Els discursos motivacionals són tot un gènere a internet. Es poden trobar infinits vídeos a la xarxa sobre multitud de temes: emprenedoria, criança, creixement personal, feminisme... Continguts audiovisuals de consum massiu que conviden a la reflexió des de l'altaveu de les pantalles.
La creació de la col·lecció Akiparla [veure web de l'editorial] per part de l'ed itorial Akiara Books dona entitat física a quatre discursos de personatges rellevants de diferents èpoques i indrets, amb una edició cuidada, respectant les llengües originals en què foren pronunciats acompanyant-los de les seves respectives traduccions.
Amb la línia comuna de cercar una forma de viure respectuosa amb l'entorn natural i les persones, els discursos de Severn Cullis-Suzuki, José Mujica, Malala Yousafzai i Ted Perry interpel·len els lectors adolescents a reflexionar i fer-se preguntes sobre la realitat del món actual des de la perspectiva de cada personatge, la seva situació i època. Els discursos es complementen amb les aportacions de diferents especialistes al final dels llibres.
Properament la col·lecció s'ampliarà amb dos nous títols que recullen discursos de Wangari Maathai i Steve Jobs.
Autor: Alain Serres (basado en la historia de Charles Perrault)
Il·lustrador: Clotilde Perrin (et. al.)
Traducció: Xohana Bastida
Edició: Boadilla del Monte: SM, 2020
Edat: a partir de 7 anys
Temàtica: versión humorística de la Caperucita Roja
RESSENYA
=========
“¿Por qué la publicidad no puede interrumpir más que las películas de la tele? ¿Por qué solo puede colarse en los dibujos animados, las páginas de los periódicos, los programas de radio, los portales de internet, las camisetas, los autobuses y las vallas publicitarias de todos los pueblos y ciudades, y nunca aparece en los libros?
Sí, claro: puede ser un tanto molesta e incluso irritante para el lector, ¡pero también puede proporcionar mucho dinero al editor! Y además, el lector es libre de cerrar los ojos cuando lleguen los anuncios, ¿no? Así pues, ¡al diablo con las quejas de los protestones! He aquí una gran primicia: el libro publicitario.”
Con este paratexto en el que los más observadores sabrán detectar la ironía (el “solo” de la segunda pregunta es magistral) nos adentramos en esta versión de la Caperucita Roja en la que la gracia está en que de vez en cuando se interrumpe la historia para ofrecer espacio a un anuncio que está directamente relacionado con la historia. Así, el primero que nos encontramos, después de explicarnos que Caperucita Roja se llama así por la caperuza que le regaló su abuela, es un anuncio de moda infantil de la marca “Caperu & Cita: ropa para 5 a 65 años. La moda de los niños listos.” Seguirán anuncios de los deliciosos pastelitos MICASA (“¡Elegidos mejores pastelitos redondos del año!”), de la empresa de seguros LEÑADORES ASOCIADOS (“Todos los pagos le serán reembolsados íntegramente la segunda vez que se muera”), o de los teléfonos móviles MAGICFONIK (“Solo 3€ el primer mes, y 85€ a partir del mes siguiente”).
Cada anuncio es obra de un ilustrador diferente*, y es de agradecer el cuidado en la impresión a color y la adaptación de las tipografías incluidas en las ilustraciones, que a veces quedan “ortopédicas” si se trata de una traducción. En este caso, comparando el libro en su edición de SM con las imágenes disponibles en internet de la versión original, en absoluto hemos salido perdiendo y es de agradecer (a ver: debería ser de recibo, pero como no lo es, pues eso).
Vale la pena detenerse a leer la letra pequeña de los anuncios, y comprobar si tanto niños como adultos reconocen los guiños al lenguaje publicitario (las características, los slogans, las condiciones… ¡más real imposible!).
Sí, sabemos que hay mil versiones de la caperucita… ¿y qué? Es lo bueno que tienen los clásicos: que permiten funcionar de base para experimentar y probar y hacer parodias tan bien paridas (perdón) como esta.
____
*Laurent Corvaisier, Judith Gueyfier, pef, Thierry Dedieu, Alain Serres, Lucile Placin, Renaud Perrin, Magali Attiogbé, Martin Jarrie, Clémence Pollet, Zaü, Bruno Heitz y Éric Battut.
La Clementina és una nena orfe que viu amb l’oncle Rufus i la tieta Vermilia des que els seus pares van morir. No us espereu una entranyable història familiar: en realitat, la vida de la Clementina és molt trista. Els seus tiets són dos personatges terriblement malvats que la tenen tancada en un soterrani i només deixen que hi surti per fer les feines de la llar. Un dia que s’està sola a casa, la nena aconsegueix arribar a les golfes. A través d’una finestra, descobreix un lloc màgic més enllà de la Gran Ciutat Negra on viu. Des de llavors, la Clementina somia amb fugir de casa i anar a trobar aquell lloc. Potser l’oportunitat d’intentar-ho està més a prop del que ella s’imagina...
El lloc màgic és la primera novel·la de Chris Wormell. Com a autor i Il·lustrador, Wormell ja tenia una trajectòria destacada: els seus àlbums il·lustrats han guanyat diversos premis; a més, ha fet il·lustracions per a obres d’autors LIJ reconeguts com Philip Pullman. Però tot just ara s’estrena escrivint una novel·la infantil que també ha il·lustrat.
Precisament un dels principals punts forts d’aquesta obra és la gran harmonia entre text i il·lustració. Wormell ens obsequia amb veritables joies dibuixades, plenes de detalls que no et cansaries mai d’observar, i que encaixen perfectament en la trama. Especialment delicioses són les il·lustracions protagonitzades per l’oncle Rufus i la tieta Vermilia. I és que, amb el permís de la Clementina, els tiets malèvols són la veritable ànima del llibre.
Hi ha qui hi veu influències de Roald Dahl, en aquesta novel·la. I potser sí que les hi trobaríem, en l’oncle Rufus i la tieta Vermilia. Són dolents i cruels sense mesura, i Wormell els caricaturitza tant a les il·lustracions com a través de les seves accions, sovint enginyoses però que no acostumen a tenir el final que ells esperaven. Certament, les divertides escenes on intervenen els tiets són el millor de la història.
[En castellà, ¿Feos y feas?, publicat per Carambuco ediciones]
RESSENYA
=========
Lola Casas dedica aquest llibre “A la memòria de Roald Dahl i a la mestra Dolors López i els seus alumnes”. No sé què amaga la dedicatòria a la Dolors, però sí la de Roald Dahl… i és que aquest llibre està directament inspirat per un paràgraf de la novel·la Els culdolla, de Dahl, que es reprodueix al final d’aquest àlbum i us reprodueixo a continuació:
“Una persona que té pensaments bonics no pot ser mai lletja. Ja pots tenir un nas increïble, la boca torta, una gran papada o dents de conill; si tens pensaments bonics et brillaran a la cara com els raigs de sol i seràs una persona encantadora.”
Més enllà que puguem o no estar d’acord amb aquesta màxima de Roald Dahl, el llibre és una col·lecció de retrats de persones lletges, d’un lleig com en Gusti amb els seus bolis de colors ha estat capaç de retratar. Són bastant monstruosos! El llibre es desenvolupa seguint diferents parts de la cara, començant pel nas, els ulls, la boca, la configuraicó de la cara, del cabell, la pell, les celles… pot ser només una cosa o una combinació de factors que et facin tenir un poema de cara que… “una persona que té pensaments bonics no pot ser mai lletja”: la Lola posa les paraules, en un text rimat amb un vocabulari ric i agosarat, ple de metàfores i referències (les boques cavernoses, les pells blanquinoses de vampir), i el Gusti acompanya amb cares que faran les delícies dels infants.
Us recomanem que entomeu la lectura d’aquest àlbum amb papers i bolígafs a mà, perquè un cop l’acabeu les ganes de dibuixar cares i més cares, lletges i desproporcionades, està 100% garantit.
La versió original en castellà d’aquesta obra va guanyar el Premi Gran Angular de literatura juvenil l’any 2006. Donde surgen las sombras va ser publicada només en castellà a l’editorial SM. Gairebé quinze any més tard la recupera Edebé i la publica en català, tot i que no apareix el traductor en els crèdits.
Entremig, l’any 2017 cal dir que David Lozano (Saragossa, 1974) va guanyar el Premi Edebé en la modalitat de juvenil amb Desconeguts, una novel·la que va despertar (i desperta encara) passions entre públic i crítica.
On neixen les ombres comença quan l’Àlex desapareix de casa seva després d’haver descobert una web que el deixa astorat. Malgrat que hi ha una nota de comiat, els seus amics no creuen que l’Àlex hagi marxat per voluntat pròpia i comencen a investigar per la seva banda.
Finalment la policia s’adona que alguna cosa no encaixa i engeguen una investigació a contrarellotge pel centre de Saragossa per intentar salvar la vida de tots aquests joves.
Com ja trobàvem a Desconeguts, la novel·la juga amb una estructura fragmentada que et fa avançar a poc a poc per la trama, multiplicant així el neguit del lector i les ganes d’arribar al final per desvetllar el misteri.
Tot i que el tema de fons és dur, els snuff-movies o gravacions en directe d’assassinats, l’autor el suavitza donant a tot el llibre un to i estètica de novel·la d’aventures de colla, i convertint les parts que podrien ser més crues en escenes de pel·lícula a l’estil Indiana Jones.
Amb la perspectiva dels anys, i després d’haver llegit Desconeguts, penso que és una llàstima que Lozano no hagi fet una reescriptura d’aquell primer llibre perquè, tot i que és evident la seva capacitat de crear intriga i atrapar el lector des del minut zero, potser li sobren algunes pàgines i es podrien polir alguns aspectes de personatges o escenes poc creïbles.
Yovoy ens presenta un mon distòpic inundat, on les cases suren ancorades. A les profunditats tot un ecosistema d’animals marins i objectes abandonats. El protagonista inicia un viatge a bord d’una barqueta amb una missió a l’interior. Els tons discorren entre sèpies, roses i grisos aportant nostàlgia i tristesa, només un toc de llum: el blanc de la vela i el verd d’un brot.
El títol, que és un palíndrom, ens suggereix un viatge d’anada i tornada, una invitació al lector a ser part activa en el desenvolupament del relat: una narració, que si ve és lineal, ens permet imaginar un munt d’històries, relacionar els seus personatges i inventar objectius i fins i tot decidir el temps i el ritme en que avança la trama.
Em ve a la ment el curtmetratge, que va donar lloc més tard a un àlbum, de La casa de los cubos de Kunio Kato i Kenya Hirata on és jugava també amb un mon de cases submergit i on el baix i el dalt, el cel i el mar creaven dos espais i on l’acte d’immersió era un viatge al record i al passat. La Meritxell Martí i el Xavier Salomó també feien ús d’aquest capbussar-se cap a la profunditat del mar com un viatge d’autodescobriment, com un entrar al subconscient a través de l’element líquid en el meravellós Sota les onades. I l’ús de cadenes, ancores, pesos i banderoles m’ha recordat les il·lustracions plenes de detall d’Einar Turkowski.
Juan Manuel Díaz va estudiar disseny gràfic i treballa en premsa, publicitat i videojocs. Ha utilitzat el llapis, l’aquarel·la i el retoc digital per crear un àlbum sense mots en el que els números de paginació desapareixen i on esperem que tot d’una facin aparició el capità Nemo o la balena blanca.
L’autor va ser guardonat amb el Premio Nacional de Ilustración Infantil y Juvenil d’Uruguay el 2014.
Jakob, de 8 años, es un niño tranquilo que explica en primera persona dos semanas cruciales en su vida. Vive en un pueblo con su padre y es un gran aficionado al fútbol. El relato está lleno de anécdotas de partidos de la liga y de la selección alemana.
Conocerás a su abuela, encantadora y solidaria, que presentará a su nieto la Ayasha y su hijo Bassam, refugiados en el país. El pequeño Bassam está traumatizado y en un fragmento del libro, la abuela explica a Jakob de forma muy clara y sencilla qué quiere decir esa palabra:
¿Traumatizado? Un susto de muerte, totalmente indefenso… …Imagínate, Jakob, que caen bombas y tú te encuentras en el sótano y no sabes si sobrevivirás. Tú tienes un miedo de muerte. Entonces estás traumatizado. Después te asustarás con cualquier pequeño ruido porque piensas que, de nuevo, caen bombas. Y tú estás furiosos y trastornado. Y ya no sabes lo que haces.
Este libro es el segundo que escribe el autor, escritor de novelas, destinado a público infantil. Su primer cuento fue La cebra bajo la cama.
Es una historia que equilibra la velocidad de la lectura con su comprensión.
Un nou àlbum il·lustrat de l’Oliver Jeffers acostuma a alegrar-nos perquè fins ara sempre ens han semblat obres de qualitat, interessants, ben executades, pensades, que sorgeixen d’una necessitat de crear més que no pas d’omplir forats en el mercat, i perquè Jeffers és un autor que arriba, com pocs altres, tant als infants com als adults que el llegeixen. Les seves obres sempre inclouen un punt filosòfic, sentimental, humorístic, juganer… que atrau a petits i grans, sempre sense caure en un didactisme extrem o el nyonyisme - si m’ho permeteu - d’altres autors.
El destí d’en Fausto compleix aquestes característiques. Jo no sé si és que ha descobert una fòrmula exitosa i l’està explotant, però… un cop més, ens posa a les mans un llibre que sembla important i pertinent, que tot i explorar un tema que podem trobar també en altres àlbums recents (“D’aquí no passa ningú” o “Ningú com jo”; fins i tot el seu propi “L’ant és meu” podria dir-se que és una exploració similar, tot i que potser amb una “moral” més personal i menys política/global) ens deixa amb la sensació d’haver-nos fet arribar un missatge necessari, sense renunciar a una qualitat artística indiscutible.
Els protagonistes d’aquest àlbum són “un home que creia que ho posseïa tot” i una flor, una ovella, un arbre, un llac, una muntanya i el mar. L’home, en Fausto, es passeja pel “seu” territori expressant la possessió de tots aquests elements. Alguns no oposen cap resistència, però la muntanya i especialment el mar, sí… i el destí d’en Fausto no els importa pas gens a cap d’ells.
El magistral ús del ritme i l’espai en blanc, el text absolutament mínim i descriptiu fan que efectivament tot plegat tingui un aire de “faula” contemporània on el missatge no és ni més ni menys “qui tot ho vol, tot ho perd”. A més, amaga també una reflexió més profunda sobre com tots nosaltres estem tractant el medi ambient… i què passarà amb nosaltres quan el nostre voler-ho tot ens porti allà on no hauríem d’arribar: l’esgotament dels recursos del nostre planeta.
Un cop més, un Jeffers que val la pena sortir a buscar a les vostres llibreries i/o biblioteques de capçalera. Personalment, l’únic que trobo a faltar és la seva caligrafia manuscrita :_____
FITXA
=====
Títol: En mi casa somos...
Autor: Isabel Minhós Martins
Il·lustració: Madalena Matoso
Traducció: Patric de San Pedro
Edició: Takatuka, septiembre 2019
Edat: a partir de 4-5 años
Temàtica: contar, números, cuerpo humano
RESSENYA
=========
Takatuka publica en castellano este libro que apareció en 2011 publicado en catalán por Intermón Oxfam, una creación de Isabel Minhós y Madalena Matoso, dos de las personas detrás de la editorial portuguesa Planeta Tangerina, que tantas alegrías nos ha dado (entre otras, ¡De aquí no pasa nadie! / D’aquí no passa ningú! o El libro que hace clap, publicadas aquí también por Takatuka el primero y por Fulgencio Pimentel el segundo).
En mi casa somos… (que en catalán se tradujo como Aquí a casa som…) es uno de esos raros libros que tienen un claro objetivo educativo/pedagógico, pero aun así el resultado es un álbum fresco, original y divertido. En este caso, si nos fijamos en las guardas del principio y del final del álbum, veremos que están ahí los dos “temas” del libro: los números y el cuerpo humano, y con la premisa de que si “En mi casa somos 6 cabezas, cada una pensando en sus cosas… de vez en cuando todas pensando en lo mismo”, cuántos dedos, uñas, vejigas, metros de intestino, tetitas, lunares, narices (y agujeros de nariz) o huesos somos.
Cada doble página “cuenta” cuántos hay de cada, y añade un pequeño comentario costumbrista sobre la vida en familia de estas personas (como que es la madre la que corta las uñas los domingos, o que en primavera las narices gotean todas por culpa del polen). Añade gracia al asunto del conteo el hecho de que una de las 6 cabezas de la familia sea una perrita y haya que tenerlo en cuenta para el número de tetas, o la diferencia entre piernas (5 pares) y patas (4).
Las ilustraciones juegan con una paleta muy limitada de colores (rojo, rosa, negro, verde, amarillo y blanco), dándoles un aire de anuncio de neón en el que colabora una tipografía cuadriculada, casi de calculadora, muy apropiada también para el tema numérico. Algunas metáforas visuales (como las tuberías cuando habla de los intestinos o el desglose de los huesos ocupando toda la página) están también muy conseguidas y hacen que visualmente el álbum sea especialmente interesante.
Y antes de acabar, un apunte: me quedé encallada en el conteo de dedos, y es que en castellano la traducción es… digamos que discutible. Cuando dice “En mi casa somos 78 dedos, incluyendo los 20 meñiques y los 20 pulgares”, en realidad ese incluyendo sobra. Para que salgan las cuentas, son 78 dedos, que NO incluyen los meñiques y los pulgares, que van aparte, para que salgan las cuentas de las 118 uñas. En fin. Un detalle que hizo la lectura todavía más entretenida… y a cuya solución contribuyó Chus, compañera de tertulias, que tenía en casa la edición catalana del libro y la comparó con la portuguesa que podéis ver en este vídeo:
FITXA
=====
Títol: Por de cocodril
Autor: Eulàlia Canal
Il·lustració: Zuzanna Celej
Edició: Barcelona: Animallibres, 2020
Edat: a partir de 7 anys
RESSENYA
=========
Tot i que Eulàlia Canal (Granollers, 1963) ha conreat històries per a públic de diferents edats, m’atreviria a dir que en la franja en què més excel·leix o en què, en tot cas, està omplint de qualitat un buit molt necessari, és en la dels 8-10 anys.
A banda de la producció de sèries, necessitem llibres amb personatges ben definits, que atrapin els lectors i que se’ls emportin a viure aventures, encara que siguin amb màgia d’aquella que sembla feta a mida per poder fer el dia a dia més habitable.
Aquesta és una de les grans qualitats d’Eulàlia Canal, que transita amb habilitat per l'espai emocional dels seus personatges: els enfronta a un contratemps inversemblant i, en una mena d’exercici coral, sovint amb tocs d’humor i poesia, acaben solucionant allò que de veritat els amoïna.
La Noa ha trobat un cocodril al jardí quan anava a l’escola. Però no és l’únic animal que veu: els companys de classe són micos, i la professora, un estruç. Per sort, el seu nou amic, en Jerome, té l’habilitat de veure les pors dels altres i serà clau per solucionar una pila de maldecaps.
Por de cocodril està en la línia d’Un somni dins el mitjó (Animallibres, 2008) i Això és un secret que només sé jo (Animallibres, 2014) pel que fa al tema i el to de la història. Els problemes i les solucions mai són només dels infants, sinó que estan en mans de l’entorn familiar. Encara que et sentis gran per anar sol a l'escola, o per plantar cara als companys que t’assetgen, a vegades cal que algú t’ajudi a creure’t prou fort i capaç.
Podríem pensar que falten explicacions sobre el cocodril i el seu origen, però és evident que a l’autora no li ha interessat obrir aquest front. Com dèiem, l’element màgic amb Canal funciona com en els contes populars, i hi apareix principalment per ajudar a créixer la protagonista.
Un llibre de poc més de cent pàgines, de lectura i aparença senzilla, però amb prou dosi d’aventura, fantasia, humor i emoció per despertar l'interès dels que ja llegeixen d’una tirada. I amb l'encert d'escollir de nou les il·lustracions de Celej, que tan bé casen amb la prosa de Canal.
FITXA
=====
Títol: Quan desperta el sol
Autor: Giovanna Zoboli
Il·lustració: Philip Giordano
Edició: Libros del Zorro Rojo, 2019
Edat: 0-3 anys
Temàtica: Imatgiari
RESSENYA
=========
Giovanna Zoboli (Milà, 1962) a banda d’escriptora és la creadora i directora d’art de l’editorial Topipittori. Philip Giordano (Liguria, 1980) és un il·lustrador reconegut i premiat internacionalment. Dos autors molt interessants que aboquen el seu talent per crear un imatgiari per als més petitons de casa.
El llibre, de fulls de cartró i apaïsat, aporta diferents novetats al què podria ser un imatgiari típic. A nivell gràfic trobem a cada pàgina un element sense línia de contorn destacat sobre un fons de color. Fins aquí, normal. Però sorprenen els colors sobris, el dibuix sintètic i l’elegància de la tècnica.
El text que acompanya cada imatge és descriptiu i es compon d’article, subjecte i verb. Això vol dir que més enllà d’anomenar el nom de la cosa –base de gran part dels imatgiaris- en aquest cas els autors proposen un inventari d’accions.
I no només això, sinó que les accions tenen un lligam entre sí que permeten afegir a la lectura el concepte del pas del temps: el dia, amb el despertar de totes les coses, i la nit, amb tot el què comporta anar a dormir.
Quan el sol es desperta: la lluna s’amaga, la flor s’obre, el gall canta, el peix neda... però quan es desperta la lluna: el sol s’amaga, la flor es tanca, el gall calla, el peix es camufla.
Un viatge, doncs, d’anada i tornada, que farà de bon compartir amb els infants de 0-3, per començar a posar nom a les coses, ordenar les rutines diàries i introduir conceptes com el moviment i canvi d’estat dels objectes o éssers vius.
L’únic però que hi trobem és que potser el títol seria més correcte si afegíssim un “es”, i fos Quan es desperta el sol. Veiem que és una traducció de l’italià, Quando il sole si sveglia, però enlloc figura el nom del traductor per fer-li la consulta.
FITXA
=====
Títol: Tu voldries ser el meu avi?
Autor: Mar Font Cortadelles
Il·lustració: Mercè López
Edició: Animallibres, 2019
Edat: a partir de 10 anys
RESSENYA
=========
Potser no és bo amagar el que ens preocupa.
Potser és millor dir el que pensem i sentim.
Us recomano una lectura que recorda la importància dels vincles interpersonals establerts per amor, que no han de coincidir necessàriament amb els de sang.
Tu voldries ser el meu avi? és una lectura amable que posa en valor la importància de perseguir els teus somnis, sense aturar-te davant les dificultats, si ho desitges, intenta-ho. No defalleixis si a al primer intent no te’n surts. Torna-hi. Torna-hi sempre, fins a aconseguir-ho.
Trobo que aquest és, sens dubte, un molt bon missatge per transmetre als infants. Fer-ho, a més, a través d’un personatge tan entranyable com és en Pol, resulta molt fàcil, ja que l’autora ha aconseguit dotar-lo d’una vida plena. El nen se sent trist i enfadat per no tenir més família que la mare, malgrat que ella es desviu per fer que el seu fill tingui tot el que necessita i, també alguna sorpresa, de tant en tant. El fet de no tenir pare fa que se senti diferent a la resta i, arran d’un treball per l’escola s’empesca una enginyosa manera de trobar un avi: posar un anunci. Una cerca que no resultarà senzilla però sí d’allò més interessant.
La pirateria és una passió que marca la vida del protagonista, al llarg de la lectura apareixen múltiples referències marineres, com ara el quadern de bitàcola on escriu els seus pensaments. Penso que això pot donar molt de joc a l’aula, després de la lectura. Un altre punt que pot facilitar molt allargar la vida d’aquest llibre després d’haver-lo llegit, és la bonica complicitat d'una mestra amb els seus alumnes, que queda magníficament reflectida amb la Catalina. Seria fantàstic que els lectors d’aquestes pàgines comptin amb una figura tan implicada com ella a les seves escoles!
Però encara més important que això, aquest llibre parla de la màgica relació que tot sovint s’estableix entre avis i nets. Uns lligams inter generacionals preciosos que alimenten l’ànima d’uns i altres. Vincles d’amor que regalen experiència i innocència, veterania i curiositat.
I no voldria deixar d'esmentar les delicioses il·lustracions de Mercè López que acompanyen el text. Amb el seu estil inconfusible, l'artista ha sabut captar els matisos que l'autora ha imprès en el personatges per a dibuixar-los tal com apareixerien al teu cap, amb una riquesa de detalls, aparentment senzilla, però decididament elaborada.
FITXA
=====
Títol: Deu mascotes i un drac
Autor: Ricard Ruiz Garzón Traducció: Manuel Ortega
Edició: Edebé 2019
Edat: a partir de 8 anys
Temàtica: amistat, dispositius electrònics, detectius, mascotes
RESSENYA
=========
Ricard Ruiz Garzón és un escriptor que val molt
la pena conèixer és l'autor de la meravellosa La immortal, editada per Edebé i merescudament premiada, un llibre
interessant, ben estructurat, sorprenent i que et deixa al paladar el gust
d’haver tastat una bona història. Així que vaig agafar el llibre amb molta
expectativa, s’ha de dir.
L’edat a la que s’adreça en aquest nou llibre és
força menor. Enaquesta ocasió Ricard
Ruiz Garzón ens sorprèn amb una història de detectius narrada íntegrament en
forma de diàleg. Es tracta d'una novel·la negra, la història d'una investigació
policial amb traces de misteri i d'humor.
La doctora Espinosa és una metgessa que ha desaparegut
misteriosament. L'encarregat de resoldre el cas és l'inspector Gecko, un
llangardaix, que prendrà declaració a 10 individus, sospitosos d'haver
intervingut en aquest afer o si més no personatges que poden aportar certa llum
al cas. La trama es desenvolupa a la mateixa consulta de la doctora Espinosa per
on van desfilant els deu testimonis, víctimes dels abusos dels seus amos: una
tortuga, la Vera Turtle, un conillet d'índies que se sent abandonat, en Guinea
Phil, un gat vanitós, en Tony Cat, un ànec d’acció, el
general Mac, un peix pallasso, l’Ed Fish, una intrigant aranya, l’Agatha, un
avorrit gos carlí, en War Dog, un lloro estressat, la miss Emily Parrot i una
parella d'esquirols, els Rogers. Amb cadascuna de les intervencions anirem
fent-nos una imatge d’allò que ha succeït.
La utilització del diàleg permet a Ricard Ruiz
Garzón fer un exercici de desenvolupament de 10 personalitats d’animals,
humanitzats és clar, però amb característiques, marcadament caricaturesques, de
cadascuna de les espècies. El guió s'acompanya amb el recurs d'una fitxa
descriptiva on es desvetlla l’espècie de la que forma part l’animal enquestat, el
diagnòstic recomanat per la dra. i el tractament que va proposar per cadascuna
de les dolences dels seus pacients. Tant si aquests informes formen part de
l'enquesta de la investigació, com si es tracta de l'informe d'arxiu de la
doctora, potser hauria estat bé que agafés un format de llibreta o arxiu, una
trama del paper que afavorís a fer la lectura més immersiva. Així mateix, es
troba a faltar algun element de misteri que convidi a interactuar amb el lector
i enriqueixi d'aquesta manera el paper de detectiu de l'inspector.
Trobem referències literàries a l’Agatha Christie
i al gran Roald Dahl, d'altres de cinematogràfiques actuals com la pel·lícula
de Zootropolis o televisives com per exemple l’OT, també trobarem una llarga
llista de dispositius electrònics i una crítica a l’abús del seu ús. Aquestes
mencions fan el relat més proper a l’època actual del lector i li donen un punt
d’humor, en ser moltes d’elles adaptacions a aquest mon animal humanitzat.
Pel que fa al format trobem una lletra clara amb
un bon contrast i marges generosos. La il·lustració de la coberta, obra de Manuel
Ortega, ens presenta el tema i el protagonista investigador i les
il·lustracions de l'interior ens ajuden a posar context i rostre als diferents
personatges de la història.
Un llibre entretingut, una lectura a base de
diàleg, uns personatges ben construïts i una bona trama, això si, la posada en
escena final és poc consistent i el guió final no es desenvolupa de forma espectacular
(o potser és que una ha estat gran lectora d’Agatha Christie i esperava un
final de vertigen). De totes maneres, un bon llibre.
Per malament que soni, hi ha alumnes malparits i també hi ha professors malparits.
Els més temibles són els malparits que no saben que ho són, perquè la inconsciència, de vegades, resulta una arma letal.
Us proposo una novel·la juvenil fantàstica. Adolescents, professors, solitud, incomprensió, assetjament... Un còctel magníficament equilibrat per un autor que connecta amb el lector jove, com pocs ho fan.
El ramat perillós ens parla des de la veu de la Blanca Marçal, una professora vocacional, que es troba a les portes de finalitzar la seva trajectòria professional. A punt de jubilar-se, gira la vista enrere i ens revela com ha estat la seva experiència amb adolescents al llarg de molts anys. Veurem com les generacions han canviat, però segueixen mantenint les seves necessitats més primàries intactes: desitgen que algú els estimi, que els facin cas, que no els maltractin. Volen riure i passar-s’ho bé i, si estan tristos, necessiten que algú en qui confien els asseguri que el món no és un lloc fosc i sinistre, que sempre hi ha esperança i que si la seva vida ara és un turment, les coses canviaran i el que avui és terrible demà només serà un record desagradable que es fondrà en el temps.
Però la Marçal no és la única docent que apareix en aquestes pàgines, en trobarem d’altres, com la Nogales, prototip de profe passota i despreocupada que no vol veure el que passa davant els seus nassos. Reconec que vaig odiar-la, des del primer moment.
Com en tota bona novel·la juvenil, no hi falta un secret del passat, que en aquest cas, porta la Marçal a rememorar vells temps i uns fets que van sacsejar-ho tot anys enrere, alhora que una desaparició al present la posa a ella i al lector en alerta. Alguns passatges amb reflexions que poden despertar interessants debats a l’aula, com ara la presència de malparits a qualsevol lloc, entre l’alumnat i també el professorat o la llei de la immediatesa sota la qual vivim sotmesos, especialment els joves. A més, no hi manquen uns protagonistes magníficament ben construïts, la Marçal, el jove Mirko i aquells que els envolten, que tenen més o menys pes a la història, i que trobaran més d’un que s’hi veurà reflectit, per bé o per mal...
Com veieu, la història d’un grup d’adolescents, sotmesos a la dictadura de les hormones, i d’una professora que no es resigna a deixar que les coses passin, quan tan sols les intueix sumat a la força catàrtica d’un poema, són els eixos sobre els quals gira El ramat perillós una excel·lent lectura.
David Nel·lo i Colom (Barcelona, 1959) és escriptor, traductor i músic flautista català. Premi Andròmina de narrativa el 2006. Especialitzat en literatura infantil i juvenil, té en seu haver una voluminosa bibliografia publicada per la qual ha obtingut nombrosos premis, com ara el Vaixell de Vapor (1994), Enric Valor de narrativa juvenil (1998), Cavall Fort de contes (1999), Fiter i Rossell de novel·la (2001), columna Jove (2002), Ciutat d'Olot (2007), EDEBÉ de narrativa infantil i juvenil (2014) i Premi Prudenci Bertrana de novel·la (2017). Les seves obres han estat traduïdes al castellà, francès, alemany, turc, coreà, rus, tagal, grec i portuguès.
FITXA
=====
Títol: El virus Grizzly
Autora: Émilie Chazerand
Il·lustrador: Amandine Piu
Edició: Baula, 2019
Edat: a partir de 3 anys
FITXA
===== Títol: Osos. Pardo, blanco, negro.
Autor: Pascal Girard
Edició: Pípala, 2019
Edat: a partir de 5
anys
RESSENYA
=========
Sempre m’han agradat els ossos, per això em vaig fixar en aquests dos llibres que estaven en l’estanteria de novetats de la llibreria Al·lots i que tenien ossos il·lustrats a la portada: un és un llibre de ficció i l’altra de coneixements. A partir d’aquesta relació casual, he pensat que és una bona combinació per presentar llibres. Primer explicar una història i després estirar el fil per aprofundir en aspectes que hem trobat en la ficció. Així és com ha nascut aquesta ressenya doble.
M’ha interessat observar com els il·lustradors han representat aquest animal en els dos casos, val a dir que s’han adaptat molt bé a la tipologia de cada llibre. No faré un anàlisi exhaustiu sinó que destacaré els aspectes que més m’han cridat l’atenció.
A El Virus Grizzly l’os està representat d’una manera simpàtica i és un dels protagonistes d’una història molt surrealista i amb tocs d’humor. Quan la Lluna Petonet esternuda tothom fuig, ja que en comptes de mocs li surt un Grizzly pel nas. Això sempre ha sigut un problema fins que apareix el Joan Pau Frau, propietari d’una fàbrica d’ossos de companyia que els domestica com si fossin mansos gossets. Així d’hilarant és l’argument. Destaco d’aquest conte l’humor i la fantasia que hi aboca l’autora potser inspirada en la seva infantesa, quan la seva mare li explicava històries per fer passar millor les malalties. L'autora fa que un fet quotidià com el constipat esdevingui màgic.
Les il·lustracions desperten tendresa, rialles i estan plenes de detall. La il·lustradora fa créixer la història creant un mon paral·lel ple d’ossos domèstics en situacions d’allò més divertides com escombrant, anant a la perruqueria, o passejant pel carrer amb les seves mestresses com si fossin gossos.
El complement perfecte després de llegir aquest àlbum és obrir Osos (pardo, blanco, negro), on trobarem les característiques del Grizzly, aquesta vegada una mica més seriós i també totes les altres espècies d’ossos que habiten el món. Sabíeu que n’hi ha vuit, totes elles en perill d’extinció, excepte l’ós negre? Probablement l’autor del llibre, que és del Quebec, n’ha vist uns quants i per ell és un animal més proper que per a nosaltres (tot i que s’està introduint l’os bru en el Pirineu Català).
Osos és un llibre de coneixements que esdevé una defensa d’aquest animal ja que a part d’explicar les característiques de cada espècie, com viuen, què mengen i quins són els seus comportaments , hi ha un apartat de sensibilització dels perills en què es troben les diferents espècies i com fer front per a protegir-los.
Les il·lustracions són descriptives del contingut, són acolorides i acompanyen bé les explicacions, encara que jo personalment agraeixo més la il·lustració científica o les fotografies. L’autor també introdueix tocs simpàtics i alhora molt entenedors com quan compara la velocitat que poden agafar les diferents espècies amb la de Usain Bolt, campió mundial de velocitat. Pascal Girard, conegut també com a autor de còmics , ha fet un projecte rodó per començar a introduir coneixements d’una manera entretinguda als mes petits.
FITXA
=====
Títol:
El món va dir sí
Autor: Kaia Dahle Nyhus
Edició: Takatuka
Edat: a partir de 7 anys
Temàtica: la formació del món (i la possible extinció del mateix...)
RESSENYA
========= El món va dir sí és un fantàstic àlbum il·lustrat que viatja des del no res més absolut cap al naixement de tot: del temps, de l’aigua, de la vida... passant pels xocs entre planetes, la formació de la lluna, l’evolució de l’ésser humà i també la seva involució (amb aquestes ànsies infinites de tenir més i més cada dia...).
I és que Kaia Dahle Nyhus fa aquí una interessant reflexió sobre tots aquests temes anant a parar d’una manera punyent al quid de la qüestió de com el progrés –un progrés de mires curtes, un progrés força malentès...-, ens està duent a aquesta hiperproducció actual que esgota els recursos naturals; i de com aquest mateix progrés ens fa ésser abduïts cap a un consum desbocat on, tot i tenir cada cop més, sentim que mai no en tenim prou.
Arrodoneixen aquest àlbum unes il·lustracions magnètiques i un text amb molt de ritme (a mi m’agrada especialment quan després de cada “regal” que fa el món hi ha una cantarella que diu: “Au! Això ja està!”; i la Kaia li respon: “no, el món encara no estava...”).
I, de la mateixa manera que apunta el títol del llibre amb aquest “el món va dir sí” potser nosaltres hauríem de dir “no” en algun moment i començar a rumiar si no caldria frenar una mica i pensar en el nostre planeta com en el que és: una cosa excepcional, delicada i fràgil que ens ha acollit durant tot aquest temps i que cal tractar amb respecte i cura si volem que ho pugui seguir fent durant molt més temps.
FITXA
=====
Títol: El llop de sorra
Autora: Asa Lind
Il·lustradora: María Elina
Edició: Kalandraka
Edat: a partir de 8 anys
Temàtica: filosofia
RESSENYA
=========
La Valentina vivia amb el seu pare i la seva mare en una casa a la vora del mar. La casa era petita, però el mar era immens i t’hi podies banyar, almenys a l’estiu.
Així és com comença a narrar Asa Lind la història d’una nena. La Valentina té molts moments de solitud, fins que un dia a la platja se li apareix el llop de sorra. Sí sí, un llop de sorra! Tranquils, no menja éssers humans, només raigs de sol i raigs de lluna perquè els raigs de lluna et tornen savi. El llop es convertirà en el seu company, amic i referent a la descoberta de tantes i tantes preguntes que se’n fa la Valentina.
El Llop és qui donarà resposta a totes les inquietuds i curiositats del món en una època en la què la necessitat de trobar els per què és imprescindible.
Tracta temes com la pròpia existència, l’amistat, la confiança en un mateix, la por i l’univers tant des d’una vessant quotidiana com profunda.
Les il·lustracions també transmeten aquesta complicitat entre Valentina i el Llop. Les tonalitats d’ocres aporten la calidesa i intimitat necessària entre els dos personatges.
Definitivament és un llibre poètic, oníric i filosòfic.
A la web de Kalandraka diu que és el primer volum d’una trilogia publicada en diversos països i adaptada en format teatral, radiofònic i animat. Esperem poder tenir traduïda al català la obra sencera.
FITXA
=====
Títol: Libre (Release)
Autor: Patrick Ness
Traductor: Luis Murillo
Edició: Nube de tinta, 2017
Edat: a partir de 13 anys
Temàtica: adolescència, amistat, assetjament, drogues, fantasia, homofòbia, homosexualitat, identitat, religió, violència de gènere.
RESSENYA
=========
No crec que m’equivoqui de gaire al dir que quan agafem un llibre d’en Patrick Ness molts tenim en ment l’esperança de trobar una altra faula com la de Quan un monstre em ve a veure. Així és com vaig agafar aquesta novel·la...
Adam Thorn és el rotund protagonista d’aquesta història. El vaig acompanyar al llarg de 24 hores. Des de la primera pàgina fins a la festa de comiat de l’Enzo, el seu ex, vaig viure la culpa de la religió per ser aquella persona que no volen els teus pares, la repugnància per ser l’objecte de desig del teu cap a la feina, el confort de sentir com el valor de l’amistat i l’amor son salvavides durant les vivències de l’adolescència.
I la trama fa així... Últims dies d’estiu, som a punt de començar l’últim any d’institut i l’Enzo marxa del poble. Els companys de l’institut li preparen una festa de comiat i l’Adam, que continua lligat a una relació que va ser més aviat tòxica, escolta els consells i rep el suport de l’Àngela, la seva amiga de l’ànima, i d’en Linus, la seva parella actual. Al llarg d’aquestes 24 hores l’Adam mostra a cor obert el procés que viu de recerca d’identitat, de presa de decisions i de maduració, en definitiva.
La història podria tenir aquest argument, per si sol prou complet, però en Patrick Ness inclou en aquest relat un altre de paral·lel, fantàstic i mitològic. Quan l’Adam, deixant-se portar per un impuls, compra una rosa i es punxa el dit, desperta dins del llac una entitat plena de ràbia i dolor que ha tornat a buscar venjança. Acompanyada d’un faune que la serveix, “la reina”, posseïda i ferida, cercarà alliberar-se també d’una relació tòxica i cruel i és capaç de tot per aconseguir-ho.
Una novel·la inquietant que et deixa un regust amarg, amb uns personatges ben treballats i una doble trama que potser no acaba de funcionar del tot perquè son massa independents una de l’altra, però una bona opció per reflexionar sobre molts temes. Trobem algunes referències musicals i bibliogràfiques que ens situen la trama en l’actualitat. Aquest llibre ha recollit l’herència de La Sra. Dalloway de Virginia Woolf i l’obra de Judy Blume Forever.
El senyor Ness és patrocinador de “Diversity Role Models”, una organització benèfica que treballa l’ homofòbia en els centres d’ensenyament, i amb aquest llibre posa el seu granet per visibilitzar aquesta realitat.
FITXA
=====
Títol: La brigada de las pesadillas (vols. I i II)
Autors: Franck Thilliez / Yomgui Dumont / Drac
Edició: Astronave
Edat: a partir de 9 anys
Temàtica: Misteri, fantasia, Ciència Ficció
RESSENYA
========= Norma editorial s’està obrint camí dins el públic infantil i juvenil amb el seu magnífic segell Astronave, i com no podia ser d’altra manera amb especial sensibilitat en el mon del còmic. Amb aquesta La brigada de las pesadillas, iniciem una trilogia de la qual sols quedarà per publicar el darrer volum i conclusió, com a mínim fins el moment.
Tristán i Esteban son dos nois de 14 anys que foment part d’un misteriós projecte liderat pel no menys misteriós professor Angus, en el qual i mitjançant una tecnologia sorprenent aconsegueixen entrar en els somnis dels pacients i buscar l’origen dels seus malsons alhora que se les enginyen per neutralitzar-los i retornar-los al camí del bo i feliç son. Aquesta es la clínica del somnis on la rutina i les aventures s’aniran alternant fins que la jove Sarah es ingressada. La seva presència desencadenarà tota una sèries de fets de conseqüències imprevisibles i obrirà la capsa de Pandora que portarà cap als secrets del professor Angus, a partir d’aquí ja res serà el mateix.
Un preàmbul sobre el que Franck Thilliez, reconegut escriptor de gènere negre que aquí fa la seva primera incursió en el món del còmic, li serveix per composar una història divertida, misteriosa, i per sobre de tot addic
tiva que manté en tot moment l’atenció del lector salpebrant-la amb dosis de terror, enginy, i simpatia. Yomgui Dumont i Drac s’encarreguen del dibuix i el color respectivament. Per la seva part el dibuix narrativament funciona a la perfecció, amb enquadraments i muntatges de pàgina molt àgils que ajuden a fluir l’acció quant correspon. Dumont es fa seu un recurs molt propi del manga de dibuixar els ulls molt grossos, fet que ajudarà a perfilar les personalitats dels personatges i a marcar el seu caràcter. Tot plegat suma en la mateixa línia, en la de conformar una lectura esplèndida.
Si ja et vas enganxar a Solos (Dibbuks), ara t’enganxaràs a La Brigada.
FITXA
=====
Títol: Tot el que sap l’Alejandro
Títol original: Todo lo que sabe Alejandro
Autor: Andrés Pi Andreu
Il.lustracions: Luis Castro Enjamio
Traducció: Yannick García
Edició: Pagès editors, 2019
Edat: a 7 partir de años
Temàtica: vivencias infantiles, realidad vista por un niño
RESSENYA
=========
Alejandro es un niño de 8 años que se cansa de escuchar a los adultos decirle que no sabe nada de la vida. Es por eso que un día decide hacer un libro de anotaciones sobre todo lo que sí sabe. Sus 99 apuntes muestran su capacidad de observación, sensibilidad y determinación por hacerse escuchar.
Este libro, escrito por Andrés Pi Andreu (La Habana, 1969) e ilustrado por Luis Castro Enjamio muestra retazos de la vida de un niño de ocho años en Cuba. Las anotaciones de Alejandro comienzan con la descripción de su calle y a partir de ahí entramos en su entorno más cercano: la fachada de su casa, algunos objetos de su hogar como las tazas de té, fragmento en el que se refiere al divorcio de sus padres; su abuelo, su abuela, su madre y sus amigos.
En textos breves, Alejandro habla de religión, física, o problemas de vivienda; de la naturaleza o del futuro; y de personas que son importantes para él como el repartidor de periódicos, una niña de su clase que le gusta o su maestra.
Por otra parte, algunos fragmentos abordan aspectos más locales como los que se refieren a la libreta de abastecimiento (17), a la costumbre de colgar retratos de los héroes en la pared (34), y a una pobreza que no es explícitamente reconocida por parte del sistema (59, 92). También se pueden rescatar vocablos y conceptos propios de Cuba como “pajarito”, término despectivo que se utilizaba para referirse a los homosexuales en la década de los 70, traducido literalmente como ocellet (67); la pañoleta, accesorio del uniforme de primaria con un fuerte simbolismo ya que cada vértice de su triangulo isósceles representaba estudiar, trabajar y luchar por las conquistas de la revolución y debía llevarse siempre con el uniforme escolar (corbata, 59); y una mancha en el expediente, que significaba la anotación de una falta grave en tu expediente escolar y conformaba, junto con “quitarte la pañoleta” las mayores amenazas que podías recibir por parte de tu maestra/o (una taca a l’expedient, 77).
Este es un libro con un punto de ternura y mucha sabiduría. Para los niños, es un libro con el que pueden compartir vivencias o puntos de vista y también conocer particularidades de la realidad cubana. Para los adultos, un pequeño recordatorio de la capacidad de los niños de entender y analizar, desde su momento vital, su realidad personal y social; por si en algún momento lo hemos olvidado.