Los incursores

FITXA
=====
Títol: Los incursores
Autor: Mary Norton
Il·lustrador: -
Edició: Barcelona: Blackie Books, 2015
Edat: a partir de 10 anys
Temàtica: fantasia


RESSENYA
=========
¿Cuántas veces habéis echado en falta un lápiz, un dedal o cualquier otro objeto pequeño desaparecido de casa sin explicación? Probablemente hayáis pensado entonces que el objeto en cuestión ha quedado olvidado en algún rincón y que volverá a aparecer en el momento menos pensado. Nada más lejos de la realidad. Todas esas cosas aparentemente perdidas han caído en manos de los incursores, unos seres humanos diminutos que viven ocultos en los lugares más recónditos de nuestras casas: bajo la cocina, dentro de un reloj, en la chimenea… Aunque no somos conscientes de ello, estas personitas interactúan con nosotros a menudo. Incursionan (de ahí su nombre) en nuestros dominios para apropiarse de comida y de objetos que puedan usar en su vida cotidiana. Para ellos, un dedal es una mesa preciosa.

En 1952, Mary Norton nos descubrió la existencia de estos seres diminutos en una novela titulada Los incursores. Tras ella vendrían otras cuatro entregas. El volumen de Blackie Books recoge las dos primeras: Los incursores y Los incursores en el campo.

La protagonista de estas historias es Arriety Clock, una adolescente que vive con sus padres bajo la cocina de un viejo caserón. El día que Arriety realiza su primera misión como incursora, algo sale mal: pese a las advertencias de su padre, la chica no puede evitar ser descubierta por un ser humano, un niño con el que entabla conversación. Ese desliz acabará forzando la huída de casa de la familia: Arriety y sus padres tendrán que refugiarse en el campo, donde afrontarán toda clase de obstáculos para sobrevivir.

Los incursores y Los incursores en el campo son dos novelas deliciosas. En ellas, Mary Norton hace una precisa descripción del mundo desde la perspectiva de estos seres, logrando que todo, tanto en el hogar como en la naturaleza, adquiera una nueva dimensión. El universo fantástico de los incursores está tan sólidamente construido que parece real: la autora deja en manos del lector la decisión de creer o no en su existencia. Norton combina sensibilidad y aventura para explicar cómo Arriety va descubriendo el mundo más allá de su hogar, y cómo ese descubrimiento la va cambiando.

Los incursores se convirtió en un clásico de la literatura infantil. Ha sido adaptada a la TV y al cine en varias ocasiones; una de las más recientes, por el famoso estudio Ghibli de Miyazaki. Las novelas de la serie han resistido muy bien el paso del tiempo: los lectores actuales podrán transportarse fácilmente al mundo de los incursores y deleitarse con aventuras de calidad.

Rescat animal

FITXA
=====
Títol: Rescat animal
Autor: Patrick George
Il·lustrador: Patrick George
Traducció: Teresa Farran
Edició: Joventut, 2016
Edat: de 4 a 9
Temàtica:


RESSENYA
=========
Avui us porto una proposta magnífica per entretenir i alhora sensibilitzar els més petits amb el món animal.

Va ser fullejar aquest llibre i veure immediatament que l’havia de compartir amb tots vosaltres. És una aposta intel·ligent, enginyosa i plena de color que convenç a la primera ullada. Es presenta en forma de llibre joc, però no us confongueu, va molt més enllà.

Amb un senzill mecanisme basat en les transparències i, sense necessitat de recolzar-se en un sol mot, la nova proposta de George Patrick va més enllà i situa els lectors en l’atractiva posició de sentir-se com herois al rescat d’una sèrie d’animals que es troben en situacions diverses. Plantejant dos escenaris, un, en clar estat salvatge i un altre on intervé l’ésser humà.

Us he de dir, que a mi, personalment, hi ha hagut escenes que m’han sacsejat per dins, alhora que no podia evitar preguntar-me: Com és possible que no ens adonem del mal que fem? Com a raça humana hem arribat a límits deplorables, és hora de posar fil a l’agulla i infondre valors i conductes civilitzades des de la infantesa. Entenent que no som amos i senyors de tot el que ens envolta i que la convivència entre espècies és necessària. Aquest llibre ens ofereix una manera divertida i senzilla de fer-ho, introduint els nens i nenes a la importància que tenen les nostres accions en la protecció i el benestar dels animals.

Criaturas fantásticas

FITXA
=====
Títol: Criaturas fantásticas
Autor: VVAA (selección de Neil Gaiman)
Il·lustrador: Briony Morrow-Cribbs
Edició: Madrid: Anaya, 2015
Edat: a partir de 14 anys
Temàtica: contes, fantasia


RESSENYA
=========
Permitidme dar un rodeo antes de reseñar este libro. Primero quisiera hablaros de un proyecto solidario llamado 826 National, que tiene como objetivo ayudar a los niños más necesitados de la comunidad a hacer sus tareas escolares y mejorar sus habilidades de escritura. El proyecto se inició en San Francisco gracias al escritor Dave Eggers, pero cuenta con sucursales en varias ciudades estadounidenses. Todas esas sucursales están situadas en la trastienda de los establecimientos más extraños que podáis imaginar: tiendas para piratas (para los auténticos, los de pata de palo), superhéroes, viajeros en el tiempo, espías... Esas curiosas tiendas ofrecen todo tipo de objetos útiles para el público al que se dirigen. Y lo que obtienen con las ventas ayuda a financiar las actividades de 826 National en cada ciudad.

Seguid leyendo, que ya viene la reseña. En Washington, 826 National ha abierto el Museo de Historia Antinatural. En ese extravagante lugar se pueden encontrar evidencias de la existencia de diferentes seres fantásticos y adquirir productos tan surrealistas como latas de sopa primitiva o lágrimas de unicornio. Y (llegamos al quid de la cuestión) es precisamente el Museo de Historia Antinatural quien presenta el libro que nos ocupa, Criaturas fantásticas, porque los beneficios de sus ventas se dedicarán a ese proyecto.

Criaturas fantásticas es una recopilación de cuentos con un elemento común: como su título indica, todos están protagonizados o incluyen en su trama un ser fantástico. No os confundáis con el reclamo del nombre de Neil Gaiman en la cubierta, porque sólo una de las historias es suya. Gaiman ha seleccionado los 16 cuentos, que ya habían sido publicados anteriormente, y ha escrito la introducción de cada uno. Los cuentos, tanto clásicos como modernos, están firmados por Larry Niven, Diana Wynne Jones, Frank R Stockton u otros autores destacados de la literatura fantástica. En el libro encontraréis aportaciones muy diversas entre sí, desde historias de pura fantasía a relatos de intriga.

Con esta acertada recopilación de cuentos del género fantástico, disfrutaréis de la lectura y contribuiréis a financiar una buena causa.

En Pere i el bosc

FITXA
=====
Títol: En Pere i el bosc
Autor: Jaume Cabré
Il·lustrador: Júlia Sardà
Edició: Estrella Polar, 2015
Edat: a partir de 7 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
Quan un autor d’adults fa el salt a la literatura infantil hi ha dos perills. Primera, que hagi subestimat aquest tipus de literatura i, per bo que sigui dins el seu àmbit, no estigui a l’alçada de les exigències dels petits lectors.
I segona, que els mediadors que coneixem la seva vàlua com a autor adult, partim d’unes espectatives i no fem una lectura neutra, sense prejudicis previs.
En aquest cas calia veure si Jaume Cabré, un dels grans noms de la nostra literatura actual, superava la prova. I al meu entendre, ho fa i amb nota.
El meu dubte és, també, si el text m’agradaria igual si no vingués acompanyat d’una edició tan bonica i sobretot, si no portés les il·lustracions de Júlia Sardà.

El Pere és un nen que s’endinsa de nit al bosc buscant el seu camió de bombers que ha desaparegut misteriosament. Allà, gràcies a l’ajuda dels animals del bosc, i després de mossegar un bolet --un homenatge sens dubte a Alícia--, en Pere es fa prou petit per entrar al cau de la família conill a buscar el seu camió.
Però un cop recuperada la joguina, en Pere haurà de trobar la manera de recuperar també la mida. Per sort, l’esquirol, l’eriçó, el liró, el gripau... l’ajudaran.

El text de Cabré té un to neutre, un narrador objectiu i directa que defuig de grans descripcions i artificis. Amb predomini doncs d’acció i diàlegs, allò que acaba de bastir el text i el dota de més personalitat és, sens dubte, el treball de Júlia Sardà.
A banda de l’atmosfera que aconsegueix donar a tot el relat, amb uns gamma de colors marrons, elegants, l’elecció del paper, els desplegables i els encunyats fan del llibre un objecte de desig.
La feina d’aquesta jove il·lustradora, tot i que en algun moment no és fidel al text, m’ha enamorat, captivat, fins al punt de començar a rastrejar tota la seva obra prèvia i de remirar-me el seu blog.
El més curiós és que mirant les seves il·lustracions tenia la sensació que m’eren familiars, que ja les havia vist. Finalment, aquest dia, després de veure un reportatge a la televisió, em va venir una il·luminació: Júlia Sardà és ànima bessona de Carson Ellis. Mireu-vos, si no, les seves webs.

Un monstre em ve a veure

FITXA
=====
Títol: Un monstre em ve a veure
Autor: Patrick Ness (a partir d’una idea de Siobhan Dowd)
Il·lustrador: Jim Kay
Edició: Sembra, 2015 (en castellà editat per Nube de tinta).
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica: càncer, bullying, monstres i malsons.


RESSENYA
========
Hi ha una veritable plaga de novel·les juvenils fosques, on tot són dificultats pels joves protagonistes, que amb força i determinació s’enfronten a obstacles insalvables, però vet aquí que el que semblava insalvable acaba sent superat amb èxit i al final tots tan contents.

Aquest llibre no és ben bé així.

Per començar, encara que hi hagi un monstre molt palpable en aquesta novel·la (i, per tant, una dosi important de fantasia), hi ha molta més realitat… i una realitat de les que esgarrifa: la mare del Conor està malalta de càncer, i no sembla que els tractaments estiguin fent gaire efecte. A més, el seu pare ara viu a un altre país, a milers de kilòmetres, amb una nova família, i a l’escola sembla que els únics que el veuen són els tres assetjadors de la classe. En Conor sent com el món al seu voltant s’esvaeix, se li escapa, i voldria fer alguna cosa, voldria salvar allò que encara no ha perdut, però…

I després està el malson, i el monstre, i les tres històries que el monstre li explica al Conor, i al principi sembla que una cosa no tingui res a veure amb l’altra, ni la mare amb tot plegat, però és clar que sí.

I per acabar, un missatge que és molt diferent del que tothom s’espera, “perquè l’ésser humà és una bèstia complicada” i no hi ha solucions senzilles quan els nostres camins no són línies rectes per anar d’A cap a B, sinó més aviat laberints pels quals ens movem a cegues.

I això sense parlar de les il·lustracions de Jim Kay. Fa temps que no veia una novel·la juvenil amb unes imatges tan potents.

No, no és ben bé com altres novel·les juvenils, aquest llibre. És un llibre difícil d’oblidar.

PS (si us agrada tenir una mica de context): la Siobhan Dowd, autora anglesa de pares irlandesos, va començar a treballar en la història d’aquest llibre abans de morir de càncer l’any 2007. Des de l’editorial, van demanar en Patrick Ness si volia continuar la història, i així ho va fer. Tant el text com les il·lustracions han rebut reconeixements als països anglosaxons (la medalla Carnegie i la medalla Kate Greenaway)

PS (si us agrada el cinema): Juan Antonio Bayona, director de “El Orfanato” o “Lo imposible”, estrenarà l’adaptació d’aquesta novel·la durant aquest 2016.

Els cucs de terra mengen cacauets

FITXA
=====
Títol: Els cucs de terra mengen cacauets
Autor: Élisa Géhin
Il·lustrador: Élisa Géhin
Edició: Takatuka, 2015
Edat: a partir de 5 anys
Temàtica: societat, distribució de la riquesa


RESSENYA
=========
Hi ha llibres que, si més no fins a cert punt, poden representar bé la personalitat de l’editora dins la varietat de peixos del nostre mar llibresc. Em refereixo ara a la mirada de la casa editora envers la societat: a fi de comptes, cada llibre és una proposta concreta dirigida als nostres menuts, però alhora, és una presa de posició en el món en el qual vivim. En el cas de Takatuka no és gaire difícil veure quina persona crea dins de l’obra global perquè sovint pren partida, social i política, i ens parla sense gaires embuts de, per exemple, les situacions d’injustícia.

Els cucs de terra mengen cacauets és divertit, en la meva opinió i en la del menut de casa. I dóna joc a l’hora d’explicar-lo, com quan cal llegir: «Total, que els gats es menjaven els cucs de terra que es menjaven els ocells que es menjaven els gats que es menjaven els cucs de terra que es menjaven els ocells que es menjaven els gats que es menjaven els cucs de terra que es menjaven els ocells que es menjaven els gats que es menjaven…». Un conte acumulatiu, dut al caos i a l’absurd, i resolt amb injustícia: «des d’aleshores, com que no tenen res més, els cucs de terra mengen pedres… cosa que els posa de molt mal humor!». Aquí el petit de casa rondina: «Pobres!»; però també, amb la cara: «Perquè m’expliques un conte que no acaba bé?». Ai, noi. Perquè és un conte, però no una faula irreal (o si vols, perquè és una faula moderna, en l’altre sentit de la faula).

La il·lustració retrata bé, amb economia de trets però expressivitat, les figures del conte, les accions i emocions (com els cucs rígids d’enuig), i el caos.

El pequeño curioso

FITXA
=====
Títol: El pequeño curioso
Autor: Édouard Manceau
Il·lustrador: Édouard Manceau
Edició: Patio editorial, 2015
Edat: de 0 a 5 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
Un llibre molt senzill i amè que a través d’unes imatges i formes molt simples i unes textures per poder tocar, ens apropen a poder conèixer un entorn de coses que ens són properes perquè les veiem cada dia quan sortim al carrer però que potser a vegades no parem prou atenció. Unes frases curtes i clares conviden a l’acció, a tocar i fer l’acte susceptible i tendre de mirar… Observar atentament… Més enllà i endins de nosaltres mateixos, una convidada lúdica i oberta a mirar i gaudir el món per un forat.

Camino a Tenango

FITXA
=====
Títol: Camino a Tenango
Autor: Gimena Romero
Il·lustrador: Gimena Romero
Edició: Thule, 2015
Edat: a partir de 12
Temàtica:


RESSENYA
=========
Camino a Tenango es un proyecto cultural surgido a raiz de la estancia de la artista textil Gimena Romero en este pueblo del estado de Hidalgo (México) con el objetivo de difundir el arte popular del bordado tenango. Este tipo de bordado dibuja y representa con coloridos estampados las tradiciones, los saberes y la relación del pueblo otomí con la naturaleza.

Gimena Romero se traslada a Tenango para aprender su técnica del bordado. Lo hace después de pasar por diferentes ciudades del mundo con el mismo objetivo. Pero algo diferente, mágico y auténtico descubre en esta zona.

“Yo fui a Tenango buscando una historia. Dicen que ahí no hay nada y aún me parece increíble con toda la nada que me encontré. Había tanta que me apretaba los huesos”.

El cuento narra cómo la protagonista se contagiará del ritmo vital indígena que permite pensar diferente, ver de otra manera, conocer desde la sorpresa, entender el hablar que te envuelve y descubrir la naturaleza que es descubrirse a una misma.

“Bordé hasta curarme dibujando con mis manos diferentes que, ahora, hablaban igual. Traigan leña, que fuego ya hay”.

La autora diseñó las imágenes del libro basándose en el bordado tenango y junto con bordadoras de este arte tradicional dieron cuerpo a las características ilustraciones. (Todas las bordadoras son mencionadas al comienzo del libro).

Gozada de cuento para leer y releer, mirar y remirar.




La guerra civil contada a los jóvenes

FITXA
=====
Títol: La guerra civil contada a los jóvenes
Autor: Arturo Pérez-Reverte
Il·lustrador: Fernando Vicente
Edició: Alfaguara, 2015
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica: Coneixements Història. Guerra civil espanyola


RESSENYA
=========
Arturo Pérez Reverte, conocido y prolífico escritor, académico y periodista, nos brinda una historia de la Guerra civil española en 30 breves capítulos, muy breves la verdad, desde las causas de la Guerra hasta la muerte de Franco y el retorno a la democracia. Al final del libro hay unos anexos muy útiles sobre los protagonistas de la guerra con sus uniformes y banderas, un glosario, una cronología de los hechos principales, unos mapas de España con la división territorial de los dos bandos –Republicanos y Nacionales – en los tres años de conflicto y finalmente una breve nota biográfica del autor y del ilustrador. Creo sinceramente que los anexos y las ilustraciones son lo mejor del libro. Respecto al texto, al contrario, tengo muchas dudas.

En el prólogo el autor indica claramente su propósito: “Para evitar que tan desoladora tragedia vuelva a repetirse nunca, es conveniente recordar cómo ocurrió. Así, de aquella desgracia podrán extraerse conclusiones útiles sobre la paz y la convivencia que jamás se deben perder”. Comparto plenamente el propósito del autor, pero ya en las primeras líneas me alejo de él: “Todas las guerras son malas, pero la guerra civil es la peor de todas, pues enfrenta al amigo con el amigo, el vecino con el vecino, al hermano contra el hermano”. Desde el punto de vista de la paz y la convivencia todas las guerras son malas y punto, no puede haber diferencia entre la muerte de un vecino, de un hermano o de un desconocido. Lo que fracasa con la guerra es la humanidad, la imposibilidad de entenderse sin la eliminación física del adversario o sea sin el uso de la violencia. Lo cual es incompatible con la democracia que es, entre otras muchas cosas, convivencia entre minorías, entre maneras diferentes de ver las cosas. Como es bien sabido, en democracia el uso de la violencia es monopolio de las fuerzas del orden y del poder militar, que están únicamente al servicio del Estado. Cuando estos poderes se alejan de su función, como ocurrió en España en 1936, hay una responsabilidad clara, que el ejército español debería asumir una vez por todas, para que los ciudadanos puedan confiar plenamente en él.

Contrariamente a lo que Pérez-Reverte declara en alguna entrevista, en esta historia sí que hay buenos y malos, hay unos, una parte del ejército, la mayor parte de los oficiales, que no cumplió con su deber, que por el motivo que sea se sublevó imponiéndose con la violencia sobre los demás, que no actuó correctamente, cosa, como es bien sabido, que ocasionó un montón de muertes y de problemas que arrastraron el país a un largo periodo de atraso del cual sufrimos todavía algunas consecuencias. A estas alturas se debería poder decir esta pequeña verdad histórica sin que nadie se resintiera. Sin incurrir en “clichés partidarios ni etiquetas fáciles”. Luego es justamente trabajo de los historiadores buscar las motivaciones que empujaron a los unos y los otros a determinadas acciones, a veces, como el autor precisa en diversas ocasiones, verdaderas barbaridades por ambos lados, a contextualizarlas en los diferentes escenarios, -locales, nacionales, internacionales, - porque sabemos que las fuerzas en juego en la guerra civil española no se jugaron sólo en España -, y dejar finalmente al lector juzgar en base a su entendimiento de los hechos, a sus valores, a sus ideologías.

Creo que el libro de Pérez-Reverte tampoco cumple con este último aspecto, no tenemos en nuestras manos un libro de conocimientos propiamente dicho, aunque tampoco podemos hablar de un libro de ficción. Definiría entonces La guerra civil contada a los jóvenes como
un relato documentado de tipo periodístico, en que el autor expresa una visión personal de los hechos. Una visión humana según nos dice:

La guerra hay que leerla humanamente, porque si la lees sólo políticamente caes, otra vez, en los buenos y los malos. Hubo canallas y hubo gente noble. Por eso es importante recuperar ese relato. Y este libro lo que intenta es situar la guerra en el nivel humano.

Pues, ¿de qué sirve entonces estudiar la guerra civil española? ¿En qué se diferencia de cualquier otra guerra? Cualquier guerra vista sólo “humanamente” ¿no es otra cosa que barbaridad absoluta, maldad pura, estupidez humana en estado puro? Si de algo sirve estudiar una guerra es justamente poder entender sus causas, comprender los hechos, reflexionar sobre ellos, y todo esto no puede prescindir de los valores de cada cual.

Así, que el debate quede abierto y que cada cual asuma su responsabilidad, esto nos hará más mayores y más libres.

Mentiders

FITXA
=====
Títol: Mentiders
Autor: Elisabeth Lockhart
Il·lustrador: -
Edició: Barcelona: Fanbooks, 2015
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
La Cady té 18 anys i ens presenta la seva família amb un to marcadament crític. El que comença amb frases tallants i descripcions breus va teixint-se cada cop més fins a entrar en detall, com si féssim un zoom.

Se’ns retrata una família suposadament feliç i ben avinguda i un paratge d’estiueig idíl·lic. Des de l’inici, el relat és intrigant. Les frases breus trenquen l’harmonia que se’ns descriu. Intuïm que hi ha un conflicte més enllà de l’accident que s’anuncia, (ocorregut quan na Cady tenia 15 anys), però tampoc estem del tot segurs. Els salts temporals del present i al passat, molt marcats al començament, creen un clímax d’imprecisió, fins a diluir-se i confondre la realitat.

L’autora introdueix el recurs literari del conte com una segona veu narrativa. És un element que enriqueix l’obra i que té amb una funció alliberadora i de descoberta. Són uns contes escrits per la Cady que beuen de contes populars de tradició oral i dels contes de fades.

En conjunt és una obra que atrapa des de la primera frase. Ben plantejada i estructurada, amb un ús intel·ligent de l’escriptura. Dosifica les pistes de relat intrigant però alhora juga amb el lector.

Un molt bon relat amb dosis d’amor, gelosia, enveja i relacions destructives, on plana l’adjectiu mentiders. Però... qui són els mentiders? I, per què una mentida?

Natàlia Lara

********

RESSENYA
=========
E. Lockhart és el pseudònim de l'escriptora nord-americana Emily Jenkins autora de nombrosos títols de novel·la juvenil i finalista del prestigiós National Book Award for Young People's Literature.

Mentiders, publicada en castellà com Éramos mentirosos, narra la història de la Candance, una jove de 17 anys i membre d'un ric clan familiar que estiueja cada any a l'lla propietat del seu avi, en companyia de la mare, les tietes i els cosins.

La Candance, que dos anys abans va patir un accident a l'illa que la va deixar amnèsica i la va mantenir allunyada de l'illa l'estiu anterior, per fi ha tornat ha tornat a l'illa i s'ho troba tot canviat però no entén perquè. La casa de l'avi es va cremar, i ningú li vol explicar què va passar. Al llarg de la novel·la la Candance va recordant de mica en mica el que va passar, malgrat els esforços de la família per amagar la veritat, fins el sorprenent desenllaç.

Mentiders és una novel·la per a joves molt i molt recomanable, que sap mantenir la tensió durant tota la narració. Com a Diferent, d'Andreas Steinhofel, ens trobem davant d'una obra on, sense recórrer a missatges moralitzants, la protagonista es troba davant del principal repte que implica fer-se gran : l'assumpció de responsabilitat pròpia, pas imprescindible que marca la transició de la infantesa a la vida adulta.

Eva Montiel

Stína, la nena de gel

FITXA
=====
Títol: Stína, la nena de gel
Autor: Lani Yamamoto
Il·lustrador: Lani Yamamoto
Edició: Babulinka Books (2015) (Editorial Nórdica en castellà)
Edat: de 6 a 8 anys
Temàtica: fred, hivern, amistat


RESSENYA
=========
Un se n’adona que aquest llibre és especial des del moment que el veu a la taula de novetats de la llibreria. Un entén perquè diuen que el llibre de paper encara no és del tot mort quan el té a les seves mans i pot tocar la coberta de roba i fullejar les gruixudes pàgines amb aquell gest que no és igual que el de fer còrrer el dit per sobre la pantalla…

Però vaja, que m’estic posant sentimental, i aquí he vingut a parlar d’un llibre.

Stína és un llibre que fa hivern des de la llana i el blau de la coberta.
I Stína és el nom de la protagonista d’aquest llibre, una nena que passa fred ja sigui estiu o hivern… tot i que a l’hivern, és clar, és tot molt pitjor. La veiem preparar-se pels mesos més freds. L’acompanyem mentre inventa sistemes per escalfar-se les mans, els peus, o les tasses de té. La veiem cada vegada més endormiscada, i veiem com cada vegada li costa més sortir de sota del seu edredó de plomes blanc com la neu, fins que un dia…

Sí: un dia passa quelcom.
I llavors les coses canvien.
I només diré que el conte té un final feliç, i una lliçó que s’agraeix que no sigui del tot evident. Igual que s’agraeix la senzillesa del text (i de la tipografia) i de la paleta de colors i de les il·lustracions, que combinen una aparent simplicitat (amb la línia clara, eliminant fons i ensenyant-nos només els elements que centren l’acció) amb un gran detallisme que farà que ens diferents lectures puguem gaudir descobrint allò que abans ens havia passat per alt.

El elefante ha ocupado la catedral

FITXA
=====
Títol: El elefante ha ocupado la catedral
Autor: Juan Mayorga
Il·lustrador: Daniel Montero Galán
Edició: Veintisiete Letritas, 2013
Edat: representat, a partir de 5 anys; llegit, a partir de 10
Temàtica: teatre, societat


RESSENYA
=========
El teatre infantil és un cas especial. En la mesura en què depèn de la programació en teatres públics i de les subvencions, sol estar com a mínim contaminat de bones intencions. Abunda la pedagogia per sobre de la qualitat teatral. Dins de la LIJ, és un dels casos més evidents on «infantil» pot traduir-se en l’esperpent insuportable d’adults amb cuetes que parlen a crits. Al meu parer és més correcta la formulació de «literatura» que «també poden llegir els nens» (aquí, «teatre que també poden veure els petits»). Però això només elimina els exemples nefastos, no evita l’excés pedagògic. No sé quin adult voldria llegir una novel·la per aprendre a reciclar. Però si són nens, en el conjunt social, pensem que sí.

Deixem de banda, doncs, les obres dolentes. Penso per exemple en una obra bona, d’un col·lectiu consolidat amb més de quaranta anys d’experiència: Jan Totlifan, de L’Estaquirot Teatre. La vam veure al SAT i a casa ens va agradar a tots. Barreja diverses tècniques titellaires, fa riure i pensar, crea un personatge memorable. Però un personatge memorable no quan parlem de teatre, sinó quan els nens estan mandrosos i voldrien poder dir: «Iep, Nicolau!», per estalviar-se de fer la seva part.

Quan llegeixo El elefante ha ocupado la catedral, en canvi, penso només: això és teatre. Del bo. Del que encisa per la forma. I m’entren moltes ganes de veure l’obra representada. En un teatre.

El petit ós

FITXA
=====
Títol: El petit ós
Autor: Else Holmelund
Il·lustrador: Maurice Sendak
Edició: Kalandraka, 2015
Edat: a partir de 5 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
Tendresa,
llenguatge poètic,
emoció,
senzillament un llibre, sense res més.
Quatre contes que es relliguen al final,
sensibilitat,
el petit gest,
amistat sincera,
complicitat marcada,
esperit d’aventura,
desig volgut,
buscar respostes,
créixer,
saber esperar,
confiar,
imaginar,
saber perdre.
Un petit gran tresor, aquest llibre.
Escrit amb una sensibilitat adulta,
les il·lustracions senzillament boniques
i impressionants...
Un llibre per gaudir.

On s'ha ficat el pollet de l'Angelina?

FITXA
=====
Títol:
On s'ha ficat el pollet de l'Angelina?
Autor: Pat Hutchins
Il·lustrador: Pat Hutchins
Edició: Pontevedra: Kalandraka, 2015
Edat: a partir de 3 anys
Temàtica: animals, granja, humor


RESSENYA
=========
De la mà de l’autora i il·lustradora Pat Hutchins coneixem un pollet despistat i maldestre que surt a fer el seu primer tomb per la granja. Mentre la seva mare, l’Angelina, el cerca, nosaltres som testimonis de les seves aventures. La ingènua Angelina no és conscient de quins són els perills que viu el seu pollet i això provoca el riure del petit lector. El pollet se’n sortirà del seu primer passeig? Existeix cap risc a la granja?

Un àlbum deliciós, amb un toc d’humor ideal pels més petits i una gamma cromàtica de grocs, vermells i verds que li dóna molta llum i capta l’atenció dels més menuts.

Però, qui és l’Angelina? L’Angelina la vam conèixer a L’Angelina surt a fer un tomb, un clàssic de la LIJ de l’any 1968, que Kalandraka i Hipòtesi van reeditar a l’any 2011. Aquesta va ser la primera obra de Pat Hutchins, que al 1974 va guanyar la medalla Kate Greenaway.

Això era un alfabet

FITXA
=====
Títol: Això era un alfabet
Autor: Oliver Jeffers
Il·lustrador: Oliver Jeffers
Traductor: Nàdia Revenga
Edició: Andana, 2015
Edat: de 5 a 99 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
Us proposo un llibre genial per regalar aquestes festes, si heu de fer un regal i no sabeu quin títol escollir, no busqueu més, amb aquesta proposta encertareu segur!«»

Les històries estan compostes de paraules i aquestes de lletres, però no us heu preguntat mai si les lletres, tenen històries pròpies?? Oliver Jeffers ho ha fet i l’editorial Andana ens ho acosta amb aquest sensacional llibre que avui us recomanem molt especialment.

Això era un alfabet és un recull de microcontes, un per cada lletra de l’alfabet, a través dels quals l’autor ens explica històries divertides i esbojarrades que sorprenen. La proposta té molts punts forts, el seu autor n’és el primer, amb un estil únic i inconfusible que agrada per la seva aparent senzillesa en la qual, no us deixeu enganyar, res no és casual, tot té un perquè i està estudiat al més mínim detall.

M’encanta el joc que fa l’autor barrejant les històries, en ocasions trobareu personatges o elements d’altres contes que reapareixen, oferint un joc de lectura que és, localitzar aquestes visites fet que us asseguro, pot traduir-se com a llargues i plaents estones compartint històries i jocs. Per als fans de Jeffers (com una servidora) hi ha un plus afegit en aquest sentit, podem reconèixer alguns personatges d’altres contes de l’autor en les pàgines d’aquest llibre imprescindible.

Oliver Jeffers (Austràlia, 1977) és una de les figures actuals més rellevants de la literatura infantil actual, cadascun dels seus llibres esdevé un èxit. Artista polifacètic, en la seva vessant literària té en el seu haver un bon nombre de títols publicats, alguns dels quals han rebut importants premis i han estat traduïts a més de 30 llengües. Del títol Lost and found se’n va fer un curtmetratge d’animació premiat amb més de seixanta guardons. D’El cor i la botella en podeu trobar també una versió App molt interessant. Va codirigir junt amb Mac Premo el vídeo Ordinary Love de U2, per el qual va guanyar un Emmy a Nova York l’any 2010. Darrerament està desenvolupant la seva faceta com a pintor mostrant un treball magnífic que ja s’ha exposat a la National Portrait Gallery de Londres, el Museu de Brooklyn, Lazarides Gallery i Gestalten Espai, Berlín. Finalment us convido a descobrir el seu particular món en una pàgina web sensacional plena d’activitats i jocs per descobrir la obra del qui ja és tot un crack!