La gran orquestra del bosc

FITXA
=====
Títol: La gran orquestra del bosc
Autor: Guido van Genechten
Il·lustrador: Guido van Genechten
Edició: Símbol, 2011
Edat: de 0 a 3
Temàtica:


RESSENYA
=========
Genecthen abandona per uns moments els seus llibres d’hàbits: nens, bolquers, avis i xumets, per oferir un llibre de temàtica molt diferent. Aquesta vegada l’autor vol fer un homenatge a la natura i presenta, més que una història, un inventari d’ocells.

És un llibre ideal per compartir o explicar a un grup d’infants perquè es presenta il•lustrat a sang amb imatges que ocupen l’ample de les dues pàgines. Cada cop que girem full, doncs, descobrim la imatge d’un ocell i el seu so característic: el txac txac del tord, el toc toc del picot garser, el parrup parrup de les tòrtores, l’op op del corb, l’uiit uiit del pit-roig... fins que després del qui qui ri qui del gall, l’orquestra del bosc esclata i canten tots els ocells alhora.

El meu grau de coneixement del món dels ocells és zero, així que no puc valorar si el so, la tria, etc. dels ocells que presenta Genechten passaria l’examen d’un naturalista, però com a llibre m’ha semblat una delícia. Estic esperant tenir un auditori propici per acabar una sessió de contes amb la gran orquestra del bosc, tots els nens imitant algun dels ocells.

Dia de bugada

FITXA
=====
Títol: Dia de bugada
Autor: Frédéric Sther
Il·lustrador: Frédéric Sther
Edició: Corimbo, 2011
Edat: 0 a 3 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
Un nou àlbum ideal per explicar als més petitons seguint la línia editorial pròpia de Corimbo (l’école des loisirs en català, per entendre’ns). Històries dolces, amables, on destaca el valor de l’amistat i en aquest cas, la importància del compartir i del fet d’ajudar-se. Estèticament ens trobem amb unes il•lustracions de línia clara, empàtiques, que es centren sobretot en els personatges (pintats diria que amb llapis de fusta), mentre que l’entorn apareix només esbossat.

Més que una història tradicional, el llibre explica la trobada d’una nena petita amb cinc animalons que estan fent la bugada al riu. Sembla ser que cada dimecres es troben i ja tenen unes rutines establertes i fins i tot una cançoneta per fer menys feixuga la feina. La petita Elena de seguida s’apunta al grup i decideix tornar dimecres que ve.

Si ens fixem amb allò que els professionals anomenen els paratextos, he de dir que després de veure la primera guarda he corregut a mirar la guarda del darrera pensant que l’autor hauria fet algun joc il•lustratiu i que em trobaria alguna clicada d’ull, algun element, alguna imatge que diferenciés el paisatge de l’inici i el paisatge del final de la història. Però jo no li he sabut trobar. I he pensat que l’autor ha deixat passar una oportunitat molt bona.

Però per contra, m’ha agradat molt el final del llibre perquè l’autor fa veure que acaba la història amb un final obert, posant uns punts suspensius, i en canvi, la història s’acaba just quan trobem un dibuixet a la contracoberta.

A Magharna

FITXA
=====
Títol: A Magharna
Autor: Julia Golding
Il·lustrador: -
Edició: Barcelona: Cruïlla, 2011
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
Nou llibre de Julia Golding, qui ja ens va delectar amb Taoshira. Em costa dir que A Magharna sigui una segona part, ja que poden ser dues lectures independents i entre elles no hi ha més relació que la de que la Rain viu al regne de la reina Taoshira i el rei Ramil.

L’argument ens relata la història de la Rain, qui treballa amb el seu pare dins el gremi de vidriers, però tot i que te un gran talent, ha de treballar d’amagat, ja que les dones no poden exercir professions a la seva societat. Quan sorgeix una oportunitat per sortir del seu país i poder fer servir el seu talent, marxa terra enllà disfressada d’home i disposada a demostrar a tothom la seva vàlua.

La Rain, en aquest viatge, coneixerà cultures alienes a la seva, viurà aventures i situacions límit que faran que vagi madurant i format-se com a adulta. D’altra banda, coneixerà al Peri, un noi de Magharna que pertany a la casta més baixa i que, com ella, te moltes prohibicions que ja li venen imposades de naixement.

Julia Golding escriu, un altre cop, dins un món imaginari que pot ser passat o futur, i que podria ser el nostre o no. Amb tot i això, al lector li resulta ben fàcil establir paral•lelismes entre els seus móns literaris i el nostre.

Amb el seu primer llibre, Taoshira, vivim les diferències culturals i religioses, els problemes que aquest fet genera dins una societat i com es poden resoldre. A Magharna se’ns relata un problema social, que s’estableix per una norma que dicta els rols entre sexes i com això afecta als ciutadans, i en particular a la protagonista de la novel•la, la Rain. D’altra banda podem veure una estratificació social molt estricta, que podem comparar amb les castes de d’hinduisme i que ens fa reflexionar sobre la injustícia que això representa.

Si voleu gaudir amb una lectura amena, plena d’aventures, sentiments, divertida i crítica alhora, aquest és una bona opció que val la pena tenir en compte!

El silenci de l'aigua

FITXA
=====
Títol: El silenci de l'aigua
Autor: José Saramago
Il·lustrador: Manuel Estrada
Edició: Libros del Zorro Rojo, 2011
Edat: de 4 endavant
Temàtica:


RESSENYA
=========
El silenci de l’aigua és un fragment de Petites memòries (Edicions 62, 2007), títol que recull els records d’infantesa i adolescència del portuguès José Saramago, i que ell mateix va definir com «fragments, on cada moment és un moment en sí». El capítol que es narra en aquest àlbum es desenvolupa a la desembocadura del riu Almonda al Tajo, i descriu una jornada de pesca memorable, no precisament per la abundància de preses, sinó per la lluita contra un corpulent barb, que en vèncer i escapar provocarà en el protagonista el despertar de la lucidesa, una bonica metàfora del canvi tan difícil i sobtat que suposa passar de la infantesa al món dels adults.

Tot just fa uns mesos que aquest gran nom de la literatura universal ens va deixar, sortosament, ens ha llegat una meravellosa producció literària tant per grans com per petits. Aquest text és una joia que no podem deixar de mostrar als infants, per la seva senzillesa alhora que profunditat, fixeu-vos sinó en aquestes línies que personalment considero d’una bellesa estètica literària només digna dels grans autors com Saramago:

"Vaig tornar a lloc, el sol ja s'havia post, vaig tirar l'ham i vaig esperar. No crec que hi hagi en tot el món un silenci tan profund com el silenci de l'aigua. El vaig sentir en aquell moment i no l'he oblidat mai més."

Aquesta edició es completa amb unes il•lustracions molt creatives que Manuel Estrada ha dissenyat per acompanyar aquestes lletres, jugant amb el collage i uns colors vius i alegres que es tornen foscos i ombrívols quan el monstre apareix en escena. Com a curiositat, trobem una imatge on l’il•lustrador ha estampat unes cortines amb un estil molt particular que us conduirà ràpidament a un gran pintor, qui serà?

Cada divendres

FITXA
=====
Títol: Cada divendres
Autor: Dan Yaccarino
Il·lustrador: Dan Yaccarino
Edició: Intermón Oxfam, 2011 (Col. Somnis)
Edat: de 0 a 5
Temàtica: quotidianeïtat, relació pare-fill


RESSENYA
=========
Us aviso que no esteu davant d'una ressenya normal i corrent, i és que aquest comentari vol ser més aviat un resum del debat que aquest llibre va generar durant la tertúlia presencial del dilluns 16 de maig de 2011 a la llibreria Al·lots - El Petit Príncep, principalment entre tres de les participants que ens havíem llegit el llibre amb anterioritat, Marta Martí, Mireia Sala i una servidora (a qui tothom s'entesta a anomenar Sfer, fins i tot quan saben que em dic...).

L'encarregada "originalment" de comentar el llibre va ser la Mireia Sala. Ens va confessar que la seva lectura havia estat molt suggestionada per una sessió de formació en llibres sense mots que feia poc temps havia impartit Emma Bosch, especialista en el tema, en el marc de la segona edició del Somiari. De fet, Cada divendres no és un llibre sense mots, ja que té text, però és un text que resulta força secundari i que aporta poc al conjunt del llibre: les imatges narren molt bé el que succeeix, i les paraules... les paraules sobren. A més, el llibre s'obre amb un paràgraf introductori com a "nota de l'autor", que va trobar que destripava del tot la sorpresa de descobrir per un mateix el contingut de la història. Totes vam estar d'acord que un text com aquest hauria estat millor com a cloenda del llibre, que no pas com a obertura. Ens permetem la llicència de transcriure la nota, perquè veieu a què ens referim:

Cada divendres, el meu fill Michael i jo esmorzem junts a la cafeteria de la cantonada. Des que va fer tres anys, aquesta és la nostra estona i el divendres és el nostre dia de la setmana preferit. Espero que tu també puguis començar una petita tradició com la nostra.

El llibre té un aire retro-americà que recorda els anys 50 o 60, tant per l'estètica com pels rols masculins-femenins que surten retratats al llibre. Part de la discussió també va sorgir arrel precisament d'aquesta qüestió de gènere en l'àlbum. La primera imatge del llibre, a doble pàgina, ens mostra la mare que al mateix temps que es despedeix del seu marit està donant de menjar a un nen petit assegut en una trona. Immediatament pensem en les mares multitasking que es queden a casa tirant-la endavant mentre els homes surten al carrer. El fet que el divendres sigui el dia que pare i fill esmorzen plegats, també ens fa pensar en què passa la resta de dies de la setmana, i qui s'encarrega de donar-los d'esmorzar, vestir-los i preparar-los per anar a l'escola els dilluns, dimarts, dimecres i dijous... Es tracta, doncs, d'un llibre que perpetúa d'alguna manera determinats estereotips (també en la imatge del policia i de la cambrera, i d'altres personatges que apareixen: els homes van o venen de treballar, atrafegats, mentre les dones que surten passegen gossos o estan assegudes al parc) que són, com a mínim, dignes de tenir en compte.

Però tot i això, tant la Marta Martí com jo mateixa no ens podíem estar de dir que és un llibre que ens ha agradat. El tema absolutament quotidià del passeig que fan pare i fill cada divendres fins arribar a la granja on demanen xocolata amb melindros, i el fet que no hi hagi ni aventures, ni perills, ni grans emocions, sino l'alegria d'una petita tradició, com diu el text introductori. És un cant a les petites coses, i a gaudir del món que ens envolta, i de poder-nos parar a mirar l'aparador d'aquella botiga que tant ens agrada o desitjar un bon dia als nostres veïns. A més, hem de reconèixer que l'edició del llibre té detalls d'aquells que agraïm: la coberta, on veiem els dos personatges agafats de la mà de cara, com a contrapunt de la última il·lustració, on els veiem a tots dos d'esquena, i la resta d'il·lustracions, on veiem com avancen de perfil, d'esquerra a dreta, en el seu particular viatge setmanal; el fet que la contracoberta reprodueixi els quadres blaus del conjunt d'americana i pantalons; els escenaris novaiorquesos pels quals passegen els personatges... Dan Yaccarino és un il·lustrador que sap donar un aire alhora retro (algú va mencionar "Mad Men" parlant de l'estètica del llibre, i vam estar d'acord) i contemporani als seus dibuixos.

Al final, la discussió va resultar profitosa per totes tres, i sentir les opinions de les altres dues ens va ajudar a prendre consciència tant dels punts forts com dels punts febles d'un llibre que esperem tingueu ganes de llegir per vosaltres mateixos. Com sempre, el fil de comentaris resta obert a continuar el debat, si ho considereu convenient :-)

Todos menos uno

FITXA
=====
Títol: Todos menos uno
Autor: Éric Battut
Il·lustrador: Éric Battut
Edició: Libros del Zorro Rojo, 2011
Edat: de 4 a 8
Temàtica:


RESSENYA
=========
Atrevir-se a ser diferent té un alt cost, però també una gran recompensa. Això és el que descobreix un petit pèsol quan decideix recórrer el món. Així, cada nova passa del seu viatge es converteix en una etapa de creixement. Tot i això, el valor del relat no es troba en el viatge. Éric Battut depara el millor per al final. Un desenllaç inesperat que traurà als lectors més d’un color.

La història és tan senzilla com complexa, en un jardí creixia una planta de pèsols. S’assemblaven els uns als altres i vivien tranquil•lament. Tots menys un. Hi havia un pèsol que no volia ser com la resta.

Estem davant d’un d’aquells contes perfectes per tractar amb els nens les diferències entre les persones. Allò que és evident: ‘No tots som ni hem de ser iguals i tampoc cal que pensem de la mateixa manera’ o molt més simple ‘En la varietat hi ha el bon gust’ moltes vegades genera conflictes entre els infants que amb llibres com aquest es poden tractar de forma amena, dolça i divertida. I no penseu que per això cal descartar-lo com a conte per explicar per simple entreteniment, tot al contrari, és una bonica i breu història il•lustrada amb formes suaus i colors vius en la mateixa línia de sensibilitat que el text, on ens apareixen personatges que captaran l’atenció dels nens i els faran riure.


El nom d’aquest consagrat autor francès a la portada, multipremiat amb els guardons més prestigiosos de la literatura infantil, autor entre d’altres de Els nens no volen la guerra, El secreto i El gato que sonríe esdevé ja un aval d’aquest títol, que un cop has passat totes les pàgines confirma el que imaginaves, és un magnífic àlbum, sensible, tendre i divertit, molt recomanable per a nens i nenes.

(Sílvia Cantos)

***

En una família de pèsols la vida passa amb tranquil•litat. Els petits pèsols són feliços i es limiten a gaudir del sol, el bon temps i fer llargues becaines a les seves fulles però un d’ells no és tan feliç perquè vol conèixer món, volia ser diferent no tenia intenció de passar la resta de la seva curta vida en una beina sense fer res.

Ell vol ser diferent, vol conèixer i semblar-se a altres plantes, animals... i decideix sortir del seu refugi i emprendre una nova aventura. En aquest viatge coneixerà animals molts diferents dels que copiarà aquelles coses que més li agraden de cadascun: els colors, el color del pelatge...

A la seva tornada a la pesolera tots riuen d’ell pel seu aspecte estrafolari però el petit pèsol no en fa gaire cas, ell sabia que mantenia la seva essència, no deixava de ser una llavor.

Temps després aquesta llavor va donar els seus fruit que, com no podia ser d’una altra manera, no eren gaire corrents...

Una història molt interessant per la seva temàtica. L’acceptació de la diferència i del respecte envers els altres són temes importants i, de vegades difícils de tractar. Aquesta història pot ser una bona excusa per obrir una conversa i a partir d’aquesta metàfora poder tractar temes de gran profunditat.

A nivell d’il•lustració poc més cal afegir quan parlem d’Eric Battut, il•lustrador molt reconegut a nivell internacional que amb els seus personatges senzills, agradables, simples ens transmeten un munt de sensacions. Unes pàgines netes que ens “obliguen” a centrar-nos i fixar-nos en els protagonistes de la història.

(Albert Correa)

África en el corazón

FITXA
=====
Títol: África en el corazón
Autor: M. Carmen de la Bandera
Il·lustrador: -
Edició: Bambú, 2011 (Col. Grandes Lectores)
Edat: a partir de 14 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
Aquesta és la història d'un jove camerunès, d'un poble dowayo, que viu tot un seguit de circumstàncies (mort de l'avi que es feia càrrec d'ell, pare alcohòlic, orfe de mare) que l'empenyen a abandonar el seu país. L'objectiu és arribar a Espanya i retrobar-se amb un antropòleg que li promet ajudar-lo. Però pel camí viu situacions massa extremes per l'edat que té: una màfia l'obliga a fer de nen soldat, veu morir a una amiga seva que trepitja una mina, i intenta creuar l'estret diverses vegades presenciant diverses morts.

És un relat en primera persona directe i colpidor de les condicions de vida extremes que viu pel camí però també transmet la bellesa d'aquest continent i la calidesa de la gent que l'habita. La novel•la s'entreté amb la descripció de les tradicions i formes de viure de les diverses ètnies del Camerún. L'autora ha fet una tasca profunda de documentació ja que quan el llegeixes et poses en la pell del protagonista i fins i tot penses que és un personatge real.

Jo penso que és un bon llibre per mostrar als joves que no és el mateix néixer a un poblat africà que a la civilització occidental, a més de donar a conèixer els motius que porten a moltes persones a creuar l'estret per trobar unes millors condicions de vida.

Aquesta és la vuitena edició, el llibre és del 2004 i l'han reeditat amb el nou disseny de la col•lecció Bambú. També existeix una segona part, Mi vida en el paraíso, on el mateix protagonista explica les seves dificultats com a persona il•legal.

Escolto, miro

FITXA
=====
Títol: Escolto, miro
Autor: Cosetta Zanotti
Il·lustrador: Cristiana Cerretti
Edició: Sleepyslaps, 2011
Edat: totes
Temàtica:


RESSENYA
=========
Avui us parlaré d’un àlbum d’aquells que no llegiríem mai a la ràdio. Sleepyslaps, va despertar la meva curiositat amb ‘La gran fàbrica de les paraules’ i uns mesos després amb ‘Com aigua’ va confirmar-me el que ja havia intuït amb aquella primera obra, es tracta d’un grup format per gent amb una gran sensibilitat que tria amb molta cura el que publica, aquesta primavera ens regala dues joies ‘Escolto, Miro’ i ‘Hi ha cases’, els comentaré tots dos, però avui em centraré amb aquesta joia anomenada ‘Escolto, Miro’.

Pura poesia visual. No se m’acut una manera més simple i concreta per a definir el contingut d’aquestes pàgines, un àlbum d’aquells que gaudim probablement més els adults que els infants, ja que té unes il•lustracions fetes a llapis amb mínimes pinzellades de vermell en el text i en moments puntuals de les il•lustracions que aporten un plus a les càlides imatges, realitzades amb una senzillesa brillant i un text tant breu com expressiu, per llegir assaborint i mastegant cada paraula d’aquestes minimalistes frases que han sorgit de la ploma de Cosetta Zanotti carregades d’emocions que juguen perfectament amb les imatges de Cristiana Cerretti, un tàndem d’italianes que ja havia col•laborat amb anterioritat i espero sincerament, repeteixin ben aviat.

Us deixo un tast d’aquestes meravelloses pàgines i per posar-li una pega, diré que he trobat a faltar un format lleugerament més gran que hagués permès assaborir encara més les il•lustracions.

Aquest és un d’aquells llibres que pots mirar i remirar moltes vegades, on en cada lectura (de text i imatge) et sorprens descobrint nous matisos. Un àlbum que agradarà a grans i petits i que no hauria de faltar a la vostra biblioteca particular.

Zimbo

FITXA
=====
Títol: Zimbo
Autor: Arturo Abad
Il·lustrador: Joanna Concejo
Edició: OQO, 2011
Edat: de 8 a 12
Temàtica:


RESSENYA
=========
Zimbo és un preciós àlbum on es narra la història d’una titella que desitja ser lliure i de com el seu creador amb una gran demostració d’amor el deixa marxar, i és que aquesta és la qüestió, és necessària una gran dosi d’estima cap a una altra persona per permetre que marxi del nostre costat sense posar-li traves, els pares hem de deixar volar els fills, sense retrets i donant suport ja que anar-se’n i deixar marxar res té a veure amb deixar d’estimar.

Arturo Abad situa al lector a ambdós costats del mirall i ofereix una visió equànime de la situació. D’aquesta manera, commou per igual, tant amb la tristor que genera la falta de llibertat al titella de fusta, el petit Zimbo, com amb l’aflicció que li causa al seu creador la marxa de qui s’estima com a un fill i que desitjaria que romangués sempre al seu costat.

És fàcil sentir-se identificat amb la frustració d’en Zimbo per la seva actual vida: carent d’autonomia i independència. Les possibilitats de desplaçament i coneixement estan limitades per els fils i per l’ús que en fa el Titellaire. Això li dificulta gaudir i conèixer llocs, gent nova i poder experimentar per sí mateix, tot i el gran amor amb el que és tractat.

Possiblement, per als adults, l’emoció sigui molt més gran des de la perspectiva del que se sent abandonat, la història transmet amb tacte i tendresa la tristor del titellaire en veure com marxa una de les seves criatures de fusta, tal com un pare desitja que els seus fills no creixin i segueixin necessitant els fils que ens uneixen, tot i que sovint no s’adonin que aquesta sobreprotecció no tan sols no ajuda sinó que impedeix la seva felicitat. Per això mateix, veure com el vellet ofereix unes tisores a en Zimbo ens entendreix enormement.

Joanna Concejo ha sabut transmetre el mateix caliu amb les interpretacions que pàgina a pàgina ens mostra la història, unes imatges plenes de poesia que són el complement necessari per el text. La premiada il•lustradora polonesa, il•lustracions precioses fetes a llapis carregades de força que aconsegueix una gran càrrega emocional, que es complementen amb alguns tocs de color en les situacions que trobem al petit protagonista feliç i lliure.

Així doncs, ja podeu afegir aquest àlbum d’OQO editora a la llista dels que no poden faltar a la vostra biblioteca particular.

La porta dels tres panys

FITXA
=====
Títol: La porta dels tres panys
Autor: Sònia Fernández-Vidal
Il·lustrador: Oriol Malet
Edició: La Galera, 2011
Edat: a partir de 10 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
En Niko, un noi solitari de 14 anys, no s’imagina les conseqüències que li portarà no seguir el camí que cada dia recorre per arribar a l’institut. Quan varia la ruta, descobreix una casa que no havia vist mai abans. Atret pel misteri, hi entra i es veu immers en un estrany univers. Dins del món quàntic passen coses sorprenents, des d’una guerra entre la matèria i l’antimatèria a la desaparició del gat de Schrödinger, passant per una taller de rellotgeria on es posa a prova la relativitat del temps. Immers en aquesta aventura inesperada, en Niko té la missió de retornar l’equilibri, ara en perill, entre el seu món i l’univers quàntic que acaba de descobrir.

I és que resulta evident que la via que utilitzem per fer arribar informació als nens i nenes és una decisió essencial que cal reflexionar amb calma ja que en bona mesura, decidirà el fet que aquestes dades s’absorbeixin millor o pitjor. Fer-ho mitjançant una conferència, una classe magistral o una xerrada pot resultar poc productiu, si la persona no sap captar l’atenció del seu públic degudament, és per això, que m’ha entusiasmat la obra que la Sònia s’ha tret de la màniga. Una novel•la fantàstica, plena d’aventures, amb personatges i situacions que capta l’interès dels lectors des de la primera pàgina, doncs ha creat tot un món paral•lel amb una combinació de factors excel•lent: uns enormes coneixements de física quàntica (no podem oblidar que estem parlant d’una jove doctora que ha treballat als centres més prestigiosos d’investigació a nivell mundial), amb una passió per la docència que l’ha portat a crear aquesta genial història, que aconsegueix que els infants entenguin conceptes que molt possiblement a l’escola no han captat, mentre estan llegint un llibre de fantasia, senzillament.

Els enigmes que van apareixent al llarg de la història, estimulen la curiositat del lector, i no tinc cap mena de dubte, que un cop n’hagin ‘patit’ uns quants, canviarà la seva lògica a l’hora de resoldre’ls, i assolir això és un grandíssim èxit pel que cal felicitar la Sònia i a tots aquells docents que decideixin posar aquest títol entre les lectures recomanades als alumnes.

La història ja he dit del per activa i per passiva que és una joia, però aquí no s’acaba tot, Oriol Malet s’ha encarregat de posar cara als personatges i ho ha fet amb un treball amb blanc i negre molt ben aconseguit, un tipus d’il•lustració que s’adiu molt amb el perfil de lector al que es dirigeix aquest llibre, senzilla, divertida i fins i tot, un punt irònica. I si a algú no li semblen prous els arguments donats, us recomano que agafeu un exemplar de ‘La porta dels tres panys’ i el fullegeu, l’acurada edició que la Galera ha fet és el granet de sorra que us ha d’acabar de decidir, un format més aviat quadrat, pàgines que respiren, amb una tipografia molt agradable que varia quan ens apareix algun enigma, amb les il•lustracions d’Oriol Malet i alguns símbols ‘quàntics’ que amenitzen la lectura.

Sense cap mena de dubte, una magnífica elecció per a lectors de deu anys en endavant, que cal recomanar des d’escoles, biblioteques i a casa, gaudiran i aprendran, paraula! I perquè aneu obrint boca aquí us deixo un enigma:

Imagineu un carrer per on circula un cotxe fosc, sense llums.
Tots els fanals del carrer estan apagats.
No hi ha cap mena de resplendor ni llum provinent dels aparadors.
Tot d’una, un gat negre creua pel davant del cotxe.
Malgrat això, el conductor frena a temps abans d’atropellar-lo.
Com ha aconseguit veure’l?

Quién tiene miedo

FITXA
=====
Títol: Quién tiene miedo (Qui té por)
Autor: Pere Vilà i Barceló
Il•lustrador: Sergio Mora
Edició: Barcelona: La Galera, 2011
Edat: de 3 a 6 anys
Temàtica: pors nocturnes

Premi Hospital Sant Joan de Déu, 2010

RESSENYA
========
La publicación del ganador del Premi Hospital Sant Joan de Déu (que se edita tanto en catalán como en castellano) es siempre un acontecimiento. Personalmente lo sigo desde “El nen gris” i “L’home del sac”, pero ya algunos títulos anteriores (“Ioshi i la pluja” o “Sóc molt maria”) son títulos imprescindibles (algunos de ellos desgraciadamente descatalogados, aunque todavía grandes tesoros de nuestras colecciones bibliotecarias); y títulos más recientes como “En Faiquè” o “Per un botó”, los ganadores de las dos últimas ediciones, siguen estando a la altura, lo cual demuestra la buena salud de la creación de nuestros autores, y el espléndido trabajo posterior de los ilustradores a los que se encarga acompañar a los textos.

A pesar de todo ello, siempre hay libros de más y libros de menos. Así como “En Faiquè” me dejó sin habla (por la sencillez y redondez del texto, y por el espectacular trabajo de Arnal Ballester ilustrándolo) y en cambio “Dos fils” no acabó de calarme muy hondo (y tranquilos que me voy por las ramas pero ya voy al tajo), este “Quién tiene miedo” ha sido de los que me han dejado un poco más fría de lo que me gustaría, por dos razones que intentaré explicaros a continuación.

Primero: la historia no me ha parecido especialmente atractiva, ni el texto posee ninguna cualidad que lo haga destacar por encima de otros tantos. El protagonista es un niño al que sus padres van explicando diferentes hechos cotidianos “inventando” criaturas fantásticas que le atemorizan: los ruidos nocturnos provienen del “vigilante de las paredes” que se preocupa de que él se encuentre bien y de avisar a sus padres si necesita algo; el “duende de la lavadora” que tiene un solo pie y por eso a veces deja desparejados los calcetines; la pelusa que vive debajo de los muebles... Hasta que un día un suceso que no desvelaremos provoca que todos estos seres, a priori fantásticos, se conviertan en reales y acudan a rescatar al niño que está en peligro. Si vas a hacer un libro sobre un tema del que ya existe una extensa bibliografía (y además excelente: “Encender la noche”, “De verdad que no podía”, “Scric scrac bibib blub”, entre otros), más vale que tengas realmente algo importante que decir... A mí no me gustan los libros “porque sí”.

Segundo: el texto deja muy poco margen a la ilustración para hacer su trabajo: ya lo contiene todo por sí mismo! Me declaro una gran fan del trabajo de Sergio Mora; me gusta mucho su estilo “retro”, y reconozco que el libro sale beneficiado con sus ilustraciones, pero aparte de recrear una cierta atmósfera aire años 50 (además con estas ilustraciones que parece como si tuvieran que ir acompañadas de unas gafas de visión 3D), puede hacer poco más que acompañar... El texto no necesita de la ilustración, y así la ilustración se convierte en accesoria... igual que es accesorio que las guardas estén hechas con una textura que quiere imitar una pared para que podamos hacernos nuestros propios efectos sonoros y darnos dentera frotando las guardas entre sí. Y no es que no me guste... de hecho, aprecio que un libro esté bien diseñado (y este claramente lo está), pero cuando además todo eso aporta un significado que se perdería de otro modo... entonces es cuando ya no se puede pedir más.

Y no se vayan a creer: a pesar de todo me parece un buen libro. Un muy buen libro (de 3 sobre 4), pero se ha quedado a un paso.

En blanco

FITXA
=====
Títol: En blanco
Autor: Lucía Serrano
Il•lustrador: Lucía Serrano
Edició: Madrid: Anaya, 2011 (Col. Sopa de cuentos)
Edat: de 6 a 8 años
Temàtica:


RESSENYA
=========

Yo no sé si a los niños les pasa los mismo que a los adultos, pero desde luego, a mí me ha dado en el clavo: lo que me quita el sueño es el exceso de ideas. Y eso mismo es lo que le pasa a Irene en este álbum que bajo su aspecto pequeño y discreto, dentro de la colección Sopa de cuentos, contiene una gran creación artística. Un texto escueto que no lo dice todo (ni falta que hace), unas ilustraciones que juegan con el blanco y negro para los personajes y los espacios, y el color para las ideas que nos llenan la cabeza y no nos dejan dormir, y una combinación de ambos que juegan entre sí y se usan mutuamente para contar una historia llena de encanto e ironía.

Un librito que recuerda en estilo y recursos los de Peter H. Reynolds (“Casi” y “El punto”); estilo y recursos sencillos, al alcance de cualquiera, y que la autora ha sabido poner a su servicio, haciendo que parezca fácil y divertido y transmitiendo esa sencillez y buenrrollismo al lector.

PS: Y la protagonista se llamará Irene, pero creo que debería llamarse Lucía...

¡Es un libro!

FITXA
=====
Títol: ¡Es un libro!
Autor: Lane Smith
Il·lustrador: Lane Smith
Edició: Océano Travesía, 2010
Edat: de 3 a 8
Temàtica:


RESSENYA
=========

Océano Travesía presenta una aposta divertida i alhora tan realista que fins i tot espanta, es tracta d’una història on un ruc i un mico comparteixen una estona de lectura però ho fan amb diferents suports, l’un amb un llibre i l’altre amb el seu ordinador portàtil.

El ruc que representa la modernitat descarrega una bateria de preguntes al mico sobre el funcionament del ‘llibre’, “com ajustes la pàgina? Serveix com a bloc? Envia missatges? Twiteja? Té Wi-Fi?” el mico amb una paciència de sant va contestant una a una a totes les preguntes: No, no, no... no us perdeu la il•lustració que l’autor ha dibuixat per representar la pregunta sobre el ratolí, és divertidíssima!


Cansat ja de tanta pregunta, el mico planta el llibre davant dels nassos al seu insistent company, i aquí cal traure’ns el barret davant l’autor per la seva tria, un fragment d’un clàssic entre els clàssics ‘L’illa del tresor’ de Sir Robert Louis Stevenson. D’entrada el primer impuls del ruc és sintetitzar el text amb abreviacions d’aquestes que sovint resulten gairebé impossibles de llegir i emoticones, però acte seguit, la curiositat és superior a ell i queda abduït per la lectura fins al punt que s’apodera del llibre aconseguint que el pacient mico arribi als límits de la seva paciència i decideixo marxar a la biblioteca a buscar-ne un altre.

Les il•lustracions d’aquest àlbum són tan senzilles com efectistes, pàgines que respiren i no abusen de floritures, en el vídeo que han realitzat en a versió original del llibre s’aprecia l’expressivitat aconseguida en els personatges, sobretot en el mico. Es una història molt ben trobada que fa riure i al mateix temps convida a reflexionar sobre la importància del llibre físic, un autèntic clam en defensa del paper al qual dono total suport, ja que per més tecnologies que puguin aparèixer, per als incondicionals del llibre-llibre, el plaer de passar les pàgines, el tacte del paper i l’olor d’un llibre mai no podran ser substituïts per una pantalla.

El misterio de la calle de las Glicinas

FITXA
=====
Títol: El misterio de la calle de las Glicinas
Autor: Núria Pradas
Il·lustrador: -
Edició: Editorial Bambú, 2011 (Col. Grandes Lectores)
Edat: a partir de 13 anys
Temàtica: Novel·la policíaca de misteri i aventura


RESSENYA
=========
Aquest novel•la ja va ser publicada en català per la mateixa editorial el 2006. Planteja un misteri que ha passat en l'actualitat i que ja va passar fa una pila d'anys: la desaparició d'un noi tot seguint una misteriosa i guapa noia de llarga melena negra. La nòvia del noi no es conforma amb les explicacions que els dona la polícia i comença una investigació pel seu compte amb l'ajuda del germà del noi i una jove que coneixen casualment al metro ja que ha estat escoltant la conversa que mantenen.

Comença una trama trepidant que els porta a descobrir el misteri que amaga el casalot vell i destartalat on van a parar els nois que han anat desapareixent...

La madre del héroe

FITXA
=====
Títol: La madre del héroe
Autor: Roberto Malo i Fco. Javier Mateos
Il·lustrador: Marjorie Pourchet
Edició: OQO, 2011
Edat: de 5 a 8
Temàtica:


RESSENYA
=========
OQO Editora es desmarca una vegada més oferint-nos un relat divertit, àcid i diferent, Roberto Malo i Francisco Javier Mateos han teixit una història que s’obre amb una trama a primera vista tòpica i típica, un rei recentment coronat amb problemes amb un dolent molt dolent recorre a l’ajuda d’un hàbil espadatxí, però la veritat és que a partir d’aquí res no és el que t’esperes, l’heroi se’ns presenta amb un apèndix tan tendre com feixuc, com només pot ser una mare.

El llenguatge utilitzat tampoc é el que d’entrada un s’espera, ple d’expressions actuals i irreverents, és impossible passar les pàgines d’aquest àlbum sense riure sincerament, les sortides de to de la mare de l’heroi, que ben aviat deixa clar qui és l’autèntica protagonista de la història són un filó inesgotable de principi a fi, i és que, els autors semblen reivindicar el paper de les mares com a veritables heroïnes al mateix temps que deixen en l’aire la idea que potser no caldria que fossin tan protectores amb els seus ‘pollets’.

Si de normal, els herois més clàssics ens tenen acostumats a veure que les seves croades tenen com a base un amor possible o impossible, aquesta part de la trama no s’allunya tant de la corrent clàssica, amb la diferència, això sí, que l’amor de la nostra supermare recau en el seu fill.

Marjorie Pourchet s’ha encarregat d’il•lustrar aquestes pàgines, i ho fa recollint el to que els autors han imposat en el text, iròniques, divertides, esbojarrades fins i tot, les imatges càlides i amb seqüències diverses en una mateixa pàgina són el complement perfecte per alt ext. Aquesta il•lustradora francesa gairebé tan jove com reconeguda, ha barrejat diverses tècniques per construir un treball on predomina els tons vermells i grocs, aconseguint unes pàgines plenes de contrastos tant en els personatges, com en els decorats i també de matisos trets de diverses èpoques.


Cal afegir, que per tot això, aquesta és una d’aquelles peces que pot complir múltiples funcions, una bona lectura per lectors que s’inicien en solitari, una bona eina per les escoles per tractar el respecte i l’estima cap a les mares i una magnífica narració per una hora del conte, a què espereu doncs? N’heu de tenir un exemplar!

El pirata bo i l'Illa dels Imperfectes

FITXA
=====
Títol: El pirata bo i l'Illa dels Imperfectes
Autor: Joan Llongueras
Il·lustrador: Joan Puig
Edició: Edicions del Pirata, 2011
Edat: de 8 a 10
Temàtica:


RESSENYA
=========
L’editorial Edicions del Pirata ens presenta la segona història d’aquest particular pirata, el jove Eric, un pirata bo, que després de recórrer un munt d’aventures per aconseguir convertir els terribles Capità Bocanegra i la Lola Matallops (per ser exactes, els seus pares) en pirates bons ara ens presenta una nova odissea que portarà a tota la tripulació de l’Estrella de Mar a l’Illa dels Imperfectes.

Per què desapareixen els avis? Hi tenen res a veure el governador Malapeça i el capità Barbaverda? Una nova aventura de l’Eric, amb la que es posa de manifest la importància de l’amistat, el treball cooperatiu i la solidaritat entre les persones, i mostra que no hem de basar-nos en les aparences a l’hora de jutjar algú, i és que ningú no és perfecte.

Una història narrada amb ritme, amb notes d’humor i escrita amb un llenguatge planer que permet que no es trenqui la lectura per falta de comprensió, i esdevé una magnífica elecció per a lectors de 8 a 10 anys que gaudeixin amb les aventures i la pirateria. Joan Llongueras sap com escriure per seduir al seu públic, els seus llibres són peces imprescindibles per motivar la lectura.

Bona mostra d’això és el fet que aquest títol va ser seleccionat a ‘La llança’ d’Òmnium Cultural com la millor selecció en la categoria de llibre infantil.

Un altre valor afegit són les il•lustracions amb les que Joan Puig ha il•lustrat les seves pàgines, realitzades en la mateixa línia que el text, si us plau, no us perdeu la pàgina 35, a veure a qui us recorda el governador Malapeça? A mi em va fer pensar en un altre ‘governador bastant malapeça’...

En resum, una història divertida i ben treballada, amb un text molt adient i unes il•lustracions de qualitat, acabat amb un treball d’edició molt acurat per part d’Edicions del Pirata, si no l’heu regalat, anoteu-lo a la llista de pendents de comprar i llegir.

El pez rojo

FITXA
=====
Títol: El pez rojo
Autor: Taeeun Yoo
Il·lustrador: Taeeun Yoo
Edició: Faktoría K de Libros, 2011
Edat: de 6 a 8
Temàtica:


RESSENYA
=========
L’avi d’en Ramiro era l’encarregat d’una biblioteca molt antiga que hi havia enmig del bosc. Un dia, en Ramiro va acompanyar al seu avi i s’emportà amb ell al seu amic el peixet vermell. Era la primera vegada que el nen entrava a la biblioteca i estava enlluernat per aquelles enormes sales plenes de llibres. Va mirar a totes i cadascuna de les prestatgeries i no va deixar ni un sol racó sense explorar...

És possible que un peix desaparegui dins un llibre? És possible que un nen se submergeixi en un llibre per a salvar a un peix? Aquest treball presenta una història situada en un punt eteri en la frontera que separa realitat i ficció, amb una cuidada edició i preciosa proposta estètica, amb tonalitats ocres a base de tintes i ploma, on destaquen les pinzellades vermelles dels elements que centren l’atenció de la història. Són il·lustracions estimulants que pràcticament no necessiten paraules. És, precisament, en el moment més emocionant de l’aventura, quan prescindeix del text i el relat es plasma únicament amb imatges.

Taeeun Yoo utilitza recursos cinematogràfics combinant en una mateixa imatge diverses seqüències d’una mateixa escena, i desenvolupa magistralment l’efecte de fer caure al protagonista -i amb ell al lector- dins del propi llibre, i fascina l’ús que fa de la llum i les ombres en les seves il·lustracions, la imatge de la làmpada il·luminant una immensa prestatgeria és senzillament fantàstica.


Una crida al poder de la imaginació i a la importància dels llibres que ens ajuden a estimular-la amb les històries que contenen, una llança en favor de la literatura infantil com un dels tresors més grans dels que podem gaudir. El pez rojo és una joia que no pot faltar a cap biblioteca i és una magnífica fórmula per introduir els infants en la literatura, una fantàstica opció per les seves magnífiques il·lustracions que capten l’atenció dels nens, per la breu extensió de text que permet fer-ne la lectura sense massa pauses i amb una gran estimulació de la pròpia imaginació, doncs una part de la història ens la suggereixen les imatges però haurà de ser cada lector el qui la defineixi.

Aquest és el primer dels sis llibres que ha publicat la il·lustradora coreano-americana Taeeun Yoo, i que ens arriba gràcies a la Factoría K de libros , veient-ne el resultat, sincerament espero que no sigui l’últim.

El cuento de los cuatro niños que dieron la vuelta al mundo (y algunos limericks)

FITXA
=====
Títol: El cuento de los cuatro niños que dieron la vuelta al mundo (y algunos limericks)
Autor: Edward Lear
Il·lustrador: Edward Lear
Edició: Buenos Aires: Adriana Hidalgo Editora, 2010
Edat: a partir de 8 años
Temàtica: aventuras, literatura de lo absurdo, poesía, humor


RESSENYA
=========
Edward Lear y Lewis Carroll fueron los grandes maestros del nonsense, género literario que juega con el absurdo. Si Carroll creó el famoso país de las maravillas en el que Alicia vive sus disparatadas aventuras, Lear popularizó los limericks, un tipo de poemas breves de corte humorístico y contenido surrealista. Sin embargo, la obra de Lear no se ha dado a conocer tanto entre los lectores de habla española como la de Carroll. Al menos hasta ahora, porque la editorial argentina Adriana Hidalgo ha decidido rendir homenaje a este escritor e ilustrador.

El libro se divide en tres partes: un cuento que da título a la obra, una selección de poemas y una breve biografía del autor. El cuento de los cuatro niños que dieron la vuelta al mundo narra las peripecias de un grupo de chicos que marcha a descubrir nuevos parajes a bordo de un barco. Les acompañan un gato timonel, un anciano kuango-mango y una tetera gigante que, además de proporcionarles té, les sirve de refugio durante la noche. En su viaje, los aventureros descubren mundos y personajes insospechados, desde moscas-de-botella-azul que comen empanadas de atún a enorme coliflores que corren hacia la puesta de sol. Y nada de lo que encuentran, por muy absurdo que sea, parece sorprenderles.

La segunda parte del libro contiene varios limericks por partida doble: debajo de cada poema en español aparece la versión inglesa escrita por Edward Lear. De esta manera, el lector puede disfrutar de la poesía y practicar idiomas a un tiempo. Tanto los limericks como el cuento anterior están ilustrados por los dibujos que hizo el propio Lear para la edición original. El libro se cierra con una biografía que describe al autor, sitúa su obra en el contexto del nonsense y define el carácter y las reglas formales de los limericks.

Princesas, dragones y otras ensaladas

FITXA
=====
Títol: Princesas, dragones y otras ensaladas
Autor: Marie Vaudescal
Il·lustrador: Magali Le Huche
Edició: Buenos Aires: Adriana Hidalgo Editora, 2010
Edat: a partir de 8 años
Temàtica: fantasía, humor


RESSENYA
=========
En el reino de Valvasoria, todas las princesas son raptadas por un dragón cuando llegan a la edad casadera. Es lo que dicta la tradición. Entonces, el príncipe azul de turno acude a su rescate, tras lo cual se casan y viven felices para siempre. Y probablemente comen perdices, como en los cuentos de princesas clásicos.

Así ha sucedido siempre y así debería seguir ocurriendo. El problema es que la princesa Escarola lleva meses esperando a que el dragón Estornudo aparezca por palacio para raptarla, pero no hay manera. Escarola es gruñona, caprichosa e impertinente, y parece que a Estornudo no le apetece aguantarla. Así que la princesa decide tomar la iniciativa: finge su secuestro y emprende un largo viaje (con su dama de compañía, tres sirvientes y un gnomo) hasta la guarida del dragón para exigirle que cumpla con la tradición.

Marie Vaudescal ha escrito un cuento de princesas y dragones muy poco convencional. Los personajes de esta historia no representan el papel que se les presupone. Y, menos que nadie, la princesa. Escarola no es una joven sumisa a la espera de unos hechos predestinados que la llevarán hasta el matrimonio: ella tiene sus propias ideas, aficiones y temores. Su aventura en busca del dragón le hará descubrir que ha de ser uno mismo quien tome las riendas de su destino si quiere encontrar la felicidad.

El cuento, narrado con un estilo ágil y grandes dosis de humor, se complementa a la perfección con las ilustraciones divertidas y frescas de Magali Le Huche. Una historia original con un mensaje interesante.