Viatge al país dels arbres

FITXA
=====
Títol: Viatge al país dels arbres
Autor: J. M. G. Le Clézio
Il·lustració: Henri Galeron
Traducció: Jordi Martín Lloret
Edició: Barcelona: Animallibres, 2020 (L'Arca, 1)
Edat: a partir de 8 anys
Temàtica: Narració breu; Natura.


RESSENYA
=========
No és pas cada dia que els nostres infants tenen el text d’un autor llorejat amb el premi Nobel de literatura a les mans! I quina bona pensada que aquest breu relat els arribi acompanyat de les il·lustracions d’Henri Galeron, que si no té el premi Nobel d'il·lustració és només perquè aquest guardó no existeix! Són dos autors francesos que tenen actualment la mateixa edat, tots dos s’han dedicat a l’ensenyament i tots dos saben adreçar-se al públic infantil amb el mateix respecte i la mateixa complicitat amiga. El llibre, editat per primera vegada el 1978 (Gallimard), arriba ara en català editat per Animallibres, que amb aquest títol estrena col·lecció. Ai, ai, ai, que difícil ho tindran aquests editors per mantenir el nivell! 

La història comença així: “Una vegada hi havia un nen que s’avorria. (...) I llavors se li va acudir la idea d’anar al país dels arbres.” Heus aquí doncs el viatge anunciat pel títol, però no pas (perquè no es tracta de fer un spoiler!) què descobrirà aquest protagonista anònim en aquest país, on els arbres sí que tenen noms propis, a més de l’habitual genèric que els classifica com a roures, avets, eucaliptus o erables. Només cal ser molt pacient i escoltar molt atentament què diuen aquests arbres, ja siguin vells o joves, ballarucs o reposats. I aquesta àrdua tasca d’atenció i assimilació és la que durà a terme l’infant protagonista...i esperem que tots els lectors que tinguin el llibre entre mans. 

Ho faran amb un interès segur si queden tan fascinats com nosaltres per les bellíssimes imatges a tota plana que donen color, forma, caràcter i esperit al llibre, o amb els deliciosos “culs de llàntia” que atorguen dinamisme a unes 20 pàgines de text molt ben maquetades i amb una tipografia de màxima llegibilitat. Galeron és mestre en l’art d’acolorir i il·luminar les escenes més inversemblants, amb un punt de surrealisme oníric que li va al pèl en aquest breu i magnífic relat.

Jo tinc un moc

FITXA
=====
Títol: Jo tinc un moc
Versió text: Miquel Desclot
Il·lustració: Elena Odriozola
Edició: Madrid: Ediciones Modernas El Embudo, 2020
Edat: a partir de 6 anys


RESSENYA
=========
Vet aquí un d’aquells llibres que perduren en la memòria tot i que, probablement, mai no seran un llibre de capçalera. Una “rara avis” dins el panorama del llibre infantil (això d’infantil és només una manera d’etiquetar allò que tan va per als uns com per els altres i que més aviat és un joc que una peça literària) il·lustrat. 

Destacarem aquest adjectiu: “il·lustrat”, perquè cal molta perícia -tanta com en té Elena Odriozola- per trobar 64 maneres de representar la fruïció amb que ens burxem el nas per acabar engolint-nos la burilla que hi hem trobat. Sí, la cosa va de mocs i el títol no enganya. De fet és el títol d’una cançó repetitiva i enganxosa com un moc que es canta per terres de Castella i Sud Amèrica. Els catalans no la cantem, però ens podríem posar a fer-ho gràcies a la boníssima versió que d’aquesta estrofa n’ha fet Miquel Desclot, un poeta que tan aviat se les heu amb Ariost com amb les secrecions nassals, perquè ho domina tot a la perfecció. 

I ara que ja hem parlat de la cançoneta, deixeu-nos aplaudir dues coses: a) la traça de la il·lustradora per fer que quatre parelles de diferents generacions interpretin amb la seva mímica una mateixa gesta (si gesta fos la paraula adient) dotant d’una psicologia pròpia cadascun dels personatges tot i mantenir-los sempre en el mateix pla mitjà, sobre fons blanc, de tan enginyosa manera que, el llibre, com que és gruixut, es pot considerar un flip-book si es maneja hàbilment. b) la sort que tenim pel fet que, de tant en tant, puguem recuperar amb normalitat i dignitat el patrimoni de les cantarelles marranes i picaresques. No és pas cada dia que tenim ocasió de fer-ho!

La casa de l’Iggie

FITXA
=====
Títol: La casa de l'Iggie
Autor: Judy Blume
Traducció: Marc Donat
Edició: Viena edicions (El jardí secret)
Edat: a partir d'11 anys


RESSENYA
=========
Desgraciadament l’assassinat de George Floyd a Minneapolis ha coincidit amb la publicació en català d’aquesta petita novel·la que, escrita cinquanta anys enrere, ens demostra que això del racisme ve de lluny. 

Val a dir que és una narració interessant, amena, fluida, i amb un cert to que la fa assimilable a qualsevol sèrie televisiva juvenil de les que s’estilen fer als EEUU. La protagonista és la Winnie, una noieta de quasi onze anys, que enyora molt la seva amiga Iggie, a la casa de la qual hi ha jugat tota la vida. Però la Iggie ha marxat a viure al Japó i els seus pares s’han venut la casa a una família de Detroit. La sorpresa de la Winnie quan arriben els nous estadants és majúscula. Mai no hi havia hagut ningú com ells al barri! Però també és gran la voluntat de la Winnie per fer-se amiga seva i mostrar-los els indrets i jocs més interessants de per allí, malgrat les reticències de la família i, sobretot, dels veïns. 

Allò que ens fa valorar positivament aquesta novel·la és el seu enfocament, des d’un punt de vista sense radicalitzacions “a priori”, on tot transcorre dins l’estricte marc de la vida quotidiana, plàcida i gairebé monòtona, de tantes i tantes petites ciutats americanes (que no son tan diferents com sembla de les nostres poblacions), amb les seves nenes mimades, les seves nenes iconoclastes, els seus nois fatxendes, els seus adults en dubte perenne, les seves ànsies, els seus jocs, els seus parcs i esplais... Tot tan normal i corrent! 

I com que de narracions per als lectors pre-adolescents no n’anem gaire sobrats, val la pena acollir càlidament aquest relat d’una de les autores nord-americanes més apreciades.

El río baja sucio

FITXA
=====
Títol: El río baja sucio
Autor: David Trueba
Edició: Madrid: Siruela, 2019
Edat: a partir de 12 anys


RESSENYA
=========
David Trueba ens sorprèn de tant en tant amb una novel·la per a adolescents que escapa dels camins més transitats i consuetudinaris del gènere (si és que la novel·la juvenil fos un gènere, cosa que més aviat negaríem).

La narració transcorre dins un lapsus de temps relativament curt: els set dies de vacances d’una Setmana Santa. La veu narrativa va a càrrec d’un adolescent, Tom, de qui els lectors advertim un caràcter més aviat dependent (del que diu la mare, del que fa el seu amic més íntim, del paisatge de la infantesa...) que, poc a poc, anirà independitzant-se i adquirint criteri propi, ben bé com si aquestes vacances, tot i transcórrer en un sol indret tan concret com deixat de la mà de Déu, constituïssin un autèntic viatge iniciàtic, d’aquells que, un cop realitzats ja no tenen marxa enrere.

Tampoc tornaran a ser els mateixos tots els personatges que l’envolten, vells o joves, homes o dones, nois o noies. En aquesta habilitat per treure la màscara de tots plegats rau l’enjòlit del relat, dut a molt bon ritme i amb molta fluïdesa per Trueba. El text no manca d’humor, de petites sàtires sobre el tarannà dels personatges, de referències al món del cinema que tant estima l’autor, però tampoc de calat psicològic, de sagacitat en la crítica social, de realisme pur i dur. Tot ben amalgamat i compensat de tal manera que es fa fàcil llegir-la d’una tirada, adeleradament, malgrat que en enllestir-ne la primera lectura ja es veu a venir que caldrà fer-ne una segona que de cap manera et sonarà a “dejà vu” o “dejà lu”. Exactament com predicava un savi de l’antigor que deia que els rius són una tal naturalesa que mai et podràs banyar dos cops en la mateixa aigua, per molt que el riu continuï sent el mateix. I per molt que baixi tan brut de secrets com de desigs.

Ningú com jo

FITXA
=====
Títol: Ningú com jo
Autor: Ignacio Chao
Il·lustradora: Eva Sánchez
Traducció: Xavier Pàmies
Edició: Kalandraka, 2020
Edat: a partir de 8 anys


RESSENYA
=========
Amb el subtítol de “Autobiografia d’un tirà”, i amb el bon joc gràfic que s’estableix entre la coberta i la contracoberta, els lectors en tenim prou per descobrir el joc metafòric que aquest àlbum anirà desenvolupant pàgina rere pàgina, paràgraf rere paràgraf.

Es tracta d’un al·legat molt punyent sobre el constant creixement de l’ego d’un tirà que, des del no res, anirà inflant la seva personalitat i el seu poder fins a esdevenir aparentment intocable, en detriment dels seus súbdits, de la seva cultura i del seu poble. Ignacio Chao mena amb ma de mestre el crescendo de la supèrbia del tirà, amb frases molt concises, i amb unes el·lipsis molt ben mesurades que permeten al text cedir pas a la il·lustració, i fer que així l’àlbum surti tan rodó com el morro del protagonista. Aquest protagonista ens remet, (i d’això també en tenen la culpa les magnífiques il·lustracions d’Eva Sánchez) a George Orwell i la seva “La revolta dels animals” protagonitzada per un porc anomenat Napoleó. En aquest àlbum només hi surt un nom propi, el de la capital de l’Afganistan, just a la cloenda, però tant si ens situem a Kabul com a l’Anglaterra de la meitat del segle XX, així com, desgraciadament, a molts altres indrets del globus, l’autobiografia d’aquest tirà esdevé universal, tant avui com ahir. Perquè Déu n’hi do de les dictadures que hi ha hagut, hi ha o hi haurà si no badem en aquest món!

Independentment d’allò que succeeix dins la història universal amb majúscula, o de la simple història argumental d’aquest àlbum concret, val la pena observar la tasca de la il·lustradora i la seva habilitat no solament tècnica (que és molta), sinó l’exercida, sobretot, en l’elecció del càsting de personatges secundaris i dels fons de la doble pàgina, per aplaudir. Des dels espais oberts i en picat de la primera doble plana fins al mur en contrapicat de la darrera, passant per uns interiors exhuberants i uns jocs lumínics impecables; o des dels ratolins i la banyera de la portadella, fins els micos de la biblioteca o els voltors a contrallum d’un núvol que esbossa la silueta porcina, tot hi és i ens apareix ple de significació simbòlica, i això contribueix en gran manera a fer que la lectura d’aquesta obra sigui entenedora des d'edats ben primerenques fins a les més madures.

Som a la claveguera amb en Pau i en Pere

FITXA
=====
Títol: Som a la claveguera amb en Pau i en Pere
Autor: Maurice Sendak
Traductor: Miquel Desclot
Edició: Kalandraka, 2019
Edat: a partir de 6 anys


RESSENYA
=========
Aquest és una de les obres més desconegudes del gran i apreciat autor que fou Maurice Sendak. Realitzada el 1993, arriba ara a les nostres llibreries gràcies a la infatigable tasca de recuperació dels clàssics que du meritòriament a terme l’editorial Kalandraka.

Diuen que està inspirada en un parell de cançons populars angleses, però això és menys important que el fet que s’hi entrevegin perfectament les dèries personals de l’autor en els seus darrers anys professionals: la por, la preocupació pels infants marginats, la voluntat de rem
eiar-la ni que sigui per mitjà d’una fantasia llunàtica, el refús a escamotejar la presència del mal, el protagonisme infantil..., Tot això servit amb aquell traç minuciós i ple de detalls que cal observar amb calma a cada una de les seves espectaculars doble planes, on el negre, el blanc i el roig dominen i potencien.

No és certament un d’aquells àlbums de capçalera, que els lectors volen llegir i rellegir una nit rere l’altra, com ho son Allà on viuen els monstres, o A la cuina de nit, però en manté totes les característiques, amb un text que havia de resultar molt difícil de traduir al sempre excel·lent Miquel Desclot, i que es desenvolupa, frase rere frase, en una maquetació abarrotada i complexa. Però, malgrat les crítiques rebudes per part dels mediadiors benpensants, i sense negar que hi ha fragments terribles, el més horrible de tot seria no parar-hi esment. Perquè tan digne d’atenció és aquest llibre com el missatge d’atenció a la infància marginada que l’autor ens vol transmetre.

Petra

FITXA
=====
Títol: Petra
Autora: Marian
na Coppo
Traductor: Carlos Mayor
Edició: Joventut, 2019
Edat: a partir de 6 anys


RESSENYA
=========
Aquest és, ras i curt, un bon àlbum. Per què diem que és un bon àlbum? Doncs perquè té algunes característiques que el fan mereixedor d’aquest títol:

En primer lloc destaquem la seva insòlita protagonista, que es diu Petra i, tot i que en podeu trobar moltes com ella al vostre entorn, raríssimes vegades assoleix ser la personatge principal d’un llibre. Ara bé, per conèixer-la millor, cal que seguiu les seves aventures pas a pas, imatge rere imatge, mot a mot

En segon lloc pel bon us que sap fer del blanc del fons de la pàgina: el blanc permet que les figures destaquin, sense que el lector s’encaparri ni per les perspectives ni per les angulacions espacials. I això és cabdal per entendre que la Petra és la Petra, i que ocupa el lloc central de la narració.

En tercer lloc, per la narració en si mateixa (molt escaient la traducció de C. Mayor!), que demostra un gran mestratge tant de les el·lipsis com de la sintaxi, redactada amb una economia perfecta dels mots, tal com s’haurien de redactar tots els àlbums.

En quart lloc, perquè aquest concís i sorprenent relat segueix les pautes més clàssiques de la rondallística, principi, superació de tres proves, i un desenllaç final obert i engrescador, un cop l’heroïna a assolit saber quin es el seu lloc i estatus al món.

En cinquè lloc, perquè casen a la perfecció l’estil gràfic de l’autora i el crescendo narratiu. Tan clar és el text com la imatge.

En sisè lloc, per l’empatia que sap crear en el lector, intrigat de bones a primeres per allò que li passa o pot passar a la Petra, posicionant-se de seguida a favor seu.

I si amb aquesta mitja dotzena de virtuts no en teniu prou per a romandre convençuts que aquest és un bon àlbum, deveu tenir el cor dur com una pedra.

En los pliegues del aire

FITXA
=====
Títol: En los pliegues del aire
Autor: Daniel Hernández Chambers
Edició: València: Algar, 2019
Edat: a partir de 13 anys
Temàtica: realisme, immigració


RESSENYA
=========
Novel·la per a nois i noies joves, escrita per un autor de les illes Canarias amb un ampli i premiat currículum narratiu rere seu.

En aquesta acara, amb el seu bon ofici habitual, el tema de la immigració subsahariana, sense desentendre’s ni eludir la complexitat de les reaccions que aquest fet desvetlla dins la nostra societat, i que poden ser moltes i de diferent signe o resultat.

Prenent la part per al tot, és a dir, singularitzant un protagonista imaginari, el lector o lectora va seguint el fil de un reportatge també fictici, fins que pot, per si sol o sola, fer-se una idea prou aproximada de quina és la realitat actual sobre aquest fet i de quins són els atzarosos camins que podrien aconduir a una opció satisfactòria o absolutament dramàtica.

Escrit amb fluïdesa, amb bon ritme i una bona estructuració dels capítols, aquesta és una d’aquelles novel·les per a joves adolescents que es poden llegir d’una tirada, perquè no hi manquen ni la intriga, ni personatges secundaris amb qui simpatitzar, ni misteris per resoldre ni finals inesperats. I obre la porta a una possible recerca, per par d’aquest jove lector, vers la recerca d’autèntica documentació sobre el fenomen migratori, tant d’avui com de sempre.

Ara bé, hi ha dues postures possibles per part dels possibles prescriptors no adolescents d’aquesta novel·la: o s’accepta d’entrada que es tracta d’una novel·la juvenil que té un rerefons real, però que no és un llibre documental...o si el que es pretén és “un llibre per treballar el tema dels immigrants” més valdrà que aquest prescriptor “treballés” abans ell mateix tot fent una acurada selecció de llibres, reportatges i articles periodístics de bo de bo, extrets de la realitat verídica més crua.

Així és la vida. Respostes filosòfiques i divertides a preguntes de nenes i nens.

FITXA
=====
Títol: Així és la vida. Respostes filosòfiques i divertides a preguntes de nenes i nens.
Autor: Tomi Ungerer
Traducció: Jordi Martín Lloret
Edició: Barcelona: Blackie Books, 2019
Edat: a partir de 10 anys
Temàtica: Humor, filosofia, biografia


RESSENYA
=========
La gent de la llibreria Al·lots i els seus col·laboradors estimàvem i estimem molt a Tomi Ungerer i ens va saber molt de greu la seva mort recent. Per això ens complau tant poder-vos comentar aquest llibre que, en certa mesura, no deixa de ser un magnífic botó de mostra de qui era, com era, què pensava, com il·lustrava i quina mena de relació va tenir amb els seus lectors, tant si eren infants com si no. Ungerer se’ns hi presenta com un mestre de la irreverència i un pensador afinadíssim.

Pel que es diu al pròleg es tracta d’una col·laboració periòdica a partir de la demanda feta pel director d’una revista francesa de filosofia. Aquest director era amic de Ungerer i va tenir la pensada d’obrir les pàgines d’aquella publicació a les preguntes dels infants, que després reenviava a l’artista per tal que hi respongués seguint el seu propi criteri.

Les preguntes son ben variades: “Per què, a vegades, em sento invisible?”, “És interessant, morir-se?”, “Per què cal ser endreçat?”, “Els animals tenen sentiments?”, etc., i les respostes són sinceres, personals, enginyoses i força lúdiques perquè l’autor no les eludeix, ni les edulcora, ni pretén ser políticament correcte. Senzillament se sap (i ho afirma clarament al pròleg) dins la mateixa longitud d’ona dels seus interlocutors i no li importa confessar que no entén res de la teoria del Big Bang, o que fuma massa, o que es pot triar si vols creure en un Déu mascle o un Déu femella.

Per tant, aquest llibre pot interessar, certament, als infants que es poden plantejar les mateixes preguntes o altres per l’estil, als pares i educadors que a vegades no sabem com respondre-hi amb honestedat, o als moltíssims fans incondicionals d’un gran artista que ens ha fet de mestre a tots.

Sota les onades

FITXA
=====
Títol: Sota les onades
Autors: Meritxell Martí i Xavier Salomó
Edició: Flamboyant, 2019
Edat: a partir de 7 anys


RESSENYA
=========
Son ja moltes les obres degudes a aquesta parella d’autors que treballen cadascun dels seus llibres com qui elabora un licor, amb rigor, exigència i paciència, i això els ha valgut un merescut èxit nacional i internacional.

Sota les onades marca un punt d’inflexió en la seva trajectòria. Es tracta d’un àlbum de gran format, on es desenvolupa un relat que podria barroerament resumir-se dient: “peripècia a la platja de la que sorgeix una amistat entre dos nens”. Però aquest resum argumental resulta força inexacte, perquè en aquest llibre importa tant allò que les imatges ens mostren, com la cadència en què se’ns mostren, com els compactes silencies de les pàgines on no hi ha text, com l’aparent banalitat quotidiana dels brevíssims diàlegs, com les acurades tonalitats de les làmines a sang, com la càrrega emotiva resultant de la recerca d’un tresor per part d’un peixet solitari, com el final, obert i esperançador que els autors deixen que el lector infereixi per si sol.

És un llibre per mirar i remirar molt a poc a poc, amb temps, amb curiositat, amb interès...justament perquè es nota que s’ha fet amb calma, poc a poc, reflexivament i sospesada, procurant que el ritme no decaigui, però tensant-lo i destensant-lo allí on convé. És un llibre per assaborir les sensacions i els sentiments més fonamentals, sense didactismes, sense fatics, sense moralines. Però, també poc a poc, pàgina rere pàgina, el llibre, com el mar, va agafant un calat i una profunditat envejables, de tant senzill com sembla ser i, alhora, tan enriquidor, amb intriga, aventura, sorpreses, suspens...

No és forçós ni obligatori que aquesta obra esdevingui el llibre de la tauleta de nit dels lectors més xics, però sí que ens atreviríem a dir que cal que passi per les mans de molts professionals del món de la LIJ: bibliotecaris, mestres, animadors d’esplai, pares, mares, prescriptors i de tots aquells a qui ja ens cansen tants llibres que es vanten de ser ideals per a l’educació emocional. ¡Ostres!

Diez cerditos luneros

FITXA
=====
Títol: Diez cerditos luneros
Autor: Lindsay Lee Johnson
Il·lustrador: Carll Cneut
Traductor: Miguel Azaola
Edició: Ekaré
Edat: a partir de 6 anys


RESSENYA
=========
La lluna plena fa segles que exerceix el seu atractiu sobre els habitants del nostre planeta. Tant és que siguin humans com animalons...o animalons que es comporten com els humans, com és el cas dels deu porquets d’aquest àlbum, que potser pren com a punt de partida una popular cançoneta anglesa per aprendre a comptar.

La presentació dels cinc porquets i cinc porquetes protagonistes de l’aventura ja es fa a les pàgines de guarda, tots en pijama o camisa de dormir perquè són a punt d’anar al llit, només que en iniciar el llibre ja es veu la mare és la primera a dormir-se (no és estrany, amb tant trapella a casa!) i ells s’escapen per la finestra, atrets per la lluna plena. Aquí comença la peripècia, amable, senzilla, tan plena de petites entremaliadures innocents com de detalls escrupolosament dibuixats pel magnífic Carll Cneutt, que el lector/a pot anar descobrint, observant i enfilant imatge rere imatge, amb gran gaudi i plaer.

El fil narratiu d’aquesta aventura nocturna ve pautat per unes quartetes molt ben traduïdes i lliurament adaptades per aquest insigne traductor que és Miguel Azaola, de qui ens complau retrobar-ne la pista literària, i la traça per rimar un text aliè.

També ens complau que Ekaré s’hagi enamorat d’aquest llibre i ens el faci a mans, perquè el que compta no és tant l’argument en si dels deu porquets fugats, sinó el magistral treball d’il·lustració que ens mostra. Amb una paleta cromàtica on els tons clars destaquen nítidament sobre els fons obscurs, amb una habilitat expressiva que permet als més joves lectors identificar-se a fons no tant sols amb allò que fa sinó també amb allò que sent cadascun dels personatges, amb una seqüencialitat mil·limetrada on fa de bon observar l’itinerari parabòlic que segueix la lluna doble plana rere doble plana, incitant al lector a desplaçar la seva mirada en el sentit de la lectura d’esquerra a dreta, i amb aquell bri d’ironia enjogassada que tant permet que la casa dels elefants sigui al costat de la dels ratolins sense temor ni espant com que descobrim el dibuix del propi àlbum que estem llegint en més d’una il·lustració, aquest és un d’aquells àlbums imprescindible i modèlics que, en paraules de Sophie Van der Linden “se confirma como una narración visual tensada de extremo a extremo del àlbum”, és a dir, com una irrefutable petita joia dins d’aquesta modalitat comunicativa.

Un paseo por París

FITXA
=====
Títol: Un paseo por París
Autor: Salvatore Rubbino
Traducció: Montse Triviño
Edició: Barcelona: Planeta S.A, 2017
Edat: a partir de 10 anys
Temàtica: París, viatges, família


RESSENYA
=========
Tot i que aquest llibre ja fa més d’un any que és al mercat, creiem que val la pena ressenyar-lo aquí, perquè les guies il·lustrades de viatges no són tan abundants com sembla dins l’àmbit del llibre de coneixements infantil.

Impossible oblidar els títols de la col·lecció “Esto es...” de Miroslav Sasek, i més concretament el de Esto es París, creat el 1959. El de Salvatore Rubbino s’hi assembla molt, si bé hi manté punts de diferència importants.

Aquest està pensat per fer un tomb per París en un sol dia, seguint el plànol que hi ha a les guardes, i que ens permetria anar des del Barri Llatí a Nôtre Dame, d’allí al Marais, al Pompidou, al Louvre, als Champs Elysées i acabar a la torre Eiffel. Déu n’hi do, si anem amb criatures massa petites!

Aquesta passejada turística la protagonitzen una nena d’uns sis o set anys i el seu avi que li fa de guia. I així ho explica ella en primera persona, en un text de frases curtes fet amb tipografia més grossa: “A la vuelta de la esquina topamos con el rio Sena. “¿Qué es esa gran Iglesia de la isla?” pregunto. “La catedral de Notre-Dame”-contesta el abuelo -¿Te gustaria subir a lo alto y admirar las vistes?”. I així per l’estil... Però també hi ha altres textos, amb lletra força més petita, que aporten documentació sobre petits detalls de les làmines, p.ex: “Los puestos de libros llevan junto al río desde el siglo XVI”. Alguns d’aquests petits comentaris reclamarien un generós coneixement de la història, personatges, costums i llengua, per part dels lectors, sobretot si tenen la suposada edat de la protagonista. Això fa que aquest àlbum-guia documental, si bé és entretingut de veure, sigui una mica complex de llegir, per la permanent presència de dos o tres registres de text.

Ara bé, respecte a les il·lustracions, res a dir: tant les panoràmiques com les composicions resulten atractives, clares, netes i --per aquells que coneixen la Ciutat de la Llum-- fidels als llocs que sintetitzen. També cal reconèixer que l’itinerari i els personatges estan força actualitzats, respecte a l’obra de Sasek. Per tant, la tasca de cronista gràfic duta a terme per l’autor és digne d’elogi.

Si en voleu saber el making off, entreu en aquesta web.

Frank. La increïble historia de una dictadura olvidada

FITXA
=====
Títol: Frank. La increïble historia de una dictadura olvidada
Autor: Ximo Abadia
Edició: Dibbuks, 2017
Edat: a partir de 8 anys


RESSENYA
=========
Hi ha llibres que mereixen tot el nostre respecte i admiració. Aquest àlbum n’és un. L’il·lustrador Ximo Abadia (Alacant, 1983) hi aborda la meritòria tasca de descriure amb objectivitat narrativa i creativitat formal la vida i els fets del general Francisco Franco, des de la infantesa fins a la mort. Algú podria considerar que aquest és un tema tabú, del qual millor no parlar-ne. Algú altre podria dir que no calia fer-lo tan assequible i comprensible a una població infantil. I un tercer podria proclamar als quatre vents que tot al contrari: que aquest és un llibre tan necessari com reeixit. No cal ni dir que jo m’afegeixo a l’opinió d’aquest tercer personatge.

Crec que és un esforç notable. I es nota que l’autor hi ha donat voltes i més voltes, fins a trobar solucions formalment simples a conceptes realment complexos. Per exemple: quan es tracta de descriure la llibertat de pensament, Abadia oposa a la regularitat del quadrat (al·legoria del
rígid pensament dictatorial) a les formes del cercle, el triangle i fins i tot el rectangle, obtenint així una imatge propera a l’abstracció geomètrica, però també una metàfora d’una llegibilitat diàfana.

Abadia es manté fidel a si mateix i al seu estil en l’ús i tractament de les figures humanes i dels colors en tintes planes, i, a més, assoleix crear composicions tremendament expressives com la del vaixell que portarà els exiliats a l’altra banda de l’Atlàntic (d’una estètica molt semblant a la del llibre de El Zorro Rojo: Mexique. El nom del vaixell) o aquella en la qual es representa l’escultor que està fent l’estàtua llagotera del dictador, o aquella altra en que la mort se l’emporta. Vull dir que Ximo Abadia sap jugar el contrast entre fons i forma, entre eixos perpendiculars i eixos en diagonal, entre la massa negra i el toc d’atenció del roig. Un mestre gràfic, en una paraula.

Pel que fa al text, l’autor juga amb frases brevíssimes, pràcticament enunciats, que obtenen així un pes i una contundència que es perdrien si s’utilitzaven descripcions prolixes. Segurament perquè com a bon autor de còmic que és, Abadia deixa que la imatge arribi a ser més explícita que el text.

Potser en el vessant de la successivitat de les dobles pàgines és on l’obra corre el major risc. Algunes etapes i conceptes de la biografia del personatge són més explícites i ocupen tempos més llargs i d’altres es limiten a la simple a anècdota puntual. Però això no és cap retret. Un pèl de desequilibri i descompensació ja li va bé a la biografia d’un dictador. El conjunt és prou complet, prou entenedor i prou atractiu com a obra gràfica innovadora com per felicitar al seu autor per la seva iniciativa. De llibres il·lustrats per a lectors infantils n’hi ha molts. De llibres que abordin temes tan espinosos, molt pocs. I si volem que els àlbums puguin presumir de no deixar cap temàtica oblidada o fora de registre comunicatiu, aplaudim, tots plegats, l’aparició d’aquest tal Frank, un nom postís que amb prou feines sap dissimular de quin nom real i històric se’ns parla.

[Fitxa de l'editorial]

Yo, Leonardo

FITXA
=====
Títol: Yo, Leonardo
Autor: Ralph Steadman
Traductor: David Paradela López
Edició: Barcelona. Libros del Zorro Rojo, 2018
Edat: a partir de 13 anys
Temàtica: biografia, art, història


RESSENYA
=========
Com confessa ell mateix en més d’una entrevista, l’il·lustrador britànic Ralph Steadman sent una tan profunda admiració pel mestre renaixentista Leonardo da Vinci, que va acabar concretant-se en aquest llibre, Yo, Leonardo, que Libros del Zorro Rojo ens fa a mans just ara, tot i que l’edició original data del 1983.

Cal contemplar-lo i llegir-lo poc a poquet, per a poder destriar què pertany a Leonardo i què a Steadman., tan gran és la fusió de les imatges d’un i d’altre o, sobretot, aquell caràcter anàrquic i aquell tarannà febril que semblen repartits entre tots dos per igual. El text és una biografia ben documentada de Da Vinci, farcida d’anècdotes, de reganys, dels neguits econòmics que constantment l’assetgen, però sobretot de preguntes sobre la naturalesa de les coses, sobre els envitricolls del pensament humà, sobre per què costa tant que els poderosos acceptin la bona veritat, etc. Les imatges són del més pur estil Steadman, amb personatges disforjos de mirada embogida, amb acuradíssimes mostres de la seva innegable traça pel dibuix acadèmic, entremesclades amb fotografies tractades a manera de col·lage, amb reproduccions fidelíssimes dels dibuixos del geni toscà, amb apunts al marge, amb taques imprevistes, amb notes extretes de la realitat, perquè el llibre és també el resultat dels viatges i estances fetes per l’autor exactament allí on el geni renaixentista va viure i maldar per tirar endavant els seus ginys voladors i altres màquines, escultures o pintures, de les quals ben poques han arribat fins als nostres dies.

No és un llibre fàcil. Però sí que és una joia bibliogràfica com poques se n’editen cada any. La seva lectura reclama tenacitat i coneixements previs sobre història i sobre el personatge biografiat. L’estil de la prosa és prolífic, a vegades s’hi insinuen certes digressions que obliguen a l’autor a dir i repetir, com si fos un leit-motiv “Pero me estoy desviando”. Això no és cap retret, al contrari: de quina altra manera es podia acarar el retrat suposadament autobiogràfic d’un personatge tan complex? Com explicar, des de l’infantesa fins a la mort, la vida tan sorprenent d’un geni com ell? Com entreteixir dins aquesta vida tot el context d’una època convulsa per les ambicions, les guerres i el canvi de mentalitat cultural?

Per damunt de tot hi ha algunes coses d’aquesta publicació que cal destacar:
a) Innegablement, l’art de les imatges creades per Steadman, en un dels seus títols més reeixits.
b) El fet que s’hi incloguin els esbossos que en petits requadres ajuden al lector/a a veure el pas entre els apunts del quadern de croquis del propi Steadman i la imatge acabada i primfilada (veure, per exemple, les pàgines 114-115)
c) El respecte amb què l’edició espanyola ha conservat en l’anglès original les notes de Ralph Steadman adjunta amb la seva nerviosa cal·ligrafia aquí o allà dels seus apunts (Veure, per exemple, la pàgina 64) o en les fotos del fresc del Sant Sopar (p.80-81).
d) El to sarcàstic que aflora en algun episodi, com quan parla dels banquers florentins, i que no està renyit amb el to d’altres fragments més decididament filosòfics o que posen en qüestió l’essència de l’ofici artístic i, sobretot, el canvi de registre tonal amb què acaba el llibre, a l’hora d’acarar, textualment i gràfica, la mort de Leonardo.
e) L’encert del títol, que sintetitza magistralment el contingut de l’obra. Yo, Leonardo, on aquest “yo” tant pot anunciar que es tracta d’una suposada autobiografia leonardesca com el “yo” de l’autor britànic acarant-se i contraposant-se a un artista admirat.

Per dir-ho ras i curt: un títol admirable.

Podeu veure com Steadman el comenta aquí o com treballa aquí.

Afuera

FITXA
=====
Títol: Afuera
Autora i il·lustradora: Mari Kanstad Johnsen
Edició: Niño editor
Edat: a partir de 8 anys


RESSENYA
=========
Heus aquí la tendra història (sense mots) de la integració d’una nena després de mudar-se a un nou indret, una nova llar, i, sobretot, una nova escola, on ningú sembla estar veritablement disposat a rebre-la amb els braços oberts. El tema del trasllat i l’enyorança conseqüent no és nou dins l’àmbit dels àlbums il·lustrats, ni tan sols dins l’esfera més gran de la literatura infantil i juvenil, però és la manera de presentar-ho i de plantejar-ne la solució allò que fa original i valuós aquest títol.

El llibre va merèixer una menció especial en els premis Bologna Ragazzi Award del 2017, i fou qualificada com “una obra íntima, plena d’humor i de tendresa”. L’humor pot ser degut al traç aninotat i dinàmic i al contrast de colors, més que a l’argument en sí, on hi pesa molt més el contingut emotiu i sentimental que no pas l’humor rialler. Hi ha una autèntica exploració dels sentiments pels quals travessa la protagonista: enyorança, soledat, decisió, afecte, companyonia... I les pàgines alternen la tota plana i tot color a sang amb composicions en vinyeta bicolor. El relat flueix bé, dolçament i pausada, i els interrogants que pot plantejar l’absència de mots, o la insòlita illa dels conills brillants es poden resoldre per simple sentit comú i empàtic.

Per saber-ne més sobre l’autora i el making off del llibre us recomanem visitar aquesta adreça, on hi trobareu tot el que us cal per acabar de fer-vos amics i amigues del llibre i de l’autora.

Noche de gatos hambrientos

FITXA
=====
Títol: Noche de gatos hambrientos
Autor: Pablo Albo
Il·lustrador: Guridi
Edició: Pípala (Córdoba/Argentina)
Edat: a partir de 10 anys


RESSENYA
=========
Un relat dur, amb paraules tan ben triades com esmolades i unes il·lustracions precises, fosques, cantelludes, es poden al servei d’un àlbum memorable, o que, si més no, perdurarà en la meva memòria. Podríem dir que pertany al gènere de la narrativa negra, que deu molt als diàlegs de Dashiell Hammett i a les pel·lícules de sèrie B protagonitzades per Bogart, però que també té un estimable i remarcable punt surrealista o de la narrativa de l’absurd que el fa singular. Molt singular.

Com en qualsevol novel·la negra, el protagonista deu ser un detectiu (tot i que això no es diu ni es mostra enlloc), que rep del seu confident l’advertiment del cop que es prepara al carreró dels genovesos. Quan hi arriba, el cop ja s’ha perpetrat, i no li queda altra cosa a fer, inexorablement, que emmanillar, a contracor, el culpable. Vull dir que tot l’entramat argumental respon, punt per punt, al patró clàssic, i això té molt de mèrit, sobretot per als fans del gènere. El que ja no és tan clàssic, i té un punt calderià (de P.Calders) és que les víctimes i els botxins, pertanyen al regne animal i més concretament a l’àmbit dels felins. Però aquest estrany aparellament dialogat i dialèctic de bèsties i persones flueix amb una naturalitat i versemblança literalment i literàriament admirables.

També cal valorar la maqueta, amb el joc tipogràfic conseqüent, amb frases ressaltades en groc o vermell, que posen de relleu la magnífica tasca feta per Guridi, qui, amb pocs trets, sap crear l’atmosfera ideal per a una història d’aquest tipus, que recomano francament, tant als petits lectors que saben llegir entreveient la trama més enllà d’allò que diuen els mots, com als vells lectors que ja n’han vist de tots colors. Ideal per a estudiants de secundària. I per als amants de les sardines fregides...

El jardín de Matisse

FITXA
=====
Títol: El jardín de Matisse
Autor: Samantha Friedman
Il·lustrador: Cristina Amodeo (amb reproduccions d'algunes obres de Matisse)
Edició: Madrid: S.M /MoMA 2017
Edat: a partir de 9 anys
Temàtica: art, biografia


RESSENYA
=========
Una de les coses més preocupants dels llibres destinats a comentar la vida d’algun artista plàstic és que, per qüestió del cost dels drets de reproducció, l’autor il·lustrador reprodueixi “a la seva manera” les obres d’aquell artista, escamotejant-ne l’obra real.

Afortunadament no és aquest el cas. L’autora del llibre té l’encert de no explicar la vida d’Henry Matisse (1869-1954) des de la seva infància, sinó, simplement, des del dia en què, ja gran, es dedica a retallar formes de paper en comptes de pintar. Aquests papers retallats van donar peu a algunes de les obres més destacades de Matisse i el llibre n’amaga vuit rere algunes pàgines desplegables, on s’hi arriba després de llegir el relat, breu i concís, de com li devien venir les idees i els records al cap en aquell octogenari.

No es tracta, doncs, d’una biografia amb tots els ets i uts, sinó, molt millor, d’exposar la suposada gènesi d’algunes de les obres del pintor, del tot versemblant. Ens plau aquesta manera de presentar la part pel tot, o, dit d’altra manera, de fer senzilla i quotidiana l’experiència de l’art, sense despertar aquella idolatria habitual que presideix moltes de les biografies dels grans personatges i que motiven que els lectors, grans o petits, els trobem inabastables i rematem la lectura dient “Ai, jo mai assoliré aquest nivell!”

L’edició d’aquest llibre va sortir al carrer l’any 2014, apadrinada pel MoMA de Nova York, i ara arriba feliçment a les nostres llibreries. N’apreciem en primer lloc el format, la qualitat del paper mat, i, sobretot, la traça de la il·lustradora que, aparentment, també s’ha servit de papers retallats per formar les seves pròpies imatges narratives, assolint així un treball molt coherent amb el contingut.

El meu hort

FITXA
=====
Títol: El meu hort
Autora i il·lustradora: Gerda Muller
Edició: Animallibres, 2017
Edat: a partir de 8 anys
Temàtica: natura, alimentació, coneixements


RESSENYA
=========
El que val la pena destacar d’aquest llibre de l’escriptora i il·lustradora Gerda Muller, és que ha estat fet amb l’assessorament científic necessari per a poder fer total confiança del que s’hi explica.

Figura que la Sofia va a passar les vacances d’estiu a casa els avis, on hi ha un hort. Tant els lectors com la protagonista poden, a partir d’aquest simple plantejament, seguir pas a pas, pàgina a pàgina, les feines i satisfaccions que donen les hortalisses, verdures i alguna fruita cultivades a casa. Podem també observar les bestioles que formen part de l’ecosistema hortolà i, en les darreres pàgines, veure els canvis i les tasques de la tardor i l’hivern. Tot incita a fer com Sofia i acabar plantant un hort al balcó de casa nostra, si vivim a ciutat. I tot convida a apreciar el clar, minuciós i estèticament agradable treball il·lustratiu de l’autora.

L’únic retret possible a una obra tan fiable com atractiva és, potser, l’excessiu afrancesament dels productes cultivats, ja que a les nostres latituds mengem més mongeta que nyàmeres, remolatxes o bulbs de fonoll. Però no fa cap nosa saber com són i com es cultiven. En resum, un bon llibre de coneixements que feia falta.

Tots menys un

FITXA
=====
Títol: Tots menys un
Autor i il·lustrador: Eric Battut
Edició: Libros del Zorro Rojo, 2017
Edat: a partir de 6 anys
Temàtica: humor, valors


RESSENYA
=========
Aquest àlbum fou publicat el 2010 i arriba a casa nostre amb set anys d’un retard que potser s’explica perquè no és la més rellevant de les obres d’un autor que sempre ha tingut molt bona acollida entre els lectors de casa nostra.

L’argument exposa la història d’un pèsol que salta de la beina de la pesolera perquè no vol ser com els altres. Caminant, caminant, troba tot de bèsties admirables, com el paó, el tigre i l’elefant, i de cadascuna en pren un bocí per assemblar-hi. La riota que li fan els altres pèsols quan retorna tot disfressat és tan descomunal que voldrà colgar-se sota terra. Què en sortirà la primavera següent?

Un cop més ens trobem davant d’un àlbum que pivota al voltant de l’educació en valors, en aquest cas el dret a la diferència, però molt ens sembla que n’hi ha d’altres, com Elmer, de David Mckee, que són més reeixits, tot i ser anteriors.

El que més ens ha agradat d’aquest llibre és, com sempre, el traç fluït i espontani de Battut, el seu color i, especialment, la manera de caricaturitzar els pèsols i les “pèsoles” (sí, sí) de la pesolera.

Però després de llegir-lo ens sap greu dir que l’hem oblidat i fins avui no hi havíem tornat a pensar.

Afortunadament

FITXA
=====
Títol: Afortunadament
Autor i il·lustrador: Remy Charlip
Edició: Madrid: Lata de sal, 2017
Edat: 6-7 anys (i amants dels àlbums clàssics)
Temàtica: àlbum de referència obligada


RESSENYA
=========
Afortunadament, l’editorial Lata de Sal es dedica a fer-nos arribar el bo i millor dels àlbums de la literatura universal de tots els temps. Desafortunadament això no passa tots els dies. Per tant, precipiteu-vos sobre aquesta obra afortunadament imprescindible abans no s’esgoti desafortunadament!

De què va? Doncs de les peripècies d’en Ned a partir del dia que el conviden a una festa. Hi haurà de tot, en Ned anirà amunt i avall, no només en el sentit correcte del mot, sinó també en el metafòric, tal com passa a la vida mateixa. Cada doble plana ens presenta un escenari, ara de color lluminós i brillant, ara de tintes fosques i agrisades, on assistim, ansiosos, a l’encadenament atzarós dels perills i solucions trobades pel protagonista

Com és? Es tracta d’una reedició acuradíssima de l’original del 1964, on cal felicitar l’enginy dels editors en la presentació de l’autor, per la fina ironia en el redactat de la pàgina de crèdits, i per l’elecció d’un títol absolutament genial, obra mestra de l’ escriptor, il·lustrador, ballarí, coreògraf, director teatral, professor i dissenyador nord americà Remy Charlip. Aquí va saber, com pocs, explorar les possibilitats de la doble plana, del color i les seves connotacions, de la seqüenciació encadenada i sobretot, sobretot, del potencial dels adverbis per a narrar una aventura apassionant amb tots, absolutament tots els ets i uts possible. Bravo!!!!