No vull tenir el cabell arrissat!

FITXA
=====
Títol: No vull tenir el cabell arrissat!
Autora i il·lustradora: Laura Ellen Anderson
Edició: Picarona, 2017
Edat: a partir de 6 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
Àlbum encisador, tant per la història que explica com per la vivesa de les il·lustracions.

Explica la història d’una nena que te els cabells molt arrissats i s’empesca les mil i una per tal de deixar-lo ben llis. Perquè no li agrada tenir-lo arrissat? Ai, espera que a trobat una altra noia amb un problema ben semblant. Com acabarà tot plegat?

En aquesta història es parla d’autoestima, de les persones que no aprecien el que tenen. Que t’aporta ser inconformista? Perquè no podem estar contents amb el que tenim i sempre aspirem a ser com els altres? Ens hem parat a pensar alguna vegada, si els altres els hi agradaria ser com nosaltres?

Il·lustracions que enamoren des del primer moment. Molt vives i netes amb fons neutres que ressalten el que importa a la història “el cabells”. Hi ha molt de joc amb l’escriptura del text, en que aquest agafa formes segons estiguin els cabells. És d’aquelles lectures que et fa giravoltar el llibre com un molí.

Lectura molt divertida i recomanable. Fresca i dinàmica per a passar moments de somriures pensatius.

El problema / La cinta


FITXA
=====
Títol: El problema
Autora i il·lustradora: Iwona Chmielewska
Edició: MTM, 2017
Edat: a partir de 3 anys


Títol: La cinta
Autor i il·lustrador: Adrien Parlange
Edició: Kókinos, 2017
Edat: a partir de 3 anys


RESSENYA
=========
Fue por azar que me llevé estos dos libros juntos de la Llibreria Al·lots.

Ya conocía “La Cinta” de Adrien Parlange, porque fue uno de los libros finalistas a las “pepites” del Montreuil de 2016, así que me lo llevaba para poder volver a mirarlo y escribir algo sobre él, que me apetecía (me gusta intentar describir los libros que tienen un fuerte componente “físico”, ver si consigo con palabras explicar cómo funcionan).

De “El problema” solamente conozco un poco a su autora, la polaca Iwona Chmielewska, porque recuerdo su “Ojos” / “Ulls”, un libro suave, poético y bello sobre la mirada y su ausencia. “El problema” venía retractilado en plástico, así que no podía hojear el interior en la librería, pero la sencillez de la cubierta pesó más que la horrible faja (“Una historia sobre cómo transformar los problemas en una oportunidad”, es que ME CHIFLA que me expliquen la moraleja del libro, por si no soy capaz de pillarla yo solita).

Una vez en casa, cuando abrí los dos libros, me di cuenta de que, cada uno a su manera, comparten el mismo punto de partida: cómo un único elemento puede interpretarse / convertirse en múltiples otros. ¿Puedo llamarlo la “polisemia” de la imagen? No son en esto libros originales (quizás “La Cinta” algo más, después explicaré por qué), pues otros antes han explotado esta misma idea. Uno de mis favoritos (con muchos fans, me consta) es “No es una caja”, de Antoinette Portis, en el que un rectángulo negro se convierte en una montaña, un robot, un coche de carreras o un edificio en llamas según la imaginación del conejito protagonista, que presta a los lectores su mirada imaginativa gracias al ingenioso juego visual que propone la autora.

Además de esta polisemia, y aunque se trata de libros muy diferentes, ambos libros comparten una misma voluntad de sencillez, de eliminar todo aquello que pueda distraer al lector del objetivo principal de la lectura, algo que les otorga una estética especialmente limpia, cuidada, y la sensación de que son libros profundamente pensados y diseñados, donde nada se ha dejado al azar y todo tiene un sentido.

Empiezo por “El problema”. Puede que no sepamos a simple vista qué se supone que representa esa forma triangular pero de lados ligeramente curvos que muestra como única ilustración la cubierta del libro, pero el misterio se desvela en las dos primeras páginas:

“Este mantel es el preferido de mamá. Es muy especial, porque lo bordó la abuela.”
“Hoy, mientras lo planchaba, me he despistado un momento y…”

Efectivamente, la forma de la cubierta es la mancha de una quemadura de plancha sobre el mantel. El libro avanza con texto en la página de la izquierda e ilustración en la derecha, pero mientras el texto plantea cómo solucionar ese problema (¿se podrá limpiar? ¿encontraré la solución en internet? ¿puedo culpar a mi hermano pequeño? ¿puedo decir que una ráfaga de viento se lo ha llevado volando?), la ilustración se repite, de modo que la silueta de la plancha, presente en cada una de las páginas, sirve de “base” para, con unos breves trazos a lápiz de color azul que añaden los detalles necesarios para su correcta lectura, convertirse en una botella de detergente, un ratón de ordenador, el gorro del hermanito pequeño, o una ventana abierta a través de la cual, suponemos, el mantel ha desaparecido.

El desenlace es lo de menos, aunque efectivamente tiene que ver con la moraleja de la horrible faja que acompaña al libro…

Quizás es por esa ausencia de moraleja que me resulta más atractivo “La Cinta”, de Adrien Parlange. Él también limita sus recursos, en este caso la paleta de colores (en la que destaca el amarillo y el azul) y la simplificación de las formas, buscando no perder en ningún momento la comprensión del lector respecto a lo que está viendo (aunque, por si acaso, se ayuda describiendo la imagen que aparece en cada doble página con una palabra que aparece en la parte superior izquierda: un globo, un funambulista, una comida, un ratón…). Y, en cada una de estas imágenes a doble página, la cinta amarilla que cuelga del lomo inferior del libro, igual que las cintas marcapáginas colgaban del lomo superior, es el elemento polisémico que cambia de significado según la ilustración: es el hilo por el que sujetar el globo, la cuerda por la que camina el funambulista, un espagueti en el plato de comida, o la cola del ratón.

El libro de Parlange no tiene hilo (porque es una cinta, jeje - perdón) narrativo, se trata simplemente de un libro de imágenes, pero va un poco más allá que Chmielewska (o que Portis en “No es una caja”) en otros aspectos. Primero, porque utiliza un elemento tridimensional real (la cinta) para funcionar, mientras que los otros dos son más tradicionales en el sentido de que sus ingredientes son únicamente papel y tinta. Segundo, porque no le hace falta modificar en absoluto el elemento que cambia de significado (la cinta es la misma a lo largo del libro; son las ilustraciones las que aportan el contexto) mientras que Chmielewska y Portis tienen que “ilustrar” sobre la base de la quemadura o de la caja para que leamos el nuevo significado del elemento polisémico. Y finalmente, porque añade el elemento de interacción con el lector: la cinta está muerta, sin vida… el lector debe “animarla”, colocarla de una manera o de otra, tirar de ella para que realmente sea la cuerda del funambulista, o ponerla dentro del plato para que sea el espagueti: sin la colaboración del lector, el libro no funciona.

El libro de Chmielewska tiene hilo narrativo y moraleja.
El libro de Parlange parece proponer únicamente el juego.
Ambos proponen la pregunta “¿en cuántas cosas puede convertirse X?” y la sorpresa que provocan las respuestas.

Fue por azar que los descubrí juntos, pero hacían buena pareja. Sincronicidades…




La vida dels mini herois

FITXA
=====
Títol:
La vida dels mini herois
Autor i il·lustrador: Olivier Tallec
Edició: Animallibres
Edat: a partir de 5 anys
Temàtica: humor en el dia a dia d'un infant


RESSENYA
=========
Les il·lustracions de Tallec et fan empatitzar de seguida amb tots els mini-herois d’aquest llibre.
I és que són ells mateixos, en primera persona, els que ens expliquen com n’és de emocionant (...i també de dura!) la vida d’un mini-heroi. Per que... sí, ser un mini-heroi és tota una xul·lada i promet una vida plena d’emocions i aventures però... ja ho sabíeu que un mini-heroi també ha de recollir la seva habitació? Eh? O és que potser us pensàveu que tot era un camí de roses, pels nostres protagonistes? (...o, per parlar amb propietat, un camí de capes i antifaços) No, no, no... la vida d’un mini-heroi té molts alts i baixos... i en Olivier Taller ens els mostra amb quatre traços i mooooolt de sentit de l’humor.

Cor de cactus i altres formes d’estimar

FITXA
=====
Títol: Cor de cactus i altres formes d’estimar
Autor: Anna Manso
Edició: Cruïlla, 2017
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========

Com m'hauria agradat poder xiuxiuejar-los a cau d'orella quatre veritats: que els humans podem arribar a ser molt ximples, i que dels problemes i dels malentesos cal parlar-ne o es podreixen.


Us recomano una novel·la genial per a joves lectors, fresca, ben escrita i plena de música, amb una veu narrativa sincera, desenfadada i descarada que interpel·la directament al lector.

De seguida que vaig tenir coneixement d’aquesta novel·la, vaig capbussar-m’hi i, amb gran alegria vaig confirmar, una vegada més, que llegir a Anna Manso, sempre és un encert. La novel·la arrenca amb tota una declaració d'intencions per part de l'autora, diu: «El més probable és que et preguntis qui coi sóc per parlar-te com et parlo. Molt fàcil, sóc l'escriptora. I aquesta vegada no em limitaré a explicar el que passa de forma discreta com he fet tantes vegades. No seré la típica tercera persona del singular neutra i gens molesta. Ni parlar-ne. No em dona la gana. Jo vull ficar cullerada, explicar-ho tot a la meva manera, com fem els escriptors, però sense màscara. Quan escrius ets la que mana, la que decideix sense consultar ningú, la reina del mano. I penso aprofitar-ho.» M’encanta aquesta manera d’intervenir en la narració, dirigint-se en primera persona al lector i, espec
ialment, la manera tan directa i divertida.

Cor de cactus és una història que atrapa des de la primera pàgina, pel seu to distès, per el ganxo dels temes que toca: l’amistat, la música i les relacions i, per l’impecable saber narrar de l’autora. L’Anna acostuma a tocar temes de caire social en els seus llibres, i aquesta no és una excepció. El masclisme en les relacions adolescents i els prejudicis són la base d’aquesta història, una història que sona, doncs la música és gairebé un personatge més de la trama, mercès a la passió de la protagonista com a PD (punxadiscos). La mala combinació que fan amistat i distància i la tossuderia que ens porta a perseguir un somni faran que els lectors se sentin fàcilment identificats amb els personatges de la història.

Ara que s’acosten dies per fer regals, no oblideu que un bon llibre sempre us farà quedar bé. Sovint se’ns fa difícil encertar la tria per als joves, doncs ja us dic ara que si regaleu Cor de cactus, triomfareu i recordeu que la vida es un carnaval!

Els nens de les arrels

FITXA
=====
Títol: Els nens de les arrels
Autora/il·lustradora: Sibylle von Olfers
Edició: ING, 2003
Edat: a partir de 6 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
El pas del temps a la natura donat de la mà dolça de la imaginació i guarnit amb les il·lustració de fa més d’un segle de na Sibylle von Olfers.

A destacar les paraules de portada de Jacques Walter.

“L’àrid hivern és necessari
perquè arribi la primavera.
I en la soledat i en la foscor
la llavor es prepara
per trobar de nou la llum.”

Aquest fragment defineix molt bé què et trobaràs a dins. És la màgia de la natura en estat pur, la personificació de les flors, descobrir el cantó dolç dels insectes. La narració transmet el cant harmoniós del pas del temps, les estacions. Com al cap i a la fi tot segueix un ordre perfecte.

Pel que fa a les il·lustracions, són d’aquelles que mai et cansaries de mirar. Tenen aquell toc tendre, encertant el to en cada moment de l’any combinant tocs ogres amb verds que permeten destacar els colors vius allà on cal per remarcar el que és essencial en cada moment. És el llibre que esperes trobar a qualsevol escola que faci servir la metodologia Waldorf.

El text descriu la imatge. Això fa que puguem entendre la història sols llegint-la o sols mirant les il·lustracions, però sens dubte la combinació de totes dues encendrà la guspira màgica d’aquesta història.

Podeu posar a prova els vostres coneixements d'alemany mentre gaudiu de les il·lustracions amb aquest vídeo que us deixem:


Grandes ciudades

FITXA
=====
Títol: Grandes ciudades
Autors: Anne-Sophie Baumann i Didier Balicevic
Edició: SM
Edat: a partir de 3 anys
Temàtica: coneixement de la ciutat


RESSENYA
=========
Quants cops heu sentir a dir allò de: "Ara que hi ha el llibre digital, el llibre de paper té els dies comptats!"  Molts, oi? I segur que en alguns casos aquesta premissa es podria considerar del tot irrefutable. Però no en el cas d'aquest llibre. Perquè... quin infant no voldria tenir entre les seves mans una cosa tan gran com tot una senyora ciutat, eh?

I en aquest llibre la tenen, tota una gran ciutat: amb els seus carrers, els seus edificis, els seus parcs...
Però no sols!... també hi ha el explicat el funcionament del clavegueram i poden veure fil per randa com arriba l'aigua a les nostres cases (i com en surt de bruta, també), com en arriba la llum, la wi-fi, el gas...

Però no sols!!... també poden veure com arriba el menjar als supermercats, els llibres a les llibreries, la roba a les botigues, els metges als hospitals i els lladres a la comissaria...

Però no sols!!!... també poden veure els traçats viaris, per on circula el metro, l'autobús, el tramvia, els vianants, i poden comprovar que la ciutat és quelcom viu, una estructura en constant evolució on obren botigues noves on abans n'han tancat d'altres i on creixen -com gegants volent tocar el cel- grans edificis d'oficines.

I tot això ho poden fer amb un cop d'ull, bé... amb un cop d'ull i amb unes llengüetes correctament estirades -unes llengüetes que els hi permetran veure els budells de totes les infraestructures que formen part d'una ciutat com la que surt en aquest llibre... i que molt bé podria ser la ciutat de qualsevol infant.

A mi em sembla que això tan palpable, tan físic... no hi ha ebook que pugui suplir-ho. I per això m'agraden especialment aquest tipus de llibres pels més menuts, perquè aconsegueixen fer accessible al seu caparró petit (...i a les seves manetes encara més petites!) uns mons grans, molt grans... gairebé inabastables.

Contes de bona nit per a nenes rebels: 100 històries de dones extraordinàries

FITXA
=====
Títol: Contes de bona nit per a nenes rebels: 100 històries de dones extraordinàries
Autores: Elena Favilli i Francesca Cavallo
Il·lustrador: VVII
Edició: Estrella polar, 2017
Edat: a partir de 7 anys
Temàtica: catàleg de biografies de dones importants al llarg de la història


RESSENYA
=========
Les dones, les grans oblidades i invisibilitzades en tots els àmbits que no siguin les feines domèstiques i la cura dels fills i filles... Doncs dues donasses -Favilli i Cavallo- amb la col·laboració de 60 il·lustradores han creat aquest meravellós llibre presentant, en forma de conte, la biografia de 100 dones que al llarg de la història han destacat pel seu coneixement i els seus descobriments, per la seva professió, entre d’altres. De cap manera es tracta el tema des del model estereotipat del gènere, sinó tot el contrari. Per tant, es tracta d’una obra que és punta de llança per l’empoderament del gènere femení.

A cadascuna de les protagonistes, presentades per ordre alfabètic, se’ls dedica una doble pàgina. Per una banda, a la pàgina esquerra hi consten el nom i cognom, la professió, la biografia-conte (majoritàriament encapçalada per “hi havia una vegada”), la data de naixement (i de defunció, si és el cas) i el país. D’altra banda, a la dreta s’hi pot observar el seu retrat il·lustrat per una de les seixanta artistes i també una cita emblemàtica.

La varietat de professions de les personatges és amplíssima, des d’Ada Lovelace, que va ser una matemàtica, la primera en programar un ordinador a principis del segle XIX (i que l’Editorial Joventut n’ha publicat un llibre fa poc: Las ideas de Ada de Fiona Robinson), fins a Maud Stevens Wagner, una tatuadora estatunidenca, passant per Amna Al Haddad (aixecadora de pesos), Claudia Ruggerini (partisana), Jacquotte Delahaye (pirata), Jill Tarter (astrònoma), Margaret Hamilton (informàtica), Mary Kom (boxejadora), Nancy Wake (espia), entre moltes d’altres, com les més conegudes germanes Williams (tennistes), Virginia Woolf (escriptora), Michelle Obama (advocada i primera dama), Marie Curie (científica), Maria Montessori (metgessa i educadora) i Cleopatra (faraona).

De ben segur que a molts i moltes de nosaltres ens sorprèn que encara, el gènere, predetermini la vida de moltes persones. Els estereotips i els prejudicis inunden la nostra quotidianitat i és quelcom tan important com per posar-hi fi d’una vegada per totes.

Poso punt i final a la ressenya amb un fragment del prefaci, el qual penso que és encoratjador, realista i sincer: “Ara que teniu el llibre a les mans, segur que sentiu esperança i entusiasme pel món que estem construint juntes. Un món en què el gènere no definirà la mesura dels vostres somnis, ni fins a on podeu arribar. Un món en què cada una de nosaltres podrà dir amb seguretat: “Sóc lliure”.

Ah, per cert, ja està publicat el segon volum amb més dones extraordinàries!

Cors de gofra

FITXA
=====
Títol: Cors de gofra
Autor: Maria Parr
Il·lustrador: Zuzanna Celej
Edició: Nórdica, 2017
Edat: a partir de 9 anys


RESSENYA
=========
La història d’en Trille Danielsen Yttergard és la història d’una gran amistat entre dues persones de caràcters totalment oposats. En Trille és contingut, lleial, reflexiu, la Lena Lid és espontània, un esperit lliure, explosiva. Són veïns i viuen a Knert-Mathilde un petit poble situat a la costa noruega, un món lent, rural, fet de rutines i petites quotidianitats, però que dic!, viure un dia amb la Lena no pot ser mai un dia normal i rutinari, ben al contrari.

Cors de gofra és un compendi d’aventures que passen en el curs d’un any, començant i acabant amb la celebració de Jonsok, a casa nostra, Sant Joan. Cada capítol és un esdeveniment on no hi manca ni l’humor ni l’emoció. Dins el relat, com la mateixa vida, hi trobarem una mica de tot, amistats, angoixa, adopcions, risc, diversitat familiar, ràbia, records de guerra, envelliment, mort, mudances, injustícies, escola, fugides, amor i moltes entremaliadures.

L’autora, Maria Parr (Fiskå, 1981-), ha sabut dissenyar una atmosfera i uns personatges entranyables, molt ben forjats, d’aquells que esdevenen tant reals que et manquen un cop acabada la lectura. El fidel Trille de 9 anys a qui li tremolen les cames quan es posa nerviós, disposat a tot per la seva amiga de l’ànima, és la veu del relat. L’avi, que viu al soterrani i sempre du granota, aliat dels dos amics. L’esplèndida tia-àvia, que viu sola envoltada de roses en una caseta groga que fa olor de gofra. El pare i les mares, patidors i comprensius, acompanyants dels fills en el seu creixement com a persones. I la Lena, aquest personatge femení tan potent i que ens recorda a la Pippi Langstrum, tot i no ser tant extravagant, per la seva sinceritat, caràcter i diversió, perquè amb personatges com aquests tot esdevé possible.

El llibre està envoltat de molt d’amor i de molt de respecte, la tribu, entesa des d’un significat molt ampli, té una força i una unitat meravellosa. La vida flueix i fins i tot en les preguntes més difícils cadascú hi troba la seva resposta.

Un relat banyat d’humor, he rigut i he somrigut i en la seva lectura no he pogut evitar recordar un altre títol de la meva infància, tot i no ser tant madur, En Miquel de Lönneberga d’Astrid Lindgren i trobar-li molts punts de connexió.

Les il·lustracions de Zuzzanna Celej (Polònia, 1982-), el disseny de la coberta i de les guardes són delicades, elegants i plenes de significat. Una molt bona edició d’una editorial que treballa de forma molt acurada, Nórdica, amb títols infantils com El museu d’en Tronquet, Tania Val de Lumbre, de la mateixa autora, Gossos i gats sota la lupa dels científics. Llàstima d’alguns errors tipogràfics a Cors de Gofra.

Un relat realista amb molt sentit de l’humor.

Abans del primer dia

FITXA
=====
Títol: Abans del primer dia
Autor i il·lustrador: Juan Palomino
Edició: Cruïlla, 2016
Edat: a partir de 10 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
Un relat bellíssim, el “Popol Vuh”, que aplega els mites centrals de la cultura maia “K’iche”, entre les quals hi ha la creació del món.

Aquesta narració fou escrita en llengua K’iche al segle XVI a Guatemala per poder conservar la seva cultura i la seva identitat, i permet conèixer la manera d’entendre i viure el món d’una cultura diferent a la nostra, que s’ha anat transformant al llarg del temps...

Potser pocs llibres m’han marcat tant, tant, com aquest pel text, les il·lustracions, pel missatge ric i enèrgic i pel que representa l’esperit de creació i superació que donen sentit al nostre fet de viure. Un llibre impressionant i que pots acabar...
plorant.

Premi Internacional d’Il·lustració de la Fira de Bologna – Fundació SM

Maarón

FITXA
=====
Títol: Maarón
Autor: Øvreås, Håkon
Il·lustrador: Oyvind Torseter
Traducció: Cristina Gómez-Baggethun
Edició: Barbara Fiore, 2017
Edat: a partir de 8-9 anys


RESSENYA
=========
Vaig agafar Maarón atreta per les il·lustracions de Torseter (autor d’El Mulero, No puedo dormir o Agujero, editats tots per Barbara Fiore) que aquesta vegada no treballa sol sinó que posa imatges a l’obra d’un altre autor norueg, inèdit, diria, a casa nostra.

A nivell de format, ens trobem amb una novel·la de 133 pàgines amb una edició molt acurada, amb tapa dura i d’una mida petita, agradable de manipular, i amb un gran número de pàgines il·lustrades.

El vaig agafar i no l’he deixat des d’aleshores. Maarón és d’aquells llibres que no voldries que s’acabessin, que vas llegint a poc a poc perquè intueixes que un cop s’acabi el trobaràs a faltar.

Aarón fa poc que ha arribat a una nova ciutat i ha tingut temps de fer un amic, una mitja amiga i tres enemics d’aquells disposats a fer-te la vida impossible.

Just quan comença el llibre acaba de morir el seu avi i la preparació de l’enterrament serà un tema de fons al llarg de la novel·la. La història doncs ens apropa a uns dies de la vida d’aquesta nen, l’Aarón, que malgrat la seva timidesa i pors, en un atac d’enginy i coratge, és capaç de plantar cara als seus maldecaps.

Però més enllà de l’argument, que ja veieu que toca temes típics en els llibres realistes per nanos de vuit-deu anys (assetjament, mort d’un avi, amistats...), us recomano molt la lectura de Maarón per aquella barreja de sobrietat i sentit d’humor auster dels autors nòrdics (penso amb Stian Hole, per exemple) i pel to entranyable que tant bé despulla i t’apropa als personatges.

Llarga vida a Aarón (o a Maarón)!
Per sort, a la web de l’autor hem vist que existeix una segona aventura de Aarón, a veure si Barbara Fiore també el tradueix!

El jardín de Matisse

FITXA
=====
Títol: El jardín de Matisse
Autor: Samantha Friedman
Il·lustrador: Cristina Amodeo (amb reproduccions d'algunes obres de Matisse)
Edició: Madrid: S.M /MoMA 2017
Edat: a partir de 9 anys
Temàtica: art, biografia


RESSENYA
=========
Una de les coses més preocupants dels llibres destinats a comentar la vida d’algun artista plàstic és que, per qüestió del cost dels drets de reproducció, l’autor il·lustrador reprodueixi “a la seva manera” les obres d’aquell artista, escamotejant-ne l’obra real.

Afortunadament no és aquest el cas. L’autora del llibre té l’encert de no explicar la vida d’Henry Matisse (1869-1954) des de la seva infància, sinó, simplement, des del dia en què, ja gran, es dedica a retallar formes de paper en comptes de pintar. Aquests papers retallats van donar peu a algunes de les obres més destacades de Matisse i el llibre n’amaga vuit rere algunes pàgines desplegables, on s’hi arriba després de llegir el relat, breu i concís, de com li devien venir les idees i els records al cap en aquell octogenari.

No es tracta, doncs, d’una biografia amb tots els ets i uts, sinó, molt millor, d’exposar la suposada gènesi d’algunes de les obres del pintor, del tot versemblant. Ens plau aquesta manera de presentar la part pel tot, o, dit d’altra manera, de fer senzilla i quotidiana l’experiència de l’art, sense despertar aquella idolatria habitual que presideix moltes de les biografies dels grans personatges i que motiven que els lectors, grans o petits, els trobem inabastables i rematem la lectura dient “Ai, jo mai assoliré aquest nivell!”

L’edició d’aquest llibre va sortir al carrer l’any 2014, apadrinada pel MoMA de Nova York, i ara arriba feliçment a les nostres llibreries. N’apreciem en primer lloc el format, la qualitat del paper mat, i, sobretot, la traça de la il·lustradora que, aparentment, també s’ha servit de papers retallats per formar les seves pròpies imatges narratives, assolint així un treball molt coherent amb el contingut.

Líneas

FITXA
=====
Títol: Líneas
Autora i il·lustradora: Suzy Lee
Edició: Barbara Fiore, 2017
Edat: a partir de 6 anys
Temàtica: Dibuix, creació artística, patinatge sobre gel


RESSENYA
=========
Una nena patina sobre gel, els seus patins dibuixen un traç sobre el full blanc, una línia que va de l’esquerra a la dreta de la doble pàgina. Tot és blanc tret del barret i els guants de la nena que llisca lleugera, a cada moviment les línies es fan sempre més sinuoses, el traç envaeix les pàgines en una dansa harmònica fins que la nena rellisca i cau. Stop. Quan la nena es torna a aixecar tot ha canviat. Què ha passat?

El nou llibre de Suzy Lee és un llibre sense mots que ens parla del procés creatiu. De fet la dedicatòria, les úniques paraules del llibre tret del títol, van dirigides justament als petits artistes. La narració meta-ficcional reforça aquesta idea col·locant el lector a la frontera entre realitat i ficció. Entrem a la història patinant amb la nena fins que topem amb un paper arrugat, unes engrunes de goma d’esborrar i un llapis, alguna cosa s’ha trencat, l’encant de la ficció s’ha acabat i ara ens hem de fer alguna pregunta.

La nena, l’alter ego de l’autora, amb la seva caiguda ens parla de l’error, de la dificultat dels processos creatius, de la soledat que sovint els acompanya. Només l’acceptació de l’error sembla alliberar la història i tornar-nos al relat, a la ficció, però en un altre punt que no coneixíem abans. La protagonista passa de la soledat a la descoberta de l’altre, a la vida col·lectiva i al món que ens envolta, passem, per mantenir-nos en la metàfora de l’autora, del món interior de l’artista al món exterior que és la vida.

Com amb la Trilogia del límite, Lee explora les potencialitat del llibre àlbum i aquest cop ho fa a partir de dos elements bàsics del dibuix, el traç i el full blanc, blanc com la definició mateixa de l’àlbum que dóna Sophie Van der Linden al principi del seu llibre álbum[es] «el álbum es, ante todo, un soporte blanco», blanc com el gel sobre el qual patina la protagonista traçant línies lliures sobre el full, la línia és evidentment l’altra protagonista de la història.

Pel que fa a la tècnica us reenvio al blog en italià scaffalebasso. Tradueixo literalment del blog:
El llibre s’ha fet utilitzant una tècnica mixta de dibuix i ordinador. «Normalment dibuixo, després escanejo i treballo digitalment, normalment prefereixo treballar a mà. A Líneas la nena i els fons han aparegut en dos moments diferents, mentre que les línies dels patins sobre el gel les he dibuixades a mà i després les he passats a negatiu».
Suzy Lee va passar per Itàlia en ocasió de la Fiera del Libro di Torino 2018, on va presentar la publicació en italià del seu últim llibre amb Corraini Editore. D’aquesta visita algunes entrevistes interessants:

- Nadia Terranova, l’autora de Bruno el niño que aprendió a volar , entrevista Suzy Lee.

- Per escoltar algunes paraules de l’autora us reenvio al vídeo de RAI scuola - entrevista a Suzy Lee. Us recomano però saltar el primer minut de la introducció del periodista en que presenta els silent books –llibres sense mots- com a llibres de lectura lliures, assumint que el lector no llegeix l’articulat llenguatge visual que el composa, sinó s’imagina lliurement la història a partir d’unes il·lustracions suggeridores. Encara estem en aquest punt! Per tant, si us interessa, passeu directament a les paraules de Lee.

L'arbre de les mentides

FITXA
=====
Títol: L'arbre de les mentides
Autor: Frances Hardinge
Il·lustrador: Chris Riddell
Traducció: Albert Torrescasana
Edició: Barcelona: Bambú, 2017
Edat: a partir de 14 anys
Temàtica: Misteri, justícia, igualtat entre sexes


RESSENYA
=========
La Faith Sunderly és filla d’un prestigiós naturalista anglès del segle XIX. El seu pare ha estat convidat a l’illa de Vane per participar en una excavació arqueològica, i tota la família hi ha anat amb ell. Poc després d’arribar-hi, la Faith descobreix que la veritat no és tan idíl·lica com semblava: el seu pare ha hagut de fugir d’Anglaterra acusat de falsificar troballes científiques. Els rumors sobre les suposades estafes del famós naturalista no triguen a escampar-se per l’illa; ben aviat, la família en pateix unes conseqüències desastroses... La Faith farà tot el possible per netejar el nom del seu pare. Encara que això suposi haver de rebel·lar-se contra el paper que la societat de l’època destina a les noies de la seva edat i haver de bregar amb un arbre misteriós que s’alimenta de mentides i que sembla guardar moltes respostes.

Aquesta novel·la ha guanyat el Premi Costa 2015 al millor llibre de l’any. Si fer-se amb un dels guardons més prestigiosos de Gran Bretanya ja és important, encara resulta més meritori si tenim en compte que, en més de trenta anys d’història, aquest premi només ha estat concedit a dues obres LIJ. La primera va ser El llargavistes d'ambre, de Philip Pullman; ara li ha tocat el torn a aquesta deliciosa novel·la de Frances Hardinge, autora de diverses obres juvenils reconegudes per la crítica i el públic.

I què té aquest llibre, que el fa mereixedor d’un reconeixement tan important? D’entrada, Hardinge hi barreja diferents gèneres amb gran habilitat. L’arbre de les mentides és un relat de misteri molt ben tramat: l’autora sap jugar amb la intriga i el ritme; dosifica perfectament la informació, lligant fins al detall més petit de la trama, i aconsegueix que el lector visqui el procés de la investigació amb la mateixa intensitat que la protagonista. A més, és una història fantàstica, un pèl sinistra fins i tot, gràcies a la presència del misteriós arbre que sembla fer embogir el pare de la Faith. Contribueixen a crear aquest ambient obscur les encertadíssimes il·lustracions a llapis de Chris Riddell, d’estil gòtic. I el llibre també és un retrat de l’època victoriana: reflecteix els costums i les diferències socials d’aquells anys, fa referència a les teories evolutives de Darwin i als primers temps de la fotografia.

Però el que més destaca d’aquest retrat de l’època victoriana (i, de fet, del llibre) és la descripció del paper de la dona. A través dels personatges femenins de la història, l’autora ens mostra diferents maneres de sobreviure en una societat dominada pels homes, ja sigui resignant-s’hi, amagant-se o, en el cas de la protagonista, rebel·lant-s’hi. Perquè la Faith, una noia intel·ligent que ha heretat la passió del seu pare per la ciència, no accepta quedar-se en segon pla. Té la ferma intenció d’aclarir els fets i, per tal d’aconseguir-ho, prendrà la iniciativa, correrà riscos i s’enfrontarà a l’oposició masculina.

L’arbre de les mentides és, doncs, un llibre d’apoderament de les dones. Especialment de les noies que volen ser científiques. I la Faith és una magnífica protagonista: un personatge carismàtic, versemblant, profund, amb les seves llums i ombres. De fet, tots els personatges principals de l’obra i molts dels secundaris estan perfectament desenvolupats.

Tot això fa d’aquesta obra una novel·la altament recomanable. Cal dir, però, que no és una lectura fàcil, ja que fa servir un llenguatge ric i construccions complexes. Malgrat tot, la història captivadora i el ritme àgil faran que els lectors s’hi submergeixin ben aviat.

Si teniu curiositat per conèixer l’autora de L’arbre de les mentides, mireu aquest vídeo. Hi apareix parlant del llibre (en anglès):

Rex en la ciudad

FITXA
=====
Títol: Rex en la ciudad
Autor i il·lustrador: Gabo León Bernstein
Edició: Albolote, 2017. Barbara Fiore
Edat: a partir de 7 anys


RESSENYA
=========
Aquesta és la història d’un dinosaure que viu en una ciutat i que se sent empresonat en tot allò que fa: a casa seva, dins l’autobús, a la seva feina, en el seu dia a dia... tot li va petit i està embotit i incòmode a tot arreu. És un animal una mica maldestre que trenca les coses sense voler però és molt disciplinat. No acaba d’encaixar enlloc, està mig deprimit fins que li passa una cosa que li canvia la seva actitud davant de la vida. Troba la forma d’ajudar altres companys de la seva feina que també tenen problemes amb el cos que tenen i decideix ajudar-los amb petits invents dissenyats per ell: raspalls de dents gegants, cinturons per a animals amb crestes,... i tot això deriva en la creació d’una nova fàbrica, Dinosoluciones dirigida per ell. D’aquesta manera rep el reconeixement dels seus companys i troba un objectiu dins la seva vida que fa que no vegi tots els problemes que tenia abans i accepti tot el que abans el feia patir.


Així doncs Rex en la ciudad es pot llegir com una metàfora sobre les persones que no encaixen, ja sigui per ser diferents físicament, per estar deprimits, etc... però quan són acceptats pels altres o troben un objectiu a la vida el que era una dificultat s’integra en el dia a dia.

L’autor i il·lustrador del llibre, Gabo León Bernstein, nascut a Argentina, li ha donat forma de relat il·lustrat que pot funcionar sense el dibuix però que li dona el toc indispensable per fer-nos viure l’ofec del dinosaure. El dibuix és expressiu, dinàmic, que sembla extret d’una pel·lícula d’animació o un còmic. Les composicions dels dibuixos et fan percebre la profunditat de l’espai i el volum. Però quan la història fa el tomb (Rex decideix ajudar a la gent) el dibuix ja no se sent empresonat en la pàgina, tot respira millor i els colors també canvien, són més suaus i amb més llum.

Vull destacar també la il·lustració de portada, que un cop oberta anticipa el que ens vol explicar. Us imagineu un dinosaure dins l’autobús? Doncs això és el que veiem, el Rex i la reacció d’incomoditat de tots els passatgers.

Curiosidades en verso: El mundo animal

FITXA
=====
Títol: Curiosidades en verso: El mundo animal
Autors: Sagrario Pinto y M.ª Isabel Fuentes
Il·lustradora: Lucía Serrano
Edició: Anaya, Madrid, 2017
Temàtica: món animal


RESSENYA
=========
A los poetas no suelen gustarnos los libros de poesía útil, aplicada a transmitir conocimientos o invitar al estudio. Esa utilidad —decimos a veces— sería incompatible con la verdadera poesía, que es intransigentemente autónoma, verbo suelto por sí y para sí mismo: Arte. En fin, desde los románticos Horacio está crucificado y donde haya un Homero no me dé usted Virgilios.

No por eso está muerto, sino solo demodé, el viejo adagio del docere et delectare. Ahí siguen Tarraco, Roma y los plurales neutros para nombrar empresas, esperando entre turistas y bostezos a que los agoreros se queden afónicos para seguir siguiendo ahí.

Curiosidades en verso parece reírse, con su propio título, de estas alharacas de los poetas. Son curiosidades, nimias nimienos, y no son poemas, sino cosas en verso. Como tal, entiendo, hacen bien su trabajo, con estructuras breves (cuartetas octosílabas asonantes abab), pequeños guiños o chistes y mucha alocución directa al pequeño lector (¿más probablemente, oyente o alumno?):

¿Te gustan los huevos fritos?
¿Prefieres una tortilla?
¡Con un huevo de avestruz
come toda una familia!

Nunca persigas a un búho,
¡siempre te descubrirá!
Puede girar la cabeza
y mirarte por detrás.

No es un libro científico, ni exactamente de conocimientos, pero esta palabra es la que se aproxima más, creo. No faltan las imágenes (el pez linterna «nada con las pilas puestas», o el típico «... es un ave elegante: siempre lleva puesto el frac»), pero casi nunca se humaniza deformando la naturaleza animal, a diferencia de los cuentos (una excepción sería el causal «Las serpientes son coquetas, por eso cambian de piel»).

Me parecen muy acertadas las ilustraciones de Serrano, que plantean un equipo de niños con atuendo de investigador, que van tomando notas, mediciones, fotografias... A mí, que me gustan los libros que nos invitan a hacer, me lleva a imaginar actividades en las que nos interesamos por un animal y creamos un poema ad hoc, lo que para muchos niños es más fácil que poemar inspirados por las flores.