El meu carrer

FITXA
=====
Títol: El meu carrer
Autor: Bernat Romaní
Il·lustrador: -
Edició: Barcelona: Cruïlla, 2008
Edat: a partir de 9 anys


RESSENYA
=========
Bernat Romaní va guanyar el premi Gran Angular del 2004 amb una novel•la, escrita conjuntament amb el seu germà Daniel, titulada Els colors de la memòria. L’obra que li ha valgut ara el premi Vaixell de vapor té força coses en comú. No argumentalment sinó de to i estil. Les obres de Romaní defugen de les grans aventures per centrar-se amb fets del dia a dia, que uneixen les persones i que acaben sent molt importants.

En una escola de la Garriga, la mestra encarrega als seus alumnes de fer un treball sobre el seu carrer. Aquest fet aparella a dos alumnes que d’entrada no tenen res en comú ni massa ganes de ser amics: en Luka, un nen arribat dels Balcans i la Mònica, una nena de tota la vida de la Garriga, diem-ne de casa bona.

Cada un d’ells comença a treballar una mica pel seu compte, la Mònica seguint el fil del seu avi, un antic arquitecte que va construir algunes de les cases modernistes més boniques d’aquesta població del Vallès Oriental.
A en Luka li crida més l’atenció aspectes com la construcció de carrers, l’urbanisme.

Just en aquest moment que viuen, el carrer està en obres perquè ha de passar a ser un carrer peatonal. En el moment que comencen les obres, es descobreixen antics refugis construïts durant la guerra civil. A poc a poc els dos alumnes van apropant-se i acaben vivint una aventura lligada precisament amb aquell episodi fosc dels bombardejos que va patir el nostre país.

Potser la part que menys m’ha agradat és l’aventura final, perquè queda poc creïble que just siguin dos nanos de deu anys els que treguin l’entrellat de tot un misteri lligat al refugi i al bombardeig.

Per a mi no feia falta aquesta part final, m’agradava prou el to i l’acostament dels dos nanos i la seva nova amistat. Ara bé, és cert que potser el petit misteri que per nosaltres és poc creïble, per alguns lectors joves és un alicient per llegir amb més ganes un llibre que bàsicament és descriptiu. Caldrà estar al cas de les seves opinions...

[Llegeix el primer capítol en pdf]

Ghostgirl

FITXA
=====
Títol: Ghostgirl
Autor: Tonya Hurley
Il·lustrador: -
Edició: Barcelona: Empúries, 2008.
Edat: a partir de 12 anys


RESSENYA
=========
D’entrada és un llibre que crida l’atenció pel seu format. Tot negra i platejat, et vénen ganes d’agafar-lo i fullejar-lo només de veure’l a la llibreria.
El llibre s'estructura amb capítols molt curts, divertits i ràpids de llegir, encapçalats amb frases cèlebres i lletres de cançons de grups com ara R.E.M., The Replacements, Radiohead, The Smiths...
Cada capítol comença amb una pàgina negra amb una petita reflexió del narrador, mig filosòfica, però amb un rera fons irònic que, com la resta del llibre, posa en dubte els problemes de la protagonista.
La protagonista és Charlotte, la típica noia que ningú no trobaria mai a faltar en un institut, la noia invisible. Charlotte comença el curs disposada a canviar les coses: si cal "moriria" per ser popular. Doncs efectivament, quan sembla que les coses poden canviar i l'atzar l'ha aparellat amb el popular i desitjat Damen a classe de física, la pobra Charlotte s'escanya i mor menjant-se un osset de gominola!
Charlotte, un cop morta, continua portant una vida paral•lela a l'Institut, intentant apropar-se al seu estimat Damen... Ara té altres assignatures i nous companys de classe, tots morts és clar.
Només hi ha algú que la pot veure, l' Scarlet, una noia d'estètica gòtica que és l'ovella negra de l'Institut i amb qui tenen força coses en comú. Scarlet ajudarà a la Charlotte a tancar un tema pendent que no la deixa acabar de morir en pau.
No és cap llibre imprescindible, però té prous ingredients interessants per agradar a lectors joves: referents musicals propers, estètica gòtica, amors d’instituts, enfrontament entre els populars i els marginats de la classe... De fet és la suma d’una novel•la realista típica d’institut, però amb tocs còmics i un pèl de “fantasia mortuòria”... El cert és que mentre llegeixes, tens la sensació d’haver vist una pel•lícula amb aquest argument. La Charlotte, és clar, té la cara de la Christina Ricci.

A on es troba el pastís?

FITXA
=====
Títol: A on es troba el pastís?
Autor: Thé Tjong-Khing
Il•lustrador: Thé Tjong-Khing
Edició: Barcelona: Blume, 2008
Edat: de 6 a 8
Temàtica:


RESSENYA
=========
Per començar, deixarem de banda la desafortunada traducció del títol. Total, també es podria haver dit “el robatori del barret”, “l’incident de la pilota de futbol”, o “l’aventura del nen amb globus”.
Com pot ser, dieu? Bé, és que estem davant d’un llibre on, sense ni una paraule, s’expliquen moltes històries alhora. Un d’aquells llibres on se’ns mostra un escenari i com una munió de personatges (animals humanitzats en aquest cas) pateixen, corren, es persegueixen, es barallen, es preocupen o... es mengen el pastís del títol. A vegades les històries s’entrecreuen, i els personatges que semblava que havien començat una història pròpia i separada de les altres acaben involucrats en una aventura diferent de l’original.
En definitiva, es tracta d’un llibre que sembla que sigui de ràpid mirar, però que, al contrari, no s’acaba mai: sempre hi haurà un detall, una història, un gir, que se’ns haurà passat. Així que el tancarem, el deixarem reposar, i el tornarem a obrir per buscar no on es troba el pastís, que segurament serà el primer que descobrirem (el títol ens ho demana), sinó on són els ànecs, o què és aquesta mena de ploma blanca que apareix a la segona il•lustració i no descobrirem fins a la penúltima làmina.
Un veritable plaer per mirar i remirar, endavant i endarrera. Moltes històries en un sol llibre. Un joc, una lectura... Un 10!

La casa més gran del món

FITXA
=====
Títol: La casa més gran del món
Autor: Leo Lionni
Il•lustrador: Leo Lionni
Edició: Barcelona: Hipòtesi + Pontevedra: Kalandraka – 2008
Edat: de 0 a 6 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
La gallega Kalandraka i la catalana Hipòtesi junten esforços per portar-nos un llibre del mestre Lionni (Frederick, Neda-que-neda, Pequeño azul y pequeño amarillo), publicat originàriament el 1968 però que arriba ara (i mai és massa tard...) a casa nostra.
Com en d’altres ocasions, el text de Lionni resona a fàbula tradicional, amb missatge inclòs: “al pot petit hi ha la bona confitura” podria ser el missatge d’aquesta història amb història inclosa, en la qual un cargol li diu al seu pare que voldria tenir la casa més gran del món, i el pare li contesta amb la història d’un altre cargol que va tenir el mateix desig i quin va ser el seu desagradable final. I és que, quan del que es tracta és de la supervivència, de vegades més val no aferrar-se gaire a possessions superficials i pensar més aviat en els afers més pràctics de la nostra existència, que al cap i a la fi també poden arribar a ser font de grans plaers...
No us explico més perquè us acosteu a aquest text d’en Lionni. Els qui ja el coneixeu, trobareu una història amb molts punts en comú amb altres llibres seus (especialment Frederick i Neda-que-neda). I pels qui no el coneixeu... ai, com us envejo el descobriment!!

Mimí dice que no

FITXA
=====
Títol: Mimí dice que no
Autor: Yih-Fen Chou
Il•lustrador: Chih-Yuan Chen
Edició: Barcelona: Thule, 2008
Edat: de 0 a 6
Temàtica:


RESSENYA
=========
Volvemos a tener con nosotros un libro del ilustrador taiwanés Chih-Yuan Chen, del que aquí hemos reseñado “Rugidos y Orejas”, aunque en este caso se trata únicamente de sus ilustraciones para el texto de Yih-Fen Chou.
La historia es sencilla, y el título casi lo dice todo: Mimí quiere hacer las cosas sola, así que a todo lo que le propone su madre, dice que no. No quiere que su mamá la vista, quiere vestirse sola; no quiere que su mamá le ponga un vaso de leche; quiere servirse ella sola... Mimí ya es mayor, quiere ser independiente, y así se lo hace saber a su pobre mamá, que aparece en todas las ilustraciones con aspecto de angustiada. Aunque mamá no debería preocuparse tanto, porque que Mimí quiera hacer las cosas ella sola no quiere decir que ya no la quiera, como acaba por demostrar el final de la historia que nos ocupa.
Un libro que gustará a los más pequeños, que juega con la repetición en su estructura, y deja espacio para la lectura de la imagen sin texto alguno al mostrarnos las consecuencias, no siempre tan terribles, de las acciones “solitarias” de Mimí.