Mi familia

FITXA
=====
Títol: Mi familia
Autor: Daniel Nesquens
Il·lustrador: Elisa Arguilé
Edició: Madrid: Anaya, 2006
Edat: A partir de 12
Temàtica:
Puntuació: 4 de 4

RESSENYA
=========
“Nota del autor, nota del editor, nota de prensa, nota musical, nota que no ve bien…”.

Així comença aquest llibre, de manera que ja des del principi ets conscient que l’absurd et pot aparèixer en qualsevol moment. I de fet, no es perquè sí que la prosa de Nesquens s’ha comparat amb la d’autors tan coneguts com Jardiel Poncela, Miguel Mihura, Gómez de la Serna o fins i tot els germans Marx.

Un humor surrealista plana al llarg de tot el llibre mentre capítol a capítol se’ns va descrivint la suposada família de l’autor. Nesquens parla dels pares, la mare, els tiets, els cosins, els avis i d’ells ens n’explica anècdotes, manies, problemes, etc. Podrien semblar capítols curts, independents, però està tot molt ben tramant, perquè amb la suma de tot plegat, ens transmet la imatge d’un tipus de família, d’una generació fàcilment reconeixible.

Us cito un fragment de Rosa Tabernero en un escrit que fa del llibre a la revista on s’explica molt bé aquesta idea:

[http://www.revistababar.com/web/index.php?option=com_content&task=view&id=595&Itemid=53]

“De este modo, a través de la fragmentariedad, de la suma de microrrelatos que van dibujando una forma de vida –“entre los míos no hay ningún héroe digno de pasar a la posteridad”– se va alzando el testamento de una generación como es la de los años 60, años en que España empezaba a despertar de un letargo en el que había estado sumida años un tiempo que resultó ser casi una eternidad .Su familia, la de Nesquens, la de Arguilé, la mía, la deformidad, aquellos maravillosos años, el sofá de mi casa, los muebles de fórmica, la televisión en aquellos muebles…”

Pel què fa a la il·lustradora, només dir-vos que Arguilé va rebre el Premio Nacional d’Il·lustració per aquest llibre i és que les seves figures de la família, així amb aire pop, amb collage absurds i desproporcionats, redimensiona de tal manera el text de Nesquens, que al meu entendre, no podem separar text i imatge, com si d’un àlbum de 200 pàgines es tractés.