Cada divendres

FITXA
=====
Títol: Cada divendres
Autor: Dan Yaccarino
Il·lustrador: Dan Yaccarino
Edició: Intermón Oxfam, 2011 (Col. Somnis)
Edat: de 0 a 5
Temàtica: quotidianeïtat, relació pare-fill


RESSENYA
=========
Us aviso que no esteu davant d'una ressenya normal i corrent, i és que aquest comentari vol ser més aviat un resum del debat que aquest llibre va generar durant la tertúlia presencial del dilluns 16 de maig de 2011 a la llibreria Al·lots - El Petit Príncep, principalment entre tres de les participants que ens havíem llegit el llibre amb anterioritat, Marta Martí, Mireia Sala i una servidora (a qui tothom s'entesta a anomenar Sfer, fins i tot quan saben que em dic...).

L'encarregada "originalment" de comentar el llibre va ser la Mireia Sala. Ens va confessar que la seva lectura havia estat molt suggestionada per una sessió de formació en llibres sense mots que feia poc temps havia impartit Emma Bosch, especialista en el tema, en el marc de la segona edició del Somiari. De fet, Cada divendres no és un llibre sense mots, ja que té text, però és un text que resulta força secundari i que aporta poc al conjunt del llibre: les imatges narren molt bé el que succeeix, i les paraules... les paraules sobren. A més, el llibre s'obre amb un paràgraf introductori com a "nota de l'autor", que va trobar que destripava del tot la sorpresa de descobrir per un mateix el contingut de la història. Totes vam estar d'acord que un text com aquest hauria estat millor com a cloenda del llibre, que no pas com a obertura. Ens permetem la llicència de transcriure la nota, perquè veieu a què ens referim:

Cada divendres, el meu fill Michael i jo esmorzem junts a la cafeteria de la cantonada. Des que va fer tres anys, aquesta és la nostra estona i el divendres és el nostre dia de la setmana preferit. Espero que tu també puguis començar una petita tradició com la nostra.

El llibre té un aire retro-americà que recorda els anys 50 o 60, tant per l'estètica com pels rols masculins-femenins que surten retratats al llibre. Part de la discussió també va sorgir arrel precisament d'aquesta qüestió de gènere en l'àlbum. La primera imatge del llibre, a doble pàgina, ens mostra la mare que al mateix temps que es despedeix del seu marit està donant de menjar a un nen petit assegut en una trona. Immediatament pensem en les mares multitasking que es queden a casa tirant-la endavant mentre els homes surten al carrer. El fet que el divendres sigui el dia que pare i fill esmorzen plegats, també ens fa pensar en què passa la resta de dies de la setmana, i qui s'encarrega de donar-los d'esmorzar, vestir-los i preparar-los per anar a l'escola els dilluns, dimarts, dimecres i dijous... Es tracta, doncs, d'un llibre que perpetúa d'alguna manera determinats estereotips (també en la imatge del policia i de la cambrera, i d'altres personatges que apareixen: els homes van o venen de treballar, atrafegats, mentre les dones que surten passegen gossos o estan assegudes al parc) que són, com a mínim, dignes de tenir en compte.

Però tot i això, tant la Marta Martí com jo mateixa no ens podíem estar de dir que és un llibre que ens ha agradat. El tema absolutament quotidià del passeig que fan pare i fill cada divendres fins arribar a la granja on demanen xocolata amb melindros, i el fet que no hi hagi ni aventures, ni perills, ni grans emocions, sino l'alegria d'una petita tradició, com diu el text introductori. És un cant a les petites coses, i a gaudir del món que ens envolta, i de poder-nos parar a mirar l'aparador d'aquella botiga que tant ens agrada o desitjar un bon dia als nostres veïns. A més, hem de reconèixer que l'edició del llibre té detalls d'aquells que agraïm: la coberta, on veiem els dos personatges agafats de la mà de cara, com a contrapunt de la última il·lustració, on els veiem a tots dos d'esquena, i la resta d'il·lustracions, on veiem com avancen de perfil, d'esquerra a dreta, en el seu particular viatge setmanal; el fet que la contracoberta reprodueixi els quadres blaus del conjunt d'americana i pantalons; els escenaris novaiorquesos pels quals passegen els personatges... Dan Yaccarino és un il·lustrador que sap donar un aire alhora retro (algú va mencionar "Mad Men" parlant de l'estètica del llibre, i vam estar d'acord) i contemporani als seus dibuixos.

Al final, la discussió va resultar profitosa per totes tres, i sentir les opinions de les altres dues ens va ajudar a prendre consciència tant dels punts forts com dels punts febles d'un llibre que esperem tingueu ganes de llegir per vosaltres mateixos. Com sempre, el fil de comentaris resta obert a continuar el debat, si ho considereu convenient :-)