FITXA
=====
Títol: A baix els murs!
Autor: Éric Battut (text i il·lustració)
Traducció: Lluïsa Moreno Llort
Edició: Blume, 2018
Edat: a partir de 6 anys
Temàtica: fronteres, moralitat, poder de la infància i la imaginació
RESSENYA
=========
El rei mor i els successors són dos germans: en Gastó i en Gedeó. Evidentment ambdós anhelen el poder i la solució resultant és que un posseeix tot allò que és vermell i l’altre, tot allò que és blau. Immediatament ordenen als súbdits que es traslladin a l’est o a l’oest depenent del color al qual pertanyen i a construir dos murs, els quals estaran prohibits creuar, qu
e separin els dos territoris, fet que comporta distanciar-los d’amistats i familiars... però ningú es queixa, obeeixen “sense remugar” i “sense perdre ni un segon”. No obstant això, aquesta indiferència no és compartida pels infants tant d’un com de l’altre domini, i decideixen posar fi a aquesta problemàtica.
D’aquesta manera, A baix els murs d’Eric Battut, l’autor i il·lustrador francès d’aquest àlbum, no ha volgut tractar solament uns temes tan actuals com el de la separació de fronteres, l’avarícia i la indiferència davant les injustícies per part d’una població sotmesa i encegada pels que manen; sinó també sobre la ingenuïtat, la innocència, la imaginació i la bondat dels nens i nenes per a solucionar conflictes d’interessos que ells i elles no entenen, ja que consideren que són d’allò més absurds.
Aquest apoderament dels infants també s’evidencia en el traç i l’estil de la il·lustració, la qual és senzilla, poc realista, desenfadada i semblant a la que podria, doncs, dur a terme un infant. Així doncs, des del meu punt de vista, a nivell gràfic es reforça aquesta idea citada amb anterioritat, que la imaginació que tenen els nens i nenes pot comportar resolucions a problemàtiques que els adults som incapaços d’abordar perquè en algun moment, degut a l’adquisició de responsabilitats i la monotonia que suposa el món laboral, entre d’altres motius i generalitzant, hem perdut aquesta imaginació i només complim ordres, sense qüestionar-nos-les.
FITXA
=====
Títol: Missió: mitjons justiciers
Autor: Ds Sherringford
Il·lustrador: Elisa Rocchi
Traductora: Mercè Ubach Dorca
Edició: La Galera, 2018
Edat: a partir de 8 anys
Temàtica: detectius, bullying
RESSENYA
=========
Lectura lleugera detectivesca d'un grup de cinc amics que pertanyen a l'Agència AlfaZeta, especialista en resoldre problemes greus. Els components són tres noies i dos nois entre 7 i 13 anys, cadascú amb un nom en clau i una particularitat destacada.
La colla viu a l'Illa de Man, que forma part de les illes Britàniques, i es desplacen allà on els reclamin, via una xarxa social dedicada i reservada a nois i noies menors de 16 anys. En el primer dels seus llibres resolen el cas a la Illa de Man i en els següents llibres es desplacen a Bèlgica, Gibraltar, França, Mali i Guinea. En aquesta ocasió, viatgen un cap de setmana a Milà, Itàlia, per descobrir perquè l'Allegra canvia l'humor i no es relaciona com abans amb el seu entorn.
La coberta ja ens dóna una pista del tema de la missió a investigar, hi posa "Stop bullying", i es que l'Allegra se sent avergonyida a causa d'uns companys de classe que se'n riuen de la seva forma de vestir. L'enginy dels agents secrets farà girar la truita i que tot torni a la normalitat.
Aquest llibre forma part de la col·lecció "Anita Garbo's secret agency" i actualment consta de sis volums, cadascú ambientat a un lloc del món. Es poden trobar en català i castellà. Els llibres es poden llegir desordenadament, ja que a l'inici et situa, a les guardes hi ha una fitxa de cada component i t'ubica on es desenvoluparà l'acció.
FITXA
=====
Títol: Soc petiteta
Autor: Qin Leng
Traductora: María Teresa Rivas
Edició: Tramuntana 2018
Edat: a partir de 3 anys
Temàtica: autoestima, família
RESSENYA
=========
Tots/es ens vam sentir petits/es en algun moment de la nostra infància (i potser fins i tot de més grans). Ja fos per característiques físiques o per edat, vam tenir la necessitat de créixer més ràpid en un món fet i preparat, generalment, per a la vida adulta. I així és com es troba l’Ariadna, la menudeta protagonista d’aquesta història.
L’Ariadna és una nena d’uns 4 anys de talla petita. Tothom és més alt que ella: els seus companys i amigues de classe, la gent del carrer, els seus germans... i fins i tot el gos! És evident i comprensible, doncs, que l’Ariadna només hi vegi que inconvenients, a ser tan menuda: a l’autobús no li toquen els peus a terra, els mostradors de les botigues li queden massa amunt, i a classe, quan li toca sortir a la pissarra, amb prou feines arriba a escriure-hi a la part inferior! Tot i que els seus amics i amigues intenten fer-li veure els avantatges que li suposa ser petita, a ella li costa d’acceptar aquesta realitat. Però potser una sorpresa del pare i la mare li farà canviar la perspectiva i així sentir-se una mica més gran.
Qin Leng ens ofereix aquesta història dolça, sense pretensions, però que transmet tan a grans com a petits. Als primers ens recorda com era ser petit/a en un món de grans, ens transporta a la mirada d’infant que de mica en mica hem anat oblidant. I als menuts, segurament, els recolza en les seves sensacions de viure en un entorn sovint poc pensat per a ells.
L’autora construeix aquesta petita història servint-se d’un text lleuger i explicatiu, potser inclús de vegades massa, al meu gust, acompanyat d’unes il·lustracions exquisides per als amants del dibuix fi; tinta i aquarel·la, amb predominança de colors pastels. Sens dubte, una imatge gràfica que funciona d’acord amb la història, així com també el format del llibre, de dimensions reduïdes.
Qin Leng, autora nascuda a Shangai però resident a Toronto, ha publicat recentment a casa nostra “El refugi”, també a l’editorial Tramuntana.
FITXA
=====
Títol: Comerç de poemes, poemes de comerç
Autora: Lola Casas
Il·lustradora: Gibet Ramon
Edició: La Galera, 2015
Edat: a partir de 5 anys
Temàtica: comerç, objectes, vida quotidiana
RESSENYA
=========
En català tenim sobre tot tres models de poesia per a infants, diria. Un és el Miquel Desclot, de gran pulcritud i diversitat mètrica i un vocabulari particularment ric, a voltes difícil. Un altre és la Joana Raspall, de gran correcció mètrica, però poca diversitat, un vocabulari en general a l’abast, però que no menysprea les formes literàries, i un filtre temàtic molt proper a l’«educació en valors». El tercer és Lola Casas: irregularitat o llibertat mètrica, vocabulari de carrer, sovint humor. Des del meu punt de vista personal, els llibres més trobats que jo he llegit de Casas són els de colors publicats per l’Abadia de Montserrat: Blanc, Blau, Negre, Roig, Verd. Aquí la llibertat mètrica, afegida a la llibertat que dona l’organització cromàtica, més que temàtica, té moments excel·lents.
Comerç de poemes m’ha deixat més fred. La meva impressió personal (com a lector) és que es tracta un llibre fet d’afegits, més que no concebut d’entrada amb una unitat temàtica rectora. El fet que es destaquin mots en negreta no m’ajuda, més aviat em distreu; no sempre són els mots clau del poema. A la secció «Perruqueria», per exemple, hi ha unes celles, però el poema no té a veure amb la depilació, sinó que comenta, de forma lúdica, la disposició de les celles a la cara: «Com dues ditades / sobre les parpelles / les duem plantades». No penso pas que sigui un mal poema; el que com a lector entenc que vol fer, ho fa ben fet; però el context no enriqueix, sinó que distreu. Un poema tan bonic com «Pensament», que combina el lèxic gramatical amb la força sobtada de la imatgeria dels haiku, al meu parer s’ofega a sota de «Assegurances».
D’altra banda, jo tinc un problema personal (ja com a autor i com a filòleg) amb la rima de versos irregulars, per exemple estructures senar-parell rimades com 4-4-6a-7a-7b-7b-8b. No és la tradició catalana i musicalment no hi sé trobar el sentit. Les estructures més rimades, i alguns apariats transparents, potser són el més fluix del llibre. De «Patates xips», per exemple («Talladetes / tan primetes! / Arrissades, / tan rossetes! / A grapats les he endrapat / (mare meva, quin pecat!) / i la bossa... he buidat») en criticaria la rima pobra, de diminutius i participis, i encara amb un vers final més aviat forçat perquè encaixi. «Llibreter» («El llibreter és la persona / que amb amor, mesura i cura, / t’aconsellarà la millor lectura») no té l’energia imaginista de les «capses de somnis / amb trossets de vida» amb què es defineixen els «Llibres» dues planes més tard. En altres casos rima i ritme fan el seu fet sense queixa: l’endevinalla de la p. 146 guanyarà la riallada dels nanos, i aquí metre i rima ajuden, no al revés.
Els moments d’humor i, a vegades, de menys calaix mètric són els meus preferits. Així, alguns apunts gairebé ramonians, com «@ Arrova» («Nou segell de les adreces / d’un correu / farcit de presses») o «Planxa» («Vaixell de vapor / que llisques / per un mar casolà / ple d’arrugues»). També hi ha moments ben encertats que conviden a la reflexió, filosòfico-vital, com el citat «Pensament» («Ahir: passat. / Avui: present. / Demà: futur. / Fil d’esperança»), o ecològica, com la benzina que és «sang del cor mundial» que hauríem d’«administrar amb cura [...] perquè, senyors i senyores, / queda clar: no tot s’hi val».
Potser en la valoració general influeix que llegeixo aquest llibre després d’El domador de paraules, de la mateixa casa però d’un mestre de la tècnica, com ara Desclot. En tot cas, trobo probable que el to conversacional, quotidià i molt proper als nanos convenci més al lector en general que a mi amb la meva (de)formació filològica i els meus «no tot s’hi val» mètrics; suggeriria una lectura dels poemes més teatral que musical.
FITXA
=====
Títol: Las aventuras del mono Pipí
Autor: Carlo Collodi (1826-1890)
Il·lustrador: Axel Scheffler
Edició: Madrid, Siruela, 2017
Edat: a partir de 8 anys
Temàtica: aventures, humor, monos, faules, creixement personal.
RESSENYA
=========
El nom de Carlo Collodi em desperta tot de flashos que em duen records de petita, així que quan em va caure a les mans a la llibreria Al·lots me’l vaig endur cap a casa com si m’endugués un amic de fa temps.
Las aventuras del mono Pipí es va escriure l’any 1883-1884 poc després de Les aventures de Pinotxo. El seu protagonista és un mono del color “dels pètals de rosa en el mes de maig”. Com el titella de fusta, també en Pipí és trapella i curiós, un diamant en brut. Té ganes de provar-se a sí mateix i dubta i pren decisions, que no són males decisions, ni bones tampoc, són camins que el porten a aprendre, a conèixer-se i a créixer.
El llibre està ben farcit de moralines com a faula que és, però les peripècies en les que aquest monet despert es veurà immers són un absurd deliciós. Com el dia en que robarà a un vell un “pal que treu fum” per tal de fer dentetes als seus germans mentre treu nuvolets per la boca, o quan decidit va a buscar un decrèpit cocodril cec per gastar-li una broma que li sortirà ben costosa. Bandits, fades, nens solitaris, monos que cerquen un emperador, el viatge de Pipí és uns aventura frenètica i divertida amb un toc de màgia fabulosa.
Aquesta és una versió adaptada i ampliada per Alessandro Gallenzi. El llibre s’acompanya d’uns materials addicionals per joves lectors amb un apèndix sobre l’autor, sobre el llibre i els personatges i un altre sobre altres micos de ficció famosos.
Carlo Lorenzini, Collodi era un pseudònim, era originari de Florència, fill d’un cuiner i una donzella, va estudiar filosofia i va treballar en una llibreria on va començar la seva carrera literària fent les ressenyes dels llibres. Faria de periodista, crític, traductor i humorista, abraçant gèneres ben diversos. Va ser un encàrrec de l’editorial Paggi el que va dur a Collodi a interessar-se per la literatura infantil: la traducció dels contes de Perrault, Leprince de Beaumont i d’Aulnoy. El 1881 Història d’una marioneta, publicada per entregues en un periòdic per infants, es convertiria en un dels grans clàssics de la LIJ: Les aventures de Pinotxo que no quedaria definitivament tancat fins l’any 1883, després de les pressions de l’editorial i de les cartes de molts nens italians. Les aventures de Pipí també es va publicar per entregue, però ens és més desconegut. Ens arriba ara gràcies a la col·lecció Las tres edades de l’editorial Siruela acompanyat de les simpàtiques il·lustracions d’Axel Scheffler.
FITXA
=====
Títol: Tots menys un
Autor i il·lustrador: Eric Battut
Edició: Libros del Zorro Rojo, 2017
Edat: a partir de 6 anys
Temàtica: humor, valors
RESSENYA
=========
Aquest àlbum fou publicat el 2010 i arriba a casa nostre amb set anys d’un retard que potser s’explica perquè no és la més rellevant de les obres d’un autor que sempre ha tingut molt bona acollida entre els lectors de casa nostra.
L’argument exposa la història d’un pèsol que salta de la beina de la pesolera perquè no vol ser com els altres. Caminant, caminant, troba tot de bèsties admirables, com el paó, el tigre i l’elefant, i de cadascuna en pren un bocí per assemblar-hi. La riota que li fan els altres pèsols quan retorna tot disfressat és tan descomunal que voldrà colgar-se sota terra. Què en sortirà la primavera següent?
Un cop més ens trobem davant d’un àlbum que pivota al voltant de l’educació en valors, en aquest cas el dret a la diferència, però molt ens sembla que n’hi ha d’altres, com Elmer, de David Mckee, que són més reeixits, tot i ser anteriors.
El que més ens ha agradat d’aquest llibre és, com sempre, el traç fluït i espontani de Battut, el seu color i, especialment, la manera de caricaturitzar els pèsols i les “pèsoles” (sí, sí) de la pesolera.
Però després de llegir-lo ens sap greu dir que l’hem oblidat i fins avui no hi havíem tornat a pensar.
FITXA
=====
Títol: El jardinero nocturno
Autor i il·lustrador: The Fan Brothers
Edició: Barcelona: Planeta, 2016
Edat: a partir de 5 anys
RESSENYA
=========
Grimloch és un poble trist i gris, molt gris. Un dia hi arriba un senyor. El veiem d’esquena carregat amb una escala i una manta embolicada, es confon amb la resta de la gent del poble que camina encorbada i sola. Però, passada la primera pàgina, descobrim que aquest senyor no és com els altres, aquest senyor no és gris, ell porta a la butxaca de la seva americana, just a l’alçada del cor, una fulla, és verda... En aquest món absolutament gris entra una primera tímida, gairebé inadvertida, nota de color. Ell és el jardiner nocturn, que amb el seu art de podar transforma i acoloreix tot el que toca, donant-li nova vida.
És en William, un nen no gris, qui s’adona de la seva presència. Un matí, mirant per la finestra de l’orfenat de Grimloch, l’arbre gris del davant s’havia transformat en un magnífic mussol de fulles verdes. William es passa tot el dia mirant-lo meravellat. El dia després les sorpreses no s’acaben, William troba que els dos arbres de la casa abandonada dels gats s’havien transformat justament en gat amb una poda magistral. Al seu voltat estupor i color. Cada dia William descobreix un nou arbre podat en forma de conill, de periquito, d’elefant, de drac, i a mesura que els animals es van escampant Grimloch perd la seva grisor i es tenyeix de colors sempre més vius. Les persones també cobreixen vida i semblen gaudir-ne, semblen ser felices. Una nit William es troba finalment amb el jardiner nocturn i el segueix fins al parc, d’aquesta trobada naixerà alguna cosa nova que us convido a descobrir.
Un àlbum molt ben cuidat respecte als detalls editorials: tapa dura, cartoné, ben relligat, ben imprès, molt agradable de veure i de tocar. El Jardinero nocturno és l’obra de debut de The Fan Brothers, Eric i Terry Fan, dos germans canadencs formats al Ontario College of Art and Design de Toronto, que comparteixen l’interès per l’art i les històries fantàstiques. A les seves obres barregen la tècnica de la tinta i el llapis amb el digital, el que dóna a les il·lustracions un toc estètic vintage.
***
El llibre tot i haver rebut bones crítiques no destaca per la seva originalitat. De fet coneixem tot un filó de llibres infantils que desenvolupen històries a partir del binomi parcs, jardins, jardiners amb color, felicitat i comunicació, en oposició a ciutats grises sense natura poblades per persones tristes i soles. La natura dominada per l’home en forma de jardí sembla desprendre un increïble poder transformador sobre la vida urbana, paradigma de la negació de la natura. Deu ser un fet antropològic, ancestral, que cuidar les plantes s’associa habitualment a coses positives. L’home treballa la terra des de fa uns 7000 anys, deu ser que tenim molt arrelada la revolució neolítica en les nostres expressions estètiques.
Alguns exemples d’aquest filó són El Hombre de la flor de Mark Ludy, [Madrid : Edaf, 2006]. El personatge transformador és un senyor especial que es diferencia de la resta per la seva àuria lluminosa, pel color i per una flor que porta al barret. Al creuar el pont veiem un poble gris i decadent on la gent no es relaciona, des de la casa que habita el senyor de la flor comença a escampar-se color, vitalitat i vegetació que a poc a poc envaeix tot el poble i el canvia.
Pensem també al poder transformador del petit jardiner del El Jardí curiós, de Peter Brown, [Barcelona : Takatuka, 2010] aquella ciutat tan grisa i freda de la primera pàgina no és mínimament comparable a la del final del llibre.
Més o menys semblant El Jardí subterrani, de Cho, Sŏn-gyŏng, [Barcelona : Thule, cop. 2007] amb el seu entranyable jardiner. Seguint aquest fil en trobaríem molts més.
Entre les novetats Un camino de flores de JonArno Lawson, casualment un altre autor canadenc [Barcelona : Libros del Zorro Rojo, 2016].
***
FITXA
=====
Títol: Un camino de flores
Autor: JonArno Lawson
Il·lustrador: Sydney Smith
Edició: Libros del Zorro Rojo, 2017
Edat: a partir de 5 anys
RESSENYA
=========
Un camino de flores ens situa novament en una ciutat grisa. L’acció es centra en un moment de la rutina diària d’un pare i una filla fent el trajecte de tornada cap a casa amb una bossa de la compra a la mà. La diferent mirada del pare i la filla sobre la ciutat en aquest trajecte es transmet a través de la gestualitat i l’expressivitat dels personatges, però sobretot per l’ús del color, que de fet és la clau narrativa del llibre. En un tot blanc i negre van apareixent taques de colors que ens apropen a la mirada humana, poètica, de la nena, que contrasta amb la grisor adulta de la ciutat: ella la primera taca de color, vermella, com no podia ser d’un altra manera. En una seqüència ràpida d’imatges, 9 quadres en una pàgina, arribem a una segona taca de colors, el groc d’uns dents de lleó crescuts miraculosament en una escletxa del ciment. Més flors pel camí per collir que acoloreixen la ciutat amb seqüències i plans quasi cinematogràfics: els taxis grocs, la parada de fruita, el vestit d’una senyora que llegeix, uns gerros a l’ aparador...
Però el fet transformador sobre la ciutat en aquest llibre no és la mirada de la nena, sinó els seus gestos, la voluntat de relacionar-se amb el que l’envolta, expressat amb el regal que ella fa de les flors: sigui l’ocellet mort en el parc o el senyor estirat en un banc, sigui el gos del veí o la mare i els germans que la reben a casa.
Un llibre molt recomanable per la potència poètica del llenguatge visual, que juga hàbilment amb els punts de vista i les diferents perspectives, que ens parla sense fer ús de cap paraula de l’excepcionalitat de les petites coses que ens envolten.
Sembla que Un camino de flores (Sidewalk Flowers) sigui una història de la vida de l’autor com refereix en Jaume Centelles al seu bloc:
La història d’Un camí de flors va evolucionar directament d’un passeig que vaig fer amb la meva filla, Sophie, sortint de la seva classe d’art fins a la nostra casa, a Arlington. Fins i tot recordo la data exacta, el 18 de juny del 2008. Sophie tenia set anys en aquell moment. El meu fill Jojo, nascut feia dos dies, i el meu fill mitjà, Ashey, de quatre anys, eren a casa amb la meva dona, Amy. Jo volia tornar ràpidament, vaig buscar un taxi, però no vaig aconseguir parar-ne cap i llavors vam anar caminant. Jo caminava de pressa, sense parar atenció a Sophie i al que estava fent. Els carrers semblaven grisos i lletjos. Tot d’una em vaig adonar que la Sophie collia flors —les diminutes flors que treuen el cap a través de les esquerdes de ciment, males herbes, dents de lleó, trèvols i altres- i estava cantant. Quan vam arribar a casa, en va posar al barret d’en Jojo i als demés, com en el llibre. Em va semblar molt simbòlic: la Sophie a la recerca de color en un món gris, i després donant el que havia trobat. Em vaig adonar que seria un bell llibre, sense paraules, amb trossos de edifici de color enmig d’un món negre, blanc i gris.
FITXA
=====
Títol: Els meus trucs per sobreviure a la classe de natació
Autor: Gideon Samson
Il·lustrador: Anke Kuhl
Edició: Takatuka, 2016
Edat: a partir de 7 anys
Temàtica: natació
RESSENYA
=========
Llibre seleccionat a la Llista d'Honor de l'IBBY 2012. Té una bona estètica: tapa dura, portada cridanera, guardes que recorden el fons d’una piscina, tipografia del títol com si fos aigua, la tinta de tot el text és blava i a l'inici de cada capítol hi ha una il·lustració. Gideon Samson és un jove holandès que ha rebut diversos premis al seu país. Anke Kuhl és alemanya i ha il·lustrat els llibres Explica-m’ho, La Lola vola, En família, entre d’altres.
Narra la història d'en Gied, un nen de 9 anys que té pànic a l'aigua. Odia nadar però cada dijous ha d'anar a classe de natació amb l’escola.
Tot el relat gira al voltant de la seva fòbia aquàtica i de les obsessions que se’n deriven. Té la superstició que s'ofegarà si no seu sempre al mateix seient de l’autocar que el porta a la piscina. És imprescindible per així poder veure a un home vell, envoltat de coloms, que s’asseu en un banc d'una placeta. El considera el seu protector. Té la certesa que si hi és, la classe de natació anirà bé.
I fa tres setmanes que no el veu, llavors utilitza els seus trucs per a saltar-se l’odiosa classe. Trucs enginyosos i divertits, de fet, són el més destacable, ja que els capítols on explica qui són els companys de natació i la seva família resulten poc interessants.
La part final del llibre és més entretinguda, quan decideix buscar a l’home misteriós. Pregunta als veïns i es sincera amb ells. Finalment el troba i no és el que esperava, és un vell malhumorat que no té la intenció d’ajudar-lo. Gied creu que ara si que s’ofegarà però, gràcies a la cerca s’ha guanyat l’amistat dels veïns, que són els que veu asseguts al banc de la placeta el dia que va a classe de natació.
Final rodó per una història que no acaba d’enganxar. El llibre destaca perquè aborda el tema de les obsessions, un tema poc recurrent en la literatura infantil i juvenil.
FITXA
=====
Títol: La pura veritat
Autor: Dan Gemeinhart
Il·lustrador: -
Edició: Fanbooks, 2016
Edat: 13 anys
Temàtica:
RESSENYA
=========
El Mark és un adolescent que comença un camí cap a una muntanya acompanyat del seu inseparable gos. Es veu empès per una gran força de voluntat per tal de complir el somni d’una persona molt propera a ell. El camí també, potser, pot esdevenir la darrera experiència del jove protagonista. Ningú sap cap on marxa però la persona de la seva major confiança, la seva amiga Jessie, podria tenir alguna pista.
Quan agafes a les mans aquest llibre penses “vaja... aquest color blau, el negre, el blanc,... em sonen. Què potser s’hi assembla, massa, als colors d’altres llibres? I aquesta tipografia? Serà casualitat?....
Quan comences a llegir la història penses “ui, un llibre també amb capítols molt curtets” i quan et vas endinsant en la història pots pensar “mira, un altre adolescent barallat amb el món donat que pateix molt per un fet que no descobriré aquí (cosa que sí que fa l’editorial)”. I continues “Guaita! Aquesta narració s’hi assembla a....)
I penses... i penses que quan es troba la gallina dels ous d’or se l’ha d’esprémer i que d’un tema, encara que sigui dur i cruent, en farem uns quants llibres iguals i dels quals en farem ràpidament una pel·lícula que faci plorar, això, que faci plorar. És ben probable que algunes d’aquestes coses no tinguin totes a veure amb la idea de l’escriptor i sí amb el màrqueting.
Però bé, el llibre té força coses bones que són les que ens interessen. La lectura de La pura veritat es fa força àgil gràcies a l’estructura en capítols curts que alternen narrador, en Mark i la Jessie, fent que el lector pugui experimentar dos punts de vista d’una mateixa realitat (un altre aspecte que ens recorda a altres obres). El llibre està ple de personatges que ens trobem al camí, alguns força interessants i dels quals se’n podria haver tret més suc tot que igualment deixen empremta. No dic mentida si dic que la narració enganxa i força.
Hom pot tenir la sensació que ens trobem davant d’un escriptor que genera a partir d’imatges com si estigués narrant un film i que genera reflexions d’adult força efectistes al cos d’un adolescent. Hi ha reflexions interessants com ara la responsabilitat envers els altres, fins a on arriba l’amistat o si és just condicionar la llibertat de qui ens envolta per tal d’aconseguir un ideal. Es perden d’altres reflexions com ara la importància o el pes de les paraules dels adults i com les entomen els infants i els adolescents.
Escriure una novel·la ha de ser increïblement difícil, parlar d’ella és més fàcil i menys valent, ja veieu. Així que el potencial de Dan Gemeinhart està en procés d’expansió després d’aquesta primera obra. Cap a on caminarà?
FITXA
=====
Títol: Un vestit per a la Terraska
Autor: Roser Ametlla
Il·lustrador: David Navarro
Edició: Cruïlla, 2016
Edat: a partir de 7 anys
Temàtica: fantasia
RESSENYA
=========
Relat de fantasia amb argument enrevessat que, juntament amb un llenguatge un xic complicat, dificulta entrar a la història. Els capítols curts i les il·lustracions són un encert. Els dibuixos són a color, expressius i ajuden molt a situar el text.
Dos follets rondinaires es confonen de conjur i desperten al làrix, l'arbre dels follets. El làrix es transforma en la Terraska, un cap de pinya ambiciós que es vol convertir en la princesa dels follets. Per a fer-ho necessita un vestit ben especial.
La Lea és una noia normal i corrent que, de sobte, es torna invisible, el seu cos és elàstic i només s'alimenta de pinyons. Tot plegat està relacionat amb la Terraska, que l'ha escollit per a transformar-la en el seu vestit.
Gràcies a l'ajuda dels follets i d'un gos amic tot acaba bé, la Lea torna a fer-se visible, els follets continuen barallant-se i la Terraska es converteix en un bonic làrix.
FITXA
=====
Títol: La Pili i el ballet misteriós
Autor: Montserrat Roca i Reguant
Il·lustrador: Assumpció Reguant
Edició: El Cep i la Nansa, 2015
Edat: a partir de 10 anys
Temàtica: ballet
RESSENYA
=========
La Pili és una noia que no té interès per a res però tot canvia quan assisteix a un espectacle de ballet clàssic. Queda tant impressionada que s’apunta a classes de ballet i es converteix en la seva passió. Aprèn ràpid però una mala caiguda fa que hagi de fer repòs durant una temporada. Al principi està molt trista però gràcies als companys de classe i, sobretot, al DVD que li deixa un amic, es recupera favorablement. El DVD conté el ballet Coppélia que, màgicament, cobra vida, surt de la pantalla i la Pili pot parlar i ballar amb ells. És el ballet misteriós que l’anima a tirar endavant i li ensenya a perfeccionar el seu ball.
L’autora és una amant de l’òpera i el ballet. Les il·lustracions són clàssiques, a llapis, i estan realitzades per la seva mare, dibuixant els anys 60 de l’Editorial Bruguera.
Es tracta d’un relat curt, d’argument senzill que sembla fet a propòsit per a incloure tot de conceptes de ballet clàssic: noms de passos, moviments, ballets, compositors i les seves claus: l’esforç i la constància. És un llibre positiu, de superació, ideal per als amants del ball. Una opció per apropar el món del ballet als nens i nenes.
FITXA
=====
Títol: Quan a l'Isma se li van creuar els cables
Autor: Laila Karrouch
Il·lustrador: -
Edició: Animallibres, 2015
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica: amistat, lleialtat, pas de l’escola primària a secundària
RESSENYA
=========
L’Isma i en Bilal són molt amics, d’aquests amics quasi germans, inseparables. Les seves famílies també estan molt unides, quasi íntimes, comparteixen moltes coses, molts moments i s’ajuden sempre que poden. Tot i així en Bilal i l’Isma són molt diferents, no només per l’origen de les dues famílies, la d’en Bilal ve del Marroc mentre la de l'Isma és catalana, sinó pel caràcter dels dos nens. En Bilal és tímid, complidor, treballador, correcte, encara bastant nen en els seus jocs i interessos, mentre que l’Isma és tot el contrari. Aquesta gran amistat que dura des de parvulari serà posada a prova amb el delicat passatge a l'institut: canvi d’escenaris, de classe, de dinàmiques. El fet detonador, com no podia ser d’altra manera, és l’entrada en escena d’una noia guapa i misteriosa de la qual l’Isma cau enamorat, gairebé fulgurat. Atret per la noia l’Isma s’allunya del seu amic i de la seva infantesa, sense adonar-se que allà on s’està ficant no és el que sembla. L’Isma es fica en un embolic del qual sortirà gràcies a l’ajuda dels seus amics de veritat, que potser no són els més guais del insti, però són persones en les quals pot confiar.
El llibre és correcte, la història flueix bé, els personatges i les ambientacions són creïbles, però sense dubte el principal valor del llibre és la perspectiva multicultural que aporta la coneguda autora catalano-marroquí Laila Karrouch. El personatge d’en Bilal, la seva família, la seva relació amb l’escola, la ciutat, la gent, el gestos del nen, les incongruències, ens apropen a la nostra realitat de cada dia.
FITXA
=====
Títol: La laguna de las niñas mudas
Autor: Fina Casalderrey
Il·lustrador: Dani Soms
Edició: Milenio, 2016
Edat: a partir de 8 años
Temàtica: Integració dels infants nouvinguts i maltractaments infantils
RESSENYA
=========
Amina Nwapa es una niña nigeriana que acaba de instalarse en un pueblo gallego con su madre. Sólo habla inglés y hace poco que han conseguido regularizar su situación en el país.
El libro nos explica su pasado, su primer día de colegio y la relación con los compañeros de clase las semanas siguientes.
La integración de Amina al principio es complicada, hay miedo al rechazo por parte de ella y algunos malos entendidos malintencionados, ignorancia y rumores por parte del nuevo entorno. Con el paso de los días Amina, sus compañeros de clase y los profesores se conocerán y la experiencia será muy beneficiosa para todos.
En la historia hay una segunda protagonista, llamada Ío, que conecta enseguida con la niña recién llegada. Ío casi no habla y Amina no entiende el idioma, esto reforzará la relación entre dos personas que se sienten un poco marginadas.
La autora trata los dos temas que aborda esta obra, la integración de los emigrantes y el maltrato infantil con cariño y humor. Las ilustraciones de Dani Soms, en tonos pasteles y trazos redondeados, ayudan a suavizar la historia.
Fina Casalderrey es maestra, escritora de literatura infantil y juvenil y de artículos para publicaciones periódicas y autora también de lecturas pedagógicas. Desde el 2013 forma parte de Real Academia Gallega.
Ha escrito en mas ocasiones para niños y jóvenes sobre violencia de género (¡¡¡Gela se ha vuelto vampira!!!), multiculturalismo (Isha, nacida del corazón)y otros temas realistas como la muerte (Dos lágrimas por Máquina) o la diversidad funcional (El niño perro).
La laguna de las niñas mudas es el número 1 de la Colección Nandibú en castellano. Se publicó el 2006 por la editorial SM dentro de su colección Tus books bilingües con el título Silence! : el lago de las niñas mudas.
Este cuento está planteado como una enseñanza para los lectores infantiles, les acerca a situaciones de conflicto que son resueltas gracias a la solidaridad y empatia de las personas.
FITXA
=====
Títol: L'avi gran de la Rita
Autor: Eva Santana Bigas
Il·lustrador: Eva Santana Bigas
Edició: Baula, 2016
Edat: de 5 a 8 anys
Temàtica: besavis
RESSENYA
=========
La Rita té el seu pare, l’avi, i un avi que és l’avi del seu pare. La Rita té un avi gran, molt gran!
Del seu avi gran, molt gran, hi ha coses que no li agraden gaire. Per exemple, que trobi tant a faltar la seva esposa, l’àvia del seu pare. I molts cops, l’avi gran, molt gran, passa molta estona mirant les fotografies de quan ells dos es van conèixer. També té el nas molt fred i li deixa la galta humida quan li fa un petó, i axiò a la Rita no li agrada.
Però l’avi gran, molt gran, sempre té galetes i xocolata amagades a les butxaques de la jaqueta. I la Rita sap que li pot demanar encara que sigui l’hora de dinar. I millor encara, li explica unes històries precioses que ella no ha sentit mai, d’un nen que no tenia banyera i es banyava en un gibrell, o de quan anava a comprar llet a una senyora que tenia vaques a casa seva. No eren històries ni de princeses, ni de bruixes, ni de castells. A la Rita li agrada molt tot el que li explica l’avi gran, molt gran... quan seuen junts al sofà, mentre l’avi gran, molt gran, li acarona els cabells.
El 0,7% dels ingressos per la venda d’aquest llibre es destinen a projectes de desenvolupament de l’ONG SED.
FITXA
=====
Títol: Es busca! Lili la llebre, lladre de llibres
Autora i il·lustradora: Emily Mackenzie
Edició: Combel, 2016
Edat: a partir de 4/5 anys
Temàtica: amor per la lectura
RESSENYA
(María José Vega)
=========
La Lili adora leer. La Lili es una pequeña liebre enamorada de la lectura. Tanto le gustan que cuando no está leyendo, se hace listas de libros todo el rato: los que mas le gustan, los que tiene, los que quiere leer y muchas mas.
Cuando acabó con todos sus libros, empezó con los de otras casas… pero robándolos! Hasta que entró en la casa de Artur, un niño tan enamorado de los libros como ella. Artur no podía quedarse de brazos cruzados y una noche intentó averiguar quien entraba a escondidas en su librería. Casi, casi la atrapa. Informó a su mamá, a su profesora y a la policía, pero se rieron de él (aunque con cariño). La Lili buscó libros en otro objetivo con tan mala fortuna (o tan buena) que escogió, sin saberlo, la casa del policía. Cayó en la trampa!.
Pero Artur entendía perfectamente a la pequeña liebre, no la denunció y la ayudó a encontrar un sitio de los que llevarse todos los libros del mundo, legalmente. ¿Sabes qué lugar es ese?
Cuento con una historia sencilla y directa.
Las ilustraciones, a página completa son muy coloridas y ayudan a hacer la historia divertida. Los textos se distribuyen, o mas bien se esparcen por dentro y por fuera de las imágenes con mucho acierto.
Hace referencia a muchos clásicos de la lectura del universo de las liebres que, ¡oh! ¿casualidad? coinciden con los del nuestro, aunque un poco modificados en sus títulos: Alicia al país de les conilleres, El vigilant en el camp de cols, Vint mil llegües de viatge de conills, Llebrot Holmes y muchos mas.
Un libro que transmite el placer de la lectura, de habla de libros y de las bibliotecas es siempre bienvenido, y mas si la transmisora es una pequeña y simpática liebre.
RESSENYA
(Sílvia Nebot)
=========
La Lili és una llebre lletraferida perduda. Més que les pastanagues més fresques o els enciams més cruixents li agraden els llibres de tot tipus. La Lili llegeix, classifica, puntua i sobretot devora llibres un rere l’altre. Per això, un dia es troba que ja s’ha acabat tot el que tenia per llegir a casa seva i ha de marxar a cercar més lectura a casa dels altres... I així neix el personatge protagonista d’aquest conte: “Lili, la ladrona de libros”. La Lili es posa un antifaç i es dedica a buidar les llibreries dels altres. Però resulta que un d’aquests “altres” és l’Artur, un nen que també és un lletraferit perdut, i que en veure desaparèixer els seus llibres preferits un rere l’altre no es resigna com si res i ho denuncia a la policia per a que aturin la carrera criminal d’aquest lladre tan singular.
Es un llibre senzill i bàsic sobre l’amor pels llibres i la literatura (apte tan per llebre com per a infants, això sí... sempre que es tornin bojos pels llibres).
FITXA
=====
Títol: La guerra civil contada a los jóvenes
Autor: Arturo Pérez-Reverte
Il·lustrador: Fernando Vicente
Edició: Alfaguara, 2015
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica: Coneixements Història. Guerra civil espanyola
RESSENYA
=========
Arturo Pérez Reverte, conocido y prolífico escritor, académico y periodista, nos brinda una historia de la Guerra civil española en 30 breves capítulos, muy breves la verdad, desde las causas de la Guerra hasta la muerte de Franco y el retorno a la democracia. Al final del libro hay unos anexos muy útiles sobre los protagonistas de la guerra con sus uniformes y banderas, un glosario, una cronología de los hechos principales, unos mapas de España con la división territorial de los dos bandos –Republicanos y Nacionales – en los tres años de conflicto y finalmente una breve nota biográfica del autor y del ilustrador. Creo sinceramente que los anexos y las ilustraciones son lo mejor del libro. Respecto al texto, al contrario, tengo muchas dudas.
En el prólogo el autor indica claramente su propósito: “Para evitar que tan desoladora tragedia vuelva a repetirse nunca, es conveniente recordar cómo ocurrió. Así, de aquella desgracia podrán extraerse conclusiones útiles sobre la paz y la convivencia que jamás se deben perder”. Comparto plenamente el propósito del autor, pero ya en las primeras líneas me alejo de él: “Todas las guerras son malas, pero la guerra civil es la peor de todas, pues enfrenta al amigo con el amigo, el vecino con el vecino, al hermano contra el hermano”. Desde el punto de vista de la paz y la convivencia todas las guerras son malas y punto, no puede haber diferencia entre la muerte de un vecino, de un hermano o de un desconocido. Lo que fracasa con la guerra es la humanidad, la imposibilidad de entenderse sin la eliminación física del adversario o sea sin el uso de la violencia. Lo cual es incompatible con la democracia que es, entre otras muchas cosas, convivencia entre minorías, entre maneras diferentes de ver las cosas. Como es bien sabido, en democracia el uso de la violencia es monopolio de las fuerzas del orden y del poder militar, que están únicamente al servicio del Estado. Cuando estos poderes se alejan de su función, como ocurrió en España en 1936, hay una responsabilidad clara, que el ejército español debería asumir una vez por todas, para que los ciudadanos puedan confiar plenamente en él.
Contrariamente a lo que Pérez-Reverte declara en alguna entrevista, en esta historia sí que hay buenos y malos, hay unos, una parte del ejército, la mayor parte de los oficiales, que no cumplió con su deber, que por el motivo que sea se sublevó imponiéndose con la violencia sobre los demás, que no actuó correctamente, cosa, como es bien sabido, que ocasionó un montón de muertes y de problemas que arrastraron el país a un largo periodo de atraso del cual sufrimos todavía algunas consecuencias. A estas alturas se debería poder decir esta pequeña verdad histórica sin que nadie se resintiera. Sin incurrir en “clichés partidarios ni etiquetas fáciles”. Luego es justamente trabajo de los historiadores buscar las motivaciones que empujaron a los unos y los otros a determinadas acciones, a veces, como el autor precisa en diversas ocasiones, verdaderas barbaridades por ambos lados, a contextualizarlas en los diferentes escenarios, -locales, nacionales, internacionales, - porque sabemos que las fuerzas en juego en la guerra civil española no se jugaron sólo en España -, y dejar finalmente al lector juzgar en base a su entendimiento de los hechos, a sus valores, a sus ideologías.
Creo que el libro de Pérez-Reverte tampoco cumple con este último aspecto, no tenemos en nuestras manos un libro de conocimientos propiamente dicho, aunque tampoco podemos hablar de un libro de ficción. Definiría entonces La guerra civil contada a los jóvenes como
un relato documentado de tipo periodístico, en que el autor expresa una visión personal de los hechos. Una visión humana según nos dice:
La guerra hay que leerla humanamente, porque si la lees sólo políticamente caes, otra vez, en los buenos y los malos. Hubo canallas y hubo gente noble. Por eso es importante recuperar ese relato. Y este libro lo que intenta es situar la guerra en el nivel humano.
Pues, ¿de qué sirve entonces estudiar la guerra civil española? ¿En qué se diferencia de cualquier otra guerra? Cualquier guerra vista sólo “humanamente” ¿no es otra cosa que barbaridad absoluta, maldad pura, estupidez humana en estado puro? Si de algo sirve estudiar una guerra es justamente poder entender sus causas, comprender los hechos, reflexionar sobre ellos, y todo esto no puede prescindir de los valores de cada cual.
Así, que el debate quede abierto y que cada cual asuma su responsabilidad, esto nos hará más mayores y más libres.
FITXA
=====
Títol: El Lluís i el Sr. Kandinsky
Autor: Gasol & Roca (germans)
Il·lustrador: Òscar Julve
Edició: Edebé
Edat: de 7 a 10 anys
Temàtica: vida sana
RESSENYA
=========
Un conte amb consells i recomanacions per a que tots aprenguem a tenir hàbits saludables.
De la ma d’una colla de germans d’allò més famosos (d’una banda els germans Gasol i d’altra els Roca), ens arriba aquest llibre que ens explica la història d’un nen anomenat Lluís que aprèn la importància que té una bona alimentació i un bon estat físic per a treure-li tot el partit a la vida... Ostres!, mira quina casualitat que he fet servir la paraula “partit” (...jeje, com els de bàsquet) però això no és tot... en sorprendre’m de veure aparèixer la paraula “partit” he fet servir l’expressió “Ostres” (...com els mol·luscs que serveixen als millors restaurants!).
Bromes a part, el cert és que està prou bé aquest llibre. Crec que per ser una primera incursió en el món dels contes per a infants es pot felicitar amb contundència als seus autors (especialment al Marc, que segons m’ha semblat esbrinar per Internet, crec que és l’autor del text i de la major part de la història...)
El text és simpàtic i la història fàcil i entenedora i... Um! ... no vull deixar de provar les receptes dels Roca que s’inclouen al final del llibre (...la coca de sardines té molt bona pinta!!!)
Probablement, la unió entre els germans Gasol i els Roca funciona a la perfecció en aquest conte ja que els Gasol potser funcionen més com a reclam entre els més joves i els Roca entre els adults... o no? Que no hi ha ganàpies que criden fins a quedar-se sense veu als partits i nens que inventen meravelles a les cuines?
Les fronteres s’esvaeixen cada cop més...
FITXA
=====
Títol: Calvin no sabe volar
Autor: Jennifer Berne
Il·lustrador: Keith Bendis
Edició: Takatuka, 2014
Edat: a partir de 7 anys
Temàtica: estornells, aus, aprenentatge
RESSENYA
=========
En Calvin és un estornell amb inquietuds intel·lectuals. Ben aviat descobreix que l'interessen més els llibres que les habilitats habituals de la seva espècie. Prefereix anar a la biblioteca que caçar i els seus companys se'n burlen. Els estornells, però, gràcies als coneixements d’en Calvin salven la bandada de l'huracà. En Calvin aprèn a volar i s'integra plenament en el grup.
Una història que, tot i divertida, no és gaire original. En Keith Bendis aporta unes il·lustracions alegres i plenes de color.
FITXA
=====
Títol: Coco Chanel
Autor: María Isabel Sánchez Vegara
Il·lustrador: Ana Albero
Edició: Colección Pequeña y Grande
Edat: a partir 3 de años
Temàtica: introducción a la vida de importantes mujeres contemporáneas
RESSENYA
=========
Con Coco Chanel, Alba Editorial abre su colección Pequeña & Grande con la cual desea hacer una breve introducción a la vida y logros de algunas personalidades femeninas de la historia contemporánea. Como dice su contratapa, en esta colección conoceremos a diseñadoras, científicas, pintoras y aventureras “con las que identificarse”.
La historia es breve y rimada y su sencillez deja al pequeño lector con los elementos claves para saber quién fue Coco Chanel. Las ilustraciones, todas a sangre y con un uso predominante del negro y el rosa viejo, crean una atmósfera muy particular para este libro.
Al final de la historia encontramos una breve nota didáctica sobre Gabrielle Bonheur.
¿A qué niña o niño pequeño que le guste coser, diseñar ropa o disfrute de actividades similares podría no gustarle esta brevísima historia?
Pero donde tropieza este libro no es en la historia o en las ilustraciones sino en su concepto, cuando limita al público lector desde la contraportada dedicándolo a “las niñas y no tan niñas”*, frase que realmente descoloca en estos tiempos.
*El segundo libro de la colección, Frida Khalo, modifica la dedicatoria y comienza: “El segundo título de una colección de cuentos con los que niñas y niños descubrirán quiénes eran y qué lograron las más grandes mujeres de la historia contemporánea”.
Rectificar siempre es de sabios.
FITXA
=====
Títol: Els Numerlis
Autor: William Joyce
Il·lustrador: William Joyce
Edició: Andana, 2015
Edat: de 6 a 11 anys
Temàtica:
RESSENYA
========= Els Numerlis és un llibre estrany. Per començar, cal mirar-se’l i llegir-lo “en vertical”. Així que... estireu els braços tot allò que la seva mida us en permeti i comenceu a deixar caure els fulls un a un.
Aquest conte ens situa en un món en blanc i negre. Un món on només hi ha números i més números. I el punt d’inflexió de la història apareix quan un petit grup de “Numerlis” (els habitants d’aquest món ple de números...) cansats de que tot el que els volta siguin només xifres, comencen a experimentar “físicament” amb els números: que si ara et trec un tros del tres i l’afegeixo al quatre, ara retallo un dos i amplio el vuit... i així, tallant i retallant, aconsegueixen crear “UNA LLETRA”. Tota una fita en un món que fins aleshores havia estat únicament numèric.
Estèticament és un àlbum amb un gust inequívoc a clàssic, però no a clàssic de la literatura... a clàssic del cinema. Es fullejar-lo i les referències a pel·lícules com ara Metròpolis de Fritz Lang arriben soles. També té una mica de gust a Burton (al Burton de La novia cadàver o de la Pesadilla antes de Navidad).
És un àlbum bonic de veure, especialment si tens un cor cinèfil.
També va acompanyat d’una APP que -he de confessar...- no he visionat.
Finalment, dir-vos que l’autor del llibre és el mateix de “Els fantàstics llibres voladors de Morris Lessmore”. Un àlbum -
aquest sí...- absolutament rodó, perquè aconsegueix transmetre un amor sincer i delicat, tant pel cinema com per la lectura (tot i que, en aquesta altra ocasió, l’àlbum no tenia gust a expressionisme alemany sinó a Buster Keaton adobat amb un polsim de Mary Poppins). Absolutament deliciós.
FITXA 
