracia quizá se escondía en las ilustraciones... Pero no he sabido “ver” ninguna pista aclaratoria. El autor usa dos estilos diferentes, uno para la historia y otro para mostrar las ilustraciones del libro que ha realizado el personaje (una oruga, un par de mariposas, un par de flores...). Las primeras imitan el estilo del grabado y las segundas son en tonos de gris, como pintadas con acuarela o sombreadas a lápiz. Nada por aquí tampoco, a simple vista simplemente acompañan y añaden detalles a lo que nos cuenta el texto...

Quizá el secreto sea que el libro dibujado en el libro es el mismo que tenemos en las manos. La metaliteratura nunca se me ha dado muy bien, así que quizá sea eso... Yo me quedo con la ilustración que cierra el álbum: un libro abierto del que salen dos mariposas y en el que se puede leer una frase: “Un libro es un jardín que se lleva en el bosillo”.

Qwerty + Miquel Ribas

El passat dilluns 12 de novembre de 2007, vam tenir força moviment durant la tertúlia...

Per una banda, els amics de QWERTY van venir a enregistrar part del programa del proper dimecres 21 de novembre (s'emet per BTV a les 22.45 h) . A la foto teniu en Joan Portell parlant meravelles de la literatura infantil i juvenil :-)

I per una altra, vam tenir amb nosaltres en Miquel Ribas i l'editora de Bambú, que ens van parlar de Helpers (entre moltes altres coses). Més endavant podreu consultar la ressenya d'aquesta novel·la juvenil en aquest mateix blog.

Un lunes por la mañana

FITXA
=====
Títol: Un lunes por la mañana
Autor: Uri Shulevitz
Il·lustrador: Uri Shulevitz
Edició: México: FCE, 2004 (los especiales de la orilla del viento)
Edat: de 0 a 5 anys
Temàtica:
Puntuació: 4 de 4

RESSENYA
=========
Tot i ser editat al 2004, no ens ha arribat fins ara aquest àlbum a les llibreries. Però tenint en compte que és molt bo, doncs millor tard que mai.

L’autor va néixer a Polònia l’any 1939, tot i que la guerra va fer que es traslladés a París i després a Nova York on va començar a estudiar il·lustració i va editar el seu primer llibre (l’any 1963).

Un lunes por la mañana és la lletra d’una canço típica francesa, que jo desconec, però que és l’exemple del què el mateix Shulevitz anomena “els deu manaments de l’àlbum”. Shulevitz parla de la comunió que hi ha entre text i imatge dins un àlbum i justament defensa la necessitat de construir un discurs entre els dos llenguatges però sense repetir-se. I en aquest llibre, si proveu de cantar la cançó a algú per la seva banda, sense aquestes imatges, és clar que pot imaginar una història totalment diferent.

L’argument del text és aquest: Un dilluns al matí el rei va venir-me a visitar, però jo no era a casa. El dimarts al matí va venir el rei i la reina, però jo no era a casa. El dimecres al matí… i així continua, fins que diumenge, finalment, tot el seguici reial va trobar-me a casa i em van saludar.

L’estil de les il·lustracions és proper al de Maurice Sendak, perquè Shulevitz sembla que pinta amb plomí, com fent un fals gravat i després colorejat.

És un llibre divertit, imaginatiu, i molt ric sota l’aparença d’una història linial.

Mi familia

FITXA
=====
Títol: Mi familia
Autor: Daniel Nesquens
Il·lustrador: Elisa Arguilé
Edició: Madrid: Anaya, 2006
Edat: A partir de 12
Temàtica:
Puntuació: 4 de 4

RESSENYA
=========
“Nota del autor, nota del editor, nota de prensa, nota musical, nota que no ve bien…”.

Així comença aquest llibre, de manera que ja des del principi ets conscient que l’absurd et pot aparèixer en qualsevol moment. I de fet, no es perquè sí que la prosa de Nesquens s’ha comparat amb la d’autors tan coneguts com Jardiel Poncela, Miguel Mihura, Gómez de la Serna o fins i tot els germans Marx.

Un humor surrealista plana al llarg de tot el llibre mentre capítol a capítol se’ns va descrivint la suposada família de l’autor. Nesquens parla dels pares, la mare, els tiets, els cosins, els avis i d’ells ens n’explica anècdotes, manies, problemes, etc. Podrien semblar capítols curts, independents, però està tot molt ben tramant, perquè amb la suma de tot plegat, ens transmet la imatge d’un tipus de família, d’una generació fàcilment reconeixible.

Us cito un fragment de Rosa Tabernero en un escrit que fa del llibre a la revista on s’explica molt bé aquesta idea:

[http://www.revistababar.com/web/index.php?option=com_content&task=view&id=595&Itemid=53]

“De este modo, a través de la fragmentariedad, de la suma de microrrelatos que van dibujando una forma de vida –“entre los míos no hay ningún héroe digno de pasar a la posteridad”– se va alzando el testamento de una generación como es la de los años 60, años en que España empezaba a despertar de un letargo en el que había estado sumida años un tiempo que resultó ser casi una eternidad .Su familia, la de Nesquens, la de Arguilé, la mía, la deformidad, aquellos maravillosos años, el sofá de mi casa, los muebles de fórmica, la televisión en aquellos muebles…”

Pel què fa a la il·lustradora, només dir-vos que Arguilé va rebre el Premio Nacional d’Il·lustració per aquest llibre i és que les seves figures de la família, així amb aire pop, amb collage absurds i desproporcionats, redimensiona de tal manera el text de Nesquens, que al meu entendre, no podem separar text i imatge, com si d’un àlbum de 200 pàgines es tractés.

Alcántara + Gusti

Algunes imatges de la trobada el passat dilluns 20 d'octubre de 2007 amb el tàndem Ricardo Alcántara + Gusti.

[Visiteu el blog del Gusti!]

Sota, el que havia de ser el primer llibre de la parella, Qui recull les caques de gos, i l'últim, de moment, El xaman de la tribu (feu click sobre el títol per llegir-ne la ressenya).

Sexy

FITXA
=====
Títol: Sexy
Autor: Joyce Carol Oates
Il·lustrador: -
Edició: Barcelona: Cruïlla, 2007
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica:
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========

Després de llegir Ulls verds i Xerres massa, editades també per Columna, la nova novel·la de Joyce Carol Oates no ens pot sorprendre massa. Les tres mostren històries fruït d’una societat americana (la de l’autora), i d’una actualitat (l’americana i la nostra), que viu propera a la violència domèstica, a la mentida, a la venjança…

Llegeixo a internet que l’autora, que aviat farà setanta anys, és molt coneguda i valorada a Estats Units, que ha rebut el Pulitzer en tres ocasions i ha estat candidata al Premi Nobel de literatura.

Aquesta vegada l’autora es posa a la pell d’un jove que és molt guapo, però alhora molt tímid, i aquest sentir-se observat, admirat, no el deixa viure. Es barregen en ell molts dubtes i sentiments contradictoris, que nosaltres com a lectors no sabem massa on ubicar perquè no els veiem amb distància sinó des de dins mateix del personatge.

Ens passa pel cap que potser el nano protagonista és homosexual, però ell no s’ho planteja pas. Dubtem si aquell dia que un professor l’acompanya a casa amb el cotxe, està a punt d’abusar d’ell o no. Ni el mateix noi sap si el professor buscava la relació o no. Ni el lector arriba a saber si potser era el noi el que volia que passés alguna cosa.

Tot són preguntes dins un cap adolescent que no troben resposta.

Només hi ha un fet que passa objectivament i aquest sí que és clar: uns alumnes, empipats perquè un professor els ha suspès, inventen una falsa acusació d’abusos sexuals contra ell. Aquest professor és justament el que va acompanyar al protagonista a casa seva, una nit amb el cotxe. La policia, els professors, els pares, tots ho tenen clar, el professor és culpable. Només hi ha un alumne que podria declarar a favor seu: el noi protagonista, però clar, aquest té un garbuix mental que no el deixa pensar.

Un llibre doncs, per reflexionar sobre aquest tema, sobre si ens estem passant o no, sobre la mentida, sobre la sexualitat, sobre les relacions… que mostra una realitat i que sense ser un gran llibre no et fuig fàcilment del cap.

Mandrágora

FITXA
=====
Títol: Mandrágora
Autor: Laura Gallego
Il·lustrador: -
Edició: Ediciones Alhambra, 2003
Edat: a partir de 12 (potser abans i tot)
Temàtica:

Puntuació: 2 de 4

RESSENYA
=========

Una nova novel·la de Laura Gallego que si us he de ser franca, m’ha deixat bastant indiferent. D’entrada dir-vos que no em va agradar gens Memòries d’Idhún, bé, només vaig llegir el primer volum i ja en vaig tenir prou. En canvi em va agradar molt el seu llibre de La leyenda del rey errante. Ho dic perquè no sóc una gran seguidora d’aquesta autora i per tant, la meva opinió de Mandràgora pot ser parcial.

Però crec que fa un bon plantejament de l’obra, és a dir, la idea inicial podia donar molt de sí, i en canvi, l’argument no acaba de ser rodó i els personatges no acaben d’anar allà on caldria. Els més interessants es desdibuixen, apareixen dolents poc coneguts i sobretot, la noia protagonista és un personatge per mi poc creïble.

L’argument és aquest: A la cort del Rei Héctor ha desaparegut el savi Cornelius. Arriba doncs un nou savi per substituir-lo, en Zacarías, que ve acompanyat de la seva jove filla Míriam, que és aprenent de bruixot. En veritat pare i filla vénen per descobrir què li ha passat a Cornelius. Mentre, resulta que a la cort hi ha tota una intriga política per enderrocar al rei.

La Míriam, mentre intenta ser una noia igual que totes les princeses de palau, tot i que a ella la bellesa física no l’interessa, i encar menys aprendre a brodar, descobreix que no és una noia com les altres sinó que és filla de les “guardianes del bosc”, una mena de fades amb poders. Això l’ajudarà al final del llibre a enderrocar un exèrcit de morts vivents que el savi Cornelius, gràcies a la màgia negra, ha fet tornar a la vida.

Bé, ja veieu que l’argument està fet de pedaços d’altres obres i que no aporta res de nou a la literatura fantàstica.

De totes maneres, crec que els fanàtics de la Laura Gallego la llegiran amb facilitat i poter fins i tot els agradarà. Té moments divertits, sobretot entre els savis de la cort que volen demostrar qui d’ells és millor parlant llatí.

Té un final prou obert per una segona part

La llave del tiempo - La esfera de Medusa

FITXA
=====
Títol: La llave del tiempo - La esfera de Medusa
Autor: Ana Alonso y Javier Pelegrín
Il·lustrador: -
Edició: Grupo Anaya, SA, 2007.
Edat: A partir de 12 anys
Temàtica: Ciència Ficció
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========
La història de la clau del temps va quedar-se, al final de “La torre y la isla”, amb el Martín i els seus companys tractant de fugir de les urpes de la corporació Dédalo. Aquesta vegada, però, no podran fer-ho sense rebre una mica d’ajuda de l’Aedth i el Deimos, dos germans que viuen des de fa anys a la ciutat de Calcuta-Madrás i que tenen molt d’interès en que es faci realitat la trobada que havia marcat la clau del temps a la torre de Saint-Jacques.
Pels que no heu entès res, us recomano que agafeu el primer volum de la saga i en feu una repassada, ja que és necessari haver-lo llegit abans d’endinsar-se en aquesta segona part i els misteris de Medusa.

I pels que us heu llegit el primer i encara teniu pendent aquesta segona part, us aconsello que li doneu una oportunitat, ja que, malgrat els temps morts i que els protagonistes semblin que estiguin de vacances en algun moment, la sèrie té molts punts per convertir-se en un clàssic de la ciència ficció per a joves.

Ah! i d’aquí a un mes, sortirà al carrer “La ciudad infinita”, tercera part de la saga, així que aneu preparant les vostres rodes neurals i practicant amb els vostres tapissos de batalla, que l’aventura continua.

La bruixa Pallufa

FITXA
=====
Títol: La bruixa Pallufa
Autor: Laura Baix
Il·lustrador: Oriol Malet
Edició: Ed. Barcanova, SA, 2007.
Edat: A partir de 10 anys
Temàtica: aventures
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========
Tota bona bruixa ha de tenir un bon gat negre. Tothom ho sap això. Bé, tothom menys la bruixa més dolenta i egoista de totes les bruixes: la bruixa Pallufa. Seran les altres bruixes les que l’hauran d’avisar que si no aconsegueix un gat que li tregui la mala sort de sobre, s’haurà d’anar del lloc on viu. La Pallufa va per feina i es fa amb una gateta molt negra que es diu Anuca. Els problemes per la Pallufa comencen una altra vegada quan l’Anuca s’enamora d’un gatet molt bufó que es diu Bufet. Un gatet tan blanc, tan blanc, com negre és l’Anuca.

Us penseu que aquesta història va passar fa molts anys? Doncs sí, és veritat, va passar fa molts i molts d’anys. Però les conseqüències de les malifetes de la Pallufa arriben als nostres dies, quan el Dani, un noi que acaba d’arribar a Barcelona i es pensa que no té gaires amics, es troba una nit amb una nimfa papallona i amb un drac d’aigua. Que com es diuen la nimfa i el drac? Doncs Anuca i Bufet.

De segur que, amb aquesta novel·la, us quedareu totalment enganxats al sofà fins a esbrinar com és possible que dos gats s’hagin transformat en una nimfa i un drac, i com s’ho farà el Dani per ajudar-los a tornar a ser com eren abans.

Estaba oscuro y sospechosamente tranquilo

FITXA
=====
Títol: Estaba oscuro y sospechosamente tranquilo
Autor: Einar Turkowski
Il·lustrador: Einar Turkowski
Edició: Libros del zorro rojo, marzo 2007
Edat: a partir de 8 anys
Temàtica:
Puntuació: 4 de 4

RESSENYA
=========

Libros del Zorro Rojo nos traen el sorprendente trabajo de Einar Turkowski, desconocido para el público español pero al que seguiremos la pista tras la original propuesta de “Estaba oscuro y sospechosamente tranquilo”.

La historia no tiene ningún misterio. Un día aparece en un pueblo un desconocido que trastoca la tranquilidad de los habitantes, que lo observan, lo espían, pierden el sueño por saber a qué se dedica, qué hace con los peces que rodean su casa y con las máquinas que ha traído consigo. Cuando descubren el misterio (que no desvelaremos), intentan hacerlo ellos también, y al no conseguirlo, deciden expulsar al extraño de su comunidad para ver si con su ausencia pueden conseguir emularle.

Un esquema que conocemos de otras historias, pero que adquiere una nueva dimensión por la atmósfera que el autor consigue crear, y para lo cual utiliza tanto su habilidad con la ilustración (detallistas imágenes en blanco y negro, donde escenarios y personajes se mezclan con elementos de maquinaria – palancas, ruedas, ganchos, tornillos, tubos, cables, poleas, y un largo etcétecera – recordando al Shaun Tan de “La cosa perdida”) como con las palabras.

Y, por si todo esto no fuera suficiente, un final impecable que no os podéis perder. Todo un descubrimiento...

El bosque de los desaparecidos

FITXA
=====
Títol: El bosque de los desaparecidos
Autor: Joan Manuel Gisbert
Il·lustrador: Francisco Solé
Edició: Zaragoza: Edelvives, 2007
Edat: de 10 a 12 anys
Temàtica:
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========
“Una niña llamada Ilse se desvió una tarde de su camino”. Así empieza esta novela de Joan Manuel Gisbert. Y ya sabemos qué va a pasar... o al menos, sabemos que nada bueno puede pasar cuando una niña se desvía de su camino, sobre todo si es para internarse en el bosque que la gente todavía conoce como “Bosque de los Desaparecidos”. Porque hace mucho tiempo que en el bosque no ha pasado nada raro, pero Ilse será el primer indicio de que el bosque está despertando de nuevo.

Una nueva versión de una historia que hemos escuchado muchas veces, con sus héroes, sus víctimas, su bruja mala malísima, sus encantamientos y toda la parafernalia (rosas cuyo perfume atrae a los inocentes; cuevas subterráneas donde el mal se esconde; pícaros que intentan sacar partido del asunto), pero muy bien escrita, consiguiendo de nuevo ponernos los pelos de punta (“La niña quiso gritar, pero no le subió ningún sonido por la garganta”).



El nivel empieza muy alto y va bajando a medida que avanza la novela, hasta llegar al desenlace, que quizá sea un poco decepcionante. Si el autor hubiera cuidado un poco más el final, le hubiera dado un 4.

Las cosas perdidas

FITXA
=====
Títol: Las cosas perdidas
Autor: Lydia Carreras de Sosa
Il·lustrador: Javier Zabala
Edició: Zaragoza: Edelvives, 2006
Edat: de 10 a 12 anys
Temàtica: cleptomanía
Puntuació: 2 de 4
(XVII Premio Ala Delta)

RESSENYA
=========
Tani es el protagonista y narrador de esta historia, un niño de unos 10 o 12 años, argentino, que nos explica en este libro como se ve metido en un problema que él cree que es bastante gordo, y cómo se acaba solucionando.

El problemón de Tani es que ha descubierto que Daniel, el mejor amigo de su padre, roba. Bueno, no roba, “les” roba, a ellos, a la familia de Tani. Primero es una cucharilla de plata, luego una pluma de la colección de su padre, y así varias veces a lo largo de la novela. Ésas son las cosas perdidas del título.

Durante este recorrido, acompañaremos a Tani desde su estupefacción e incredulidad inicial (“Vi cómo empujaba la cucharita hacia dentro de la manga de la camisa y, mientras yo colocaba las dos últimas piezas a mi rompecabezas, pensé qué broma haría”), hasta la disyuntiba entre contárselo o no a sus padres, pasando por las conversaciones con su mejor amigo y su búsqueda de consejo en algunos mayores de confianza.

Tani busca una solución al problema, pero tendrá que aprender que no hay soluciones para todo en la vida, pero que sí es necesario hablar de los problemas con nuestros seres queridos, comunicarnos para compartir nuestros miedos y nuestras dudas.

La autora usa un problema social como es este tipo de adicciones para hablarnos, en realidad, de cómo un niño se enfrenta, no tanto con el problema, sino con los sentimientos que éste despierta en él y los conflictos internos y de relación con sus padres que le provoca.

La bibliotecària de Bàssora: una història real de l’Iraq

FITXA
=====
Títol: La bibliotecària de Bàssora: una història real de l'Iraq
Autor: Jeanette Winter
Il·lustrador: Jeanette Winter
Edició: Joventut 2007 (català i castellà)
Edat: de 5 a 8 anys
Temàtica: la guerra
Puntuació: 4 de 4

RESSENYA
=========
Aquest llibre m’ha arribat a l’ànima. I us podeu suposar perquè. Una servidora és bibliotecària, què us haig de dir doncs.

La història de l’Alia Muhammad Baker és real i sorprenent. Intentar salvar la col·lecció de la Biblioteca Central de Bàssora, en perill per la guerra d’Iraq, és tot un repte digne de ser reconegut. Perquè ella és dona en un país on el reconeixement no és fàcil.

El text és senzill i les il·lustracions amb colors vius i molt expressives. Els infants podran conèixer el valor d’aquesta dona, la injustícia de la guerra i també aprendran a apreciar la importància dels llibres, de la lectura, del coneixement i de la llibertat.

El hilo de la vida

FITXA
=====
Títol: El hilo de la vida
Autor: Davide Cali
Il·lustrador: Serge Bloch
Edició: Ediciones B, 2006
Edat: de 6 a 8 anys
Temàtica: la vida
Puntuació: 4 de 4

RESSENYA
=========
La vida en un fil o un fil de vida. El que us agradi més. Aquest àlbum recorre la vida per aquells moments més emotius: la infancia, l’amor, l’arribada de la primavera, la mort. Tot s’explica d’una manera molt subtil i alhora encertada.

Poc text però suficient. La imatge ens diu moltes més coses i només cal seguir el fil de llana vermell que es converteix en allò necessari per a cada missatge. Sigueu curiosos, divertiu-vos i la tendresa d’aquest àlbum no us deixarà indiferents. Perquè el missatge és la vida mateixa, la de cadascú. La de tots nosaltres.

Un llibre per a tots, grans i petits, per tenir-lo en aquell lloc més estimat, el cor.

La nit que Wendy va aprendre a volar

FITXA
=====
Títol: La nit que Wendy va aprendre a volar
Autor: Andreu Martín
Il·lustrador: -
Edició: Alzira: Bromera, 2007 (en castellà per Algar Ediciones)
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica:
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========
Andreu Martín acaba de guanyar el Premi Bancaixa de Narrativa juvenil amb la que diria jo que és la primera novel·la policíaca juvenil protagonitzada per mossos d’esquadra.

Amb el rodatge de l’autor dins aquest gènere, Martín ha escrit una novel·la fresca, entretinguda, divertida i amb prou grapa per ser mereixadora d’aquest premi.

Una parella de mossos d’esquadra (que acaben de trencar la relació amorosa que mantenien entre ells) van en cotxe plegats quan reben l’avís d’un homicidi. Arribats a la casa on s’ha produït l’assassinat, la Wendy descobreix una pista al jardí i engega una investigació paral·lela a la del seu company, sense que aquest ho sàpiga.

El llibre doncs es mou entre les dues investigacions: la de la Wendy, emocionant, plena de perills, pistoles, baralles, salts al fons del mar i persecussions dins el metro i per als terrats. I la del mosso home, que ben perdut, interroga a possibles testimonis i només pensa en un possible ascens.

La nit que Wendy va aprendre a volar és una novel·la ideal per recomanar a lectors amb ganes de distreure’s sense grans maldecaps però també per a lectors amb poques ganes de llegir. I és que des de la primera pàgina no pots evitar de somriure.

Calvina

FITXA
=====
Títol: Calvina
Autor: Carlo Frabetti
Il·lustrador: -
Edició: Ediciones SM, 2007 (Premio Barco de Vapor 2007)
Edat: de 12 a 14 anys
Temàtica:
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========
Lucrecio el rata (también conocido como Luc el sigiloso) es un ladronzuelo que poco espera en la que se va a meter cuando entra a robar en el destartalado caserón. Para empezar, un niño totalmente calvo que se hace llamar Calvino le propone que se quede y actúe como su padre mientras su verdadero padre se encuentra fuera. Pero eso, solo para empezar... porque de ahí en adelante, el pobre Luc se encontrará con que nada es lo que parece: los niños se convierten en niñas, los muertos en vivos (y viceversa), y los lugares por mucho que parezcan una cosa, siempre acaban siendo más que solo eso.

Frabetti ha construído una trama en la que busca confundir al lector, provocar que poco a poco se cuestione todo lo que se le presenta en la novela, desde los personajes hasta los escenarios pasando por el propio lenguaje que utilizamos para comunicarnos.

Una novela inteligente que reflexiona sobre nuestra identidad, sobre el acto de la lectura (varios de los capítulos tienen lugar en la “biblioteca manicomio”), y sobre como lo que asumimos como verdad, visto desde una perspectiva diferente, puede ser mentira. Para ello, el autor recurre a un episodio final, el “epílogo prólogo” donde todo (absolutamente todo) quedará explicado. Para mi gusto, hubiera podido dejar algún cabo “mágico” suelto, dada la mágica atmósfera que reina a lo largo de toda la historia.

La sonrisa de Daniela

FITXA
=====
Títol: La sonrisa de Daniela
Autor: Carmen Gil
Il·lustrador: Rebeca Luciani
Edició: Kalandraka Ediciones Andalucía, 2007
Edat: de 0 a 5 anys
Temàtica:
Puntuació: 2 de 4

RESSENYA
=========
La sonrisa de Daniela lo puede todo. Ella sale a la calle y sonríe, y su sonrisa hace sonreír a la hipopótama Roberta, que hasta entonces solo quería verse delgada y esbelta; y la sonrisa de Roberta hace sonreír al quisquilloso chimpancé Aniceto, que hasta entonces se sentía viejo y lleno de reuma; y la sonrisa de Aniceto hace sonreír a la elefanta Camila, que hasta entonces llevaba una vida gris y aburrida...

Así con toda una serie de animales (la única niña auténtica es Daniela) con preocupaciones muy humanas: la apariencia física, la edad, la relación con los mayores, el trabajo, el poder... todo se puede ver desde otro punto de vista si lo miramos con una sonrisa.

Una ración de optimismo acompañado de ilustraciones muy coloridas y detallistas, con originales encuadres y técnicas variadas.

I doncs?

FITXA
=====
Títol: I doncs?
Autor: Kitty Crowther
Il·lustrador: Kitty Crowther
Edició: Sant Joan Despí: Corimbo, 2007
Edat: de 0 a 6 anys
Temàtica: anar a dormir
Puntuació: 2 de 4

RESSENYA
=========
"I doncs, hi és?” “No, encara no”, és pràcticament tot el diàleg que es va repetint, amb petites variacions, en les diferents il·lustracions a doble pàgina d’aquest àlbum de petit format. Ho van preguntant els misteriosos personatges que van arribant a una mena d’habitació de jocs. Qui és, que esperen? No ho sabrem fins al final.

Si ens hi fixem, veurem com passa el temps i es va fent fosc, i l’esperat personatge arribarà un cop hagi
sortit la lluna. És un nen, i els que l’esperen són les seves joguines, per anar tots junts a dormir.

Un divertiment. Una proposta original i diferent que vol agafar desprevinguts els nens. Per treure’n profit, però, caldrà la mà d’un adult que hi faci de mediador.

El pato y la muerte

FITXA
=====
Títol: El pato y la muerte
Autor: Wolf Erlbruch
Il·lustrador: Wolf Erlbruch
Edició: Barbara Fiore, 2007
Edat: a partir de 8 anys
Temàtica: Acceptació de la mort
Puntuació: 4 de 4

RESSENYA
=========
Barbara Fiore se atreve nuevamente con un trabajo del siempre sorprendente Erlbruch, esta vez a cargo tanto del texto como de las ilustraciones.

Erlbruch reduce al mínimo los elementos, tanto textuales como ilustrativos, para explicar la historia. En este caso, la relación entre un pato y la muerte. Juntos reflexionarán, también de manera minimalista, cotidiana, sobre el significado de la muerte. Sobre qué sucede cuando uno muere. No hay grandes respuestas, pero preguntándonoslo llegaremos a aceptar que la muerte está ahí, y quizá le perdamos el miedo, aunque no lleguemos a comprenderla, como le sucede al pato de la historia.

Una propuesta bella, pero arriesgada. Un album para compartir y reflexionar sobre un tema que no debería ser tabú en la literatura infantil.

Llibre per contar i comptar

FITXA
=====
Títol: Llibre per contar i comptar
Autor: Pep Bruno
Il·lustrador: Mariona Cabassa
Edició: Pontevedra: OQO, 2007
Edat: de 6 a 8 anys
Temàtica:
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========
Contem de l’1 fins al 12, i tornem enrere fins a l’1 una altra vegada, i mentre ho fem llegim les rimes absurdes i còmiques del Pep i busquem els elements que hi surten en les colorides i abigarrades il·lustracions de la Mariona. No és tan fàcil com sembla! Els elements es van afegint uns a sobre dels altres, canvien de tamany d’una il·lustració a la següent i unes vegades apareixen retallats mentre que en d’altres només n’esbrinem l’ombra.

Com en el cas de Dents, cues i tentacles, sí, és un llibre més per contar, però hi aporta un valor afegit.

Juego de pistas en Volubilis

FITXA
=====
Títol: Juego de pistas en Volubilis
Autor: Max Ducos
Il·lustrador: Max Ducos
Edició: Kókinos, 2007
Edat: de 8 a 10 anys
Temàtica:
Puntuació: 2 de 4

RESSENYA
=========
Volubilis es la verdadera protagonista de esta historia, a pesar de no ser una persona, sino el lugar de la acción: una mansión de auténtico diseño. En esta mansión vive una niña que considera que su casa es “rara”. Un día descubrirá un cajón escondido en su escritorio, en el que se oculta una llave y la primera de las diez pistas en las que consiste el juego que da título al álbum. Cada una de las pistas la llevará a la siguiente, escondida en otro rincón de la casa. Así, de la mano de esta niña, recorreremos Villa Volubilis por todos sus rincones: el vestíbulo, la piscina, el baño, la cocina, el comedor, las escaleras, la biblioteca, etc. Al final, y como en los cuentos tradicionales al fondo del jardín, atravesando una pequeña puerta, la niña descubrirá el secreto de su casa, y así aprenderá a quererla.

La excusa del juego de pistas sirve al autor para mostrar a través de las ilustraciones una casa de auténtico diseño (atención a las obras de arte) donde se mezclan colores, formas y texturas. El texto, escrito en primera persona, utiliza un lenguaje rico y preciso, que parece desentonar con la edad de la narradora (“¡Es bien sencillo: la siguiente pista debe de estar en el frigorífico!” o “Intrigada, me precipité a recogerla pensando que podía ser la pista del comedor”). Quizá hubiera sido más apropiado utilizar un narrador en tercera persona.

El secreto del fuego

FITXA
=====
Títol: El secreto del fuego
Autor: Henning Mankell
Il·lustrador: -
Edició: Siruela
Edat: 12 anys
Temàtica: la lluita per sobreviure unes experiències

Puntuació: 4 de 4

RESSENYA
=========

Amb un lleguatge senzill i impactant l’autor relata l’experiència de la Sophia, una noia de Mozambique que comparteix el destí de molts nens africans. Uns rebels maten al seu pare. La mare fuig amb els seus tres fills. Quan per fi troben un lloc on quedar-se, la Sophia trepitja una mina antipersonal que la deixa sense cames i mata la seva germana.

La seva força de voluntad, l’ajuda de vàries persones i la seva creença en el poder del foc fan que la Sophia superi el seu destí. Amb tretze anys ja té un ofici i una màquina de cosir que li donaran la possibilitat de ser independent.

Es tracta d’un llibre conmovedor i emocionant que ens apropa aquest continent i la seva gent: per un costat l’extrema pobresa, la violència de les seves guerres civils i les conseqüències, per l’altre també la solidaritat entre la gent i la seva visió sobre la vida i la mort.

Mi amigo Juan

FITXA
=====
Títol: Mi amigo Juan
Autor: Kitty Crowther
Il·lustrador: Kitty Crowther
Edició: Corimbo
Edat: 0 a 6 anys
Temàtica: l'amistat i la diferència
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========
Un corb curiós coneix en una de les seves excursions una gavina. De seguida es fan amics, però les altres gavines no accepten l’estrany ocell. Així els dos amics viuen separats dels altres. S’ho passen la mar de bé, sobretot a partir del moment quan el corb comença a llegir contes a la gavina, que utilitzava els llibres per fer foc. Gràcies a la seva capacitat les altres gavines coneixen un munt d’històries i , per fi, accepten el corb.

Un conte simpàtic amb un missatge clar i políticament molt correcte ( fins i tot massa) i unes il·lustracions molt curades amb petits detalls, un traç que recorda un mica els còmics i que capta molt bé els moviments, les postures i les expressions dels sentiments de tots aquest ocells.