La tribu dels Zippoli

FITXA
=====
Títol: La tribu dels Zippoli (també disponible en castellà)
Autor: David Nel·lo
Il·lustrador: Pere Ginard
Edició: Bambú, 2017
Edat: a partir de 9 anys
Temàtica: gust per la lectura, fantasia


RESSENYA
=========
Només amb el títol un ja té ganes de conèixer a la tribu Zippoli. A més a més, amb la il·lustració de la portada i el tacte suau de l'edició fa que tinguis ganes de començar-lo a llegir.

I no decep. Ens explica la història d'en Guillem, un nen de 10 anys que viu en una família de lectors. A ell no és que no li agradi llegir, li encanten els còmics d'en Tintín, el que li passa és que a la mínima paraula que no entén es bloqueja i ja no continua. Li falta trobar aquell llibre per a enganxar-se a la lectura. I un dia el troba a la biblioteca de l'escola. És un llibre màgic que parla amb ell i li dóna consells. El que fa especial el llibre és que canvia el text segons qui el llegeix, s'adequa a cada persona. Així doncs, la tribu Zippoli és caníbal quan li llegeix en veu alta el seu germà gran; acollidora quan li llegeix la mare i devoradora de llibres per a la bibliotecària.

En Domenico Zippoli és el cap de la tribu i coneix molt bé a en Guillem. És per això que li dóna consells per a fer millor el seu dia a dia. Per a tenir una millor relació amb el germà, li aconsella a ser pacient i no contestar els seus atacs empipadors. Per a tenir millor notes, li ensenya a organitzar-se per a fer cada dia els deures. En aquest moment he trobat el llibre una mica alliçonador, però bé, pot resultar útil a certs lectors.

La història sembla emmarcada en el moment actual però la bibliotecària és un estereotip: vella, amb ulleres, molt estricta, soltera, viu sola amb un gat d'angora de pèl blanc, envia telegrames, prefereix el préstec manual i sent que la biblioteca és el seu regne. En David Nel·lo fa temps que no visita una biblioteca.

És aconsellable per a no lectors i lectors. Per als qui no els hi agradi molt llegir perquè es poden sentir identificats i també pel seu format, capítols curts i il·lustracions en blanc i negre molt originals (són collage on es barreja dibuix, gravat i fotografia). I per als lectors, perquè les diferents versions de la tribu són aventures ben trobades i no deixa de ser un llibre original.

M'agrada el regust de boca que deixa. Com gràcies al llibre es crea un vincle més solvent entre germans, amics i, fins i tot, amb la bibliotecària.
Com el fet que et caigui a les mans un llibre en el moment adequat, pot reconciliar-te amb la lectura. I la idea que un llibre et porti a un altre, i un altre, i un altre... tot gaudint de la seva companyia.

Plouen poemes!

FITXA
=====
Títol: Plouen poemes!
Autor: Vanesa Amat, M. Carme Bernal i Isabel Muntañá (Ed.)
Il·lustrador: Morad Abselam
Edició: Eumo, 2017
Edat: a partir de 5 anys
Temàtica: antologia poètica, animals, temps, contes, natura, emocions, oficis i vida quotidiana, cal·ligrames, jocs, cançons i festes.


RESSENYA
=========
Plouen poemes! és un recull de més de cent trenta textos, els quals han estat seleccionats per Vanesa Amat, M. Carme Bernal i Isabel Muntañá partint dels criteris de qualitat i varietat. S’hi troben produccions literàries populars com ara dites, refranys, embarbussaments i cançons, agrupades en els següents blocs temàtics:

- Animals
- Mesos, estacions i temps
- Contes i personatges
- Natura i univers
- Humanitat, sentiments i emocions
- Persones, oficis i vida quotidiana
- Jocs de llengua i cal·ligrames
- Món de la infància, jocs, cançons i festes

A més, s’inclou la bibliografia i un índex d’autors, on consten poetes catalans com Joan Brossa, Josep Carner, Lola Casas, Salvador Comelles, Miquel Desclot, Joan Maragall, Maria-Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Pere Quart, Joana Raspall, Mercè Rodoreda, Antonio Rubio, Joan Salvat-Papasseit, Jacint Verdaguer, entre d’altres.

Val a dir que les il·lustracions són d’allò més sorprenents, ja que són molt acolorides, geomètriques i aprofiten lletres, números, punts i ratlles per a construir els diversos animals o objectes, fet que estimula la imaginació dels seus lectors i lectores.

Personalment, penso que és un llibre que hauria de formar part de les biblioteques escolars i d’aula, per així apropar els infants la poesia i que en gaudeixin d’ella.

La finestra d'en Kenny

FITXA
=====
Títol: La finestra d'en Kenny
Autor i il·lustrador: Maurice Sendak
Traducció: Miquel Desclot
Edició: Kalandraka, 2017
Edat: a partir de 6 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========

[Havent-hi un fantàstic article de Maria Popova a Brainpickings sobre aquest llibre, he preferit traduir-lo que escriure una ressenya pròpia. Us servirà per fer-vos una molt bona idea de quin tipus de llibre es tracta. Les il·lustracions procedeixen de la web Brainpickings, mentre que les cites del text són de l'edició de Kalandraka que trobareu a les llibreries.]

La finestra d’en Kenny: el filosòfic llibre infantil oblidat de Maurice Sendak sobre l’amor, la soledat, i saber què vols realment

“...un desig és a mig camí d’allà on vulguis anar.”

“No escric per nens”, va dir-li Maurice Sendak (10 de juny de 1928 - 8 de maig de 2012) a Stephen Colbert a la seva última aparició davant les càmares. “Jo escric - i algú altre diu, ‘Això és per nens!’”. Enamorada ja en la meva adultesa de la seva obra - cap dels seus llibres va passar el teló d’acer fins a la Bulgària de la meva infància - he arribat a apreciar aquest sentiment de manera més profunda. Sendak era realment un narrador d’històries que, al mateix temps que encantava els infants, representava el dictat d’E. B. White que “qualsevol que escrigui per infants per sota de les seves capacitats està simplement perdent el temps” - enlloc d’això, escrivia per sobre de les seves capacitats i va fer-ne art del fet d’anomenar el que és fosc i difícil, i llavors envolcallar-ho d’esperança.

És un art que va començar a perfeccionar en l’obra mestra gairebé oblidada del 1956 La finestra d’en Kenny - el seu primer i, en molts aspectes, més filosòfic llibre infantil, escrit i il·lustrat quan en Sendak només tenia vint-i-vuit anys.


Publicat set anys abans que Allà on viuen els monstres el convertís en una icona cultural, aquest llibre va ser el seu debut com a narrador. Encara havia de trobar-se amb William Blake, qui seria la seva principal influència. Tot i que havia il·lustrat llibres infantils d’altres autors - incloent-hi el meravellós Open House for Butterflies i I’ll Be You and You Be Me de Ruth Krauss, una de les millors escriptores infantils de tots els temps - aquesta va ser la serenata del seu esdevenir, l’arribada creativa a la seva pròpia veu com a artista de la paraula i la imatge.


Apropiadament, va dedicar el llibre als seus pares, al seu psiquiatra i a Ursula Nordstrom - la seva editora, amiga, confident, i més gran defensora, el recolzament de la qual, incondicional i determinat, va ajudar-lo a cultivar el seu geni creatiu i el va sostenir durant els moments més foscos com a artista jove i insegur.

La història comença amb el petit Kenny, que es desperta d’un revelador somni - un trop per a l’exploració de qüestions existencials que nombrosos grans pensadors i narradors han tingut en comú, des de la meditació sobre el significat de la vida de Dostoyevsky fins a la revelació noctura de Margaret Mead o el somni filosòfic de Neil Gaiman.


Al mig d’un somni, en Kenny es desperta. I recorda un jardí.
- He vist un jardí al somni - pensa en Kenny -, i un arbre.
Hi havia un arbre tot florit de blanc. I més amunt de l’arbre brillaven el sol i la lluna costat per costat. La meitat del jardí era plena de matí daurat, i l’altra meitat ho era de nit fosca.
- Hi havia alguna cosa més al somni - pensa en Kenny, i prova de recordar.
- Un tren - crida - i un gall de quatre potes, i el gall m’ha donat una cosa!
Hi havia un tren que avançava esbufegant pel jardí i al vagó hi duia un gall de quatre potes, i el gall va donar un paperet a en Kenny.
- Vet aquí - va fer el gall - set preguntes, i tu n’has de trobar les respostes.
- Si ho faig - va demanar en Kenny -, puc venir a viure al jardí?
Però abans que el gall li pogués respondre res, el somni es va acabar.


En despertar, en Kenny continua meravellat pel màgic jardí de les dualitats coexistents i es pregunta si podria viure-hi en cas de trobar les respostes a les preguntes del gall - però se n’adona que les ha oblidades al somni. Tancant els ulls, es transporta de nou al somni esperant trobar-les. El que segueix és una sèrie de set escenes oníriques, cadascuna d’elles a la recerca de la resposta a una de les preguntes. Tot i que poblat per criatures fantàstiques - un cavall a la teulada, un gos parlant, dos profètics soldadets de plom - les aventures nocturnes d’en Kenny exploren diverses facetes de la soledat i l’amor, dos elements reals de la infantesa i l’experiència al llarg de la vida dels éssers humans.


La segona pregunta - “Què és una cabra única?” - esdevé un testimoni especialment potent del talent únic de Sendak per mostrar i alhora mitigar les més profundes vulnerabilitats del cor humà. Una emotiva paràbola que evoca l’afirmació del gran mestre Zen Thich Nhat Hahn: “estimar sense saber com estimar fereix la persona que estimem,” ofereix un recordatori de com si ens aferrem a una idea prefixada del que és l’amor, més estarem aillant tant a l’objecte del nostre amor com a nosaltres mateixos.


En Kenny va deixar una nota a la taula de la cuina que deia: “Mareta, me’n vaig a Suïssa. Tornaré de seguida. Kenny.”
Les valls de Suïssa estaven totes florides i les muntanyes treien el nas entre la boira. En Kenny va comprar un bitllet i es va asseure al trenet que s’enfilava per la falda d’una muntanya.
- Mira - va fer un home gran, assenyalant per la finestra del tren -, una cascada!
Tothom mirava i deia paraules de sorpresa i tots feien fotos, clic-clic. Però en Kenny no mirava. Ell esperava.
- Mira, mare - va fer una nena de cabells rossos -, neu!
- Ah! - exclamà tothom. Clic-clic.
- La neu és molt bonica - pensà en Kenny - però no és el que he vingut a veure.
I no mirava.
Quan el carrilet arriba al cim de la muntanya, en Kenny compra una rajola de xocolata i se’n va a buscar una cabra. S’atura en una clapa de neu i mira cap a la vall encoixinada de boira. Sent les esquelles a la llunyania, que ressonen dolçament pels vessants herbosos de les muntanyes.
- Què bonic! - pensa en Kenny - Però - i sospira - només són esquellots de vaca, i el que jo busco és una cabra.
En Kenny comença a baixar amb compte muntanya avall, tot collint pel camí un ramellet de flors boscanes: gencianes blaves, rovells d’ou grocs i englantines rosades. El corriol es torna menys pendent i l’aire fa olor de bestiar. En Kenny arrufa el nas. Aviat arriba a un poblet de quatre cases i molt de fang.
- La meva cabra no podria viure aquí - fa en Kenny, enfonsant el nas dins el ram de flors. Ja està a punt de girar cua quan, de darrere una de les cases, surt una bestiola de barba blanca.
- Una cabra! - crida en Kenny, i arrebla les flors boscanes perquè facin tant de goig com sigui possible. Aleshores s’allisa els cabells amb la mà, es posa bé la corbata i s’espolsa el fang de les sabates noves. La cabra blanca es queda mirant en Kenny, amb la mandíbula que se li mou de costat mentre mastega l’herba.
En Kenny es posa tan dret com pot i fa en veu alta: - He vingut des d’Amèrica per fer-te la meva cabra única.
La cabra blanca se li acosta, amb els ulls clavats en el pom de flors.
- Són per a tu - fa ell, i li allarga les flors perquè les pugui ensumar.
- Les meves favorites - fa la cabra blanca -. Gràcies. - I comença a rosegar les flors de rovell d’ou.
- Què es una cabra única? - pregunta.
- Una cabra única - diu en Kenny - és la cabra que estimo.
- Com m’estimes? - pregunta la cabra.
- T’estimo més que la cascada - fa ell -, més que les muntanyes nevades i fins i tot més que les esquelles.
- Ah - sospira la cabra blanca, i s’empassa les gencianes blaves.
- Quan deixaràs d’estimar-me? - pregunta ella. Tot de bocins de genciana blava li esquitxen la barba blanca.
- Mai! - diu ell.
- Mai - fa la cabra blanca - és molt de temps. I ensuma les englantines rosades.
- Em donaràs flors de rovell d’ou, gencianes blaves i englantines rosades a Amèrica?
- No - respon en Kenny -, però al pati de casa hi ha botons d’or i margarides grogues.
- Podré enfilar-me al cim d’una muntanya, a Amèrica, i escoltar les esquelles?
- No - fa ell -, però pots seure a la teulada de casa i escoltar el mec-mec dels cotxes que passen disparats.
- Podré jeure al fang, a Amèrica?
- No - fa en Kenny -, la meva cabra ha de ser bonica i polida i ha de portar una esquella de plata al coll.
La cabra blanca aixeca els ulls tristament cap al noi: - Una cabra única és una cabra trista - diu.
- Però jugarem plegats - crida ell - i ens explicarem històries divertides.
- No sé cap història divertida - diu la cabra blanca.
- Cap ni una?
- No.
- Aleshores, potser… - comença en Kenny.
- Potser què? - pregunta ella.
- …no ets la meva cabra única - conclou tristament.
- És veritat - fa ella, mastegant l’última englantina -. Em sembla que t’has equivocat.
En Kenny es treu la rajola de xocolata de la butxaca.
- Això és per a tu - fa.
- La meva llepolia preferida - diu la cabra, i se l’empassa d’una bocada -. Espero que trobis la teva cabra única.
- Gràcies - diu en Kenny, i se’n torna muntanya amunt. Es compra un bitllet i agafa seient al carrilet que baixa de dret per la muntanya.
Des de la finestra veu les congestes de neu blanca i el cor li batega com un ocell. Veu la impressionant cascada i sent un gran enyorament de casa. Quan el tren arriba a l’estació, en Kenny posa un telegrama, que diu:
“Mare estimada - torno a casa - el teu fill únic - Kenny.”

La cinquena pregunta - “Què vol dir ‘pels pèls’?” - ens proposa una altra faceta d’aquesta negociació vulnerable entre la solitud i l’amor.


Vet aquí que un matí en Kenny va estar a punt de caure del llit.
- Què fas? - li pregunta la Baby, la seva gossa.
- M’agrada estar a punt de caure del llit - respon en Kenny -, però aturar-me a temps.
- Pels pèls! - fa la Baby.
- Què vol dir “pels pèls”?
- Estar a punt de caure del llit - respon la Baby.
- De vegades - fa en Kenny - m’aguanto la respiració tant com puc per veure què passa. Això també és “pels pèls”?
- Vés amb compte - diu la Baby -, o faràs un “pels pèls” ben pelut.
- N’has fet mai cap, tu? - li demana en Kenny.
- Sí - fa la Baby, i tremola només de pensar-hi.
- Què va passar? - pregunta en Kenny, amb interès.
La Baby es cargola a la falda d’en Kenny.
- Durant tota una tarda - xiuxiueja -, vaig fer veure que era una elefanta. Però no podia dormir perquè era massa grossa per cabre sota el llit. No podia menjar perquè els elefants no els agraden les hamburgueses. I no podia rosegar el meu os preferit perquè la trompa em feia nosa. I, sobretot, tenia por que deixessis d’estimar-me. Vaig pensar: “En Kenny té un munt d’estimació per a una gosseta, però qui sap si en té prou per a una elefanta?”.
- Pobreta Baby - diu en Kenny dolçament, tot acaronant-li l’esquena.
- Just a l’hora de sopar - continua la Baby - vaig deixar de fer comèdia i sort que em vaig aturar. Perquè tenia una gana! I saps què em vaig dir?
- Sí - crida en Kenny -, vas dir “això sí que ha estat un ‘pels pèls’ ben pelut!”.
- Exacte - diu la Baby, i de tant xerrar i amb tantes manyagues es va quedar adormida a la falda d’en Kenny.


En el seu encontre oníric amb la setena pregunta, en Kenny és visitat pel gall una vegada més, qui li fa una ràpida sessió de preguntes i respostes. “Què és una cabra única?” pregunta el gall, i en Kenny li retorna la pilota, “una cabra que està sola”; “Què vol dir ‘pels pèls’?” “Quan algú gairebé deixa d’estimar-te.” Avancen i avancen, pregunta a pregunta, fins que el gall li proposa la pregunta final.


- I ara l’última pregunta - diu el gall -: sempre vols el que et penses que vols?
En Kenny es queda pensant tanta estona com pot: - Em penso que no ho sé - fa tristament.
- Pensa-hi més - fa el gall.
En Kenny hi pensa una mica més i llavors somriu.
- Ja ho sé - fa.
- Què? - pregunta el gall, engrescat.
- Em pensava que volia viure al jardí amb la lluna en un costat i el sol a l’altre, però en realitat no ho vull.
- Has respost totes les preguntes - crida el gall -, i ara pots demanar el que vulguis!
- Voldria - fa en Kenny lentament -, voldria un cavall, i un vaixell amb una cabina de més per a un amic.
- Ja hi pots comptar - diu el gall.
- Quan? - crida en Kenny -. On són?
- Allà - fa el gall, assenyalant la finestra.
En Kenny encasta el nas al vidre de la finestra.
- A l’altra banda del carrer? - pregunta.
- Més enllà - fa el gall.
En Kenny es posa de puntetes.
- No hi veig, més enllà - crida.
El gall se li enfila a l’espatlla.
- Jo els veig - xiuxiueja -, enllà de les cases, enllà del pont, vora una muntanya a prop de l’oceà.
- És massa lluny - diu en Kenny, i aparta els ulls.
- Però si ja ets a mig camí - fa el gall.
En la foscor, els ulls d’en Kenny són grossos com taronges: - I com m’ho he fet per anar tan lluny?
- Has tingut un desig - fa el gall -, i un desig és a mig camí d’allà on vulguis anar.


La finestra d’en Kenny és una joia profundament meditada. La podeu complementar amb altres articles de Brainpickings com aquest sobre l'art més desconegut de Maurice Sendak, aquest sobre la seva sabiesa al voltant de l’art, la narració i la vida, extret d’un curs que va impartir a Yale l’any 1971, o aquest on podeu gaudir dels seus cartells celebrant les biblioteques i l’alegria de la lectura. Finalment, també podeu fer un donatiu a la Rosenbach Museum & Library, a la qual Sendak va deixar el seu llegat.

Es tu turno, Adrián

FITXA
=====
Títol: Es tu turno, Adrián
Autor: Helena Oberg
Il·lustrador: Kristin Lidström
Edició: Barcelona: Ekaré, 2017
Edat: a partir de 8 anys


RESSENYA
=========
Novel·la gràfica que ens presenta l’Adrián, un nen que viu en món gris i ben compartimentat, on no acaba de trobar el seu lloc. Cada dia ha d’anar a l’escola, però allà està sempre sol. Quan la professora el fa llegir en veu alta, ell no se’n surt, no pot llegir les lletres degut als nervis que l’envaeixen.

Només quan utilitza la imaginació és feliç, ara el color inunda la plana i la il·lustració ocupa doble pàgina, ja no tenim un format compartimentat i el nen ens somriu ple de joia. Aquí, dins el seu món, l’Adrián es un fantàstic artista de circ, que no para de voltar i saltar pel trapezi.

Però, és clar, ha de tornar al seu món, i de nou apareix el gris...fins que coneix i adopta a Niebla, una gossa que l’acompanya a tot arreu i que li dona la confiança i la felicitat per poder llegir en veu alta i desfer-se de la seva por e inseguretat .

Un dia Niebla desapareix i torna la grisor al seu cor. Però la retrobarà i amb ella coneix a l’Elvira, l’ama de la gossa i que aviat es convertirà en la seva amiga.

Història de superació personal, amb poques paraules i unes il·lustracions a llapis molt expressives, on el circ i l’amistat juguen son bàsics per treure d’un pou al nen protagonista.

No es usual que un còmic pers infants englobi aquesta temàtica, que sigui “tan seriós.” És una aposta amb un resultat fantàstic, la recomano sense cap dubte.

Atenció a les pàgina final i les guardes, ja que ens donen important informació.

Petita a la jungla

FITXA
=====
Títol: Petita a la jungla
Autora i il·lustradora: Marta Altés
Edició: Blackie Books, 2016
Edat: a partir de 3 anys


RESSENYA
=========
És la història d’una mona que pel fet de ser petita li costa fer el que fan les altres... fins que un bon dia decideix omplir-se de valor i desafiar tots els reptes i paranys de la selva. Se’n surt airosament i rep el suport de la seva manada. Perquè “com més petit ets més gran són les teves aventures i les abraçades enormes”.

L ‘autora i il·lustradora ha fet una història senzilla i ben lligada, amb tocs d’humor i un final que la fa especial. Llibres que parlen de la valentia n’hi ha molts però aquest també transmet tendresa i afecte.

Les il·lustracions són acolorides i plenes de detall amb espais en blanc per ressaltar les escenes. Les composicions són dinàmiques, a vegades en doble plana, a vegades seqüencials. I les mones són simpàtiques i expressives, que parlen amb els ulls.

Vull destacar també com està editat el llibre: la tria del paper i l’acabat de les cobertes amb una textura que li dóna molta personalitat, així com també l’inici del llibre amb una il·lustració sense text que et convida a entrar en la història. Tenir cura d’aquests detalls és una de les característiques d’aquesta editorial. Tot plegat un àlbum adreçat a petits però que parla de temes que tots ens hi podem sentir identificats, i a la vegada un viatge pel món del color i el dibuix que ens transporta a un entorn natural exuberant i meravellós.

El matarife

FITXA
=====
Títol: El matarife
Autor: Fernando Lalana
Edició: Bambú (Casals), 2017
Edat: 15 anys
Temàtica: policíaca/de terror


RESSENYA
=========
Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era, diu el refrany. I qui no vulgui tenir malsons, que no llegeixi aquest llibre abans d’anar a dormir. Quedeu avisats!

Es tracta d’una molt bona novel·la -més que negra, negríssima- on seguim les recerques policials que han d’aconduir a descobrir qui és l’assassí en sèrie que es dedica a matar els primogènits de les famílies més benestants de Saragossa per després extirpar-los els ulls. Volem dir que de sang i fetge no en manca...ni tampoc un llenguatge ric en girs personals i modismes populars, o una ambientació esplèndida sobre indrets molt concrets d’aquesta ciutat aragonesa i rodalies.

Aquest seria, per mi, un dels principals al·licients de la seva lectura, perquè si bé és ben sabut que les novel·les de gènere són molt atractives per als lectors adolescents, n’hi ha poques que incloguin la ciutat com a protagonista secundari (camp on Simenon excel·lia). Els luctuosos esdeveniments es succeeixen a bon ritme, la intriga hi està servida des de bon començament i no decau, el desenllaç és escaient, etc.

En canvi, el recurs d’utilitzar dos tipografies diferents per indicar la presència dels dos “tempos” narratius corresponents al passat franquista i al present democràtic costa més de copsar, perquè apareixen dins d’un mateix capítol, i d’això l’estructura narrativa se’n ressent una mica. També l’explicació que porta l’assassí a cometre els seus actes sembla una pèl exagerada, sobretot tenint en compte l’abundosa reincidència del delicte. Reconec que això va a gustos i que la meva opinió és subjectiva. Però en definitiva, no em sap gens de greu haver llegit aquest llibre, que demostra un cop més la brillant trajectòria de l’autor.

Blackthorn

FITXA
=====
Títol: Blackthorn
Autor: Kevin Sands
Traducció: Glòria Roset Arissó
Edició: Estrella Polar, 2016
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica: aventures


RESSENYA
=========
Després de disfrutar moltíssim amb el llibre de Ledicia Costas Jules Verne i la vida secreta de les dones planta (Barcanova, 2016) i amb l’impressionant L’arbre de les mentides (Bambú, 2017) de Frances Hardinge, la descoberta d’aquest Blackthorn m’ha semblat una bona coincidència. A jutjar per aquestes tres lectures, m’atreviria a dir que les plantes, arbres i flora en general, estan buscant la seva part de protagonisme en la literatura juvenil.

Així com en la història de Costas un dels protagonistes és un apotecari que amaga un gran secret, en el llibre de Kevin Sands tot el gremi d’apotecaris són el centre de la novel·la.
Ens cal situar-nos a Londres l’any 1663, quan el jove orfe de catorze anys Christopher Rowe viu feliçment com a aprenent d’apotecari a casa del seu mestre Benedict Blackthorn.
Christopher és un bon aprenent i de seguida entén que les herbes i els minerals que manipulen poden curar o matar, tot depèn del cor i les intencions de qui fa la barreja.
Però Blackthorn ha fet alguns descobriments que van més enllà de les lleis de la química i tot es complica. Una terrible secta comença a atacar els millors apotecaris de Londres, que apareixen morts en estranyes circumstàncies, i Christopher es veurà embolicat en una aventura plena de misteri i molt perill.

Tot plegat una novel·la d’aventures ben construïda i amb bon ritme, que surt de l’àmbit de la distopia i la màgia més fantàstica, terrenys que diria que ja tenim coberts. I que a banda de divertir-nos, ens parla de tot un món interessant, dels Gremis Professionals que existien al Londres del XVII, de les relacions entre mestres i aprenents i de les tensions que en aquella època hi havia entre catòlics i puritans...

Sectes, alquímia, simbologia, enigmes, secrets, la fòrmula de la pòlvora, algunes explosions i uns quants assassinats.

Aquesta història també ha estat publicada en castellà amb el títol El enigma Blackthorn (Océano Travesía, 2016)

La muntanya de llibres més alta del món

FITXA
=====
Títol: La muntanya de llibres més alta del món
Autora i il·lustradora: Rocio Bonilla
Edició: Animallibres, 2017 (2a edició)
Edat: a partir de 5 anys
Temàtica: llibres, socialització de la lectura


RESSENYA
=========
Qui protagonitza aquest àlbum il·lustrat és l’Enric, un nen que el seu desig és poder volar. Es construeix ales de tota mena per a poder fer realitat el seu somni però mai ho aconsegueix... Fins que un dia la mare li recomana que llegeixi un llibre per tal de volar d’una manera diferent, imaginant. Des d’aleshores l’Enric, cada vegada que llegeix un llibre se’l col·loca sota seu tot formant una alta muntanya, la qual gent de tot el món ve a visitar.

Què passarà amb l’Enric? Podrà baixar? Llegeix el llibre i ho descobriràs!

Rocio Bonilla, en aquesta obra, atorga protagonisme als llibres, de la mateixa manera que Oliver Jeffers amb La nena dels llibres i L’increïble nen menjallibres, William Joyce amb Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore, entre d’altres. Bonilla dóna a conèixer què aporta la lectura i la visió socialitzadora, és a dir que som molta la gent que som lectors i lectores que intercanviem llibres.

M’ha cridat l’atenció en especial la intertextualitat de quan apareix el Petit Príncep -un nen que també imagina molt-, a més de les il·lustracions en aquarel·la i el joc de la disposició de les pàgines quan la muntanya és tan alta que aprofita ambdues per representar-la sencera.

Podries

FITXA
=====
Títol: Podries
Autor: Joana Raspall
Il·lustrador: Ignasi Blanch
Edició: Takatuka, 2017
Edat: de 6 a 99 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d’ell
podria ser teva.

Us recomano un llibre molt especial. Un poema il·lustr
at, que parla dels refugiats.

Us heu parat mai a pensar que el color de la pell, la llengua, el menjar, la roba, els jocs... tot plegat no és més que una simple coincidència? Que tot podria ser diferent si haguéssim nascut en un altre lloc? Podríem viure millor o pitjor, podríem ser més o menys feliços del que som, però tot i així, seguiríem sent el mateix. Una persona.

Podries és una preciosa poesia de Joana Raspall publicada l’any 1998 dins el recull Com el plomissol. Malgrat la distància en el temps, el tema que toca és tristament actual. Els refugiats. Tots aquests nens i nenes que han hagut de deixar enrere les seves cases forçosament. I encara més enllà, parla de la casualitat, del destí, de la felicitat i de la solidaritat. Aquests valors que tanta falta fan avui dia. I com sempre, la gran virtut de l’enyorada la poetessa, ho sab
ia fer amb un llenguatge senzill i proper, entenedor i bonic.

Les il·lustracions de l’Ignasi, treballades amb la tècnica de la serigrafia, són d’una bellesa plàstica exquisida. El seu domini de les ombres em meravella. L’expressivitat de la qual aconsegueix dotar els personatges, tant en l’alegria com en la por, és sensacional. Un àlbum ple de color, que ha sabut copsar el to d’aquests versos tan especials i que es presenta en una edició magnífica que el converteix, en un títol ideal per regalar, però sobretot, en un llibre per llegir, compartir i conversar plegats, petits i grans.

¡Tachán, tachán! - Ojos de lobo

FITXA
=====
Títol: ¡Tachán, tachán! - Ojos de lobo
Autor: Javier Sobrino
Il·lustrador: Lucie Müllerová
Edició: Thule
Edat: de 0 a 5 anys
Temàtica: vida quotidiana, hàbits


RESSENYA
=========
Els que teniu criatures sabeu que dues de les situacions més peludes en les rutines quotidianes dels petits són els moments de menjar i dormir. Bé, sempre trobareu aquelles famílies on els adults fan el fatxenda proclamant que els seus infants mengen tan i tan bé i dormen toooota la nit. No us creieu res! La majoria de criatures posen problemes en un moment o altre.


Així ho fa també l’Arián, protagonista de “¡Tachán, tachán!” i “Ojos de lobo”, dos petits llibres adreçats a prelectors tant pel format (quadrats, petits, material resistent) com pel contingut.

A “¡Tachán, tachán!” la mare de l’Arián ha d’afegir-hi molta imaginació a l’hora de menjar i aliar-se amb mil i un personatges per aconseguir que el petit s’acabi el dinar: hipopòtams, lleons, iguanes, dinosaures, ocells, micos, pirates, pallasos... A “Ojos de lobo”, el petit Arián és víctima de tot tipus de pors quan es fica al llit tot sol i es fa la foscor, sobretot perquè podria venir el llop..., però gràcies als contes, petons i a les cançonetes acabarà tancant els ulls.

Quan li vaig llegir els dos contes al meu fill em vaig adonar que els textos eren molt rítmics i sonors així que els vaig transcriure i em vaig adonar que són petits poemes, concretament són sonets anglesos en rima assonant. (Sí, ho sé, sóc una friki dels sonets). Respecte a les il·lustracions de Lucie Müllerová són precioses. Tenen un aire antic, folklòric, però a l’hora nostàlgic, semblen produïdes mitjançant figures de paper retallades.

He de dir que trobo molt estrany, i poc encertat, que al web de Thule no es faci cap esment qualitatiu respecte a que els textos són petits poemes i que no aporti cap dada sobre les il·lustracions... Són dos llibres molt recomanables!

Refugiada. L'odissea d'una família

FITXA
=====
Títol: Refugiada. L'odissea d'una família
Autor: Tessa Julià Dinarés
Il·lustrador: Anna Gordillo Torras
Edició: La Galera, 2017
Edat: a partir de 6 anys
Temàtica: refugiats i guerra


RESSENYA
=========
Des de la perspectiva innocent i ingènua d’una nena petita s’explica el tràgic viatge que ha d’emprendre una família que fuig del seu país a causa de la guerra, des que han d’abandonar la casa fins que es arriben a un camp de refugiats, passant per caminar molts kilòmetres sense provisions i prescindint de la meteorologia. Malauradament, no es tracta d’una història de ficció, ja que tot el que ocorre ho han patit més de 150.000 persones.

La força expressiva de les il·lustracions encara endureix més la lectura que se’n fa de l’àlbum. Són molt impactants. El traç és poc definit i tan sols s’han emprat dos colors: tonalitats de blaus foscos i el blanc; en algun cas ocupen ambdues pàgines i, d’altres, en una de sola s’enquadren diferents escenes que es desenvolupen a espais i/o temps diferents.

Val a dir que una part dels beneficis de la venda del llibre es destina a l’ONG Proactiva Open Arms, formada per voluntaris i voluntàries socorristes que, a Lesbos, van rescatar moltes vides a alta mar. Donada la col·laboració en la publicació, les dues últimes pàgines es dediquen a informar sobre diverses qüestions: qui són els que conformen la ONG, quines han estat les tasques que han desenvolupat i les dades obtingudes d’aquest darrer any, entre d’altres. Citen “Serem els ulls i la veu que denuncien el que està passant. El que ningú ens explica”, i és que tenen raó. S’estan vulnerant els drets humans i la crisis humanitària, sobretot per part dels governs que no mouen fitxa ni s’impliquen a solucionar les desgràcies que estan passant, i és un tema que passa per alt als mitjans de comunicació. Si no fos pels voluntaris i voluntàries que es desplacen fins als camps de refugiats, es documenten alhora que ajuden, i ho transmeten quan han tornat... estaríem tan desinformats que ens passaria tot per alt.

Personalment, considero que aquest àlbum reflecteix la situació i que pot ser útil per a conscienciar als lectors, encara que alguns crítics pensin que és massa “oportunista”, tinguin l’edat que tinguin. De fet, aquest estiu vaig tenir l’oportunitat d’aportar el meu granet de sorra amb uns amics i amigues al camp de “Softex” (Tessalònica, Grècia) i m’ha vingut directament la imatge dels nens i nenes que vam conèixer allà, els quals només de veure’t per primera vegada ja t’anomenaven com a “my friend” (“amic meu”). Ells i elles, però, mai els faltava el somriure als llavis, gairebé sempre estaven contents i energètics i cap ens va explicar el seu viatge, igual que la protagonista de la història, que vol jugar.

Cal que entre tots i totes solucionem com sigui aquesta desgràcia i lectures com aquesta (com també “El viatge”) són un bona eina per a aconseguir-ho!

La veritable història del llop

FITXA
=====
Títol: La veritable història del llop
Autor: Nathalie Pons
Il·lustrador: Carlos Lluch
Edició: Barcanova, 2016
Edat: de 6 a 9 anys


RESSENYA
=========
Us recomano una lectura enginyosa i divertida amb un interessant rerefons i on res no és el que sembla. Una invitació a no deixar mai de somiar.

El llop està fart de ser sempre el dolent: es menja els nens, espanta les àvies, destrossa les cases i mil coses més. Però això s’ha acabat! Ha decidit netejar el seu nom i donar a conèixer la seva veritable història, però no serà fàcil. L’autora d’aquest llibre va viure moltes aventures fins a descobrir aquest secret i, miraculosament, ha aconseguit deixar testimoni de com és realment el llop.

Una bufera cruel o un refredat descomunal? Una nena mal educada enlloc de l'encantadora i servicial nena que crèiem conèixer. Cabretes trapelles i mentideres i, altres grans mentides que han estigmatitzat un dels personatges més habituals en els contes infantils i, que amb aquestes pàgines, intenta reivindicar-se, demanant veu per explicar qui és realment i aclarir alguns malentesos que l’han convertit en el que molts creuen.

M’ha agradat molt la manera com l’autora aconsegueix transmetre un missatge molt bonic i necessari, sense pretensions d’alliçonar, cosa que no suporto i que tenen el costum de fer alguns autors. Nathalie Pons, mitjançant la narració d’una història, mostra que sempre hi ha diferents punts de vista, que cal aprendre a ser crítics, a respectar els altres i a no fixar-se en l'aspecte extern ni en la fama, que només així aconseguirem ser lliures i aprendre a estimar enlloc d'odiar.

El tàndem protagonista de la història, format per el llop i l’escriptora és magnífic i aporta diferents elements com la bondat, l’empatia, la innocència i la valentia, que el fan molt atractiu als ulls dels lectors. Com aquell qui no vol, a més, els nens passejaran la mirada per grans noms de la literatura infantil, que mai està de més que els sonin, com ara Kipling, Amades o Isop. Amb un llenguatge planer, una estructura que combina la narració de contes amb l’intercanvi de correus electrònics dels protagonistes, doten la narració d’un ritme àgil que permet una lectura molt amena.

Les il·lustracions de Carlos Lluch, han sabut captar el to de la narració i combinen de manera immillorable. Són intenses, divertides i sobretot molt divertides.

Per tot plegat, penso que La veritablehistòria del llop és un gran llibre per regalar als nens i nenes que comencen a gaudir del plaer que representa la lectura en solitari, però sens dubte, és també una gran tria per fer una lectura compartida!

Fes-ne un tastet aquí!

Jo també seré mag!

FITXA
=====
Títol: Jo també seré mag!
Autor: Enric Lluch
Il·lustrador: Ismael Martínez
Edició: Barcanova, 2016
Edat: a partir de 8 anys
Temàtica: mags, relacions familiars


RESSENYA
=========
Atenció! Si a un infant li cau aquest llibre a les mans, segur que es convertirà en mag! És el que li passa a l’Arnau després d’assistir a l’espectacle del mag Magalín.

Amb l’ajuda del seu veí, d’un llibre de màgia i molta dedicació anirà aprenent molts trucs. Els hi ensenya als seus amics de classe i també s’hi aficionen. L’escola celebra el 25è aniversari i els alumnes han de preparar una actuació, alguns ballen, altres canten i els 4 amics fan màgia. El dia del festival és tot un èxit.

Tota aquesta història emmarcada dins de l’àmbit familiar. L’Arnau viu amb els pares i l’àvia materna. Més d’un infant se sentirà identificat al llegir circumstàncies de convivència típiques a totes les llars: trifulgues amb els pares, relació àvia-nét, tensió del cunyat amb la sogra, i també situacions a l’escola, amb els companys i els mestres.

En el llibre afloren diversos valors i actituds davant la vida. Entreveu que aprendre a ser mag no és fàcil, es necessita constància, esforç i paciència (l’Arnau diu als seus amics que si volen fer màgia han d’assajar molt, els trucs no els hi surten a la primera); respecte i agraïment (el veí que li ensenya els trucs és un avi que quan era jove feia de mag, l’Arnau sempre li agraeix la seva ajuda); l’àvia l’ensenya a ser educat i responsable (el renya quan diu paraulotes i només pot assajar després de fer deures); importància de la comunicació i la imaginació (la màgia representa interacció amb el públic, mentre fan els jocs de mans han d’entretenir i divertir inventar-se històries); confidencialitat (adverteix que els trucs són secrets); seguretat i empenta (com diu l’Arnau: la vergonya cria ronya). Tot regat amb molta il·lusió.

El text queda ben complementat amb il·lustracions a color. Els trucs estan dibuixats d’una manera molt gràfica i interpretable que fa que et vinguin ganes de fer-los.

Es tracta d’una lectura fresca. Tal com diu la dedicatòria del llibre, perquè els nens continuïn creient en la màgia i en l’encanteri.

Què fan els grans durant el dia?

FITXA
=====
Títol: Què fan els grans durant el dia?
Autor: Virginie Morgand
Edició: Cruïlla
Edat: a partir de 5 anys
Temàtica: professions


RESSENYA
=========
Un bon llibre de coneixements perquè aconsegueix parlar de cent-dotze feines ben diferents d’una manera lleugera i entretinguda.
El plantejament és el següent: aquest centenar de professions les ha ubicades en catorze espais i/o accions de tot tipus:
Des d’una escola a un hospital, passant per un teatre, un telenotícies, un aeroport i, perquè no, s’aventura també a descobrir les professions que s’amaguen darrere el risc, coses que es fan a l’aire lliure, o coses que passen al carrer Major de qualsevol ciutat.
Primer ens presenta en una doble plana l’espai i/o acció en qüestió. D’aquesta manera els menuts tenen una visió general del lloc que més endavant mirarem més a fons per descobrir vuit professions que li són escaients.
Per a ments curioses i amb ganes de tenir visions globals de les coses.

Críctor

FITXA
=====
Títol: Críctor
Autor: Tomi Ungerer
Edició: Kalandraka, 2016
Edat: a partir de 3 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
Críctor és la història d’una serp que arriba a una ciutat francesa com a regal per Madame Louis Bodot de part del seu fill, que es troba a l’Àfrica estudiant els rèptils. Madame Bodot rep la serp en una caixa amb forma d’O i en obrir-la... efectivament, fa un crit, ja que dins hi troba la serp que el seu fill li regala pel seu aniversari.

Després d’assegurar-se que la serp no és verinosa, es dedica a cuidar-la com si fos una mascota, o fins i tot com el seu propi fill, donant-li biberons i comprant-li tot el que necessita perquè la serp estigui contenta, fins i tot una palmera perquè es trobi com a casa. Li teixeix un jersei pels dies de fred i li prepara un llit còmode i calentó al costat de la palmera.

Allà on va Madame Bodot, va en Críctor. Fins i tot a l’escola on treballa com a mestra, i on els nens juguen amb en Críctor. Tot el poble arriba tenir-li molta estimació.

Les il·lustracions d’aquest àlbum són a dues tintes, verd i negre, i mostren el contrast entre el tranquil món d’un poble francès i la presència d’un animal e
xòtic però que no resulta estranya per a ningú.

Al llarg del llibre trobem petites bromes de l’autor, carregades d’humor negre, però que tot i que tenen ja més de mig segle, segueixen fent riure i sorprenent el lector.

[Més informació sobre Tomi Ungerer]