FITXA
=====
Títol: ¿Quién ha sido?
Autor: Jaume Copons
Il·lustració: Gusti
Edició: Combel, 2019
Edat: de 2 a 4 anys
Temàtica: Infància, germans.
RESSENYA
=========
Rosa és la protagonista i qui ens explica la història d'aquest conte. És la més petita de cinc germans: Pau, Jonàs, Liliana i Bibiana que són bessones, Marta que és la més gran... i Romeo el gat.
Rosa es queixa de les entremaliadures que fan els seus germans, que sempre acaba per carregar-se ella. Fins que un dia, farta que rebre sempre ella, decideix dedicar-se a descobrir qui va fent les entremaliadures. I Rosa sempre és capaç de trobar als veritables culpables.
Com ho fa? Doncs... fixant-se molt! Així us proposa jugar a descobrir observant l'escena amb atenció.
I tu? Ets capaç de descobrir qui ha estat?
Si no ho aconsegueixes, pots tirar de la pestanya.
El llibre presenta situacions curioses i divertides i és un llibre joc, per compartir amb els més petits ja que les seves fulles de cartró el fa ben resistent. Les il·lustracions són senzilles però plenes d'encant i imiten els dibuixos dels propis infants.
FITXA
=====
Títol: Quan desperta el sol
Autor: Giovanna Zoboli
Il·lustració: Philip Giordano
Edició: Libros del Zorro Rojo, 2019
Edat: 0-3 anys
Temàtica: Imatgiari
RESSENYA
=========
Giovanna Zoboli (Milà, 1962) a banda d’escriptora és la creadora i directora d’art de l’editorial Topipittori. Philip Giordano (Liguria, 1980) és un il·lustrador reconegut i premiat internacionalment. Dos autors molt interessants que aboquen el seu talent per crear un imatgiari per als més petitons de casa.
El llibre, de fulls de cartró i apaïsat, aporta diferents novetats al què podria ser un imatgiari típic. A nivell gràfic trobem a cada pàgina un element sense línia de contorn destacat sobre un fons de color. Fins aquí, normal. Però sorprenen els colors sobris, el dibuix sintètic i l’elegància de la tècnica.
El text que acompanya cada imatge és descriptiu i es compon d’article, subjecte i verb. Això vol dir que més enllà d’anomenar el nom de la cosa –base de gran part dels imatgiaris- en aquest cas els autors proposen un inventari d’accions.
I no només això, sinó que les accions tenen un lligam entre sí que permeten afegir a la lectura el concepte del pas del temps: el dia, amb el despertar de totes les coses, i la nit, amb tot el què comporta anar a dormir.
Quan el sol es desperta: la lluna s’amaga, la flor s’obre, el gall canta, el peix neda... però quan es desperta la lluna: el sol s’amaga, la flor es tanca, el gall calla, el peix es camufla.
Un viatge, doncs, d’anada i tornada, que farà de bon compartir amb els infants de 0-3, per començar a posar nom a les coses, ordenar les rutines diàries i introduir conceptes com el moviment i canvi d’estat dels objectes o éssers vius.
L’únic però que hi trobem és que potser el títol seria més correcte si afegíssim un “es”, i fos Quan es desperta el sol. Veiem que és una traducció de l’italià, Quando il sole si sveglia, però enlloc figura el nom del traductor per fer-li la consulta.
FITXA
=====
Títol: Tu voldries ser el meu avi?
Autor: Mar Font Cortadelles
Il·lustració: Mercè López
Edició: Animallibres, 2019
Edat: a partir de 10 anys
RESSENYA
=========
Potser no és bo amagar el que ens preocupa.
Potser és millor dir el que pensem i sentim.
Us recomano una lectura que recorda la importància dels vincles interpersonals establerts per amor, que no han de coincidir necessàriament amb els de sang.
Tu voldries ser el meu avi? és una lectura amable que posa en valor la importància de perseguir els teus somnis, sense aturar-te davant les dificultats, si ho desitges, intenta-ho. No defalleixis si a al primer intent no te’n surts. Torna-hi. Torna-hi sempre, fins a aconseguir-ho.
Trobo que aquest és, sens dubte, un molt bon missatge per transmetre als infants. Fer-ho, a més, a través d’un personatge tan entranyable com és en Pol, resulta molt fàcil, ja que l’autora ha aconseguit dotar-lo d’una vida plena. El nen se sent trist i enfadat per no tenir més família que la mare, malgrat que ella es desviu per fer que el seu fill tingui tot el que necessita i, també alguna sorpresa, de tant en tant. El fet de no tenir pare fa que se senti diferent a la resta i, arran d’un treball per l’escola s’empesca una enginyosa manera de trobar un avi: posar un anunci. Una cerca que no resultarà senzilla però sí d’allò més interessant.
La pirateria és una passió que marca la vida del protagonista, al llarg de la lectura apareixen múltiples referències marineres, com ara el quadern de bitàcola on escriu els seus pensaments. Penso que això pot donar molt de joc a l’aula, després de la lectura. Un altre punt que pot facilitar molt allargar la vida d’aquest llibre després d’haver-lo llegit, és la bonica complicitat d'una mestra amb els seus alumnes, que queda magníficament reflectida amb la Catalina. Seria fantàstic que els lectors d’aquestes pàgines comptin amb una figura tan implicada com ella a les seves escoles!
Però encara més important que això, aquest llibre parla de la màgica relació que tot sovint s’estableix entre avis i nets. Uns lligams inter generacionals preciosos que alimenten l’ànima d’uns i altres. Vincles d’amor que regalen experiència i innocència, veterania i curiositat.
I no voldria deixar d'esmentar les delicioses il·lustracions de Mercè López que acompanyen el text. Amb el seu estil inconfusible, l'artista ha sabut captar els matisos que l'autora ha imprès en el personatges per a dibuixar-los tal com apareixerien al teu cap, amb una riquesa de detalls, aparentment senzilla, però decididament elaborada.
FITXA
=====
Títol: Deu mascotes i un drac
Autor: Ricard Ruiz Garzón Traducció: Manuel Ortega
Edició: Edebé 2019
Edat: a partir de 8 anys
Temàtica: amistat, dispositius electrònics, detectius, mascotes
RESSENYA
=========
Ricard Ruiz Garzón és un escriptor que val molt
la pena conèixer és l'autor de la meravellosa La immortal, editada per Edebé i merescudament premiada, un llibre
interessant, ben estructurat, sorprenent i que et deixa al paladar el gust
d’haver tastat una bona història. Així que vaig agafar el llibre amb molta
expectativa, s’ha de dir.
L’edat a la que s’adreça en aquest nou llibre és
força menor. Enaquesta ocasió Ricard
Ruiz Garzón ens sorprèn amb una història de detectius narrada íntegrament en
forma de diàleg. Es tracta d'una novel·la negra, la història d'una investigació
policial amb traces de misteri i d'humor.
La doctora Espinosa és una metgessa que ha desaparegut
misteriosament. L'encarregat de resoldre el cas és l'inspector Gecko, un
llangardaix, que prendrà declaració a 10 individus, sospitosos d'haver
intervingut en aquest afer o si més no personatges que poden aportar certa llum
al cas. La trama es desenvolupa a la mateixa consulta de la doctora Espinosa per
on van desfilant els deu testimonis, víctimes dels abusos dels seus amos: una
tortuga, la Vera Turtle, un conillet d'índies que se sent abandonat, en Guinea
Phil, un gat vanitós, en Tony Cat, un ànec d’acció, el
general Mac, un peix pallasso, l’Ed Fish, una intrigant aranya, l’Agatha, un
avorrit gos carlí, en War Dog, un lloro estressat, la miss Emily Parrot i una
parella d'esquirols, els Rogers. Amb cadascuna de les intervencions anirem
fent-nos una imatge d’allò que ha succeït.
La utilització del diàleg permet a Ricard Ruiz
Garzón fer un exercici de desenvolupament de 10 personalitats d’animals,
humanitzats és clar, però amb característiques, marcadament caricaturesques, de
cadascuna de les espècies. El guió s'acompanya amb el recurs d'una fitxa
descriptiva on es desvetlla l’espècie de la que forma part l’animal enquestat, el
diagnòstic recomanat per la dra. i el tractament que va proposar per cadascuna
de les dolences dels seus pacients. Tant si aquests informes formen part de
l'enquesta de la investigació, com si es tracta de l'informe d'arxiu de la
doctora, potser hauria estat bé que agafés un format de llibreta o arxiu, una
trama del paper que afavorís a fer la lectura més immersiva. Així mateix, es
troba a faltar algun element de misteri que convidi a interactuar amb el lector
i enriqueixi d'aquesta manera el paper de detectiu de l'inspector.
Trobem referències literàries a l’Agatha Christie
i al gran Roald Dahl, d'altres de cinematogràfiques actuals com la pel·lícula
de Zootropolis o televisives com per exemple l’OT, també trobarem una llarga
llista de dispositius electrònics i una crítica a l’abús del seu ús. Aquestes
mencions fan el relat més proper a l’època actual del lector i li donen un punt
d’humor, en ser moltes d’elles adaptacions a aquest mon animal humanitzat.
Pel que fa al format trobem una lletra clara amb
un bon contrast i marges generosos. La il·lustració de la coberta, obra de Manuel
Ortega, ens presenta el tema i el protagonista investigador i les
il·lustracions de l'interior ens ajuden a posar context i rostre als diferents
personatges de la història.
Un llibre entretingut, una lectura a base de
diàleg, uns personatges ben construïts i una bona trama, això si, la posada en
escena final és poc consistent i el guió final no es desenvolupa de forma espectacular
(o potser és que una ha estat gran lectora d’Agatha Christie i esperava un
final de vertigen). De totes maneres, un bon llibre.
FITXA
=====
Títol: El camí de la muntanya
Autora i il·lustradora: Marianne Dubuc
Traducció: Francesc Martínez
Edició: Joventut, 2019
RESSENYA
=========
Un preciós àlbum sobre l’amistat, el fer amics, compartir i ajudar-se amb les petites coses de cada dia, un àlbum que posa en evidèn-
cia i endreça la necessitat imperiosa dels homes de socialitzar-se
i establir relacions i amistats sinceres, sanes i sense esperar ni
voler establir prioritats o descontentaments...
FITXA
=====
Títol: La casa de l'Iggie
Autor: Judy Blume
Traducció: Marc Donat
Edició: Viena edicions (El jardí secret)
Edat: a partir d'11 anys
RESSENYA
=========
Desgraciadament l’assassinat de George Floyd a Minneapolis ha coincidit amb la publicació en català d’aquesta petita novel·la que, escrita cinquanta anys enrere, ens demostra que això del racisme ve de lluny.
Val a dir que és una narració interessant, amena, fluida, i amb un cert to que la fa assimilable a qualsevol sèrie televisiva juvenil de les que s’estilen fer als EEUU. La protagonista és la Winnie, una noieta de quasi onze anys, que enyora molt la seva amiga Iggie, a la casa de la qual hi ha jugat tota la vida. Però la Iggie ha marxat a viure al Japó i els seus pares s’han venut la casa a una família de Detroit. La sorpresa de la Winnie quan arriben els nous estadants és majúscula. Mai no hi havia hagut ningú com ells al barri! Però també és gran la voluntat de la Winnie per fer-se amiga seva i mostrar-los els indrets i jocs més interessants de per allí, malgrat les reticències de la família i, sobretot, dels veïns.
Allò que ens fa valorar positivament aquesta novel·la és el seu enfocament, des d’un punt de vista sense radicalitzacions “a priori”, on tot transcorre dins l’estricte marc de la vida quotidiana, plàcida i gairebé monòtona, de tantes i tantes petites ciutats americanes (que no son tan diferents com sembla de les nostres poblacions), amb les seves nenes mimades, les seves nenes iconoclastes, els seus nois fatxendes, els seus adults en dubte perenne, les seves ànsies, els seus jocs, els seus parcs i esplais... Tot tan normal i corrent!
I com que de narracions per als lectors pre-adolescents no n’anem gaire sobrats, val la pena acollir càlidament aquest relat d’una de les autores nord-americanes més apreciades.
FITXA
=====
Títol: La reina de la nit
Autor: Pep Molist
Il·lustració: Mandana Sadat
Edició: Ekaré, 2019
Edat: 0-3 anys
Temàtica: la nit, vincle pare-fill, por a la foscor
RESSENYA
=====
Just abans de la pàgina del títol, l’autor ens avisa que per escriure La reina de la nit, s’ha inspirat en Erlkönig, el poema de J.W. Goethe traduït al català com El rei dels verns.
A la dedicatòria, Pep Molist ens dona una altra referència, dedicant el llibre a Roger Mas i a la seva versió cantada del Rei dels verns (a l'àlbum "Irredempt". Satélite K, 2015)
Efectivament, quan llegim el conte, descobrim cert paral·lelisme amb la història original: un pare i un fill tornen ràpidament cap a casa, abans que es faci de nit.
Molist canvia el cavall per una bicicleta i, sobretot, el·limina el dolor i la tensió dramàtica del poema original i en fa una obra molt més lluminosa per a petits lectors.
A La reina de la nit el diàleg entre pare i fill comença quan, mentre acaben d’arreglar la bicicleta, el pare diu: “Si la nit se’ns tira al damunt...”. L’infant s’espanta perquè interpreta el sentit literal de l’expressió i imagina la nit com una figura que els anirà seguint. S’inicia així un joc ple de poesia i dobles sentits, on autor i il·lustrador conviden al lector a jugar també, buscant relacions, comparacions, metàfores, al voltant de la nit i la fosca.
El diàleg és el que basteix tota l’obra, encara que amb una altra tipologia, hi ha algunes indicacions d’un narrador.
La part gràfica és de la il·lustradora Mandana Sadat i crec ha sabut jugar molt bé amb la proposta del text.
Discutíem entre bibliotecàries si ens hauria agradat més una Mandana Sadat de la seva primera època, quan tenia una paleta de colors més potent i jugava més amb les taques (recordeu Al otro lado del árbol). A mi m’agradava més aquella Mandana, certament, i potser si es tractés d’il·lustrar el poema original, aquella força hauria estat més adequada.
En la versió de Molist, molt més dolça de to i argument, crec que el treball de la il·lustradora hi lliga i el resultat global em sembla bo. Tot i arrencar amb un color rosa que potser desconcerta, es va enfosquint a mesura que la nit se’ns tira al damunt.
Us deixem aquí una versió del poema de Goethe i també l’enllaç a la versió musical de Roger Mas.
El rei dels verns
Traducció de
Miquel Desclot
Qui cavalca en el vent, tard de la nit?
És el pare, al galop, amb el petit;
en braços l’agombola contra el cor,
per guardar-lo del fred l’estreny ben fort.
─Per què t’amagues, fill, com espantat?
─¿Pare, pare, no el veus, aquí, al costat,
el Rei dels Verns, amb corona i mantell?
─És la boira, fill meu, que fa castell.
─Vine, bonic, no tinguis por de mi!
Sabem uns jocs encisadors, aquí;
a la riba les flors s’obren roents,
la mare té unes robes refulgents.
─Pare, pare, de veres no sents res?
No saps, el Rei dels Verns, què m’ha promès?
─Assossega, fill meu, tant frenesí:
és el vent, que les fulles fa estremir.
─No vols acompanyar-me, dolç infant?
Les meves filles et festejaran;
elles, que a la nit menen balls rodons,
et bressaran amb danses i cançons.
─Pare meu, pare meu, ¿no les veus, no,
les seves filles entre la foscor?
─Fill meu, fill meu, ben clarament ho veig:
són uns salzes grisencs que mou l’oreig.
─T’estimo, el teu esguard em té embruixat;
vindràs per força, si no vols de grat.
─Pare, pare, m’agafa, ja em té pres!
El Rei dels Verns m’ha fet un mal encès!─
El pare, esgarrifat, va cavalcant
─als braços li gemega el pobre infant─
i fins que arriba a casa fa el cor fort:
entre els seus braços, l’infant era mort.
Johann
Wolfgang von Goethe, GOETHE, J. W. Poesies. A cura de Miquel Desclot. Barcelona: Proa,
2000, p. 124-125.
FITXA
=====
Títol: Barba Azul
Autor: Charles Perrault
Il·lustració: Gabriel Pacheco Edició: Edelvives, 2019
Edat: 11 a 13 anys
Temàtica: conte clàssic de misteri/terror
RESSENYA
=========
Destacaria que és un llibre gran amb una
preciosa i elegant portada. Una nova versió del conte de Charles Perrault,
publicat el 1697 amb unes precioses il·lustracions de Gabriel Pacheco
El conte original va ser escrit al segle XVII
i curiosament no apareix cap element fantàstic. És una història que avui en dia
podríem classificar de misteri.
Barba Blava, admirat per les dones i ben
plantat, és un home ric que conquereix el cor humil de Kate, amb la qual es
casa.
Transcorren els dies i Barba Blava posa a
prova la seva dona. Li diu a Kate que ell ha d'emprendre un viatge i li lliura
a la seva dona un grapat de claus, perquè pugui recórrer l'immens castell amb
les seves habitacions. Però hi ha una condició: que no accedeixi a l'habitació
que pot obrir-se amb la clau d'or.
Kate cada dia es troba més inquieta, amb el
pas dels dies la clau d'or semblava que la induïa a obrir la porta. Una
temptació que no podia reprimir.
FITXA
=====
Títol: La voz de las sombras
Autor: Frances Hardinge
Traducció: Celia Filipetto
Edició: Editorial Bambú, 2019
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica: novel·la fantàstica d'aventures
RESSENYA
=========
Lo primero que hice al leer las dos primeras páginas de La voz de las sombras fue pensar que había caído en la trampa de dejarme seducir por los dibujos de la portada, llena de elementos vegetales, osos, serpientes y lechuzas, y por el prometedor título de la primera parte del libro, Lamer al osezno. Sin embargo, y a pesar de que la trama avanzaba por el terreno de los fantasmas y las pesadillas que me conectó directamente a miedos de la infancia, lo inesperado de la historia me atrapó irremediablemente y me sumergió en un relato extraño y singular lleno de aventuras, pero también profundamente espiritual, pues ofrece una visión de la vida después de la muerte que me reconcilió en cierto modo con los relatos de fantasmas.
Makepeace, una niña de doce años, es hija ilegítima de un miembro de los Fellmotte, que poseen la extraña habilidad de absorber fantasmas y la utilizan de forma perversa para satisfacer su avaricia y su sed de poder. Sin embargo, no contaban con que esta muchacha, destinada a albergar a los espíritus de la familia como un cascarón sin voluntad propia, prefiera luchar por una vida libre en lugar de encerrarse voluntariamente en una jaula de oro. El misterio de la historia se va desvelando progresivamente, y el personaje de esta niña, una verdadera superviviente de tiempos oscuros, así como su conexión con el espíritu del oso que alberga, va cobrando fuerza a medida que avanza la historia y nos permite observar el contexto histórico desde diferentes perspectivas. La trama se sitúa en el siglo XVII, el período más turbulento del reinado de Carlos I de Inglaterra:
En los últimos días se habían producido muchos rugidos silenciosos. Dos semanas antes, por primera vez en año, el rey había convocado al Parlamento y todos los conocidos de Makepeace se habían declarado aliviados. Pero hacía dos días, presa de justa cólera real, el rey había vuelto a disolver el Parlamento. Los rumores alcanzaron proporciones de ominoso estruendo; fue como si el sol pálido se tambalease en el cielo: todo el mundo esperaba que ocurriese algo. Al menor estallido o grito, la gente levantaba la vista. Con sus expresiones parecían preguntar: "Ha comenzado ya?" Nadie sabía a ciencia cierta qué era lo que debía comenzar, pero todos estaban seguros de que llegaría. Mientras recorría las calles londinenses, Makepeace sentía el cosquilleo de ese mismo entusiasmo, de esa misma amenaza. (págs. 24-25)
Sin embargo, muchas observaciones de la protagonista son perfectamente válidas para otros lugares en conflicto, poniendo de manifiesto la absurdidad de la guerra:
De manera que así era el mundo con todas sus payasadas. Los ejércitos podían enfrentarse, podían producirse muertos a miles, pero ambos bandos estaban de acuerdo en que había que permitir al rey que se lavara los calcetines.
Makepeace comprendió entonces que el mundo daba volteretas y que nadie sabía ya dónde estaba parado. Se rompían las reglas, pero nadie estaba seguro de cuáles eran. Si contabas con la confianza suficiente, podías presentarte y actuar como si supieras cuales eran las nuevas normas y los demás te creerían. (pág. 243)
La protagonista me ha parecido un personaje memorable, tanto ella como la curiosa hermandad que se va conformando entre los espíritus que acoge. Quizás sea precisamente esa idea, la de una muchacha con la mente habitada por fantasmas dispares que acaban aprendiendo unos de otros e incluso colaborando pese a pertenecer a bandos opuestos, lo que más me ha gustado de la propuesta, esa colaboración interior en un contexto de guerra, que alguien consiga reconciliar a los fantasmas que vagan por su mente me parece una esperanzadora metáfora. Y es que el nombre de la protagonista, Makepeace, no podría ser más revelador en ese sentido. Pero no es el único personaje femenino que me ha impactado, la trepidante trama está repleta de personajes muy logrados, especialmente los perversos Fellmotte poseídos por los ancianos espíritus, aunque me han llamado especialmente la atención los personajes femeninos, como por ejemplo, las espías con las que traba amistad:
Makepeace descubrió, no sin cierto remordimiento de conciencia, que Peg y Helen le caían bien. Si llegaban a enterarse de que les había mentido, probablemente la entregarían para que la juzgaran como espía enemiga, pero no les guardaría rencor. Le gustaba la forma en que se preparaban para el peligro con humor y sentido común, sin alardes, sin clamar y alzar los brazos al cielo. (pág. 249)
Me parece un detalle interesante que el único personaje femenino verdaderamente odioso sea el que está habitado por espíritus masculinos.
El texto es fluido y trepidante, con metáforas de gran belleza que me han hecho agradecer que la traducción de este libro estuviera en las sabias manos de Celia Filipetto, y las conversaciones de los espíritus que habitan a la muchacha me parecen especialmente logradas. En los agradecimientos finales vemos un atisbo de la bibliografía que ha ayudado a la autora construir una trama y unos personajes tan verosímiles y se agradece también su elegante confesión sobre la licencia histórica que se ha tomado para poder trabar la historia con la fantasía.
Lo primero que hice al leer las últimas palabras del libro fue mirar en el catálogo en línea si había más libros de Frances Hardinge en mi biblioteca, pues me he quedado con ganas de más.
FITXA
=====
Títol: La noia ocell
Autor: Sandy Stark McGinnis
Traducció: Xavier Pàmies
Edició: Blackie Books, 2019
Edat: a partir de 10 anys
Temàtica: superació personal, confiança en els altres, amistat
RESSENYA
=========
December és una nena sense pares, que te 11 anys i que va de casa d’acollida a casa d’acollida, sense trobar cap “llar” on poder estar.
Aviat el lector se n’adona que la December es ben especial, es una nena ocell. Entrena i entrena saltant dels arbres un cop i un altre, fa una dieta a base de llavors, per tal de no guanyar pes, tot esperant que un dia li surtin per fi les ales de la gran cicatriu que te a l’esquena i pugui emprendre un llarg vol.
Quan sigui una nena ocell no només podrá volar ben lluny de tot i de tothom, a més, com tots els ocells, tindrà una memoria limitada, no recordarà la seva infantesa ni tot el patiment i les decepcions que ha hagut de viure tots els anys, pocs, de la seva vida.
És llesta, molt aficionada a les aus, de les que sap un munt de coses, i sobretot la December és molt, molt prudent. No vol arrelar, no ha d’estimar a ningú, ni nigú a ella… tot plegat, perquè? amb quin sentit? …quan sigui un ocell marxarà.
L’amor, l’amistat i la confiança “pesen massa” i li poden impedir volar. Fins ara li ha resultat força senzill aquesta filosofía vital, fins que arriba a casa de l’Eleanor, i coneix a la Cheryllyn i la Henrietta i la seva filosofía deixa de ser tan senzilla.
Una lectura trista a estones i intrigant en d’altres, però alhora dolça, optimista i engrescadora, un cant a la esperança, a la llibertat, a l’amor i a l’amistat.
Absolutament recomanable per tothom que tingui més de 10 anys.
Per malament que soni, hi ha alumnes malparits i també hi ha professors malparits.
Els més temibles són els malparits que no saben que ho són, perquè la inconsciència, de vegades, resulta una arma letal.
Us proposo una novel·la juvenil fantàstica. Adolescents, professors, solitud, incomprensió, assetjament... Un còctel magníficament equilibrat per un autor que connecta amb el lector jove, com pocs ho fan.
El ramat perillós ens parla des de la veu de la Blanca Marçal, una professora vocacional, que es troba a les portes de finalitzar la seva trajectòria professional. A punt de jubilar-se, gira la vista enrere i ens revela com ha estat la seva experiència amb adolescents al llarg de molts anys. Veurem com les generacions han canviat, però segueixen mantenint les seves necessitats més primàries intactes: desitgen que algú els estimi, que els facin cas, que no els maltractin. Volen riure i passar-s’ho bé i, si estan tristos, necessiten que algú en qui confien els asseguri que el món no és un lloc fosc i sinistre, que sempre hi ha esperança i que si la seva vida ara és un turment, les coses canviaran i el que avui és terrible demà només serà un record desagradable que es fondrà en el temps.
Però la Marçal no és la única docent que apareix en aquestes pàgines, en trobarem d’altres, com la Nogales, prototip de profe passota i despreocupada que no vol veure el que passa davant els seus nassos. Reconec que vaig odiar-la, des del primer moment.
Com en tota bona novel·la juvenil, no hi falta un secret del passat, que en aquest cas, porta la Marçal a rememorar vells temps i uns fets que van sacsejar-ho tot anys enrere, alhora que una desaparició al present la posa a ella i al lector en alerta. Alguns passatges amb reflexions que poden despertar interessants debats a l’aula, com ara la presència de malparits a qualsevol lloc, entre l’alumnat i també el professorat o la llei de la immediatesa sota la qual vivim sotmesos, especialment els joves. A més, no hi manquen uns protagonistes magníficament ben construïts, la Marçal, el jove Mirko i aquells que els envolten, que tenen més o menys pes a la història, i que trobaran més d’un que s’hi veurà reflectit, per bé o per mal...
Com veieu, la història d’un grup d’adolescents, sotmesos a la dictadura de les hormones, i d’una professora que no es resigna a deixar que les coses passin, quan tan sols les intueix sumat a la força catàrtica d’un poema, són els eixos sobre els quals gira El ramat perillós una excel·lent lectura.
David Nel·lo i Colom (Barcelona, 1959) és escriptor, traductor i músic flautista català. Premi Andròmina de narrativa el 2006. Especialitzat en literatura infantil i juvenil, té en seu haver una voluminosa bibliografia publicada per la qual ha obtingut nombrosos premis, com ara el Vaixell de Vapor (1994), Enric Valor de narrativa juvenil (1998), Cavall Fort de contes (1999), Fiter i Rossell de novel·la (2001), columna Jove (2002), Ciutat d'Olot (2007), EDEBÉ de narrativa infantil i juvenil (2014) i Premi Prudenci Bertrana de novel·la (2017). Les seves obres han estat traduïdes al castellà, francès, alemany, turc, coreà, rus, tagal, grec i portuguès.
FITXA
=====
Títol: La bèstia del senyor Racine
Autor: Tomi Ungerer
Traducció: Jordi Martín
Edició: Blackie Books Little, Barcelona 2019
Edat: a partir de 7 anys
Temàtica: amistat (i moltes altres coses)
RESSENYA
=========
M'agrada llegir Tomi Ungerer perquè és juganer. Mai saps per on et sortirà, i en un món on la originalitat és cada cop més estandarditzada, és com una glopada d'aire fresc. I això que estem parlant d'una reedició dels setanta. Tant se val. La seva forma de jugar amb el contrast de l'inesperat dins del quotidià encara conserva un aire nou i salvatge, i les situacions que planteja sempre em fan pensar en una desfilada de binomis fantàstics de Rodari, d'idees xocants i imatges passades de voltes, on el text i les il·lustracions es reparteixen els papers d'una forma rítmica i aparentment monòtona mentre l'inusual va in crescendo fins arribar a una traca final on es desvetlla la broma. I en una història on aparentment no passa res, finalment pot passar de tot.
Un dels contrastos que he trobat més interessants és precisament el protagonista de la història, un personatge aparentment anodí com el senyor Racine que és feliç d'una forma políticament incorrecte: menjant-se tot sol les seves peres, sense compartir-les amb ningú. Però quan les peres desapareixen, i apareix la bèstia, també és feliç de trobar un amic i compartir moltes coses amb ell, sense qüestionar l'aspecte de la bèstia més enllà d'un afany per esbrinar què és. Això com a lector adult ja et fa pensar moltes coses, i penedir-te de pensar-les, i és llavors quan veus que l'autor ja t'ha ben ensarronat.
Un altre contrast que m'ha atrapat és tot el seu esforç per esbrinar què és la bèstia. La seva relació amb l'estrany animal i tot el muntatge per presentar-lo davant de la comunitat científica té un gir inesperat i absolutament divertit, que ens permet riure'ns del món dels adults i relativitzar les coses, i també qüestionar el que és important i el que no des d'una forma gens explícita, que és quan realment pot deixar rastre. Ja t'ha tornat a ensarronar.
Però potser el que més em diverteix de tot és veure el posat inalterable del senyor Racine durant tota la història, i encara més la seva reacció final, quan esbrina la identitat de la bèstia. El senyor Racine no perd mai la calma, ni es fa les preguntes que es solen fer els adults, ni es qüestiona si la bèstia és com ha de ser... Senzillament, s'entrega a la trobada, al joc, a la broma com un nen, l'altre nen amagat de la història.
M'ho he passat molt bé llegint el llibre, però imagino que ha de ser encara més divertit llegir la història amb mainada (+7 anys, o en duets, mares/pares i fills, àvies/avis i nets...) ja que desvetllarà moltes preguntes i converses divertides, i també pot pagar molt la pena com a repicó, un cop acabat el llibre i descobert el misteri, tornar-lo a rellegir cap enrere, mirant novament les il·lustracions amb l'emoció de la broma.
FITXA
=====
Títol: Y entonces nos perdimos
Autor: Ryan Andrews
Edició: Astronave, 2019
Edat: a partir de 5 anys
Temàtica: còmic; amistat; autoestima
RESSENYA
=========
El primer que he notat quan l’he començat a llegir es el mateix que sentia quan entrava per primer cop dins una peli d’en Miyazaki, una sensació de lleugeresa efervescent i una desconnexió del temps i l’espai reconfortant. No crec que sigui greu, però espero no curar-me mai.
El nord-americà resident al Japó, Ryan Andrews ens presenta una bonica història d’aventures i fantasia, tan real com irreal pot ser el mon en que vivim. En ell una colla d’amics decideixen fer un pacte per seguir un grapat de fanals riu avall seguint una vella tradició local. El respecte pel pacte, la lleialtat, però sobretot una certa inconsciència i molta temeritat faran que Ben i Nate segueixin el pacte més enllà dels límits establerts. El viatge no serà més que el començament d’una meravellosa amistat de caire universal.
L’autor construeix un relat que bé podria haver estat cuinat al mateix forn que títols tant coneguts com Els Goonies o Stranger Things, però que a mesura que avança, s’apropa més als universos de l’Studi Ghibli, bolcant-se més en la imaginació i la fantasia que en l’aventura i l’acció.
Les il·lustracions son fantàstiques: àgils i simpàtiques, plenes de moviment i empàtiques. Gran part del còmic està acolorit per uns tons blaus que escampen el misteri de la nit per tot arreu. L’estructura s’adapta a la narració, fluint com el riu i els fanalets segueixen el curs de la rivera, amb composicions de vinyetes molt variades i amb moltes il·lustracions a tota i a doble pàgina que destaquen moments especials i els fixen extraordinàriament en la nostra retina. Poca cosa més puc dir, a banda que ens trobem davant d’una de les millors lectures per a pares i fills dels darrers anys, sens dubte.
L’edició en format llibre o diguem també novel·la gràfica per part d’Astronave, respectant l’edició original es un altre encert: ideal per portar al sarró, navegar en barca, portar a la bicicleta sobretot quant portes un os polar de paquet al darrere, o per un sense fi de variades situacions quotidianes.
FITXA
=====
Títol: El virus Grizzly
Autora: Émilie Chazerand
Il·lustrador: Amandine Piu
Edició: Baula, 2019
Edat: a partir de 3 anys
FITXA
===== Títol: Osos. Pardo, blanco, negro.
Autor: Pascal Girard
Edició: Pípala, 2019
Edat: a partir de 5
anys
RESSENYA
=========
Sempre m’han agradat els ossos, per això em vaig fixar en aquests dos llibres que estaven en l’estanteria de novetats de la llibreria Al·lots i que tenien ossos il·lustrats a la portada: un és un llibre de ficció i l’altra de coneixements. A partir d’aquesta relació casual, he pensat que és una bona combinació per presentar llibres. Primer explicar una història i després estirar el fil per aprofundir en aspectes que hem trobat en la ficció. Així és com ha nascut aquesta ressenya doble.
M’ha interessat observar com els il·lustradors han representat aquest animal en els dos casos, val a dir que s’han adaptat molt bé a la tipologia de cada llibre. No faré un anàlisi exhaustiu sinó que destacaré els aspectes que més m’han cridat l’atenció.
A El Virus Grizzly l’os està representat d’una manera simpàtica i és un dels protagonistes d’una història molt surrealista i amb tocs d’humor. Quan la Lluna Petonet esternuda tothom fuig, ja que en comptes de mocs li surt un Grizzly pel nas. Això sempre ha sigut un problema fins que apareix el Joan Pau Frau, propietari d’una fàbrica d’ossos de companyia que els domestica com si fossin mansos gossets. Així d’hilarant és l’argument. Destaco d’aquest conte l’humor i la fantasia que hi aboca l’autora potser inspirada en la seva infantesa, quan la seva mare li explicava històries per fer passar millor les malalties. L'autora fa que un fet quotidià com el constipat esdevingui màgic.
Les il·lustracions desperten tendresa, rialles i estan plenes de detall. La il·lustradora fa créixer la història creant un mon paral·lel ple d’ossos domèstics en situacions d’allò més divertides com escombrant, anant a la perruqueria, o passejant pel carrer amb les seves mestresses com si fossin gossos.
El complement perfecte després de llegir aquest àlbum és obrir Osos (pardo, blanco, negro), on trobarem les característiques del Grizzly, aquesta vegada una mica més seriós i també totes les altres espècies d’ossos que habiten el món. Sabíeu que n’hi ha vuit, totes elles en perill d’extinció, excepte l’ós negre? Probablement l’autor del llibre, que és del Quebec, n’ha vist uns quants i per ell és un animal més proper que per a nosaltres (tot i que s’està introduint l’os bru en el Pirineu Català).
Osos és un llibre de coneixements que esdevé una defensa d’aquest animal ja que a part d’explicar les característiques de cada espècie, com viuen, què mengen i quins són els seus comportaments , hi ha un apartat de sensibilització dels perills en què es troben les diferents espècies i com fer front per a protegir-los.
Les il·lustracions són descriptives del contingut, són acolorides i acompanyen bé les explicacions, encara que jo personalment agraeixo més la il·lustració científica o les fotografies. L’autor també introdueix tocs simpàtics i alhora molt entenedors com quan compara la velocitat que poden agafar les diferents espècies amb la de Usain Bolt, campió mundial de velocitat. Pascal Girard, conegut també com a autor de còmics , ha fet un projecte rodó per començar a introduir coneixements d’una manera entretinguda als mes petits.
FITXA
=====
Títol: El río baja sucio
Autor: David Trueba
Edició: Madrid: Siruela, 2019
Edat: a partir de 12 anys
RESSENYA
=========
David Trueba ens sorprèn de tant en tant amb una novel·la per a adolescents que escapa dels camins més transitats i consuetudinaris del gènere (si és que la novel·la juvenil fos un gènere, cosa que més aviat negaríem).
La narració transcorre dins un lapsus de temps relativament curt: els set dies de vacances d’una Setmana Santa. La veu narrativa va a càrrec d’un adolescent, Tom, de qui els lectors advertim un caràcter més aviat dependent (del que diu la mare, del que fa el seu amic més íntim, del paisatge de la infantesa...) que, poc a poc, anirà independitzant-se i adquirint criteri propi, ben bé com si aquestes vacances, tot i transcórrer en un sol indret tan concret com deixat de la mà de Déu, constituïssin un autèntic viatge iniciàtic, d’aquells que, un cop realitzats ja no tenen marxa enrere.
Tampoc tornaran a ser els mateixos tots els personatges que l’envolten, vells o joves, homes o dones, nois o noies. En aquesta habilitat per treure la màscara de tots plegats rau l’enjòlit del relat, dut a molt bon ritme i amb molta fluïdesa per Trueba. El text no manca d’humor, de petites sàtires sobre el tarannà dels personatges, de referències al món del cinema que tant estima l’autor, però tampoc de calat psicològic, de sagacitat en la crítica social, de realisme pur i dur. Tot ben amalgamat i compensat de tal manera que es fa fàcil llegir-la d’una tirada, adeleradament, malgrat que en enllestir-ne la primera lectura ja es veu a venir que caldrà fer-ne una segona que de cap manera et sonarà a “dejà vu” o “dejà lu”. Exactament com predicava un savi de l’antigor que deia que els rius són una tal naturalesa que mai et podràs banyar dos cops en la mateixa aigua, per molt que el riu continuï sent el mateix. I per molt que baixi tan brut de secrets com de desigs.