Illustrated maps

FITXA
=====
Títol: Illustrated maps
Autora: Carolina Amell
Il·lustrador: Diversos il·lustradors
Edició: Monsa, 2016
Edat: a partir de 8 anys
Temàtica: el món de la il·lustració


RESSENYA
=========
Aquest llibre de mapes és una mica diferent de la resta de llibres de mapes que tots coneixem (...i no diguem ja, d’un robotitzat Google Maps!). Més que res perquè amb ell no podeu aspirar a trobar cap adreça concreta, sinó a perdre-us pels carrers de les ciutats que hi surten.

I... a què es deu aquest curiós fenomen? Doncs a que aquest llibre de mapes no ha estat fet per cap cartògraf -d’aquells que tot ho mesuren i ho traslladen a la seva exacta escala corresponent-. No. Gens ni mica. Aquest llibre ha estat fet per una colla d’il·lustradors irreverents i salvatges que no fan cas de cap mesura ni simetria. Una colla d’il·lustradors brillants que només tenen una cosa al cap: que els éssers humans ens perdem per totes i cadascuna de les cantonades de les ciutats que aquí surten reflectides (... i ja de pas, que també ens perdem pel món de la imaginació i la creativitat més exuberant).

Vaja... que podria resumir tot aquest paràgraf dient que a mi m’ha agradat, el llibre. I molt. Però encara diré més: no sols el trobo un llibre visualment atractiu sinó que a més també penso que és francament inspirador perquè, fins i tot a mi -que no tinc antecedents d'haver il·lustrat res en tot el que porto de vida en aquest planeta-, m’ha fet venir unes ganes irrefrenables de posar-me a dibuixar Castelldefels “a la meva manera”. I és que els camins de la creativitat són inescrutables.

Afuera

FITXA
=====
Títol: Afuera
Autora i il·lustradora: Mari Kanstad Johnsen
Edició: Niño editor
Edat: a partir de 8 anys


RESSENYA
=========
Heus aquí la tendra història (sense mots) de la integració d’una nena després de mudar-se a un nou indret, una nova llar, i, sobretot, una nova escola, on ningú sembla estar veritablement disposat a rebre-la amb els braços oberts. El tema del trasllat i l’enyorança conseqüent no és nou dins l’àmbit dels àlbums il·lustrats, ni tan sols dins l’esfera més gran de la literatura infantil i juvenil, però és la manera de presentar-ho i de plantejar-ne la solució allò que fa original i valuós aquest títol.

El llibre va merèixer una menció especial en els premis Bologna Ragazzi Award del 2017, i fou qualificada com “una obra íntima, plena d’humor i de tendresa”. L’humor pot ser degut al traç aninotat i dinàmic i al contrast de colors, més que a l’argument en sí, on hi pesa molt més el contingut emotiu i sentimental que no pas l’humor rialler. Hi ha una autèntica exploració dels sentiments pels quals travessa la protagonista: enyorança, soledat, decisió, afecte, companyonia... I les pàgines alternen la tota plana i tot color a sang amb composicions en vinyeta bicolor. El relat flueix bé, dolçament i pausada, i els interrogants que pot plantejar l’absència de mots, o la insòlita illa dels conills brillants es poden resoldre per simple sentit comú i empàtic.

Per saber-ne més sobre l’autora i el making off del llibre us recomanem visitar aquesta adreça, on hi trobareu tot el que us cal per acabar de fer-vos amics i amigues del llibre i de l’autora.

El conillet que volia pa de pessic

FITXA
=====
Títol: El conillet que volia pa de pessic
Autor: Ramon Besora
Il·lustrador: Zuzanna Celej
Edició: Edebé, 2017
Edat: a partir de 3 anys
Temàtica: tardor, compartir, cooperació, poesia


RESSENYA
=========
Ramon Besora ens regala aquest conte ple de música i rima, ideal per compartir la lectura en veu alta i fins i tot qui s’animi el pot cantar.
Es una història positiva sobre el fet de compartir.
Un matí el conillet es desperta amb molta gana però no li ve de gust un tros de pa sec sinó que prefereix un bon pa de pessic. Es aquí on comencen a aparèixer els animalets del bosc disposats a col·laborar amb les seves petites aportacions.
Les il·lustracions plenes de llum i suavitat de Zuzanna Celej ens transporten a un bosc de tardor on tot fa olor de fulles seques i molsa. Són il·lustracions molt realistes a doble pàgina que acompanyen perfectament al text.


Abecedari amagat / Abecedario

FITXA
=====
Títol: Abecedari amagat
Autora i il·lustradora: Imapla
Edició: Joventut, 2017
Edat: a partir de 3 anys
Temàtica: abecedaris

Títol: Abecedario: abrir, bailar, comer y otras palabras importantes
Autor: Ruth Kauman / Raquel Franco
Il·lustrador: Diego Bianki
Edició: Bruño, 2017
Edat: a partir de 3 anys
Temàtica: abecedaris, verbs

RESSENYA
=========
Arriben a les meves mans dos abecedaris que m'emporto de la llibreria junts a casa perquè són una de les meves debilitats. O sigui que aquesta ressenya serà més aviat descriptiva que no pas "crítica" perquè amb els abecedaris, no tinc criteri: m'agraden, no ho puc evitar. Per això no els he posat valoració amb "estrelletes" com acostumem a fer en aquesta casa.

El primer, Abecedari amagat de l'Imapla (quan em vaig assebentar que Imapla era el seudònim de "Imma Pla" vaig caure de cul a terra). Com altres de l'autora, juga amb imatges minimalistes - en el sentit que estan formades pels elements mínims necessaris per poder-les identificar. Utilitza colors molt contrastats i formes gairebé geomètriques, jugant amb la tècnica del collage (tot i que sospito que digital, no pas analògic) per cadascuna de les il·lustracions. A cada doble pàgina apareix una lletra "amagada a la il·lustració", pero de manera molt senzilla, o sigui que els petits lectors que estiguin aprenent a identificar les lletres de l'abecedari no se sentiran pas frustrats, sinó trobo que més aviat divertits per la imaginació que demostra la il·lustradora convertint les lletres en objectes, animals, plantes, escenaris, personatges, etc. Així, la A és un coet on els astronautes es dirigeixen a la lluna, la B un núvol que plovisqueja, la C una lluna al cel, o la D una banyera on un aneguet fa xip-xap. Molt adequadament, el text és breu, escrit en lletra de pal, i a cada frase la lletra ha substituït a la paraula que representa. Això s'entendrà millor amb un parell d'exemples:
- l'home bala surt disparat de la O (on la O és un canó)
- hi ha cocos a la X (on la X és una palmera)


El segon, Abecedario. Va guanyar el premi New Horizons a Bologna l'any 2015 i és ben bé el contrari de l'anterior, i aquest és un dels motius pels quals m'agraden els abecedaris; tot i que tots treballen amb el mateix contingut, la increïble varietat entre ells és espectacular i un cant d'amor a la creativitat de - no tots, però sí molts - els seus autors. Si Imapla utilitzava figures geomètriques grans per composar imatges més aviat simbòliques, en aquest cas les il·lustracions de Bianki no podrien estar més plenes de minidetalls que conviden a fixar-se en cadascun dels personatges i objectes que omplen les planes d'aquest llibre. Els autors han triat verbs (amb alguna excepció, vull pensar que per culpa de la dificultat de trobar verbs que comencessin amb les lletres Ñ, W o X) que comencen amb cadascuna de les lletres de l'abecedari. Els tres primers venen indicats al subtítol: abrir, bailar i comer, i segueixen dar, llorar, nacer, zapatear, jugar, soñar, peinar... De vegades s'utilitzen les dues planes per un sol verb, però més sovint es dedica a cada verb una de sola; de vegades, cada verb està il·lustrat per un grup de gent o un personatge que realitza aquella acció "a tota plana" ("llorar", per exemple, és un sol bailet en un vaixell de paper enmig d'un oceà de llàgrimes i la frase "llorar a mares"), però més sovint tenim un grapat de petites vinyetes on personatges sols, en parelles o en petits grups, realitzen accions relacionades amb aquell verb. Així, els autors aprofiten per presentar diferents situacions en les que es pot utilitzar el verb en qüestió (per exemple, a "mirar" tenim: mirar a lo lejos, mirar un vídeo, mirar por la ventanilla, mirar con asombro i mirarse a los ojos.) L'il·lustrador utilitza una paleta de colors molt limitada per cadascun dels verbs, i sorprèn gratament l'ús de persones de diferents orígens (ulls asiàtics, pells fosques) i de personatges amb diversitat funcional (llegint en braille o guanyant curses amb cadires de rodes).


Bé... sé que sovint ens queixem sobre si realment fan falta MÉS LLIBRES que parlin de determinats temes (sobretot els llibres d'hàbits: la por, la recança a anar a l'escola, les dificultats amb el menjar), i que de llibres d'abecedaris en tenim UN MUNT, però val la pena parar-se a mirar i a descobrir quins d'ells ofereixen una proposta interessant per plantejar als més petits les possibilitats de les lletres del nostre alfabet.

(Ok, és la meva excusa perquè m'agraden els abecedaris. Us ho he dit al principi i no us he pas enganyat!)

El gat que va parlar sense voler

FITXA
=====
Títol: El gat que va parlar sense voler
Autor: Claude Roy
Il·lustrador: Pere Virgili
Traducció: Lluís Maria Todó
Edició: El jardí secret de Viena, 2017
Edat: a partir de 8 anys
Temàtica: humor, poesia, gats


RESSENYA
=========
Cada vegada que em cau a les mans un llibre d’ El jardí de Viena l’obro a poc a poc, amb complicitat, sé que a dins m’hi esperen secrets i jardins laberíntics per recórrer.

Només obrir el llibre un enorme gat cal·ligràfic em dóna la benvinguda, es tracta de la dedicatòria de l’autor, i ja presagia tres dels elements que seran constants al llarg de la història: els gats, la poesia i l’humor.

Claude Roy relata una aventura amb un inici tant original com que un gat domèstic, fent allò tant propi dels gats, menja unes herbes del jardí per purgar-se que li produeixen un fet gàstric sorprenent: li donen veu humana i no una veu qualsevol, el gat recita en vers. I així és com un fet quotidià acaba desembocant en un circ dels absurds per plaer de tots i totes i és que Gaspard Mac Kitycat (perquè el nostre gat té ascendència aristòcrata escocesa, vés per on) provocarà tota mena de situacions hilarants a mesura que els convidats i visitants ocasionals vagin passant per la casa.

Novel·lista, assagista, poeta i crític d’art, Claude Roy, o Claude Orland, va néixer a França l’any 1915 i va morir el 1997. El 1985 va rebre el premi Goncourt de poesia. Va ser un amant dels llibres, les llibreries i les biblioteques i un home compromès políticament i socialment.

Ah, i dir-vos que al finalitzar el llibre us prometo que sereu coneixedors del secret més ben guardat de la història!. Qui es podrà resistir?.

Un llibre àgil, simpàtic i intel·ligent. Un homenatge a la paraula escrita.

[Llegiu-ne aquí el començament.]

Noche de gatos hambrientos

FITXA
=====
Títol: Noche de gatos hambrientos
Autor: Pablo Albo
Il·lustrador: Guridi
Edició: Pípala (Córdoba/Argentina)
Edat: a partir de 10 anys


RESSENYA
=========
Un relat dur, amb paraules tan ben triades com esmolades i unes il·lustracions precises, fosques, cantelludes, es poden al servei d’un àlbum memorable, o que, si més no, perdurarà en la meva memòria. Podríem dir que pertany al gènere de la narrativa negra, que deu molt als diàlegs de Dashiell Hammett i a les pel·lícules de sèrie B protagonitzades per Bogart, però que també té un estimable i remarcable punt surrealista o de la narrativa de l’absurd que el fa singular. Molt singular.

Com en qualsevol novel·la negra, el protagonista deu ser un detectiu (tot i que això no es diu ni es mostra enlloc), que rep del seu confident l’advertiment del cop que es prepara al carreró dels genovesos. Quan hi arriba, el cop ja s’ha perpetrat, i no li queda altra cosa a fer, inexorablement, que emmanillar, a contracor, el culpable. Vull dir que tot l’entramat argumental respon, punt per punt, al patró clàssic, i això té molt de mèrit, sobretot per als fans del gènere. El que ja no és tan clàssic, i té un punt calderià (de P.Calders) és que les víctimes i els botxins, pertanyen al regne animal i més concretament a l’àmbit dels felins. Però aquest estrany aparellament dialogat i dialèctic de bèsties i persones flueix amb una naturalitat i versemblança literalment i literàriament admirables.

També cal valorar la maqueta, amb el joc tipogràfic conseqüent, amb frases ressaltades en groc o vermell, que posen de relleu la magnífica tasca feta per Guridi, qui, amb pocs trets, sap crear l’atmosfera ideal per a una història d’aquest tipus, que recomano francament, tant als petits lectors que saben llegir entreveient la trama més enllà d’allò que diuen els mots, com als vells lectors que ja n’han vist de tots colors. Ideal per a estudiants de secundària. I per als amants de les sardines fregides...

Regreso a casa

FITXA
=====
Títol: Regreso a casa
Autora i il·lustradora: Akiko Miyakoshi
Traducció: Ritsuko Kobayashi
Edició: Océano, 2017
Edat: a partir de 3 anys
Temàtica: anar a dormir


RESSENYA
=====
¡Bien! Podemos volver a disfrutar de un álbum ilustrado de Akiko Miyakoshi, a quien ya conocemos por La merienda en el bosque y Concierto de piano/Concert de piano. Esta vez nos trae un álbum que narra el regreso a casa de un conejito (o conejita) en br
azos de su mamá. Está muy cansado, apunto de dormirse, pero todavía le quedan energías para fijarse en lo que ve, huele y escucha agarrado al cuello de su madre, antes de caer dormido.

Con frases breves en primera persona (“Tengo sueño, hoy jugué demasiado” es la frase que inicia el álbum), seguimos el recorrido de esta pareja de personajes, madre y pequeño, que a pie por una ciudad oscura vuelven a casa pasando por un barrio que se prepara para la noche.

El restaurante y la librería están a punto de cerrar.La noche está muy silenciosa.No queda nadie en las calles.

El uso de luces y sombras - sobre todo muchas sombras - la paleta de colores amortiguada, los juegos de planos (las páginas van combinando planos en los que vemos a los protagonistas caminar por la ciudad con páginas en las que vemos lo que estos protagonistas a su vez ven a través de las ventanas: animales personificados - ovejas, cabras, ratones, osos - cocinando, viendo la televisión, en una fiesta, despidiéndose, leyendo, tomando un baño…

Las perspectivas, los puntos de luz, los escenarios, la caracterización de los personajes, la combinación de páginas a sangre con páginas en viñeta, la sensación de calma que transmite en general todo el álbum, el papel verjurado en el que está impreso… el conjunto es mucho más que el mero “Hàbits - anar a dormir - contes infantils”. Es un bellísimo álbum ilustrado que disfrutarán tanto los adultos como los pequeños. Que trate o no del irse a dormir es, en el fondo, lo de menos.

Tar Tar Blau

FITXA
=====
Títol: Tar Tar Blau
Autor: Pinin Carpi
Il·lustrador: Iris de Paoli
Traducció: Anna Casassas
Edició: Bambú, 2017
Edat: per a totes les edats
Temàtica: humor, acció, fantasia, aventures


RESSENYA
=========
Ens arriba un clàssic de la literatura italiana amb tots els ingredients per ser una d’aquelles històries immortals que perduren al llarg del temps tot i que els temps canviïn.

Tar Tar Blau viu una vida plàcida. Per casa té un para-sol i com a companys un gat blau, un gos taronja i un peixet. S’ocupa del seu tros de terra i és feliç. Un dia, un aconteixement extraordinari (i heu de saber, que tots i cadascun dels elements que van apareixent a la història tenen una raó de ser que serà explicada al llarg del relat) inicia una roda d’esdeveniments, a quin més sorprenent, en el que es veuran immersos una corrua de personatges dignes de la més hilarant de les faules.

Així doncs, un pagès, l’emperador dels mandarins en persona, un parell de bruixes, la noia més bonica del regne i un grapat de malfactors enredaran ben enredada la troca regalant-nos un temps meravellós.

La cuina, sempre present quan parlem de la bota d’Europa, també té el seu protagonisme en la història. És un gelat de taronja el que farà d’engranatge perquè arrenqui la història i és una sopa de taronja la que farà de clau de volta per desenredar el nus del relat.

Res és superflu, fins i tot el títol ha estat traduït per transmetre aquest joc de paraules, sons i imatginaris del que està farcit el llibre. L’autor, Joseph Carpi, va néixer a Milà el 1920 Cion Cion Blu és el seu primer llibre per infants escrit el 1968. També va escriure poesia i llibres d’art per nens.

El format és possible que no atregui els nens i sorprèn que les il·lustracions, les originals d’Iris de Paoli, no s’intercalin amb el text i que es presentin recollides al final amb un peu d’imatge per situar l’escena. El blau i el taronja dominen l’espai en aquestes imatges d’Iris de Paoli, coneguda pels seus dibuixos a la revista Gaceta Junior.

Un llibre fantàstic per ser llegit i narrat en veu alta, per escoltar en rotllana, per ser adaptat al teatre. Una faula que convida a l’oralitat.

Vet aquí una vegada a la Xina hi havia un xinès que anava vestit de blau i taronja i es deia Tar Tar Blau...

Fantasia absoluta al més pur estil Gianni Rodari.

Ernest i Celestina han perdut en Simó

FITXA
=====
Títol: Ernest i Celestina han perdut en Simó
Autora i il·lustradora: Gabrielle Vincent
Edició: Kalandraka, 2017
Edat: a partir de 3 anys
Temàtica: amistat, superació, Nadal


RESSENYA
=========
Gabrielle Vincent, pseudònim de Monique Martin, és l’autora i il·lustradora de la sèrie de llibres infantils que protagonitzen l’os Ernest i la ratolineta Celestina, la qual va començar a publicar a partir dels anys 80 després de ser pintora i l’any 2012 se’n va fer una adaptació cinematogràfica acompanyada del Premi César al Festival de Cannes per ser la millor pel·lícula d’animació.

En aquest llibre, la història que viuen aquests dos animalons tan entranyables i bondadosos comença un dia que van a passejar pel bosc nevat i, sense adonar-se’n, la Celestina perd la seva joguina preferida: un ninot de peluix anomenat Simó. Aleshores, la ratolina s’enfada amb l’Ernest acusant-lo de ser el culpable i ell, comprenent el sentiment de pèrdua de l’amiga, no s’enfada i es dedica a buscar-lo. En trobar-lo al mig del bosc malmès decideix anar a comprar-ne un altre però no en troba cap d’igual i, per aquest motiu, li demana a la Celestina que el dibuixi el millor possible perquè, d’amagat, en confeccionarà un. Finalment, en una festa on tots els habitants del bosc són convidats i convidades, l’Ernest li entregarà el regal a la seva amiga i a tothom, repartint així felicitat per les festes de Nadal.

Personalment, el que m’ha sorprès més han estat tres aspectes. El primer fa referència a la senzillesa amb la qual s’explica la història, amb un text breu (traduït per Teresa Duran) i unes il·lustracions suaus fetes amb aquarel·les i traçats lliures.

El segon, a les diferències que mantenen ambdós personatges, les quals alimenten encara més la seva preciosa, gran i real amistat: l’Ernest és un os gran, tranquil, pacient i comprensiu i, la Celestina, una ratolineta petita, sensible i impulsiva.

I per últim, les il·lustracions de l’interior de la casa. Una vegada llegit i rellegit el llibre em vaig adonar de l’elaboració de les habitacions de l’habitatge que, amb els seus detalls, podies perfectament pensar que es tracta de la casa de la seva creadora: el rellotge, la taula i el penjador del menjador; els dibuixos de la paret, els calaixos amb roba mal col·locada de l’armari, la làmpada i les joguines per terra de l’habitació de la Celestina... entre d’altres.

Per aquestes festes de Nadal i dies d’hivern és un llibre que recomano amb molt d’amor a petits/es i a grans, com també la resta d’obres de l’autora tant amb el pseudònim de G. Vincent com el de M. Martin.

L'elefantó tafaner

FITXA
=====
Títol: L'elefantó tafaner
Autor i il·lustrador: Loes Riphagen (adaptant un conte de Rudyard Kipling)
Edició: Takatuka, 2017
Edat: a partir de 6 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
Un llibre que adapta un conte fantàstic de Rudyard Kipling sobre la vida d’un elefantet molt tafaner, que sempre volia ficar el nas a la vida de les seves companyes bestioles. Fins que una mala, mala, mala passada ho canvia tot... i al final l’elefant va tenir una trompa... una mica llarga.

Un llibre senzill i tendre que reflexiona sobre el fet no gens innocent de xafardejar, que tant ens ocupa i preocupa massa sovint a tots els homes.

***
Winner Award of Excellence: Golden Pinwheel Young Illustrators Award
Silver European Design Award 2016
Selecció de la Stiftung Buchkunst dels llibres més bonics editats a Alemanya el 2017

L'odissea de l'Ollie

FITXA
=====
Títol: L'odissea de l'Ollie
Autor: William Joyce
Il·lustrador: William Joyce
Traducció: Aurora Ballester
Edició: Bambú, 2017
Edat: a partir de 9 anys
Temàtica: fantasia, aventures, joguines, amistat, creixement.


RESSENYA
=========
L’autor de Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore i de la saga Els guardians ens torna a sorprendre amb un relat dedicat al món secret de les joguines.

La història s’inicia amb el naixement dels dos protagonistes de l’aventura, l’Ollie un peluix i en Billy un nen que el prendrà com a la seva joguina inseparable. Creixen i juguen feliços fins que arriba un dia en que el Rei Zozo i els seus esbirros de ferralla segresten l’Ollie i ambdós hauran d’enfrontar-se a perills i escenaris que mai haurien imaginat que existissin.

William Joyce és un gran creador de personatges. Més enllà de l’amistat de l’Ollie i el Billy, i del segrest i del rescat d’ambdós, destaca la història del rei pallasso Zozo, una joguina caiguda en desgràcia, de llarg el personatge més interessant i profund del llibre, que viu immers en una forta lluita interna. En Zozo, ni és joguina, ni és humà, però la confiança que totes les joguines van dipositar en ell perquè assegurés la seva supervivència va provocar que li naixés un cor, un cor que li duria alegries i dolor. Al llarg de la història veurem com avança la seva transfiguració tant física, la pintura del rostre se li esquerda, l’esquena se li corba, els trets s’afuen, com emocional, passant d’un sentiment d’esperança i confiança, a sentir-se avergonyit, trist, frustrat, per acabar finalment encegat per la ràbia i l’odi. En el seu amor silenciós per la nina ballarina i en el fet de situar les joguines com a protagonistes de la història ens recorda el conte clàssic de Hans Christian Andersen El soldadet de plom.

Una llarga llista de personatges fantà
stics faran la seva aparició al llarg del relat, alguns d’ells sorgits de la ferralla de la deixalleria del barri i que formaran l’exèrcit de l’Ollie i combatran amb els “cagaferros” i els artefactes creats per el rei Zozo en una gran batalla final.

Les il·lustracions de l’autor són destacables. Ens transporten al passat i evoquen un sentiment de nostàlgia cap a una infància en que el temps transcorria a un ritme més lent.

Els capítols del llibre són curts i les veus canvien, fet que ens facilita conèixer la història completa i veure els aconteixements des de diferents punts de vista. El text ve presentat amb una tipografia clara, uns marges amples i un interlineat separat que faciliten la lectura.

Aquest nou llibre de William Joyce navega entre dos móns, un d’innocent, tendre, protegit, un espai conegut com són la casa, el jardí i el parc, i una altra de pertorbador i cruel. Perquè tot el que envolta el personatge del Rei Zoco té un aire macabre, les barraques de la fira abandonada, la sala on es tortura els peluixos, el taller on Zoco crea les seves màquines, tots aquests escenaris ajuden a crear una atmosfera en constant contraposició amb allò de naïf que envolta el Billy.

Un cop arribats al final del llibre queden a l’aire preguntes per respondre i alguna expectativa per complir però el trajecte ha estat satisfactori.

No vull tenir el cabell arrissat!

FITXA
=====
Títol: No vull tenir el cabell arrissat!
Autora i il·lustradora: Laura Ellen Anderson
Edició: Picarona, 2017
Edat: a partir de 6 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
Àlbum encisador, tant per la història que explica com per la vivesa de les il·lustracions.

Explica la història d’una nena que té els cabells molt arrissats i s’empesca les mil i una per tal de deixar-lo ben llis. Perquè no li agrada tenir-lo arrissat? Ai, espera que ha trobat una altra noia amb un problema ben semblant. Com acabarà tot plegat?

En aquesta història es parla d’autoestima, de les persones que no aprecien el que tenen. Que t’aporta ser inconformista? Perquè no podem estar contents amb el que tenim i sempre aspirem a ser com els altres? Ens hem parat a pensar alguna vegada, si els altres els hi agradaria ser com nosaltres?

Il·lustracions que enamoren des del primer moment. Molt vives i netes amb fons neutres que ressalten el que importa a la història “el cabells”. Hi ha molt de joc amb l’escriptura del text, en que aquest agafa formes segons estiguin els cabells. És d’aquelles lectures que et fa giravoltar el llibre com un molí.

Lectura molt divertida i recomanable. Fresca i dinàmica per a passar moments de somriures pensatius.

El problema / La cinta


FITXA
=====
Títol: El problema
Autora i il·lustradora: Iwona Chmielewska
Edició: MTM, 2017
Edat: a partir de 3 anys


Títol: La cinta
Autor i il·lustrador: Adrien Parlange
Edició: Kókinos, 2017
Edat: a partir de 3 anys


RESSENYA
=========
Fue por azar que me llevé estos dos libros juntos de la Llibreria Al·lots.

Ya conocía “La Cinta” de Adrien Parlange, porque fue uno de los libros finalistas a las “pepites” del Montreuil de 2016, así que me lo llevaba para poder volver a mirarlo y escribir algo sobre él, que me apetecía (me gusta intentar describir los libros que tienen un fuerte componente “físico”, ver si consigo con palabras explicar cómo funcionan).

De “El problema” solamente conozco un poco a su autora, la polaca Iwona Chmielewska, porque recuerdo su “Ojos” / “Ulls”, un libro suave, poético y bello sobre la mirada y su ausencia. “El problema” venía retractilado en plástico, así que no podía hojear el interior en la librería, pero la sencillez de la cubierta pesó más que la horrible faja (“Una historia sobre cómo transformar los problemas en una oportunidad”, es que ME CHIFLA que me expliquen la moraleja del libro, por si no soy capaz de pillarla yo solita).

Una vez en casa, cuando abrí los dos libros, me di cuenta de que, cada uno a su manera, comparten el mismo punto de partida: cómo un único elemento puede interpretarse / convertirse en múltiples otros. ¿Puedo llamarlo la “polisemia” de la imagen? No son en esto libros originales (quizás “La Cinta” algo más, después explicaré por qué), pues otros antes han explotado esta misma idea. Uno de mis favoritos (con muchos fans, me consta) es “No es una caja”, de Antoinette Portis, en el que un rectángulo negro se convierte en una montaña, un robot, un coche de carreras o un edificio en llamas según la imaginación del conejito protagonista, que presta a los lectores su mirada imaginativa gracias al ingenioso juego visual que propone la autora.

Además de esta polisemia, y aunque se trata de libros muy diferentes, ambos libros comparten una misma voluntad de sencillez, de eliminar todo aquello que pueda distraer al lector del objetivo principal de la lectura, algo que les otorga una estética especialmente limpia, cuidada, y la sensación de que son libros profundamente pensados y diseñados, donde nada se ha dejado al azar y todo tiene un sentido.

Empiezo por “El problema”. Puede que no sepamos a simple vista qué se supone que representa esa forma triangular pero de lados ligeramente curvos que muestra como única ilustración la cubierta del libro, pero el misterio se desvela en las dos primeras páginas:

“Este mantel es el preferido de mamá. Es muy especial, porque lo bordó la abuela.”
“Hoy, mientras lo planchaba, me he despistado un momento y…”

Efectivamente, la forma de la cubierta es la mancha de una quemadura de plancha sobre el mantel. El libro avanza con texto en la página de la izquierda e ilustración en la derecha, pero mientras el texto plantea cómo solucionar ese problema (¿se podrá limpiar? ¿encontraré la solución en internet? ¿puedo culpar a mi hermano pequeño? ¿puedo decir que una ráfaga de viento se lo ha llevado volando?), la ilustración se repite, de modo que la silueta de la plancha, presente en cada una de las páginas, sirve de “base” para, con unos breves trazos a lápiz de color azul que añaden los detalles necesarios para su correcta lectura, convertirse en una botella de detergente, un ratón de ordenador, el gorro del hermanito pequeño, o una ventana abierta a través de la cual, suponemos, el mantel ha desaparecido.

El desenlace es lo de menos, aunque efectivamente tiene que ver con la moraleja de la horrible faja que acompaña al libro…

Quizás es por esa ausencia de moraleja que me resulta más atractivo “La Cinta”, de Adrien Parlange. Él también limita sus recursos, en este caso la paleta de colores (en la que destaca el amarillo y el azul) y la simplificación de las formas, buscando no perder en ningún momento la comprensión del lector respecto a lo que está viendo (aunque, por si acaso, se ayuda describiendo la imagen que aparece en cada doble página con una palabra que aparece en la parte superior izquierda: un globo, un funambulista, una comida, un ratón…). Y, en cada una de estas imágenes a doble página, la cinta amarilla que cuelga del lomo inferior del libro, igual que las cintas marcapáginas colgaban del lomo superior, es el elemento polisémico que cambia de significado según la ilustración: es el hilo por el que sujetar el globo, la cuerda por la que camina el funambulista, un espagueti en el plato de comida, o la cola del ratón.

El libro de Parlange no tiene hilo (porque es una cinta, jeje - perdón) narrativo, se trata simplemente de un libro de imágenes, pero va un poco más allá que Chmielewska (o que Portis en “No es una caja”) en otros aspectos. Primero, porque utiliza un elemento tridimensional real (la cinta) para funcionar, mientras que los otros dos son más tradicionales en el sentido de que sus ingredientes son únicamente papel y tinta. Segundo, porque no le hace falta modificar en absoluto el elemento que cambia de significado (la cinta es la misma a lo largo del libro; son las ilustraciones las que aportan el contexto) mientras que Chmielewska y Portis tienen que “ilustrar” sobre la base de la quemadura o de la caja para que leamos el nuevo significado del elemento polisémico. Y finalmente, porque añade el elemento de interacción con el lector: la cinta está muerta, sin vida… el lector debe “animarla”, colocarla de una manera o de otra, tirar de ella para que realmente sea la cuerda del funambulista, o ponerla dentro del plato para que sea el espagueti: sin la colaboración del lector, el libro no funciona.

El libro de Chmielewska tiene hilo narrativo y moraleja.
El libro de Parlange parece proponer únicamente el juego.
Ambos proponen la pregunta “¿en cuántas cosas puede convertirse X?” y la sorpresa que provocan las respuestas.

Fue por azar que los descubrí juntos, pero hacían buena pareja. Sincronicidades…




La vida dels mini herois

FITXA
=====
Títol:
La vida dels mini herois
Autor i il·lustrador: Olivier Tallec
Edició: Animallibres
Edat: a partir de 5 anys
Temàtica: humor en el dia a dia d'un infant


RESSENYA
=========
Les il·lustracions de Tallec et fan empatitzar de seguida amb tots els mini-herois d’aquest llibre.
I és que són ells mateixos, en primera persona, els que ens expliquen com n’és de emocionant (...i també de dura!) la vida d’un mini-heroi. Per que... sí, ser un mini-heroi és tota una xul·lada i promet una vida plena d’emocions i aventures però... ja ho sabíeu que un mini-heroi també ha de recollir la seva habitació? Eh? O és que potser us pensàveu que tot era un camí de roses, pels nostres protagonistes? (...o, per parlar amb propietat, un camí de capes i antifaços) No, no, no... la vida d’un mini-heroi té molts alts i baixos... i en Olivier Taller ens els mostra amb quatre traços i mooooolt de sentit de l’humor.

Cor de cactus i altres formes d’estimar

FITXA
=====
Títol: Cor de cactus i altres formes d’estimar
Autor: Anna Manso
Edició: Cruïlla, 2017
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========

Com m'hauria agradat poder xiuxiuejar-los a cau d'orella quatre veritats: que els humans podem arribar a ser molt ximples, i que dels problemes i dels malentesos cal parlar-ne o es podreixen.


Us recomano una novel·la genial per a joves lectors, fresca, ben escrita i plena de música, amb una veu narrativa sincera, desenfadada i descarada que interpel·la directament al lector.

De seguida que vaig tenir coneixement d’aquesta novel·la, vaig capbussar-m’hi i, amb gran alegria vaig confirmar, una vegada més, que llegir a Anna Manso, sempre és un encert. La novel·la arrenca amb tota una declaració d'intencions per part de l'autora, diu: «El més probable és que et preguntis qui coi sóc per parlar-te com et parlo. Molt fàcil, sóc l'escriptora. I aquesta vegada no em limitaré a explicar el que passa de forma discreta com he fet tantes vegades. No seré la típica tercera persona del singular neutra i gens molesta. Ni parlar-ne. No em dona la gana. Jo vull ficar cullerada, explicar-ho tot a la meva manera, com fem els escriptors, però sense màscara. Quan escrius ets la que mana, la que decideix sense consultar ningú, la reina del mano. I penso aprofitar-ho.» M’encanta aquesta manera d’intervenir en la narració, dirigint-se en primera persona al lector i, espec
ialment, la manera tan directa i divertida.

Cor de cactus és una història que atrapa des de la primera pàgina, pel seu to distès, per el ganxo dels temes que toca: l’amistat, la música i les relacions i, per l’impecable saber narrar de l’autora. L’Anna acostuma a tocar temes de caire social en els seus llibres, i aquesta no és una excepció. El masclisme en les relacions adolescents i els prejudicis són la base d’aquesta història, una història que sona, doncs la música és gairebé un personatge més de la trama, mercès a la passió de la protagonista com a PD (punxadiscos). La mala combinació que fan amistat i distància i la tossuderia que ens porta a perseguir un somni faran que els lectors se sentin fàcilment identificats amb els personatges de la història.

Ara que s’acosten dies per fer regals, no oblideu que un bon llibre sempre us farà quedar bé. Sovint se’ns fa difícil encertar la tria per als joves, doncs ja us dic ara que si regaleu Cor de cactus, triomfareu i recordeu que la vida es un carnaval!