Soy el más guapo

FITXA
=====
Títol: Soy el más guapo
Autor: Mario Ramos
Il·lustrador: Mario Ramos
Edició: Corimbo
Edat: a partir de 5 anys
Temàtica: un faroner
Puntuació: 2 de 4

RESSENYA
=========
El llop ferotge s’ha convertit en un fatxenda i es passeja pel bosc preguntant a tots els personatges dels contes tradicionals qui és el més guapo.

És clar que tots atemorits contesten que ell és el més guapo. El llop no ho dubta en cap moment perquè és molt cregut i se sent superior a tots fins que es troba amb el petit drac. Aquest no es deixa impressionar i li planta cara: el més guapo és el seu pare que li ha ensenyat a escopir foc.
Un conte senzill amb un final políticament correcte, escrit amb clau d’humor.

Quant a les illustracions destaca la figura del llop. Cara, gestos i moviments són expressius i divertits i donen un caire simpàtic al personatge.

El pastís caigut del cel

FITXA
=====
Títol: El pastís caigut del cel
Autor: Gianni Rodari
Il·lustrador: Bruno Munari
Edició: La Galera, febrer de 2007 (originalment publicat el 1986 en la col·lecció “Els grumets de mar enllà”)
Edat: de 8 a 10 anys
Temàtica:
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========
La Galera continua recuperant històries del clàssic Rodari, a qui tan bé se li dóna la creació d’històries fantàstiques que tenen, però, un fort component realista. És el cas d’aquesta història: la premisa (un pastís gegantí que apareix un bon dia al cel del Trullo - el barri romà on succeeix la història - i l’explicació d’aquest fenòmen) no podria ser més inversemblant, però els personatges i les seves reaccions, els diàlegs, i el desenvolupament i desenllaç de la història tenen un aire de comèdia costumbrista italiana gens allunyat de quelcom que podria passar un dia qualsevol.

Els protagonistes són una família (pare, mare, fill, filla i gos), el pastís i el seu creador, i un elenc de secundaris (policies i militars, veïns i veïnes del barri, i sobre tot nens i nenes) que es dividiran en dos grups: per una banda, els adults seriosos i responsables, però alhora buròcrates i polititzats, que veuen en el pastís una amenaça d’origen probablement extraterrestre (en alguns moments als lectors contemporanis les reaccions els sonaran a paròdia de les pel·lícules de Hollywood sobre invasions alienígenes); i per l’altra, és clar, els infants, que des del principi i davant les evidències, veuen ben clar que l’emperador no porta roba... o el que és el mateix, que allò no és cap nau marciana, sinó un pastís gegant, i que la solució per desfer-se’n d’ell és a l’abast de les seves “boques”.

L’Àlvar Valls, que signa la presentació del llibre, expressa de manera implecable el doble fons de la història:

El pastís caigut del cel és un llibre divertit, un llibre que fa riure molt. Però no és un “llibre de riure” i prou. Es tracta, com la majoria de les novel·les d’en Rodari, d’una original paràbola que, a partir d’una situació absurda que genera derivacions no menys absurdes, satiritza la realitat, en part pel simple gust de la sàtira – ja sabeu aquella gran veritat que mig món se’n fum de l’altre mig –, però en molt bona part també per fer una crítica d’aquelles coses de la realitat que a l’autor no li agraden, per desemmascarar la lletjor, el perjudici i fins el dramatisme de coses terribles com, en aquest cas, la bomba atòmica i les seves amenaces i conseqüències.

Tot plegat, Rodari ho exposa amb el seu estil senzill, amè i poètic de dir les coses, amb la seva manera xocant i intel·ligent d’encadenar els fets, i amb la seva gràcia i la seva traça a l’hora de fabricar i moure fins al més petit detall uns personatges entranyables, plens d’humanitat, amb els quals el lector s’identifica tot d’una perquè són personatges trets de la realitat, que formen part de la bona gent del carrer que coneixem i que tractem cada dia; uns personatges amb els quals ens emmirallem de gust perquè les seves virtuts i els seus defectes, i les seves inquietuds, són, ni més ni menys, les virtuts i els defectes i les inquietuds de tots plegats.

La línea / La línia / Lerroa / A liña

FITXA
=====
Títol: La línea / La línia / Lerroa / A liña
Autor: Beatriz Doumerc
Il·lustrador: Ayax Barnes
Edició: Barcelona: A. E. del Eclipse, 2006 (Publicat originalment a Casa de las Américas, La Habana, 1975).
Edat: de 6 a 8 anys
Temàtica: Valors: solidaritat, llibertat, igualtat...
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========
Una línia blava, i el dibuix esquemàtic d’una persona. Què podem arribar a expressar amb aquests recursos? Al principi, coses senzilles: l’home passa per sobre la línia, per sota, fa equilibri a sobre o la salta. Si la línia deixa de ser recta i es converteix en una escala, l’home la pot pujar; si es converteix en una cadira, s’hi pot asseure.

Però la línia també pot arribar a expressar conceptes més complexes, com l’aïllament, la separació, la divisió, la prohibició, l’atac... tot un seguit d’aspectes negatius que moltes vegades regeixen la vida dels homes. Només amb la voluntat dels homes (“traça un gargot... i camina contra la història”), aquesta línia pot esdevenir tota una sèrie d’actituds positives que l’home ha d’adoptar envers els qui l’envolten: unir, compartir, construir, compartir...

Un llibre considerat un clàssic de la literatura infantil i juvenil a Argentina, país d’origen dels seus creadors, que ha de ser entès en el contexte històric: va ser publicat pocs mesos després del cop militar que va enderrocar la democràcia d’Isabel Martínez Perón al març de 1975, raó per la qual va haver d’aparèixer fora de l’Argentina.

Los enanos amarillos

FITXA
=====
Títol: Los enanos amarillos
Autor: Jostein Gaarder
Il·lustrador: Mónica Gutiérrez Serna
Edició: Siruela, 2007
Edat: de 10 a 12 anys
Temàtica:
Puntuació: 1 de 4

RESSENYA
=========

“No está muy bien llamar tonto a alguien porque se dice algo que él no comprende”: una frase de este libro y que me viene de perlas para que no me llamen ustedes “tonta” tras decir que no sólo no entiendo el anterior libro reseñado (Dos bobas mariposas), sino que tampoco entiendo este. Y decirlo en este caso, y viniendo de mí, tiene mérito, porque siempre he considerado a Gaarder como uno de mis escritores fetiche (para adultos, les recomiendo El vendedor de cuentos, una de sus mejores pero más desconocidas novelas), y reconocer que no creo que este libro valga realmente la pena es todo un reto para mí.

Veamos la historia: Arild, un niño de unos ocho o diez años, está solo y se aburre. Sale a la calle, pero no hay nadie: ni un alma. Descubre a un enano amarillo tirando un dado de seis caras, en cada una de las cuales hay seis puntos. El enano le explica que proviene del planeta Sykk, y que sus congéneres han raptado a toda la humanidad y se los van a llevar a Sykk para poder quedarse ellos en el planeta tierra. Solo podrán salvar a los seres humanos si tirando el dado consiguen sacar un siete. ¿Imposible? No, si en uno de los dados dibujamos un puntito más y tiramos hasta que sale el número deseado. Y al final... no, mejor no les cuento el final. No querría decepcionarles más todavía.

Todo eso, por supuesto, salpicado por alguna frase del estilo de “Mientras me mantenga en el límite de lo posible, también me encuentro en el límite de conseguir lo imposible”, que en otro contexto tendría mucho sentido pero que aquí, rodeado de un argumento pobre, dudo que provoque la reflexión que el autor buscaba.

Solo quiero destacar el trabajo de la ilustradora, Mónica Gutiérrez Serna, que creo que ha sabido sacar todo el provecho posible del material de Gaarder para crear unas ilustraciones coloridas, que utilizan el surrealismo de la historia para crear una atmósfera opresiva, lisérgica, de febril pesadilla infantil... y el adjetivo “febril” no es nada casual, créanme.

Dos bobas mariposas

FITXA
=====
Títol: Dos bobas mariposas
Autor: Javier Sáez Castán
Il·lustrador: Javier Sáez Castán
Edició: Serres (RBA Libros), septiembre 2007
Edat: de 3 a 5 años
Temàtica:
Puntuació: 1 de 4

RESSENYA
=========
Si tengo que serles sinceros, no he entendido este libro. La historia es tan boba como las mariposas del título, pero al mismo tiempo quiero pensar que hay algo que se me escapa y que da “algo” de sentido a este álbum, pero no sé encontrarlo, con lo cual no sé si es que no hay nada más, o es que soy demasiado boba (otra vez...) como para no verlo. Vamos, que me ha dejado totalmente descolocada.

Por un lado, la historia es... bastante boba, cierto. Un pintor muy lelo ha hecho un libro, y va a mostrárselo a otro pintor con fama de sabio, pero que resulta ser tan lelo como él. Cuando dos lelos se juntan, ya se sabe, no paran de hacer tonterías (o bobadas). Cuando se cansan de las tonterías, se ponen a mirar el libro: ante una ilustración el maestro no se inmuta, pero ante la siguiente (del mismo estilo que la primera), molta en cólera por lo mal pintada que está. En esto que se cuela en el libro y no sabe cómo salir de él, y el autor de las pinturas se pone a rehacer las ilustraciones y... acaba él también dentro del libro. Esa es la historia. Si no la han entendido, créanme: no es culpa mía.

Ante tal desconcierto, pensé que la gracia quizá se escondía en las ilustraciones... Pero no he sabido “ver” ninguna pista aclaratoria. El autor usa dos estilos diferentes, uno para la historia y otro para mostrar las ilustraciones del libro que ha realizado el personaje (una oruga, un par de mariposas, un par de flores...). Las primeras imitan el estilo del grabado y las segundas son en tonos de gris, como pintadas con acuarela o sombreadas a lápiz. Nada por aquí tampoco, a simple vista simplemente acompañan y añaden detalles a lo que nos cuenta el texto...

Quizá el secreto sea que el libro dibujado en el libro es el mismo que tenemos en las manos. La metaliteratura nunca se me ha dado muy bien, así que quizá sea eso... Yo me quedo con la ilustración que cierra el álbum: un libro abierto del que salen dos mariposas y en el que se puede leer una frase: “Un libro es un jardín que se lleva en el bosillo”.

Qwerty + Miquel Ribas

El passat dilluns 12 de novembre de 2007, vam tenir força moviment durant la tertúlia...

Per una banda, els amics de QWERTY van venir a enregistrar part del programa del proper dimecres 21 de novembre (s'emet per BTV a les 22.45 h) . A la foto teniu en Joan Portell parlant meravelles de la literatura infantil i juvenil :-)


I per una altra, vam tenir amb nosaltres en Miquel Ribas i l'editora de Bambú, que ens van parlar de Helpers (entre moltes altres coses). Més endavant podreu consultar la ressenya d'aquesta novel·la juvenil en aquest mateix blog.