El jardinero nocturno / Un camino de flores

FITXA
=====
Títol: El jardinero nocturno
Autor i il·lustrador: The Fan Brothers
Edició: Barcelona: Planeta, 2016
Edat: a partir de 5 anys


RESSENYA
=========
Grimloch és un poble trist i gris, molt gris. Un dia hi arriba un senyor. El veiem d’esquena carregat amb una escala i una manta embolicada, es confon amb la resta de la gent del poble que camina encorbada i sola. Però, passada la primera pàgina, descobrim que aquest senyor no és com els altres, aquest senyor no és gris, ell porta a la butxaca de la seva americana, just a l’alçada del cor, una fulla, és verda... En aquest món absolutament gris entra una primera tímida, gairebé inadvertida, nota de color. Ell és el jardiner nocturn, que amb el seu art de podar transforma i acoloreix tot el que toca, donant-li nova vida.

És en William, un nen no gris, qui s’adona de la seva presència. Un matí, mirant per la finestra de l’orfenat de Grimloch, l’arbre gris del davant s’havia transformat en un magnífic mussol de fulles verdes. William es passa tot el dia mirant-lo meravellat. El dia després les sorpreses no s’acaben, William troba que els dos arbres de la casa abandonada dels gats s’havien transformat justament en gat amb una poda magistral. Al seu voltat estupor i color. Cada dia William descobreix un nou arbre podat en forma de conill, de periquito, d’elefant, de drac, i a mesura que els animals es van escampant Grimloch perd la seva grisor i es tenyeix de colors sempre més vius. Les persones també cobreixen vida i semblen gaudir-ne, semblen ser felices. Una nit William es troba finalment amb el jardiner nocturn i el segueix fins al parc, d’aquesta trobada naixerà alguna cosa nova que us convido a descobrir.

Un àlbum molt ben cuidat respecte als detalls editorials: tapa dura, cartoné, ben relligat, ben imprès, molt agradable de veure i de tocar. El Jardinero nocturno és l’obra de debut de The Fan Brothers, Eric i Terry Fan, dos germans canadencs formats al Ontario College of Art and Design de Toronto, que comparteixen l’interès per l’art i les històries fantàstiques. A les seves obres barregen la tècnica de la tinta i el llapis amb el digital, el que dóna a les il·lustracions un toc estètic vintage.

***

El llibre tot i haver rebut bones crítiques no destaca per la seva originalitat. De fet coneixem tot un filó de llibres infantils que desenvolupen històries a partir del binomi parcs, jardins, jardiners amb color, felicitat i comunicació, en oposició a ciutats grises sense natura poblades per persones tristes i soles. La natura dominada per l’home en forma de jardí sembla desprendre un increïble poder transformador sobre la vida urbana, paradigma de la negació de la natura. Deu ser un fet antropològic, ancestral, que cuidar les plantes s’associa habitualment a coses positives. L’home treballa la terra des de fa uns 7000 anys, deu ser que tenim molt arrelada la revolució neolítica en les nostres expressions estètiques.

Alguns exemples d’aquest filó són El Hombre de la flor de Mark Ludy, [Madrid : Edaf, 2006]. El personatge transformador és un senyor especial que es diferencia de la resta per la seva àuria lluminosa, pel color i per una flor que porta al barret. Al creuar el pont veiem un poble gris i decadent on la gent no es relaciona, des de la casa que habita el senyor de la flor comença a escampar-se color, vitalitat i vegetació que a poc a poc envaeix tot el poble i el canvia.

Pensem també al poder transformador del petit jardiner del El Jardí curiós, de Peter Brown, [Barcelona : Takatuka, 2010] aquella ciutat tan grisa i freda de la primera pàgina no és mínimament comparable a la del final del llibre.

Més o menys semblant El Jardí subterrani, de Cho, Sŏn-gyŏng, [Barcelona : Thule, cop. 2007] amb el seu entranyable jardiner. Seguint aquest fil en trobaríem molts més.

Entre les novetats Un camino de flores de JonArno Lawson, casualment un altre autor canadenc [Barcelona : Libros del Zorro Rojo, 2016].

***

FITXA
=====
Títol: Un camino de flores
Autor: JonArno Lawson
Il·lustrador: Sydney Smith
Edició: Libros del Zorro Rojo, 2017
Edat: a partir de 5 anys


RESSENYA
=========

Un camino de flores ens situa novament en una ciutat grisa. L’acció es centra en un moment de la rutina diària d’un pare i una filla fent el trajecte de tornada cap a casa amb una bossa de la compra a la mà. La diferent mirada del pare i la filla sobre la ciutat en aquest trajecte es transmet a través de la gestualitat i l’expressivitat dels personatges, però sobretot per l’ús del color, que de fet és la clau narrativa del llibre. En un tot blanc i negre van apareixent taques de colors que ens apropen a la mirada humana, poètica, de la nena, que contrasta amb la grisor adulta de la ciutat: ella la primera taca de color, vermella, com no podia ser d’un altra manera. En una seqüència ràpida d’imatges, 9 quadres en una pàgina, arribem a una segona taca de colors, el groc d’uns dents de lleó crescuts miraculosament en una escletxa del ciment. Més flors pel camí per collir que acoloreixen la ciutat amb seqüències i plans quasi cinematogràfics: els taxis grocs, la parada de fruita, el vestit d’una senyora que llegeix, uns gerros a l’ aparador...

Però el fet transformador sobre la ciutat en aquest llibre no és la mirada de la nena, sinó els seus gestos, la voluntat de relacionar-se amb el que l’envolta, expressat amb el regal que ella fa de les flors: sigui l’ocellet mort en el parc o el senyor estirat en un banc, sigui el gos del veí o la mare i els germans que la reben a casa.

Un llibre molt recomanable per la potència poètica del llenguatge visual, que juga hàbilment amb els punts de vista i les diferents perspectives, que ens parla sense fer ús de cap paraula de l’excepcionalitat de les petites coses que ens envolten.

Sembla que Un camino de flores (Sidewalk Flowers) sigui una història de la vida de l’autor com refereix en Jaume Centelles al seu bloc:

La història d’Un camí de flors va evolucionar directament d’un passeig que vaig fer amb la meva filla, Sophie, sortint de la seva classe d’art fins a la nostra casa, a Arlington. Fins i tot recordo la data exacta, el 18 de juny del 2008. Sophie tenia set anys en aquell moment. El meu fill Jojo, nascut feia dos dies, i el meu fill mitjà, Ashey, de quatre anys, eren a casa amb la meva dona, Amy. Jo volia tornar ràpidament, vaig buscar un taxi, però no vaig aconseguir parar-ne cap i llavors vam anar caminant. Jo caminava de pressa, sense parar atenció a Sophie i al que estava fent. Els carrers semblaven grisos i lletjos. Tot d’una em vaig adonar que la Sophie collia flors —les diminutes flors que treuen el cap a través de les esquerdes de ciment, males herbes, dents de lleó, trèvols i altres- i estava cantant. Quan vam arribar a casa, en va posar al barret d’en Jojo i als demés, com en el llibre. Em va semblar molt simbòlic: la Sophie a la recerca de color en un món gris, i després donant el que havia trobat. Em vaig adonar que seria un bell llibre, sense paraules, amb trossos de edifici de color enmig d’un món negre, blanc i gris.

Afortunadament

FITXA
=====
Títol: Afortunadament
Autor i il·lustrador: Remy Charlip
Edició: Madrid: Lata de sal, 2017
Edat: 6-7 anys (i amants dels àlbums clàssics)
Temàtica: àlbum de referència obligada


RESSENYA
=========
Afortunadament, l’editorial Lata de Sal es dedica a fer-nos arribar el bo i millor dels àlbums de la literatura universal de tots els temps. Desafortunadament això no passa tots els dies. Per tant, precipiteu-vos sobre aquesta obra afortunadament imprescindible abans no s’esgoti desafortunadament!

De què va? Doncs de les peripècies d’en Ned a partir del dia que el conviden a una festa. Hi haurà de tot, en Ned anirà amunt i avall, no només en el sentit correcte del mot, sinó també en el metafòric, tal com passa a la vida mateixa. Cada doble plana ens presenta un escenari, ara de color lluminós i brillant, ara de tintes fosques i agrisades, on assistim, ansiosos, a l’encadenament atzarós dels perills i solucions trobades pel protagonista

Com és? Es tracta d’una reedició acuradíssima de l’original del 1964, on cal felicitar l’enginy dels editors en la presentació de l’autor, per la fina ironia en el redactat de la pàgina de crèdits, i per l’elecció d’un títol absolutament genial, obra mestra de l’ escriptor, il·lustrador, ballarí, coreògraf, director teatral, professor i dissenyador nord americà Remy Charlip. Aquí va saber, com pocs, explorar les possibilitats de la doble plana, del color i les seves connotacions, de la seqüenciació encadenada i sobretot, sobretot, del potencial dels adverbis per a narrar una aventura apassionant amb tots, absolutament tots els ets i uts possible. Bravo!!!!

El nido

FITXA
=====
Títol: El nido
Autor: Kenneth Oppel
Il·lustrador: Jon Klassen
Edició: Barcelona: Océano, 2016
Edat: a partir de 12 años
Temàtica: Intriga, fantasía, necesidades especiales, temores infantiles


RESSENYA
=========
La familia de Steve no vive su mejor momento. Su hermano recién nacido está gravemente enfermo y sus padres pasan gran parte del tiempo en el hospital, donde los médicos tratan de averiguar qué tiene el bebé y cómo lograr que sobreviva. En casa, los padres intentan disimular ante el resto de hijos, pero sus nervios y su preocupación por la salud del hermanito son evidentes. Para Steve, a esa situación se suman dos problemas más: unos sueños recurrentes protagonizados por unos seres extraños y la presencia de un avispero en el tejado de casa. Cuando los seres de sus sueños se ofrecen a ayudar al bebé, Steve deberá tomar una decisión y enfrentarse a sus consecuencias.

El nido es una novela oscura e intrigante. Su protagonista, Steve, es un niño especialmente sensible: tiene una manera de ver y afrontar la realidad distinta a los demás, como se va desvelando a medida que avanza la trama. Que sea el propio Steve quien cuente la historia hace que el lector se pregunte si lo que explica el niño es real o fruto de su imaginación. Kenneth Oppel consigue transmitir al lector los temores del protagonista creando una atmósfera incómoda y tenebrosa, muy bien reforzada por el ritmo ágil de la narración y por las ilustraciones de Jon Klassen.

Si queréis adentraros en esa atmósfera inquietante, aquí os dejamos el booktrailer de la novela.


¡Paténtalo! El libro de los inventos útiles y disparatados en la historia

FITXA
=====
Títol: ¡Paténtalo! El libro de los inventos útiles y disparatados en la historia
Autor: Matgorzata Mycielska
Il·lustrador: Aleksandra Mizielinska i Daniel Mizienlinski
Edició: Barcelona: Ekaré, 2016
Edat: a partir de 8 anys
Temàtica: ciència, invents


RESSENYA
=========
Els invents neixen dels somnis més estrafolaris, per solucionar necessitats, per deixar de fer quelcom que no ens ve de gust, però ser inventor requereix molta imaginació i esforç perquè no tots els invents funcionen, ni a la primera ni a la trentena. També requereix que us sigui ben igual que us titllin de boig, perquè passarà!

Matgorzata Mycielska, historiadora de l'art i editora, ens presenta "¡Paténtalo! El libro de los inventos útiles y disparatados en la historia", un divertit llibre de coneixements sobre els invents al llarg de la història de la humanitat que posa en valor la imaginació i la creativitat per davant de la utilitat final de l'invent i de si funciona o no.

Les divertides il·lustracions del matrimoni Mizielinski són la cirereta del pastís, sumant-se a l'esperit transgressor del llibre i dels propis invents que descobrireu.

Los cuentos entre bambalinas

FITXA
=====
Títol: Los cuentos entre bambalinas
Autor: Gilles Bachelet
Il·lustrador: Gilles Bachelet
Edició: Thule, 2017
Edat: a partir de 10 anys
Temàtica: sàtira gràfica


RESSENYA
=========
Que l’humor de Gilles Bachelet és corrosiu, és cosa sabuda. Després dels seus gats elefantàstics o del cavaller-cargol, hi ha ara l’oportunitat de retrobar el seu traç tan precís i net al servei d’un llibre de petit format que exigeix un lector expert -de qualsevol edat- per a copsar-ne la ironia.

Ja des de la portada, observem que rere els empostissats teatrals d’un escenari el Llop i la Caputxeta es relaxen després de la funció. Acte seguit, se’ns presentaran, pàgina rere pàgina, tots els elements i personatges que han fet possible la representació: és a dir qui es va presentar al càsting, com es va signar el contracte, què tenia entre mans el responsable del vestuari, la sessió de maquillatge... Però, ep! Aquest paio de llarga trompa a qui estan maquillant de color rosa, no serà en Pomelo? I els qui donen a signar el contracte, no són precisament els tres bandolers de Tomi Ungerer?

Doncs sí, exactament. Si aneu passant fulls veureu desfilar tota la corrua dels personatges de la LIJ, en un petit gran homenatge que Bachelet dedica als seus més admirats col·legues de professió, des de Beatrix Potter a David McKee, de Sendak a Erlbruch, etc, etc. És així com les vint doble pàgines d’aquesta obra esdevenen un repte o un joc d’endevinalles per al lector o lectora, que se sent com si fullegés un àlbum de fotos familiars molt curiós i enginyós (no us perdeu els lavabos!)


El bandido Saltodemata: un cuento de títeres

FITXA
=====
Títol: El bandido Saltodemata: un cuento de títeres
Autor: Otfried Preußler
Il·lustrador: F. J. Tripp
Traducció: Marinella Terzi
Edició: Maeva, 2017
Edat: a partir de 9 anys
Temàtica: aventures, bandolers


RESSENYA
=========
Clàssic del 1962 reeditat i amb nova traducció de Marinella Terzi. Molt recomanable. Va ser un èxit en el seu moment i ha passat de generació a generació.

Amb els noms dels personatges ja es preveu que el llibre està escrit amb humor. El bandoler Saltodemata és perseguit pel sargent Matamicrobios perquè ha robat un molinet de cafè a una àvia. Kasperle és el nebot de l'àvia i, amb el seu amic Pepín, idea un pla per ajudar a la policia i atrapar-lo.
Petrosilio Atenazador és un malvat mag, amic de Saltodemata, que un dia va transformar la fada Amarilis en un gripau. Tots ells es barregen i creen una aventura enginyosa plena d'encanteris, jocs de paraules divertits, confusions de persones i barrets, situacions gracioses, visites al bosc per trobar herbes màgiques, transformació d'humans en animals, concessió de desitjos i amb un final de pastís de prunes pels bons i de calabós pels dolents.

Els dibuixos fets a llapis de F. J. Tripp són expressius, plens de detalls i divertits. Sorprenen els nassos prominents de tots els protagonistes. Si us resulten familiars serà perquè és l'il·lustrador dels llibres d'en Jim Botó.

El subtítol del llibre "un cuento de títeres" i la dedicatòria de l'autor "a todos los niños que disfrutan con las historias protagonizadas por títeres" dóna a entendre que és una història que es pot escenificar amb titelles. Els personatges, clarament definits i estereotipats, donen molt de joc per a ser representats: l'àvia indefensa, el nebot astut, l'amic babau, el policia despistat, els malvats bandoler i mag, el gripau i la fada bona. De fet, fa una setmana es va representar a Alemanya, al Teatre de titelles de Schwäbisch Hall. En aquest vídeo es poden veure les marionetes en moviment.

Ara mateix m'agradaria parlar amb Petrosilio Atenazador per a que em transportés al teatre de titelles d'Alemanya.

Dorothy, déjale entrar

FITXA
=====
Títol: Dorothy, déjale entrar
Autor: Javier Sáez Castán
Il·lustrador: Pablo Auladell
Edició: A buen paso, 2017
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica: humor absurd, relació entre humans i fenòmens meteorològics


RESSENYA
=========
En Jonah i la Martha, un matrimoni gran que viu en una casa-granja a Kansas, després d’escoltar rebombori al pati del darrere un matí mentre esmorzaven, decideixen esbrinar què està ocorrent i resulta que es tracta d’un tornado mitjà. Martha, comparant aquell fenomen meteorològic amb un cadell que té ganes de jugar, convens ràpidament el seu home, ja que sempre creu que ella té rao. Des d’aleshores Dorothy els canvia la vida,
l’“acullen” i la tracten com si fos una més a la família fins que...

L’humor absurd i el surrealisme és present en tot moment, tant pel que fa a la personificació del tornado com per les intervencions i raonaments d’ambdós personatges quan mantenen una conversa. No obstant això, les argumentacions sempre es fonamenten amb una documentació sorprenent mitjançant Selecciones del Reader’s Digest, l’Enciclopedia dominical del granjero, Darwin, entre d’altres. És per aquests motius que recomano aquesta lectura a partir dels 12 anys, ja que la dificultat de comprensió és força elevada.

Encara que es tracti d’un àlbum il·lustrat, en aquest cas predomina el text de Sáez per sobre de les il·lustracions d’Auladell, les quals són força tètriques, de grafit amb tons ocres, grisos i negres... foscos amb un traç poc definit que accentua la incertesa.

Per acabar, comentar que la intertextualitat és present a l’obra com ara amb les bufades semblants a les del llop de Els tres porquets.

La tribu dels Zippoli

FITXA
=====
Títol: La tribu dels Zippoli (també disponible en castellà)
Autor: David Nel·lo
Il·lustrador: Pere Ginard
Edició: Bambú, 2017
Edat: a partir de 9 anys
Temàtica: gust per la lectura, fantasia


RESSENYA
=========
Només amb el títol un ja té ganes de conèixer a la tribu Zippoli. A més a més, amb la il·lustració de la portada i el tacte suau de l'edició fa que tinguis ganes de començar-lo a llegir.

I no decep. Ens explica la història d'en Guillem, un nen de 10 anys que viu en una família de lectors. A ell no és que no li agradi llegir, li encanten els còmics d'en Tintín, el que li passa és que a la mínima paraula que no entén es bloqueja i ja no continua. Li falta trobar aquell llibre per a enganxar-se a la lectura. I un dia el troba a la biblioteca de l'escola. És un llibre màgic que parla amb ell i li dóna consells. El que fa especial el llibre és que canvia el text segons qui el llegeix, s'adequa a cada persona. Així doncs, la tribu Zippoli és caníbal quan li llegeix en veu alta el seu germà gran; acollidora quan li llegeix la mare i devoradora de llibres per a la bibliotecària.

En Domenico Zippoli és el cap de la tribu i coneix molt bé a en Guillem. És per això que li dóna consells per a fer millor el seu dia a dia. Per a tenir una millor relació amb el germà, li aconsella a ser pacient i no contestar els seus atacs empipadors. Per a tenir millor notes, li ensenya a organitzar-se per a fer cada dia els deures. En aquest moment he trobat el llibre una mica alliçonador, però bé, pot resultar útil a certs lectors.

La història sembla emmarcada en el moment actual però la bibliotecària és un estereotip: vella, amb ulleres, molt estricta, soltera, viu sola amb un gat d'angora de pèl blanc, envia telegrames, prefereix el préstec manual i sent que la biblioteca és el seu regne. En David Nel·lo fa temps que no visita una biblioteca.

És aconsellable per a no lectors i lectors. Per als qui no els hi agradi molt llegir perquè es poden sentir identificats i també pel seu format, capítols curts i il·lustracions en blanc i negre molt originals (són collage on es barreja dibuix, gravat i fotografia). I per als lectors, perquè les diferents versions de la tribu són aventures ben trobades i no deixa de ser un llibre original.

M'agrada el regust de boca que deixa. Com gràcies al llibre es crea un vincle més solvent entre germans, amics i, fins i tot, amb la bibliotecària.
Com el fet que et caigui a les mans un llibre en el moment adequat, pot reconciliar-te amb la lectura. I la idea que un llibre et porti a un altre, i un altre, i un altre... tot gaudint de la seva companyia.

Plouen poemes!

FITXA
=====
Títol: Plouen poemes!
Autor: Vanesa Amat, M. Carme Bernal i Isabel Muntañá (Ed.)
Il·lustrador: Morad Abselam
Edició: Eumo, 2017
Edat: a partir de 5 anys
Temàtica: antologia poètica, animals, temps, contes, natura, emocions, oficis i vida quotidiana, cal·ligrames, jocs, cançons i festes.


RESSENYA
=========
Plouen poemes! és un recull de més de cent trenta textos, els quals han estat seleccionats per Vanesa Amat, M. Carme Bernal i Isabel Muntañá partint dels criteris de qualitat i varietat. S’hi troben produccions literàries populars com ara dites, refranys, embarbussaments i cançons, agrupades en els següents blocs temàtics:

- Animals
- Mesos, estacions i temps
- Contes i personatges
- Natura i univers
- Humanitat, sentiments i emocions
- Persones, oficis i vida quotidiana
- Jocs de llengua i cal·ligrames
- Món de la infància, jocs, cançons i festes

A més, s’inclou la bibliografia i un índex d’autors, on consten poetes catalans com Joan Brossa, Josep Carner, Lola Casas, Salvador Comelles, Miquel Desclot, Joan Maragall, Maria-Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Pere Quart, Joana Raspall, Mercè Rodoreda, Antonio Rubio, Joan Salvat-Papasseit, Jacint Verdaguer, entre d’altres.

Val a dir que les il·lustracions són d’allò més sorprenents, ja que són molt acolorides, geomètriques i aprofiten lletres, números, punts i ratlles per a construir els diversos animals o objectes, fet que estimula la imaginació dels seus lectors i lectores.

Personalment, penso que és un llibre que hauria de formar part de les biblioteques escolars i d’aula, per així apropar els infants la poesia i que en gaudeixin d’ella.

La finestra d'en Kenny

FITXA
=====
Títol: La finestra d'en Kenny
Autor i il·lustrador: Maurice Sendak
Traducció: Miquel Desclot
Edició: Kalandraka, 2017
Edat: a partir de 6 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========

[Havent-hi un fantàstic article de Maria Popova a Brainpickings sobre aquest llibre, he preferit traduir-lo que escriure una ressenya pròpia. Us servirà per fer-vos una molt bona idea de quin tipus de llibre es tracta. Les il·lustracions procedeixen de la web Brainpickings, mentre que les cites del text són de l'edició de Kalandraka que trobareu a les llibreries.]

La finestra d’en Kenny: el filosòfic llibre infantil oblidat de Maurice Sendak sobre l’amor, la soledat, i saber què vols realment

“...un desig és a mig camí d’allà on vulguis anar.”

“No escric per nens”, va dir-li Maurice Sendak (10 de juny de 1928 - 8 de maig de 2012) a Stephen Colbert a la seva última aparició davant les càmares. “Jo escric - i algú altre diu, ‘Això és per nens!’”. Enamorada ja en la meva adultesa de la seva obra - cap dels seus llibres va passar el teló d’acer fins a la Bulgària de la meva infància - he arribat a apreciar aquest sentiment de manera més profunda. Sendak era realment un narrador d’històries que, al mateix temps que encantava els infants, representava el dictat d’E. B. White que “qualsevol que escrigui per infants per sota de les seves capacitats està simplement perdent el temps” - enlloc d’això, escrivia per sobre de les seves capacitats i va fer-ne art del fet d’anomenar el que és fosc i difícil, i llavors envolcallar-ho d’esperança.

És un art que va començar a perfeccionar en l’obra mestra gairebé oblidada del 1956 La finestra d’en Kenny - el seu primer i, en molts aspectes, més filosòfic llibre infantil, escrit i il·lustrat quan en Sendak només tenia vint-i-vuit anys.


Publicat set anys abans que Allà on viuen els monstres el convertís en una icona cultural, aquest llibre va ser el seu debut com a narrador. Encara havia de trobar-se amb William Blake, qui seria la seva principal influència. Tot i que havia il·lustrat llibres infantils d’altres autors - incloent-hi el meravellós Open House for Butterflies i I’ll Be You and You Be Me de Ruth Krauss, una de les millors escriptores infantils de tots els temps - aquesta va ser la serenata del seu esdevenir, l’arribada creativa a la seva pròpia veu com a artista de la paraula i la imatge.


Apropiadament, va dedicar el llibre als seus pares, al seu psiquiatra i a Ursula Nordstrom - la seva editora, amiga, confident, i més gran defensora, el recolzament de la qual, incondicional i determinat, va ajudar-lo a cultivar el seu geni creatiu i el va sostenir durant els moments més foscos com a artista jove i insegur.

La història comença amb el petit Kenny, que es desperta d’un revelador somni - un trop per a l’exploració de qüestions existencials que nombrosos grans pensadors i narradors han tingut en comú, des de la meditació sobre el significat de la vida de Dostoyevsky fins a la revelació noctura de Margaret Mead o el somni filosòfic de Neil Gaiman.


Al mig d’un somni, en Kenny es desperta. I recorda un jardí.
- He vist un jardí al somni - pensa en Kenny -, i un arbre.
Hi havia un arbre tot florit de blanc. I més amunt de l’arbre brillaven el sol i la lluna costat per costat. La meitat del jardí era plena de matí daurat, i l’altra meitat ho era de nit fosca.
- Hi havia alguna cosa més al somni - pensa en Kenny, i prova de recordar.
- Un tren - crida - i un gall de quatre potes, i el gall m’ha donat una cosa!
Hi havia un tren que avançava esbufegant pel jardí i al vagó hi duia un gall de quatre potes, i el gall va donar un paperet a en Kenny.
- Vet aquí - va fer el gall - set preguntes, i tu n’has de trobar les respostes.
- Si ho faig - va demanar en Kenny -, puc venir a viure al jardí?
Però abans que el gall li pogués respondre res, el somni es va acabar.


En despertar, en Kenny continua meravellat pel màgic jardí de les dualitats coexistents i es pregunta si podria viure-hi en cas de trobar les respostes a les preguntes del gall - però se n’adona que les ha oblidades al somni. Tancant els ulls, es transporta de nou al somni esperant trobar-les. El que segueix és una sèrie de set escenes oníriques, cadascuna d’elles a la recerca de la resposta a una de les preguntes. Tot i que poblat per criatures fantàstiques - un cavall a la teulada, un gos parlant, dos profètics soldadets de plom - les aventures nocturnes d’en Kenny exploren diverses facetes de la soledat i l’amor, dos elements reals de la infantesa i l’experiència al llarg de la vida dels éssers humans.


La segona pregunta - “Què és una cabra única?” - esdevé un testimoni especialment potent del talent únic de Sendak per mostrar i alhora mitigar les més profundes vulnerabilitats del cor humà. Una emotiva paràbola que evoca l’afirmació del gran mestre Zen Thich Nhat Hahn: “estimar sense saber com estimar fereix la persona que estimem,” ofereix un recordatori de com si ens aferrem a una idea prefixada del que és l’amor, més estarem aillant tant a l’objecte del nostre amor com a nosaltres mateixos.


En Kenny va deixar una nota a la taula de la cuina que deia: “Mareta, me’n vaig a Suïssa. Tornaré de seguida. Kenny.”
Les valls de Suïssa estaven totes florides i les muntanyes treien el nas entre la boira. En Kenny va comprar un bitllet i es va asseure al trenet que s’enfilava per la falda d’una muntanya.
- Mira - va fer un home gran, assenyalant per la finestra del tren -, una cascada!
Tothom mirava i deia paraules de sorpresa i tots feien fotos, clic-clic. Però en Kenny no mirava. Ell esperava.
- Mira, mare - va fer una nena de cabells rossos -, neu!
- Ah! - exclamà tothom. Clic-clic.
- La neu és molt bonica - pensà en Kenny - però no és el que he vingut a veure.
I no mirava.
Quan el carrilet arriba al cim de la muntanya, en Kenny compra una rajola de xocolata i se’n va a buscar una cabra. S’atura en una clapa de neu i mira cap a la vall encoixinada de boira. Sent les esquelles a la llunyania, que ressonen dolçament pels vessants herbosos de les muntanyes.
- Què bonic! - pensa en Kenny - Però - i sospira - només són esquellots de vaca, i el que jo busco és una cabra.
En Kenny comença a baixar amb compte muntanya avall, tot collint pel camí un ramellet de flors boscanes: gencianes blaves, rovells d’ou grocs i englantines rosades. El corriol es torna menys pendent i l’aire fa olor de bestiar. En Kenny arrufa el nas. Aviat arriba a un poblet de quatre cases i molt de fang.
- La meva cabra no podria viure aquí - fa en Kenny, enfonsant el nas dins el ram de flors. Ja està a punt de girar cua quan, de darrere una de les cases, surt una bestiola de barba blanca.
- Una cabra! - crida en Kenny, i arrebla les flors boscanes perquè facin tant de goig com sigui possible. Aleshores s’allisa els cabells amb la mà, es posa bé la corbata i s’espolsa el fang de les sabates noves. La cabra blanca es queda mirant en Kenny, amb la mandíbula que se li mou de costat mentre mastega l’herba.
En Kenny es posa tan dret com pot i fa en veu alta: - He vingut des d’Amèrica per fer-te la meva cabra única.
La cabra blanca se li acosta, amb els ulls clavats en el pom de flors.
- Són per a tu - fa ell, i li allarga les flors perquè les pugui ensumar.
- Les meves favorites - fa la cabra blanca -. Gràcies. - I comença a rosegar les flors de rovell d’ou.
- Què es una cabra única? - pregunta.
- Una cabra única - diu en Kenny - és la cabra que estimo.
- Com m’estimes? - pregunta la cabra.
- T’estimo més que la cascada - fa ell -, més que les muntanyes nevades i fins i tot més que les esquelles.
- Ah - sospira la cabra blanca, i s’empassa les gencianes blaves.
- Quan deixaràs d’estimar-me? - pregunta ella. Tot de bocins de genciana blava li esquitxen la barba blanca.
- Mai! - diu ell.
- Mai - fa la cabra blanca - és molt de temps. I ensuma les englantines rosades.
- Em donaràs flors de rovell d’ou, gencianes blaves i englantines rosades a Amèrica?
- No - respon en Kenny -, però al pati de casa hi ha botons d’or i margarides grogues.
- Podré enfilar-me al cim d’una muntanya, a Amèrica, i escoltar les esquelles?
- No - fa ell -, però pots seure a la teulada de casa i escoltar el mec-mec dels cotxes que passen disparats.
- Podré jeure al fang, a Amèrica?
- No - fa en Kenny -, la meva cabra ha de ser bonica i polida i ha de portar una esquella de plata al coll.
La cabra blanca aixeca els ulls tristament cap al noi: - Una cabra única és una cabra trista - diu.
- Però jugarem plegats - crida ell - i ens explicarem històries divertides.
- No sé cap història divertida - diu la cabra blanca.
- Cap ni una?
- No.
- Aleshores, potser… - comença en Kenny.
- Potser què? - pregunta ella.
- …no ets la meva cabra única - conclou tristament.
- És veritat - fa ella, mastegant l’última englantina -. Em sembla que t’has equivocat.
En Kenny es treu la rajola de xocolata de la butxaca.
- Això és per a tu - fa.
- La meva llepolia preferida - diu la cabra, i se l’empassa d’una bocada -. Espero que trobis la teva cabra única.
- Gràcies - diu en Kenny, i se’n torna muntanya amunt. Es compra un bitllet i agafa seient al carrilet que baixa de dret per la muntanya.
Des de la finestra veu les congestes de neu blanca i el cor li batega com un ocell. Veu la impressionant cascada i sent un gran enyorament de casa. Quan el tren arriba a l’estació, en Kenny posa un telegrama, que diu:
“Mare estimada - torno a casa - el teu fill únic - Kenny.”

La cinquena pregunta - “Què vol dir ‘pels pèls’?” - ens proposa una altra faceta d’aquesta negociació vulnerable entre la solitud i l’amor.


Vet aquí que un matí en Kenny va estar a punt de caure del llit.
- Què fas? - li pregunta la Baby, la seva gossa.
- M’agrada estar a punt de caure del llit - respon en Kenny -, però aturar-me a temps.
- Pels pèls! - fa la Baby.
- Què vol dir “pels pèls”?
- Estar a punt de caure del llit - respon la Baby.
- De vegades - fa en Kenny - m’aguanto la respiració tant com puc per veure què passa. Això també és “pels pèls”?
- Vés amb compte - diu la Baby -, o faràs un “pels pèls” ben pelut.
- N’has fet mai cap, tu? - li demana en Kenny.
- Sí - fa la Baby, i tremola només de pensar-hi.
- Què va passar? - pregunta en Kenny, amb interès.
La Baby es cargola a la falda d’en Kenny.
- Durant tota una tarda - xiuxiueja -, vaig fer veure que era una elefanta. Però no podia dormir perquè era massa grossa per cabre sota el llit. No podia menjar perquè els elefants no els agraden les hamburgueses. I no podia rosegar el meu os preferit perquè la trompa em feia nosa. I, sobretot, tenia por que deixessis d’estimar-me. Vaig pensar: “En Kenny té un munt d’estimació per a una gosseta, però qui sap si en té prou per a una elefanta?”.
- Pobreta Baby - diu en Kenny dolçament, tot acaronant-li l’esquena.
- Just a l’hora de sopar - continua la Baby - vaig deixar de fer comèdia i sort que em vaig aturar. Perquè tenia una gana! I saps què em vaig dir?
- Sí - crida en Kenny -, vas dir “això sí que ha estat un ‘pels pèls’ ben pelut!”.
- Exacte - diu la Baby, i de tant xerrar i amb tantes manyagues es va quedar adormida a la falda d’en Kenny.


En el seu encontre oníric amb la setena pregunta, en Kenny és visitat pel gall una vegada més, qui li fa una ràpida sessió de preguntes i respostes. “Què és una cabra única?” pregunta el gall, i en Kenny li retorna la pilota, “una cabra que està sola”; “Què vol dir ‘pels pèls’?” “Quan algú gairebé deixa d’estimar-te.” Avancen i avancen, pregunta a pregunta, fins que el gall li proposa la pregunta final.


- I ara l’última pregunta - diu el gall -: sempre vols el que et penses que vols?
En Kenny es queda pensant tanta estona com pot: - Em penso que no ho sé - fa tristament.
- Pensa-hi més - fa el gall.
En Kenny hi pensa una mica més i llavors somriu.
- Ja ho sé - fa.
- Què? - pregunta el gall, engrescat.
- Em pensava que volia viure al jardí amb la lluna en un costat i el sol a l’altre, però en realitat no ho vull.
- Has respost totes les preguntes - crida el gall -, i ara pots demanar el que vulguis!
- Voldria - fa en Kenny lentament -, voldria un cavall, i un vaixell amb una cabina de més per a un amic.
- Ja hi pots comptar - diu el gall.
- Quan? - crida en Kenny -. On són?
- Allà - fa el gall, assenyalant la finestra.
En Kenny encasta el nas al vidre de la finestra.
- A l’altra banda del carrer? - pregunta.
- Més enllà - fa el gall.
En Kenny es posa de puntetes.
- No hi veig, més enllà - crida.
El gall se li enfila a l’espatlla.
- Jo els veig - xiuxiueja -, enllà de les cases, enllà del pont, vora una muntanya a prop de l’oceà.
- És massa lluny - diu en Kenny, i aparta els ulls.
- Però si ja ets a mig camí - fa el gall.
En la foscor, els ulls d’en Kenny són grossos com taronges: - I com m’ho he fet per anar tan lluny?
- Has tingut un desig - fa el gall -, i un desig és a mig camí d’allà on vulguis anar.


La finestra d’en Kenny és una joia profundament meditada. La podeu complementar amb altres articles de Brainpickings com aquest sobre l'art més desconegut de Maurice Sendak, aquest sobre la seva sabiesa al voltant de l’art, la narració i la vida, extret d’un curs que va impartir a Yale l’any 1971, o aquest on podeu gaudir dels seus cartells celebrant les biblioteques i l’alegria de la lectura. Finalment, també podeu fer un donatiu a la Rosenbach Museum & Library, a la qual Sendak va deixar el seu llegat.

Es tu turno, Adrián

FITXA
=====
Títol: Es tu turno, Adrián
Autor: Helena Oberg
Il·lustrador: Kristin Lidström
Edició: Barcelona: Ekaré, 2017
Edat: a partir de 8 anys


RESSENYA
=========
Novel·la gràfica que ens presenta l’Adrián, un nen que viu en món gris i ben compartimentat, on no acaba de trobar el seu lloc. Cada dia ha d’anar a l’escola, però allà està sempre sol. Quan la professora el fa llegir en veu alta, ell no se’n surt, no pot llegir les lletres degut als nervis que l’envaeixen.

Només quan utilitza la imaginació és feliç, ara el color inunda la plana i la il·lustració ocupa doble pàgina, ja no tenim un format compartimentat i el nen ens somriu ple de joia. Aquí, dins el seu món, l’Adrián es un fantàstic artista de circ, que no para de voltar i saltar pel trapezi.

Però, és clar, ha de tornar al seu món, i de nou apareix el gris...fins que coneix i adopta a Niebla, una gossa que l’acompanya a tot arreu i que li dona la confiança i la felicitat per poder llegir en veu alta i desfer-se de la seva por e inseguretat .

Un dia Niebla desapareix i torna la grisor al seu cor. Però la retrobarà i amb ella coneix a l’Elvira, l’ama de la gossa i que aviat es convertirà en la seva amiga.

Història de superació personal, amb poques paraules i unes il·lustracions a llapis molt expressives, on el circ i l’amistat juguen son bàsics per treure d’un pou al nen protagonista.

No es usual que un còmic pers infants englobi aquesta temàtica, que sigui “tan seriós.” És una aposta amb un resultat fantàstic, la recomano sense cap dubte.

Atenció a les pàgina final i les guardes, ja que ens donen important informació.

Petita a la jungla

FITXA
=====
Títol: Petita a la jungla
Autora i il·lustradora: Marta Altés
Edició: Blackie Books, 2016
Edat: a partir de 3 anys


RESSENYA
=========
És la història d’una mona que pel fet de ser petita li costa fer el que fan les altres... fins que un bon dia decideix omplir-se de valor i desafiar tots els reptes i paranys de la selva. Se’n surt airosament i rep el suport de la seva manada. Perquè “com més petit ets més gran són les teves aventures i les abraçades enormes”.

L ‘autora i il·lustradora ha fet una història senzilla i ben lligada, amb tocs d’humor i un final que la fa especial. Llibres que parlen de la valentia n’hi ha molts però aquest també transmet tendresa i afecte.

Les il·lustracions són acolorides i plenes de detall amb espais en blanc per ressaltar les escenes. Les composicions són dinàmiques, a vegades en doble plana, a vegades seqüencials. I les mones són simpàtiques i expressives, que parlen amb els ulls.

Vull destacar també com està editat el llibre: la tria del paper i l’acabat de les cobertes amb una textura que li dóna molta personalitat, així com també l’inici del llibre amb una il·lustració sense text que et convida a entrar en la història. Tenir cura d’aquests detalls és una de les característiques d’aquesta editorial. Tot plegat un àlbum adreçat a petits però que parla de temes que tots ens hi podem sentir identificats, i a la vegada un viatge pel món del color i el dibuix que ens transporta a un entorn natural exuberant i meravellós.

El matarife

FITXA
=====
Títol: El matarife
Autor: Fernando Lalana
Edició: Bambú (Casals), 2017
Edat: 15 anys
Temàtica: policíaca/de terror


RESSENYA
=========
Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era, diu el refrany. I qui no vulgui tenir malsons, que no llegeixi aquest llibre abans d’anar a dormir. Quedeu avisats!

Es tracta d’una molt bona novel·la -més que negra, negríssima- on seguim les recerques policials que han d’aconduir a descobrir qui és l’assassí en sèrie que es dedica a matar els primogènits de les famílies més benestants de Saragossa per després extirpar-los els ulls. Volem dir que de sang i fetge no en manca...ni tampoc un llenguatge ric en girs personals i modismes populars, o una ambientació esplèndida sobre indrets molt concrets d’aquesta ciutat aragonesa i rodalies.

Aquest seria, per mi, un dels principals al·licients de la seva lectura, perquè si bé és ben sabut que les novel·les de gènere són molt atractives per als lectors adolescents, n’hi ha poques que incloguin la ciutat com a protagonista secundari (camp on Simenon excel·lia). Els luctuosos esdeveniments es succeeixen a bon ritme, la intriga hi està servida des de bon començament i no decau, el desenllaç és escaient, etc.

En canvi, el recurs d’utilitzar dos tipografies diferents per indicar la presència dels dos “tempos” narratius corresponents al passat franquista i al present democràtic costa més de copsar, perquè apareixen dins d’un mateix capítol, i d’això l’estructura narrativa se’n ressent una mica. També l’explicació que porta l’assassí a cometre els seus actes sembla una pèl exagerada, sobretot tenint en compte l’abundosa reincidència del delicte. Reconec que això va a gustos i que la meva opinió és subjectiva. Però en definitiva, no em sap gens de greu haver llegit aquest llibre, que demostra un cop més la brillant trajectòria de l’autor.

Blackthorn

FITXA
=====
Títol: Blackthorn
Autor: Kevin Sands
Traducció: Glòria Roset Arissó
Edició: Estrella Polar, 2016
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica: aventures


RESSENYA
=========
Després de disfrutar moltíssim amb el llibre de Ledicia Costas Jules Verne i la vida secreta de les dones planta (Barcanova, 2016) i amb l’impressionant L’arbre de les mentides (Bambú, 2017) de Frances Hardinge, la descoberta d’aquest Blackthorn m’ha semblat una bona coincidència. A jutjar per aquestes tres lectures, m’atreviria a dir que les plantes, arbres i flora en general, estan buscant la seva part de protagonisme en la literatura juvenil.

Així com en la història de Costas un dels protagonistes és un apotecari que amaga un gran secret, en el llibre de Kevin Sands tot el gremi d’apotecaris són el centre de la novel·la.
Ens cal situar-nos a Londres l’any 1663, quan el jove orfe de catorze anys Christopher Rowe viu feliçment com a aprenent d’apotecari a casa del seu mestre Benedict Blackthorn.
Christopher és un bon aprenent i de seguida entén que les herbes i els minerals que manipulen poden curar o matar, tot depèn del cor i les intencions de qui fa la barreja.
Però Blackthorn ha fet alguns descobriments que van més enllà de les lleis de la química i tot es complica. Una terrible secta comença a atacar els millors apotecaris de Londres, que apareixen morts en estranyes circumstàncies, i Christopher es veurà embolicat en una aventura plena de misteri i molt perill.

Tot plegat una novel·la d’aventures ben construïda i amb bon ritme, que surt de l’àmbit de la distopia i la màgia més fantàstica, terrenys que diria que ja tenim coberts. I que a banda de divertir-nos, ens parla de tot un món interessant, dels Gremis Professionals que existien al Londres del XVII, de les relacions entre mestres i aprenents i de les tensions que en aquella època hi havia entre catòlics i puritans...

Sectes, alquímia, simbologia, enigmes, secrets, la fòrmula de la pòlvora, algunes explosions i uns quants assassinats.

Aquesta història també ha estat publicada en castellà amb el títol El enigma Blackthorn (Océano Travesía, 2016)

La muntanya de llibres més alta del món

FITXA
=====
Títol: La muntanya de llibres més alta del món
Autora i il·lustradora: Rocio Bonilla
Edició: Animallibres, 2017 (2a edició)
Edat: a partir de 5 anys
Temàtica: llibres, socialització de la lectura


RESSENYA
=========
Qui protagonitza aquest àlbum il·lustrat és l’Enric, un nen que el seu desig és poder volar. Es construeix ales de tota mena per a poder fer realitat el seu somni però mai ho aconsegueix... Fins que un dia la mare li recomana que llegeixi un llibre per tal de volar d’una manera diferent, imaginant. Des d’aleshores l’Enric, cada vegada que llegeix un llibre se’l col·loca sota seu tot formant una alta muntanya, la qual gent de tot el món ve a visitar.

Què passarà amb l’Enric? Podrà baixar? Llegeix el llibre i ho descobriràs!

Rocio Bonilla, en aquesta obra, atorga protagonisme als llibres, de la mateixa manera que Oliver Jeffers amb La nena dels llibres i L’increïble nen menjallibres, William Joyce amb Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore, entre d’altres. Bonilla dóna a conèixer què aporta la lectura i la visió socialitzadora, és a dir que som molta la gent que som lectors i lectores que intercanviem llibres.

M’ha cridat l’atenció en especial la intertextualitat de quan apareix el Petit Príncep -un nen que també imagina molt-, a més de les il·lustracions en aquarel·la i el joc de la disposició de les pàgines quan la muntanya és tan alta que aprofita ambdues per representar-la sencera.

Podries

FITXA
=====
Títol: Podries
Autor: Joana Raspall
Il·lustrador: Ignasi Blanch
Edició: Takatuka, 2017
Edat: de 6 a 99 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d’ell
podria ser teva.

Us recomano un llibre molt especial. Un poema il·lustr
at, que parla dels refugiats.

Us heu parat mai a pensar que el color de la pell, la llengua, el menjar, la roba, els jocs... tot plegat no és més que una simple coincidència? Que tot podria ser diferent si haguéssim nascut en un altre lloc? Podríem viure millor o pitjor, podríem ser més o menys feliços del que som, però tot i així, seguiríem sent el mateix. Una persona.

Podries és una preciosa poesia de Joana Raspall publicada l’any 1998 dins el recull Com el plomissol. Malgrat la distància en el temps, el tema que toca és tristament actual. Els refugiats. Tots aquests nens i nenes que han hagut de deixar enrere les seves cases forçosament. I encara més enllà, parla de la casualitat, del destí, de la felicitat i de la solidaritat. Aquests valors que tanta falta fan avui dia. I com sempre, la gran virtut de l’enyorada la poetessa, ho sab
ia fer amb un llenguatge senzill i proper, entenedor i bonic.

Les il·lustracions de l’Ignasi, treballades amb la tècnica de la serigrafia, són d’una bellesa plàstica exquisida. El seu domini de les ombres em meravella. L’expressivitat de la qual aconsegueix dotar els personatges, tant en l’alegria com en la por, és sensacional. Un àlbum ple de color, que ha sabut copsar el to d’aquests versos tan especials i que es presenta en una edició magnífica que el converteix, en un títol ideal per regalar, però sobretot, en un llibre per llegir, compartir i conversar plegats, petits i grans.

¡Tachán, tachán! - Ojos de lobo

FITXA
=====
Títol: ¡Tachán, tachán! - Ojos de lobo
Autor: Javier Sobrino
Il·lustrador: Lucie Müllerová
Edició: Thule
Edat: de 0 a 5 anys
Temàtica: vida quotidiana, hàbits


RESSENYA
=========
Els que teniu criatures sabeu que dues de les situacions més peludes en les rutines quotidianes dels petits són els moments de menjar i dormir. Bé, sempre trobareu aquelles famílies on els adults fan el fatxenda proclamant que els seus infants mengen tan i tan bé i dormen toooota la nit. No us creieu res! La majoria de criatures posen problemes en un moment o altre.


Així ho fa també l’Arián, protagonista de “¡Tachán, tachán!” i “Ojos de lobo”, dos petits llibres adreçats a prelectors tant pel format (quadrats, petits, material resistent) com pel contingut.

A “¡Tachán, tachán!” la mare de l’Arián ha d’afegir-hi molta imaginació a l’hora de menjar i aliar-se amb mil i un personatges per aconseguir que el petit s’acabi el dinar: hipopòtams, lleons, iguanes, dinosaures, ocells, micos, pirates, pallasos... A “Ojos de lobo”, el petit Arián és víctima de tot tipus de pors quan es fica al llit tot sol i es fa la foscor, sobretot perquè podria venir el llop..., però gràcies als contes, petons i a les cançonetes acabarà tancant els ulls.

Quan li vaig llegir els dos contes al meu fill em vaig adonar que els textos eren molt rítmics i sonors així que els vaig transcriure i em vaig adonar que són petits poemes, concretament són sonets anglesos en rima assonant. (Sí, ho sé, sóc una friki dels sonets). Respecte a les il·lustracions de Lucie Müllerová són precioses. Tenen un aire antic, folklòric, però a l’hora nostàlgic, semblen produïdes mitjançant figures de paper retallades.

He de dir que trobo molt estrany, i poc encertat, que al web de Thule no es faci cap esment qualitatiu respecte a que els textos són petits poemes i que no aporti cap dada sobre les il·lustracions... Són dos llibres molt recomanables!

Refugiada. L'odissea d'una família

FITXA
=====
Títol: Refugiada. L'odissea d'una família
Autor: Tessa Julià Dinarés
Il·lustrador: Anna Gordillo Torras
Edició: La Galera, 2017
Edat: a partir de 6 anys
Temàtica: refugiats i guerra


RESSENYA
=========
Des de la perspectiva innocent i ingènua d’una nena petita s’explica el tràgic viatge que ha d’emprendre una família que fuig del seu país a causa de la guerra, des que han d’abandonar la casa fins que es arriben a un camp de refugiats, passant per caminar molts kilòmetres sense provisions i prescindint de la meteorologia. Malauradament, no es tracta d’una història de ficció, ja que tot el que ocorre ho han patit més de 150.000 persones.

La força expressiva de les il·lustracions encara endureix més la lectura que se’n fa de l’àlbum. Són molt impactants. El traç és poc definit i tan sols s’han emprat dos colors: tonalitats de blaus foscos i el blanc; en algun cas ocupen ambdues pàgines i, d’altres, en una de sola s’enquadren diferents escenes que es desenvolupen a espais i/o temps diferents.

Val a dir que una part dels beneficis de la venda del llibre es destina a l’ONG Proactiva Open Arms, formada per voluntaris i voluntàries socorristes que, a Lesbos, van rescatar moltes vides a alta mar. Donada la col·laboració en la publicació, les dues últimes pàgines es dediquen a informar sobre diverses qüestions: qui són els que conformen la ONG, quines han estat les tasques que han desenvolupat i les dades obtingudes d’aquest darrer any, entre d’altres. Citen “Serem els ulls i la veu que denuncien el que està passant. El que ningú ens explica”, i és que tenen raó. S’estan vulnerant els drets humans i la crisis humanitària, sobretot per part dels governs que no mouen fitxa ni s’impliquen a solucionar les desgràcies que estan passant, i és un tema que passa per alt als mitjans de comunicació. Si no fos pels voluntaris i voluntàries que es desplacen fins als camps de refugiats, es documenten alhora que ajuden, i ho transmeten quan han tornat... estaríem tan desinformats que ens passaria tot per alt.

Personalment, considero que aquest àlbum reflecteix la situació i que pot ser útil per a conscienciar als lectors, encara que alguns crítics pensin que és massa “oportunista”, tinguin l’edat que tinguin. De fet, aquest estiu vaig tenir l’oportunitat d’aportar el meu granet de sorra amb uns amics i amigues al camp de “Softex” (Tessalònica, Grècia) i m’ha vingut directament la imatge dels nens i nenes que vam conèixer allà, els quals només de veure’t per primera vegada ja t’anomenaven com a “my friend” (“amic meu”). Ells i elles, però, mai els faltava el somriure als llavis, gairebé sempre estaven contents i energètics i cap ens va explicar el seu viatge, igual que la protagonista de la història, que vol jugar.

Cal que entre tots i totes solucionem com sigui aquesta desgràcia i lectures com aquesta (com també “El viatge”) són un bona eina per a aconseguir-ho!