Mostrando entradas con la etiqueta 2007. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta 2007. Mostrar todas las entradas

Qué blanca más bonita soy

FITXA
=====
Títol: Qué blanca más bonita soy
Autor: Dolf Verroen
Il·lustrador: -
Edició: Salamanca: Lóguez, marzo 2007
Edat: de 10 a 12 anys
Temàtica: esclavitud
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========
“Qué blanca más bonita soy” no se anda con rodeos: es directo como un puñetazo. Y duele, pero así es la historia. El autor, Dolf Verroen, se inspiró en unas visitas que realizó a África (concretamente a Suriname y Ghana) para escribir la historia de Maria. Así lo explica en el epílogo. Maria es una niña blanca que acaba de cumplir doce años. Poco más sabemos de ella: ni en qué época vive ni en qué país, pero tampoco importa. Lo que importa, y sobre todo le importa a Maria, que es quien nos habla, es que para sus cumpleaños el mejor regalo que le han hecho ha sido su propio esclavo, Koko.

A lo largo de 40 cortos episodios, escritos en forma de verso no rimado, con frases cortas y directas, Maria, como si fuera un diario, nos va contando su vida. Cómo se porta Koko, las visitas de sus tías y los problemas con sus esclavas, la enfermedad del abuelo, que le van a poner una institutriz para enseñarle geografía y matemáticas, cómo su padre mira a la nueva esclava, joven y guapa y cómo sufre su madre... Maria nos lo cuenta todo con su voz de niña de doce años.

Habrá quien piense que en ocasiones es excesivamente crudo:

[Habla una de las tías de Maria]

El niño de mi esclava estaba también
siempre berreando...
Insoportable.
Yo le había dicho algo tres veces,
entonces mi paciencia terminó.
Lo cogí
y lo mantuve un tiempo bajo el agua.
Después, el silencio fue definitivo.
Os lo puedo asegurar.


Pero, ¿acaso no debió de ser realmente así? “Todas las personas de la historia son inventadas y, sin embargo, todo ha sucedido verdaderamente” tal y como afirma el autor. Un libro para leer y hablar después.

Com un peix a l’aigua

FITXA
=====
Títol: Com un peix a l’aigua
Autor: Daniel Nesquens
Il·lustrador: Riki Blanco
Edició: Barcelona: Thule, 2007
Edat: de 0 a 6
Temàtica:
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========
“Com un peix a l’aigua” és un d’aquells àlbums on es nota que autor i il·lustrador han treballat junts per crear el personatge del Sebastià (que a mig llibre canvia de nom i es fa dir “Oceà”) i la seva falera per tot el tingui a veure amb l’aigua: la pluja, els mars, la natació... El Sebastià va amb cadira de rodes, cosa que no llegim, però sí veiem, i aquest llibre ens l’explica un amic (o amiga?) seu que li diu que qualsevol dia d’aquests li sortiran escates, un parell d’aletes, i sortirà nedant cap a una nova vida.

“Com un peix a l’aigua” és un àlbum poètic. Poètic en les seves il·lustracions, amb un punt d’oníriques i de simbòliques (els fulls del llibre es converteixen en onades quan el Sebastià és a classe), imprescindibles per entendre del tot el que el text ens està dient; i poètic en la narració, és clar, sense renunciar a la senzillesa d’un narrador infantil que parla sobre el seu amic.

Un llibre molt recomanable, fins i tot en les biografies “aquàtiques” d’autor i il·lustrador incloses al final del volum.

L’autèntica història dels tres porquets!

FITXA
=====
Títol: L’autèntica història dels tres porquets!
Autor: Jon Scieszka
Il·lustrador: Lane Smith
Edició: Barcelona: Thule, 2007
Edat: de 6 a 8
Temàtica:
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========
“Tal com se la van explicar a Jon Scieszka”, diu el subtítol d’aquest conte que vol explicar-nos el que va passar en realitat amb la història dels tres porquets, des del punt de vista del que sempre hem considerat el dolent de la història: el llop. Ell és el narrador d’aquesta nova versió, on hi intervindran un llop refredat que de tant en tant ha de deixar anar un bon esternut, un pastís on hi falta una tassa de sucre, un parell de porquets no gaire llestos i un de força maleducat, i finalment uns periodistes que prefereixen una història amb sang i fetge com la d’un llop ferotge a la història d’un pobre llop refredat que només volia l’ingredient que li faltava per fer-li un pastís d’aniversari a la seva iaia.

Un àlbum amb molta gràcia, especialment en la veu del narrador llop, que insisteix en que no té cap culpa si la seva dieta inclou animalons com conills i porquets i que vol des de la presó defensar la seva innocència en l’enrenou d’aquest cas. Les il·lustracions, on predominen els colors marrons i foscos, juguen amb les ombres i amb allò que no es veu però s’intueix i acompanyen la narració dels aconteixements.

No arriba a l’alçada de l’imperdible "apestoso hombre queso", però segur que agradarà a aquells lectors que coneguin la història tradicional.

De què té por (Emily Gravett) el ratolí?

FITXA
=====
Títol: De què té por Emily Gravett el ratolí?
Autor: Emily Gravett
Il·lustrador: -
Edició: Cruïlla, setembre de 2007
Edat: de 6 a 8 anys
Temàtica: pors i fòbies.
Puntuació: 4 de 4

RESSENYA
=========
Més que un llibre, això és una joia de rellotgeria, pensat al milímetre i on tot encaixa allà on li toca. I no és precisament que porti moltes peces de les que tenen tendència a perdre’s i fer que el llibre només sigui bo per llençar, no... no és pas d’aquests, però les pàgines, els elements que les integren, els textos, les il·lustracions, els “forats”, tot el que el trobarem entre les tapes d’aquest llibre té el seu perquè.

El llibre s’obre amb la presentació de l’autora, que ens explica que “tothom té por d’alguna cosa” i que aquest llibre ens vol ajudar a superar-les. Per això, a cada pàgina ens presentarà una fòbia a alguna cosa i ens deixarà un espai perquè escribim, dibuixem o hi enganxem tot allò que ens ajudi a superar les nostres pors. Ja en aquesta primera pàgina veiem com es mira el text un ratolí amb un llapis. El ratolí és, de fet, qui fa servir aquest espai en blanc per parlar de les seves pors, així que ens trobem que el llibre... ja l’han fet servir!

Aquest ratolí ha seguit els consells de l’autora i ha dibuixat, escrit i enganxat les seves pors a les pàgines del llibre, a més de rossegar-lo, és clar. Fòbies reals (com l’aracnofòbia o la teratofòbia) i altres de no tant (com la no-sé-on-sóc-fòbia) tenen cadascuna la seva pàgina dedicada. I sí, hi ha un espai perquè en parlem, però per totes les pàgines es passeja el ratolí amb el seu llapis omplint-ho tot de gargots i explicant què li fa por: les aranyes, els gats, l’aigua, perdre’s, tenir un accident... por de tot (panofòbia!). Al final, però, la millor ajuda serà veure que, per petit i indefens que sigui, hi ha algú que té por d’ell!

Proposta divertida, original, ben trabada... tant de bo tots els llibres “al servei de” (en aquest cas, parlar d’allò que ens fa por, tant a casa com a l’escola) fossin com aquest!!

Dos fils

FITXA
=====
Títol: Dos fils
Autor: Pep Molist
Il·lustrador: Emilio Urberuaga
Edició: La Galera / Cercle de Lectors
Edat: a partir de 3 anys
Temàtica: la vida a l'Àfrica
Puntuació: 2 de 4

RESSENYA
=========
En Moussa porta el seu tren sobre dos fils cap al baobab on l’avi explica les seves històries sorprenents. Ha de caminar molt i passa per llocs diferents, perquè a la tornada fa una altra ruta. Però els fils sempre el porten a casa. N’està content, perquè no voldrà pas seguir un altre fil , el mateix que van seguir el pare i el germà, més enllà de la muntanya. El conte ha obtingut el premi Hospital Sant Joan de Déu 2007.

Es tracta d’un conte descriptiu on no passen gaire coses. Arribem a saber que a l’Àfrica la gent camina molt, hi ha animals salvatges, alguns perillosos, que encara es manté la tradició oral i que els grans marxen a la ciutat per a treballar. Per a mi és un conte més aviat per mirar les il.lustracions que són impressionants quant al color, la distribució de l’espai i el traç i ens donen una visió poetica i al mateix temps realista d’uns paisatges africans.

El llarg viatge de l'arc de Sant Martí

FITXA
=====
Títol: El llarg viatge de l'arc de Sant Martí
Autor: Noè Rivas
Il·lustrador: Carmen Queralt
Edició: Baula
Edat: a partir de 4 anys
Temàtica: la convivència
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========
La gent del planeta gris pugen a un coet per buscar un planeta per a viure, perquè el seu s’ha quedat sense aigua. En el seu viatge troben molts planetes de molts colors amb gent molt diferent. Com cada planeta té els seus problemes els habitants es volen marxar i pugen al coet del planeta gris. Això comporta problemes de convivència, però també és molt enriqueixedor , perquè cadascú té la seva habilitat, útil per la comunitat.

Un conte políticament correcte amb un missatge clar: hem d’aprendre a compartir i respectar les diferències.

Unes il·lustracions originals amb colors vius i un CD on es narra i canta el text amb una gran varietat d’estils musicals fan d’aquest àlbum un regal atractiu.

El camino que no iba a ninguna parte

FITXA
=====
Títol: El camino que no iba a ninguna parte
Autor: Gianni Rodari
Il·lustrador: Xavier Salomó
Edició: Madrid: Ediciones SM, 2007
Edat: de 3 a 6 anys
Temàtica: Curiositat i tenacitat
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========
A la salida del pueblo de Martín había una bifurcación con tres caminos: uno iba hacia el mar, el segundo a la ciudad y el tercero no iba a ninguna parte. Eso es lo que decía todo el pueblo pero Martín Testarudo, como así lo llamaba al final la gente, se preguntaba que “entonces, ¿por qué lo hicieron?”.

Cuando fue lo bastante mayor, se levantó una mañana y salió del pueblo, tomando el camino misterioso que iba a ninguna parte. Continuó adelante y puso todo su empeño y coraje en ese viaje que al final puede que sí fuese a alguna parte siempre que cada uno le ponga ánimo y tesón.

Se trata de un precioso cuento de uno de los mayores escritores contemporáneos de la historia, donde la inocencia, la curiosidad y el tesón se unen para llegar donde nadie antes había llegado. Es una buena lección para la vida: hay que coger las cosas con ganas, creyendo en ellas sino nunca conseguirás lo que quieres o anhelas.

Las ilustraciones de Xavier Salomó son geniales, además destacan sobre el texto y así, llama la atención del lector. La diferencia de las caras de los vecinos con la del protagonista está relacionada con el texto, ya que los ojos de Martín son pequeños, inocentes y los de los vecinos de su pueblo son grandes y amarillos, envidian el éxito de Martín en su viaje al camino que no va a ninguna parte.

De com l’ornitorinc va esdevenir el rei dels animals

FITXA
=====
Títol: De com l’ornitorinc va esdevenir el rei dels animals
Autor: Elena Ferro
Il·lustrador: Óscar Villán
Edició: Barcelona: Terrabastall editora, novembre 2007
Edat: de 0 a 6
Temàtica:
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========
“De com l’ornitorinc va esdevenir el rei dels animals” forma part també d’aquesta primera entrega d’àlbums il·lustrats de Terrabastall, en aquest cas dins d’una col·lecció anomenada “Solcanúvols”. Si “La Clementina al bosc” em va semblar un llibre força “simplón”, amb algun error que el feia poc recomanable, en aquest cas trobo que els ha sortit un àlbum molt lloable, avaluant tant l’edició en conjunt, com el text i les il·lustracions.

La història no és pas nova, però aporta un plus de comicitat en la manera com se’ns expliquen les reaccions dels animals. Tots ells es reuneixen en assemblea per decidir qui seria el rei dels animals, i les divisions de seguida apareixen: primer, entre els mamífers i els ovípars, que trien l’elefant i el colom com a representants. L’ornitorinc, però, pot donar llet com els mamífers i posar ous com els ovípars, per què no triar-lo a ell? Però la resta d’animals opinen que ell és massa estrany per ser rei. Llavors apareixen dos nous candidats, la guineu i el cocodril, però tots dos son carnívors, i els herbívors no hi estan pas d’acord. És llavors quan se n’adonen que potser sí que hauria de ser rei l’ornitorinc. L’últim paràgraf del llibre diu:

“I és així com l’ornitorinc va esdevenir el rei dels animls. Molts anys després, les persones es van empescar l’absurda teoria que el lleó n’era el rei. Però, és clar, què en saben les persones dels animals? Ben poca cosa, certament.”

Les il·lustracions, força originals, ens van mostrant en un pla frontal, gairebé sempre al costat de l’arbre on té lloc l’assemblea, uns animals d’expressions humanes que riuen, s’enfaden i s’espanten: un elefant certament gros, un colom volant solitari, un ornitorinc certament estrany... jugant amb la distribució en l’espai dels diferents personatges. El text, imprès en lletra blanca sobre el color de fons, és directe i sense floritures. En conjunt, un àlbum amb una història clàssica que es pot convertir en un favorit dels més petits.

La Clementina al bosc

FITXA
=====
Títol: La Clementina al bosc
Autor: Elena Ferro
Il·lustrador: Elena Ferrer
Edició: Barcelona: Terrabastall editora, novembre 2007
Edat: de 0 a 6 anys
Temàtica:
Puntuació: 1 de 4

RESSENYA
=========
“La Clementina al bosc” és una de les dues primeres propostes en àlbum il·lustrat de la nova editorial Terrabastall, que neix amb la voluntat de dedicar-se en aquest mitjà. Aquest llibret ens explica la història de la Clementina, una fada que viu dins la capsa dels tresors d’una nena que es diu Elisenda. L’Elisenda mai la porta amb ella quan surt d’excursió, fins que un dia la Clementin li demana que se l’emporti. Al bosc, la Clementina caurà de la butxaca de l’Elisenda i haurà de buscar la seva amiga. Amb l’ajuda de diferents animalons (una formiga, una marieta i una papallona), trobarà l’Elisenda aseguda al costat de la font. Tot i el mal tràngol, la Clementina està contenta d’haver descobert com és el món exterior i acaba el llibre demanant a l’Elisenda que sempre que surti d’excursió, la porti amb ella.

Com a primer intent, no està malament, però podria haver sortit un producte més reeixit. Trobo que el text és massa extens per una història tan senzilla (massa i tot, potser) i que als lectors no els pagarà massa la pena l’esforç per un fil tan prim. Les il·lustracions, tendres, naïfs, acompanyen el text sense afegir-hi gaire més detalls. Un petit error en la maquetació o la impressió de les mateixes ha fet que algunes surtin amb una ratlla a la vorera inferior, fet que en un àlbum on l’espai en blanc és tan important fa que salti força a la vista. Animem, però, als companys de Terrabastall a resoldre aquest petit error en properes entregues, i a continuar millorant. L’esforç donarà segur els seus fruits.

El guardián del tiempo

FITXA
=====
Títol: El guardián del tiempo
Autor: Jeanette Winterson
Il·lustrador: -
Edició: Barcelona: Montena, 2007 (Random House Mondadori)
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica:
Puntuació: 2 de 4

RESSENYA
=========
Intentar resumir o explicar de què va “El guardián del tiempo” en un paràgraf és feina per la qual encara no estic preparada. Jeanette Winterson, escriptora anglesa que alguns lectors ja adults potser coneixeran per novel·les com “La niña del faro” o “Escrito en el cuerpo”, s’ha llençat al terreny de la novel·la juvenil no amb una història poètica i senzilla, sinó amb una aventura trepidant plena d’elements fantàstics i científics que, de tanta cosa com hi vol ficar, acaba trontollant per totes bandes.

La idea de fons ja la va fer servir Michael Ende amb el seu meravellós Momo (i per a la meva opinió no ens calia encara cap actualització d’aquest clàssic): la societat en la qual vivim ens consumeix el temps. Per explicar aquest fet, Winterson inventa un rellotge perdut que controla el temps (el que dóna títol al llibre) i que ha d’evitar-se que caigui en males mans. Silver, una òrfena que d’alguna manera està relacionada amb el rellotge, serà l’encarregada d’aconseguir-ho. Tindrà ajudants (una mena de “tribu” que viu al subsol de Londres) i enemics (Darkwater i Regalia Mason, els “homes grisos” d’aquesta novel·la), i haurà de passar les mil i una per arribar amb èxit a aconseguir la seva missió.

Pel mig, si us enumero la quantitat d’elements que apareixen en la novel·la no us ho creuríeu: Egipte i els seus deus (Ra, sobre tot), el Vaticà i els seus papes, universos paral·lels amb forats negres i una bona ristra de parafernàlia científica (incloent-hi nocions de física quàntica), pirates i tresors ocults, mags i alquimistes... en fi, que si segueixo potser no acabaríem mai. Un mecanisme de 300 pàgines ple de petites peces que, pel meu gust, no acaben d’encaixar. I és que no es gaire bon senyal acabar una novel·la pensant “i tanta moguda només per això?”

No vull anar a l'escola!

FITXA
=====
Títol: No vull anar a l’escola!
Autor: Stephanie Blake
Il·lustrador: Stephanie Blake
Edició: Barcelona: Corimbo, 2007
Edat: de 0 a 5 anys
Temàtica: por a anar a l’escola
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========
Us enrecordeu del Simó? Si, home, el superconill, aquell conillet que quan se li va ficar el “caca de vaca” al cap no hi havia qui li fes dir una altra cosa... Aquell mateix, sí senyor! Doncs ara li toca anar a l’escola i l’únic que diu és que “Ni parlar-ne!”. En el fons, li fa una mica de por això de l’escola, però els pares estan convençuts que s’ho passarà d’allò més bé: aprendrà un munt de coses i farà molts amics. I els pares, com no, tenen més raó del que ens pensem, de manera que el Simó al final del primer dia d’escola no voldrà ni sentir a parlar de marxar de l’escola.

En la línia dels altres àlbums d’aquest personatge (“Superconill” i “Caca de vacac”), tot i que potser tractant el tema de manera més tradicional, tenim un àlbum acolorit on l’autora juga amb el tamany de la lletra i les divertides expressions del conill protagonista per transmetre el missatge. Un àlbum amb un propòsit ben clar, però que val la pena recomanar abans que altres que tracten el mateix tema.

Había una vez una casa

FITXA
=====
Títol: Había una vez una casa
Autor: Dagmar Urbánková
Il·lustrador: Dagmar Urbánková
Edició: Kókinos, 2007
Edat: de 0 a 6 anys
Temàtica:
Puntuació: 2 de 4

RESSENYA
=========
Había una vez una casa.
En la casa había una mesa y sobre la mesa una fuente.
En la fuente había un pez.

Fins ara, tot correcte i plausible, però la següent seqüència d’aquest petit divertiment il·lustrat diu

Dentro del pez había un jardín.

Així va avançant aquest llibre que va fent un zoom des d’aquesta casa fins a tornar, donant un triple salt mortal, a una altra casa amb una taula amb un peix dins una font que ens diu que ens explicarà un conte.

Barreja d’elements fantàstics i reals en aquest conte que és un cercle que mai s’acaba. Les il·lustracions combinen els colors cridaners amb el negre i acompanyen en tot moment el senzill text.

Un llibre per portar a la butxaca, tal com mostra la il·lustració de la portada.

Manual de las chicas 2008

FITXA
=====
Títol: Manual de las chicas 2008
Text: Sonia Feertchak
Il·lustracions: Catel
Edició: Marenostrum publicaciones, 2007
Edat: Noies a partir de 12
Temàtica: Coneixaments variats
Puntuació: 1/4

RESSENYA
=========
Si abans parlàvem de “El libro peligroso para los chicos”, ara li toca el torn a altre llibre de característiques semblants. Parlem d’obres que, amb voluntat enciclopèdica recullen respostes a les preguntes que es poden fer els nois i les noies pre-adolescents. Si “El libro peligroso...” ens explicava com fer el millor avió de paper del món o com van esdevenir les grans batalles de la humanitat, aquest “Manual de las chicas 2008” ens donarà explicacions sobre qüestions més adients a les noies: és l’hora dels petons, els pantis i les cartes d’amor!

La presentació del manual està ben aconseguida: dins d’una capsa de metall es troba un veritable volum d’enciclopèdia amb més de 600 pàgines plenes dels temes que l’autora ha considerat que poden despertar curiositat a les joves d’avui dia, els quals estan organitzats en forma d’entrades enciclopèdiques, és a dir en ordre alfabètic. Això fa que els intents de llegir el manual de seguit, com si d’un llibre normal es tractés, provoquin al lector una certa sensació de frivolitat. Per exemple, després d’aprendre coses sobre les pigues, aprendríem coses sobre el masclisme (Lunar i Machismo, en castellà). De la mateixa manera, després d’assabentar-nos de com evitar els Trastorns de l’alimentació, ens il·lustraríem de la manera de tenir unes Ungles perfectes – curiós és també el trio Pantis, Paritat, Pits –.

Aquest primer entrebanc de l’organització es pot obviar si només consultem les entrades que ens interessen en cada moment. Però llavors ens trobaríem que en algunes entrades no s’ha mantingut la mateixa unitat de criteri, provocant l’alarma injustificada. A les entrades sobre ràdio i televisió em remeto, ja que si bé l’explicació sobre la televisió pot ser modèlica, la de la ràdio no és pas comprensible si no és que l’autora només escolta determinades emissores a determinades hores.

Aquesta disparitat de criteris no només es manifesta a l’hora de les explicacions, sinó que també s’ha mantingut present a l’hora d’escollir les pròpies entrades a tractar, degut probablement a la intenció d’abastar una franja d’edat molt àmplia. Així, la noia de 12 anys, potser trobi entrades que no són adequades a la seva edat (“amor físico”, per exemple, una entrada molt explícita i on hi ha un problema, no el de l’explicitat, sinó el que no es mencioni per enlloc d’aquesta entrada els mètodes anticonceptius), i les lectores de 15 potser riuran d’entrades com la dedicada al “príncipe azul”.

Es completa aquest manual amb “el magazine 2008”, una revista on trobarem tests variats i algunes manualitats, un annex on apareixen alguns esquemes dels aparells reproductius, exercicis per mantenir-se en forma, algunes adreces d’Internet útils per les persones amb problemes de qualsevol tipus i algunes pàgines per prendre notes.

Només per lectors que agafin el bolígraf per omplir tests del tipus “¿Qué tipo de novia serás?”.

Todas las respuestas a las preguntas que nunca te has hecho

FITXA
=====
Títol: Todas las respuestas a las preguntas que nunca te has hecho
Text: Philippe Nessmann
Il·lustracions: Nathalie Choux
Edició: Faktoria K de libros, 2007
Edat: A partir de 10 anys
Temàtica: Coneixements variats
Puntuació: 4/4

RESSENYA
=========
Dins l’allau de llibres de coneixements enciclopèdics que s’han publicat en els darrers mesos, tenim un que despunta, i ho fa amb molt d’avantatge sobre la resta. Es tracta de “Todas las respuestas a las preguntas que nunca te has hecho”.

Ja el títol deixa ben clar el contingut de l’obra: a dins hi trobarem respostes a preguntes que molts de nosaltres mai ens havíem fet, i a més descobrirem que la resposta d’aquestes preguntes és tan divertida com ho són les mateixes preguntes. En voleu exemples? “Què es feia abans de la invenció del paper higiènic? Qui va decidir que el CD tingués 12 cm de diàmetre i per què? Per què els noms de les notes musicals són els que són? Per què els anglesos condueixen per l’esquerra? Per què als pantalons se’ls diuen pantalons?...”

Les respostes, amb voluntat científica, estan redactades en un to molt divertit, que fa del fet de tancar el llibre un repte molt difícil d’aconseguir. I és que aquest no és pas un llibre per llegir al metro, al menys si no voleu passar-vos de parada cada dia.

De l’edició podem dir que és molt acurada. Les pàgines estan agafades amb una anella de manera que el llibre sembli un bloc d’escola. El bitó, en negre i blau, podria semblar fred en un principi, però l’habilitat de Nathalie Choux fa que totes les il·lustracions transmetin simpatia i reflecteixin la perplexitat que les preguntes i les seves respectives explicacions provoquen al lector. A més, s’han inclòs al final algunes pàgines per afegir notes personals i l’adreça electrònica de l’editorial, per si algú té en ment més preguntes sense contestar.

Només es troba a faltar una mica més d’amplada en l’anella que agafa les pàgines, perquè sigui més fàcil passar-les i no córrer el perill de fer-les malbé. Però és un detall que es pot passar per alt vista la qualitat general de la proposta.

La nit de Q

FITXA
=====
Títol: La nit de Q
Autor: Michael Reynolds
Il·lustrador: Brad Holland
Edició: Barcelona: Claret, 2007
Edat: de 8 a 10 anys
Temàtica:
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========
Als habitants de la ciutat de Q no els deixen sortir de casa seva. Després de molts dies en la mateixa situació, han inventat el nom de “toc de queda” per referir-se a aquest fet. Els soldats passegen pels carrers, de nit se senten trets, i les persones han de romandre tancades, segons les autoritats per la seva seguretat, sense rebre més explicacions.

Però una nit, en Sami sent la necessitat de sortir. “Perquè tenia uns deures a fer, una missió que complir. Perquè res de tot allò no era just. I perquè hi havia algú que patia com jo i m’estava esperant”, diu en Sami. El seu fill, en Ragheb, es despertarà just abans que en Sami marxi, però no li dirà què és el que ha de fer, on va. Això no ho sabrem fins al final de la història, on els nostres pitjors temors es veuran disipats.

No desvetllarem aquí el final d’aquesta història, que ens manté amb els sentits alerta durant tota la narració, intrigats per saber què és allò que ha de fer amb tanta urgència en Sami. Una veu poètica i unes imatges fosques i inquietants que narren una història inspirada en fets succeïts a la franja de Gaza, com se’ns explica al final del llibre.

La aventura formidable del hombrecillo indomable

FITXA
=====
Títol: La aventura formidable del hombrecillo indomable
Autor: Hans Traxler
Il·lustrador: Hans Traxler
Edició: Madrid: Anaya, 2007
Edat: de 6 a 8 anys
Temàtica:
Puntuació: 4 de 4

RESSENYA
=========
“La aventura formidable del hombrecillo indomable” es un libro que ya publicó en 1981 Altea Benjamín y que ahora recupera Anaya en su colección Sopa de Libros. Consiste en una historia que contiene, en cada doble página, dos versos rimados y las ilustraciones que los acompañan, y entre texto e ilustración narran la aventura formidable que da título al libro: una aventura de lo más disparatada y absurda, sin pies ni cabeza (pero en el buen sentido de la palabra), que acaba y empieza con un hombrecillo y una esponja y pasa por montañas, mares, volcanes, bosques, la luna e incluso Roma: escenarios todos por los que el hombrecillo irá desfilando en su surrealista periplo.

Un divertimento. Un libro que es puro juego, que no busca enseñar, ni moralizar, ni divulgar... simplemente un vuelo de la imaginación que busca sorprendernos mientras nos preguntamos cuál será el próximo paso del protagonista de la historia y cómo acabará su viaje. Y consigue sorprendernos y arrancarnos, si no risas, al menos sí sonrisas. Un libro que, por mucho tiempo que pase, seguro que nunca olvidaremos.

El movimiento continuo

FITXA
=====
Títol: El movimiento continuo
Autor: Gonzalo Moure
Il·lustrador: Pablo Amargo
Edició: Madrid: El barco de vapor, 2007 (SM)
Edat: de 10 a 12 anys
Temàtica:
Puntuació: 3 de 4

RESSENYA
=========
En un mundo donde reina la rapidez y la velocidad, Gonzalo Moure nos regala una historia en defensa de la pausa, de la lentitud, de la observación, del tiempo al tiempo. Porque hay cosas que requieren otro ritmo para poder apreciarlas. Y solo quien esté dispuesto a pararse y mirar sabrá verlas.

El viejo Santos, el abuelo de Andrea, es una de esas personas que sabe del valor del tiempo, del silencio, de la calma. De decir las palabras justas en el momento justo. De Santos nos dice el narrador que “disfrutaba del silencio en el patio de su caserón, sin prisas, sin agobio ninguno. Estaba jubilado, claro, pero parecía haber llenado su jubilación de tiempo o, más bien, haber detenido el tiempo a su alrededor. Y tampoco hacía preguntas. De ningún tipo.” A Gregorio, que tiene diez años, le gusta estar con Santos. Al principio, solo porque así está más cerca del torbellino de Andrea, que es todo lo contrario a su abuelo, pero luego porque con Santos todo se ve de un modo diferente. El viejo Santos acogerá a Gregorio y le enseñará sus secretos (sus máquinas, sus plantas y animales, sus inventos), y juntos construirán el detector de auroras boreales.

Una historia sin grandes aventuras, ni subidones, ni vuelcos inesperados en la trama. Incluso las sorpresas que nos depara la narración ocurren cuando todo está en calma. En toda regla, un "llibre tranquil".

Si os gusta, os recomiendo también “En un bosque de hoja caduca”.

Puré de guisantes

FITXA
=====
Títol: Puré de guisantes
Autor: Daniel Nesquens
Il·lustrador: Elisa Arguilé
Edició: Madrid: Anaya, 2007
Edat: de 10 a 12 anys
Temàtica:
Puntuació: 4 de 4

RESSENYA
=========
El protagonista de esta historia, un niño cuyo nombre desconocemos, se ha roto una pierna en un accidente de bici y nos habla desde la cama de un hospital. Nos habla y nos habla y nos habla... y lo que leemos es su monólogo, en el que se mezclan historias, pensamientos, reflexiones, observaciones, extrañas asociaciones de ideas... De vez en cuando la pierna de la da un pinchazo, e interrumpe la historia que nos estaba contando para quejarse, antes de retomarla o de pasar a otro tema. Para que vean a lo que me refiero, un ejemplo:

La misma mañana en la que descargaron el piano de Alberto, se abrió la planta de residuos sólidos. A la inauguración acudió gente muy importante. Very Important Person. VIP. ¡Ay! S.O.S. Otro pinchazo. Mi pierna. ¿Qué estará ocurriendo dentro de mi pierna? Coches de la Guardia Civil cortaron las carreteras, los caminos. Todos menos uno: el camino que lleva al huerto de mi abuelo. Es un sendero estrecho, con zarzas que arañan. Repleto de moras en verano. Moras dulces, carnosas, apetitosas.
El día que mi tío Manu cumplió veinticinco años mi abuela nos preparó su postre favorito: sorbete de moras silvestres. [...]


Quien haya leído algún otro libro de Daniel Nesquens (Mi familia, Hasta (casi) 100 bichos, Diecisiete cuentos y un pingüino) reconocerá su estilo: historias costumbristas con pinceladas de humor entre absurdo y surrealista, asociaciones disparatadas de palabras y de ideas, descripciones breves pero impactantes, diálogos a breves pinceladas, divertidos, a veces imposibles pero al mismo tiempo verosímiles. No me voy a quedar con las ganas de reproducirles otro fragmento, en el que el protagonista reproduce un diálogo que tuvo con Alberto, su mejor amigo:

- ¿Qué has inventado tú que haya mejorado tu padre? – le pregunté.
Se rascó la cabeza, miró al suelo y me contestó:
- El pollo.
- ¿El pollo, el pollo, animal? – le pregunté con cierto asombro.
- El pollo, sí.
- ¿Me quieres decir que tú has inventado el pollo?
Asintió y sacó una libreta de su bolsillo, buscó una hoja y me la enseñó. Dibujado a lápiz, una especie de pollo picoteaba en el suelo.
- ¿Qué te parece?
- Asombroso.
- ¿Y eso de ahí?
- ¿El qué?
- Eso, ese punto sobre la cabeza del... del... pollo.
- ¡Ah!, ese punto – esta vez se rascó la pantorrilla –. Ese punto es una mosca – me contestó.
- ¿Una mosca? – dije abriendo mucho la boca.
- Sí, tal vez no hayas oído nunca esa palabra. La he inventado yo – me respondió.


Importante, la mosca, cuyo viaje podemos seguir no solo en el monólogo del protagonista, sino también en las ilustraciones de Elisa Arguilé, tandem de Daniel Nesquens, cuyos dibujos pueden leerse como una historia paralela a la que nos cuenta el narrador.

Un libro diferente, original y divertido. Un soplo de aire fresco. Se lee de cabo a rabo en un suspiro y se queda uno con ganas de más. ¡Vamos, Nesquens, que estamos esperando!

El oso y el cuervo

FITXA
=====
Títol: El oso y el cuervo
Autor: Monika Klose
Il·lustrador: André da Loba
Edició: Pontevedra: OQO, 2007
Edat: a partir de 3 anys
Temàtica: 3 de 4

RESSENYA
=========
Aquesta podríem dir que és una faula moderna que explica com un ós i un corb intercanvien els braços i les ales per poder tenir l’habilitat que tant admiren de l’altre animal: l’ós sempre ha volgut volar lleuger i el corb sempre ha volgut tenir els braços forts de l’ós.

El text va presentant diàlegs entre aquests dos personatges i sobretot la dona del corb (no sé si es diu corba), que és la qui finalment soluciona tot el confliecte.

Com a totes les faules, darrera de l’anècdota o petita història, hi ha una lliçó que els personatges aprenen, i de retruc, el lector. I ja sabeu, cadascú té els braços que té i no si val a desitjar allò que tenen els altres, sobretot perquè ningú ens assegura que allò sigui ni millor ni pitjor, senzillament diferent.

La història té molts elements de conte popular i això la fa molt interessant per ser explicada, potser fins i tot, més que no pas per ser llegida.

Les il·lustracions mereixen un capítol a part, perquè la proposta és molt original i atractiva. Tant els personatges com els decorats no són dibuixos de dues dimensions sinó que es tracta de figures fetes amb cartró pintat, que floten per sobre l’espai blanquinós del full. Colors amb molts contrastos, formes un pèl surrealistes, material de rebuig… tot al servei d’uns personatges que encaixen a la perfecció amb el to que els hi dóna l’autora.

La invención de Hugo Cabret

FITXA
=====
Títol: La invención de Hugo Cabret
Autor: Brian Selznick
Il·lustrador: -
Edició: Madrid: SM, 2007 (en català, edició de Cruïlla)
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica:
Puntuació: 4 de 4

RESSENYA
=========
Sens dubte aquest és un dels llibres més originals que he vist darrerament. I fins i tot podria ser més agosarada i dir que és un llibre que ha obert una via que barreja novel·la juvenil, còmic o novel·la gràfica, cinema i àlbum il·lustrat. La sensació és que tot està inventat i que és difícil innovar i menys en un llibre que d’entrada, a la llibreria, relaciones amb una novel·la fantàstica juvenil i que potser et quedes amb la coberta però no l’obres.

Però obriu-lo, de veres, i us quedareu enganxats.

Hugo Cabret és un jove de 12 anys que viu amagat en una estació de trens i s’encarrega, des que va morir el seu oncle, de tenir els rellotges de l’estació en funcionament.
Sense saber per quina raó, el lector veu com Hugo roba joguines d’una botiga. A poc a poc, entre text i imatges anirem sabent per què necessita aquestes petites andròmines mecàniques que roba.

I sobretot sabrem qui és el misteriós botiguer de joguines que justament es diu Georges Mélies… us sona el nom?

No val la pena parlar-ne més, perquè part de la gràcia és anar descobrint tota aquesta trama que relaciona fets reals de la història del cinema amb la ficció, amb l’aventura del jove Cabret i Isabelle, la filla adoptiva del botiguer de joguines…

Feu-vos un bon regal de reis.

A la xarxa trobareu moltes ressenyes, que les teniu a aquí localitzades:
http://librosfera.blogspot.com/2007/12/hugo.html