Líneas

FITXA
=====
Títol: Líneas
Autora i il·lustradora: Suzy Lee
Edició: Barbara Fiore, 2017
Edat: a partir de 6 anys
Temàtica: Dibuix, creació artística, patinatge sobre gel

RESSENYA (Laura Calosci)
=========


Una nena patina sobre gel, els seus patins dibuixen un traç sobre el full blanc, una línia que va de l’esquerra a la dreta de la doble pàgina. Tot és blanc tret del barret i els guants de la nena que llisca lleugera, a cada moviment les línies es fan sempre més sinuoses, el traç envaeix les pàgines en una dansa harmònica fins que la nena rellisca i cau. Stop. Quan la nena es torna a aixecar tot ha canviat. Què ha passat?

El nou llibre de Suzy Lee és un llibre sense mots que ens parla del procés creatiu. De fet la dedicatòria, les úniques paraules del llibre tret del títol, van dirigides justament als petits artistes. La narració meta-ficcional reforça aquesta idea col·locant el lector a la frontera entre realitat i ficció. Entrem a la història patinant amb la nena fins que topem amb un paper arrugat, unes engrunes de goma d’esborrar i un llapis, alguna cosa s’ha trencat, l’encant de la ficció s’ha acabat i ara ens hem de fer alguna pregunta.

La nena, l’alter ego de l’autora, amb la seva caiguda ens parla de l’error, de la dificultat dels processos creatius, de la soledat que sovint els acompanya. Només l’acceptació de l’error sembla alliberar la història i tornar-nos al relat, a la ficció, però en un altre punt que no coneixíem abans. La protagonista passa de la soledat a la descoberta de l’altre, a la vida col·lectiva i al món que ens envolta, passem, per mantenir-nos en la metàfora de l’autora, del món interior de l’artista al món exterior que és la vida.

Com amb la Trilogia del límite, Lee explora les potencialitat del llibre àlbum i aquest cop ho fa a partir de dos elements bàsics del dibuix, el traç i el full blanc, blanc com la definició mateixa de l’àlbum que dóna Sophie Van der Linden al principi del seu llibre álbum[es] «el álbum es, ante todo, un soporte blanco», blanc com el gel sobre el qual patina la protagonista traçant línies lliures sobre el full, la línia és evidentment l’altra protagonista de la història.

Pel que fa a la tècnica us reenvio al blog en italià scaffalebasso. Tradueixo literalment del blog:

El llibre s’ha fet utilitzant una tècnica mixta de dibuix i ordinador. «Normalment dibuixo, després escanejo i treballo digitalment, normalment prefereixo treballar a mà. A Líneas la nena i els fons han aparegut en dos moments diferents, mentre que les línies dels patins sobre el gel les he dibuixades a mà i després les he passats a negatiu».

Suzy Lee va passar per Itàlia en ocasió de la Fiera del Libro di Torino 2018, on va presentar la publicació en italià del seu últim llibre amb Corraini Editore. D’aquesta visita algunes entrevistes interessants:

- Nadia Terranova, l’autora de Bruno el niño que aprendió a volar , entrevista Suzy Lee.

- Per escoltar algunes paraules de l’autora us reenvio al vídeo de RAI scuola - entrevista a Suzy Lee. Us recomano però saltar el primer minut de la introducció del periodista en que presenta els silent books –llibres sense mots- com a llibres de lectura lliures, assumint que el lector no llegeix l’articulat llenguatge visual que el composa, sinó s’imagina lliurement la història a partir d’unes il·lustracions suggeridores. Encara estem en aquest punt! Per tant, si us interessa, passeu directament a les paraules de Lee.

RESSENYA (Laura Rodríguez)
=========


Un cop més, com és habitual en l’obra de Suzy Lee, ens embarquem en una història sense mots però en què hem de llegir igualment: les imatges. Aquí se’ns presenta una mà que va dibuixant línies, d’on apareix una nena que patina sobre gel. El fons es va transformant i poc a poc en descobrim els seus límits: els del paper on la mà il·lustradora està dibuixant. Però aviat ens adonem altre vegada que no tot és el que sembla. Apareix un altre patinador i el paper es va convertint en una pista de gel amb molta més gent passant-s’ho bé.

De la mateixa manera que a La Ola, Sombras o Espejo explorava els límits de la narrativa visual, emprant aspectes com el plec del llibre en el seu benefici (com a Sombras) o la lectura que fem d’esquerra a dreta per jugar amb les aparences, com és en el cas d’Espejo (creiem que la nena de l’esquerra és la real i la de la dreta el seu reflex al mirall), a Líneas ens preguntem sorpresos què es real i què és fantasia. Destaca també l’economia dels recursos gràfics utilitzats, tan comuns en l’estil d’aquesta autora, que aparta detalls innecessaris o que ens puguin distreure de la narració en sí.

En resum, es tracta d’una història aparentment senzilla però que amaga capes i capes d’interpretació i que, per tant, demana de vàries lectures i observació detinguda. Els ulls es veuran immersos en un viatge de línies que es transformen explorant la capacitat narrativa de la il·lustració.

El jardinero nocturno / Un camino de flores

FITXA
=====
Títol: El jardinero nocturno
Autor i il·lustrador: The Fan Brothers
Edició: Barcelona: Planeta, 2016
Edat: a partir de 5 anys


RESSENYA
=========
Grimloch és un poble trist i gris, molt gris. Un dia hi arriba un senyor. El veiem d’esquena carregat amb una escala i una manta embolicada, es confon amb la resta de la gent del poble que camina encorbada i sola. Però, passada la primera pàgina, descobrim que aquest senyor no és com els altres, aquest senyor no és gris, ell porta a la butxaca de la seva americana, just a l’alçada del cor, una fulla, és verda... En aquest món absolutament gris entra una primera tímida, gairebé inadvertida, nota de color. Ell és el jardiner nocturn, que amb el seu art de podar transforma i acoloreix tot el que toca, donant-li nova vida.

És en William, un nen no gris, qui s’adona de la seva presència. Un matí, mirant per la finestra de l’orfenat de Grimloch, l’arbre gris del davant s’havia transformat en un magnífic mussol de fulles verdes. William es passa tot el dia mirant-lo meravellat. El dia després les sorpreses no s’acaben, William troba que els dos arbres de la casa abandonada dels gats s’havien transformat justament en gat amb una poda magistral. Al seu voltat estupor i color. Cada dia William descobreix un nou arbre podat en forma de conill, de periquito, d’elefant, de drac, i a mesura que els animals es van escampant Grimloch perd la seva grisor i es tenyeix de colors sempre més vius. Les persones també cobreixen vida i semblen gaudir-ne, semblen ser felices. Una nit William es troba finalment amb el jardiner nocturn i el segueix fins al parc, d’aquesta trobada naixerà alguna cosa nova que us convido a descobrir.

Un àlbum molt ben cuidat respecte als detalls editorials: tapa dura, cartoné, ben relligat, ben imprès, molt agradable de veure i de tocar. El Jardinero nocturno és l’obra de debut de The Fan Brothers, Eric i Terry Fan, dos germans canadencs formats al Ontario College of Art and Design de Toronto, que comparteixen l’interès per l’art i les històries fantàstiques. A les seves obres barregen la tècnica de la tinta i el llapis amb el digital, el que dóna a les il·lustracions un toc estètic vintage.

***

El llibre tot i haver rebut bones crítiques no destaca per la seva originalitat. De fet coneixem tot un filó de llibres infantils que desenvolupen històries a partir del binomi parcs, jardins, jardiners amb color, felicitat i comunicació, en oposició a ciutats grises sense natura poblades per persones tristes i soles. La natura dominada per l’home en forma de jardí sembla desprendre un increïble poder transformador sobre la vida urbana, paradigma de la negació de la natura. Deu ser un fet antropològic, ancestral, que cuidar les plantes s’associa habitualment a coses positives. L’home treballa la terra des de fa uns 7000 anys, deu ser que tenim molt arrelada la revolució neolítica en les nostres expressions estètiques.

Alguns exemples d’aquest filó són El Hombre de la flor de Mark Ludy, [Madrid : Edaf, 2006]. El personatge transformador és un senyor especial que es diferencia de la resta per la seva àuria lluminosa, pel color i per una flor que porta al barret. Al creuar el pont veiem un poble gris i decadent on la gent no es relaciona, des de la casa que habita el senyor de la flor comença a escampar-se color, vitalitat i vegetació que a poc a poc envaeix tot el poble i el canvia.

Pensem també al poder transformador del petit jardiner del El Jardí curiós, de Peter Brown, [Barcelona : Takatuka, 2010] aquella ciutat tan grisa i freda de la primera pàgina no és mínimament comparable a la del final del llibre.

Més o menys semblant El Jardí subterrani, de Cho, Sŏn-gyŏng, [Barcelona : Thule, cop. 2007] amb el seu entranyable jardiner. Seguint aquest fil en trobaríem molts més.

Entre les novetats Un camino de flores de JonArno Lawson, casualment un altre autor canadenc [Barcelona : Libros del Zorro Rojo, 2016].

***

FITXA
=====
Títol: Un camino de flores
Autor: JonArno Lawson
Il·lustrador: Sydney Smith
Edició: Libros del Zorro Rojo, 2017
Edat: a partir de 5 anys


RESSENYA
=========

Un camino de flores ens situa novament en una ciutat grisa. L’acció es centra en un moment de la rutina diària d’un pare i una filla fent el trajecte de tornada cap a casa amb una bossa de la compra a la mà. La diferent mirada del pare i la filla sobre la ciutat en aquest trajecte es transmet a través de la gestualitat i l’expressivitat dels personatges, però sobretot per l’ús del color, que de fet és la clau narrativa del llibre. En un tot blanc i negre van apareixent taques de colors que ens apropen a la mirada humana, poètica, de la nena, que contrasta amb la grisor adulta de la ciutat: ella la primera taca de color, vermella, com no podia ser d’un altra manera. En una seqüència ràpida d’imatges, 9 quadres en una pàgina, arribem a una segona taca de colors, el groc d’uns dents de lleó crescuts miraculosament en una escletxa del ciment. Més flors pel camí per collir que acoloreixen la ciutat amb seqüències i plans quasi cinematogràfics: els taxis grocs, la parada de fruita, el vestit d’una senyora que llegeix, uns gerros a l’ aparador...

Però el fet transformador sobre la ciutat en aquest llibre no és la mirada de la nena, sinó els seus gestos, la voluntat de relacionar-se amb el que l’envolta, expressat amb el regal que ella fa de les flors: sigui l’ocellet mort en el parc o el senyor estirat en un banc, sigui el gos del veí o la mare i els germans que la reben a casa.

Un llibre molt recomanable per la potència poètica del llenguatge visual, que juga hàbilment amb els punts de vista i les diferents perspectives, que ens parla sense fer ús de cap paraula de l’excepcionalitat de les petites coses que ens envolten.

Sembla que Un camino de flores (Sidewalk Flowers) sigui una història de la vida de l’autor com refereix en Jaume Centelles al seu bloc:

La història d’Un camí de flors va evolucionar directament d’un passeig que vaig fer amb la meva filla, Sophie, sortint de la seva classe d’art fins a la nostra casa, a Arlington. Fins i tot recordo la data exacta, el 18 de juny del 2008. Sophie tenia set anys en aquell moment. El meu fill Jojo, nascut feia dos dies, i el meu fill mitjà, Ashey, de quatre anys, eren a casa amb la meva dona, Amy. Jo volia tornar ràpidament, vaig buscar un taxi, però no vaig aconseguir parar-ne cap i llavors vam anar caminant. Jo caminava de pressa, sense parar atenció a Sophie i al que estava fent. Els carrers semblaven grisos i lletjos. Tot d’una em vaig adonar que la Sophie collia flors —les diminutes flors que treuen el cap a través de les esquerdes de ciment, males herbes, dents de lleó, trèvols i altres- i estava cantant. Quan vam arribar a casa, en va posar al barret d’en Jojo i als demés, com en el llibre. Em va semblar molt simbòlic: la Sophie a la recerca de color en un món gris, i després donant el que havia trobat. Em vaig adonar que seria un bell llibre, sense paraules, amb trossos de edifici de color enmig d’un món negre, blanc i gris.

Hay clases sociales / Las mujeres y los hombres

FITXA
=====
Títol: Hay clases sociales / Las mujeres y los hombres
Autor: Equipo Plantel
Il·lustrador: Joan Negrescolor / Luci Gutiérrez
Edició: Media Vaca
Edat: a partir de 6 anys
Temàtica: igualtat/desigualtat, política, societat


RESSENYA
=========
L'editorial Media Vaca publica a la col·lecció “Libros para Mañana” quatre títols interessantíssims de ciències polítiques per a nens: Cómo puede ser la Democracia; Así es la dictadura; Hay clases sociales; y Las mujeres y los Hombres. Es tracta d’una col·lecció que es va publicar per primera vegada a finals dels anys setanta. Media Vaca la reedita quaranta anys després amb noves il·lustracions però gairebé sense modificar el text, considerant-lo plenament vigent i actual. I efectivament, quan es llegeix impressiona l’actualitat del text: han passat quaranta anys i la desigualtat entre rics i pobres en lloc de disminuir augmenta, mentre que la igualtat d’oportunitats entre homes i dones està ben lluny d’arribar.

Aquí ens centrarem només en dos dels quatre: Hay clases sociales, i Las mujeres y los Hombres. Els dos llibres sobre desigualtat. «Todos los Hombres son iguales. Pero hay cosas que los hacen desiguales: la fuerza, el poder, el dinero y la cultura». L’estil és així, enunciats breus, clars i amb ritme, explícits, contundents, sense arribar mai però a l’eslògan o a la banalització dels conceptes; és justament aquest últim aspecte el que m’ha sorprès més. Trobo extraordinària i genial la capacitat d’alguns autors/es de fer llibres per a nens que siguin també bons llibres per adults, llibres de debò, que no fan l’ullet a ningú, que no edulcoren, que són el que són.

Al final dels llibres s’hi troba un annex amb un test sobre el tema tractat, on es convida als lectors a contestar a les preguntes, fer un comentari i enviar-lo a l'editorial. La idea és conèixer quina és la opinió dels nens i preparar una futura publicació que ens ho expliqui a tots. Media Vaca manté els tests dels anys setanta i aquí sí que és on es veu més el pas del temps. Trobo que si l’objectiu del test és conèixer de veritat l’opinió dels nens, el test a resposta tancada no és, segons la meva experiència personal, l’eina més adequada, perquè reforça una certa tendència dels infants a donar respostes conformistes, respostes complaents per a l’adult. Segurament existeixen altres maneres més efectives dels tests per conèixer les opinions dels nens que seria interessant investigar per a la nova publicació que esperem amb curiositat.

En conclusió, us recomano la lectura d’aquestes llibres per seguir reflexionant sobre uns temes tan bàsics per a la convivència i per la construcció d’una societat més justa i igualitària, compartint l’

esperança amb Media Vaca i el equip Plantel de que aquest “mañana” no trigui gaire en arribar.

Un jardín

FITXA
=====
Títol: Un jardín
Autor: María José Ferrada
Il·lustrador: Isidro Ferrer
Edició: A Buen Paso
Edat: a partir de 3 anys
Temàtica: natura, metamorfosis


RESSENYA
=========
La metamorfosis del senyor Wakagi al seu jardí és un viatge poètic que us recomano d’emprendre.

Llibre desplegable cap a l’esquerra amb el text a la dreta funciona perfectament tan per la lectura individual com per la lectura en veu alta; mentre es llegeix, la composició es va articulant en un únic gran quadre.

El llibre és un objecte preciós que ens arriba ben guardat en una sobre de plàstic; treieu-lo d’allà perquè tenir-lo a les mans és un plaer pel tacte a més de per la vista.

Un jardín neix com una concatenació de trobades més o menys casuals entre persones, objectes, llocs i sensibilitats. Vaig tenir l’oportunitat d’escoltar la gènesis del llibre de la veu de l’editora Arianna Squilloni en una jornada sobre àlbums a la biblioteca Xavier Benguerel. La història és més o menys així: Arianna viatja a Osca per feina i passa a fer una visitar a Isidro al seu taller. Allà, a sobre una taula, hi ha un projecte començat: un jardí doblegat en un acordió de paper que havia d’acompanyar una capsa de luxe de vins Grillo, i és així com apareix el grill al jardí. L’encàrrec del vi no sé per quins motius no avança, quina bona oportunitat, pensen Arianna i Isidro, per treure el jardí de la capsa de vins i democratitzar-lo transformant-lo en un llibre!

El text arriba més tard de les mans de Maria José Ferrada, poeta xilena, que Arianna posa en contacte amb Isidro. D’aquesta trobada s’obre un finestra cap a l’Orient i concretament al Japó, un lloc present a l’imaginari dels dos artistes, a on Isidro havia viatjat recentment i del qual portava diversos souvenirs. Un d’aquests per exemple és el senyor Wakagi. Wakagi significa en japonès arbre jove i Isidro havia comprat en algun mercadillo un segell amb aquesta paraula impresa. També els conills surten del mateix viatge al Japó, i concretament a una visita a un cementiri habitat per molts conills que van quedar plasmats a la llibreta de viatge del Isidro. I és així com tants petits detalls han anat entrant al jardí que, pel seu format, ens explica Arianna Squilloni evoca als Emaky, llibres japonesos desplegables del segle XII enrotllats.

Desplegueu i entreu en Un Jardín, val la pena.

El petit jardiner

FITXA
=====
Títol: El petit jardiner
Autor: Emily Hughes
Il·lustrador: Emily Hughes
Edició: Impedimenta, 2016
Edat: a partir de 3 anys
Temàtica: jardí, somnis, superació


RESSENYA
=========
Un petit jardiner, molt petit, amb un jardí molt gran on no hi creixen gaire coses. Ben mirat el jardí està bastant desmanegat. Però pel seu jardiner ho és tot: la seva casa, el seu sopar, la seva alegria. Per això s’hi esforça molt en cuidar-lo sense obtenir a canvi gaire resultat. Un dia, alguna cosa comença a créixer, és tan preciosa que el petit jardiner s’hi esforça encara més, en cuidar el seu jardí, però els seus esforços semblen vans. El petit jardiner cau esgotat. Només li queden forces per demanar un desig amb la seva veueta petita que ningú sent. Després cau en un somni llarguíssim. Al despertar el jardí ha canviat, alguna cosa ha passat.

Una història petita i bonica sobre l’amor, l’esforç i la superació de la frustració; una història breu amb un text quasi telegràfic relegat al peu de pàgina i amplificat per unes il·lustracions exuberants m’han fet pensar en la teoria de l’efecte papallona: petites variacions com el moviment d’ales d’una papallona poden produir en un altre lloc grans efectes com un tornado. Per tant atenció amb el que fem, perquè encara que no ho sembli tota acció, per molt petita que sigui, té un efecte.

Maria Antonieta: diario secreto de una reina

FITXA
=====
Títol: Maria Antonieta: diario secreto de una reina
Autor: Benjamin Lacombe
Il·lustrador: Benjamin Lacombe
Edició: Edelvives, 2015
Edat: a partir de 14 anys
Temàtica: autobiografia


RESSENYA
=========
Maria Antonieta de Benjamin Lacombe explica una història íntima, personal, a vegades imaginària, de la reina de França Maria Antonieta d’Àustria, des de la seva arribada a França als 15 anys fins al dia de la seva mort, executada amb la guillotina a la plaça de la Revolution de Paris el 1793. Lacombe utilitza la fòrmula clàssica de l’epistolari, especialment amb la seva mare Maria Teresa, i del diari íntim. Però, com no podia ser d’altra manera tractant-se de Lacombe, l’element central de la narració és la il·lustració. Aquesta adopta l’estil rococó de l’època d’una manera quasi didascàlica, barrejat però amb unes esfumadures de pintura onírica més pròximes a l’estil de Lacombe, que ens retornen a l’època actual. La història tràgica de Maria Antonieta ens parla sobretot de les obligacions del ser reina – Noblesse oblige – més aviat constriccions que no deixen espais als sentiments, als afectes sincers, a conduir una vida corresponent a la pròpia manera de ser, sinó feta únicament d’aparença. Coneixem així a una reina encadenada a un món de luxe exagerat fins que l’esclat de la revolució francesa el 1789 trenca definitivament amb aquest món, sense però alliberar a l’heroïna.

El llibre és un objecte bonic, si us agrada l’estil de l’àlbum. Només una recomanació: abans de decidir si treballar el llibre amb joves fixeu-vos en les il·lustracions, n’hi ha una que fa referència explicita a la vida sexual dels dos monarques amb l’estil de les publicacions llibertines de l’època, que, segon amb qui es treballi, podria ser inadequat. De fet el llibre s’ha catalogat com a còmic per adults.

Quan a l'Isma se li van creuar els cables

FITXA
=====
Títol: Quan a l'Isma se li van creuar els cables
Autor: Laila Karrouch
Il·lustrador: -
Edició: Animallibres, 2015
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica: amistat, lleialtat, pas de l’escola primària a secundària


RESSENYA
=========
L’Isma i en Bilal són molt amics, d’aquests amics quasi germans, inseparables. Les seves famílies també estan molt unides, quasi íntimes, comparteixen moltes coses, molts moments i s’ajuden sempre que poden. Tot i així en Bilal i l’Isma són molt diferents, no només per l’origen de les dues famílies, la d’en Bilal ve del Marroc mentre la de l'Isma és catalana, sinó pel caràcter dels dos nens. En Bilal és tímid, complidor, treballador, correcte, encara bastant nen en els seus jocs i interessos, mentre que l’Isma és tot el contrari. Aquesta gran amistat que dura des de parvulari serà posada a prova amb el delicat passatge a l'institut: canvi d’escenaris, de classe, de dinàmiques. El fet detonador, com no podia ser d’altra manera, és l’entrada en escena d’una noia guapa i misteriosa de la qual l’Isma cau enamorat, gairebé fulgurat. Atret per la noia l’Isma s’allunya del seu amic i de la seva infantesa, sense adonar-se que allà on s’està ficant no és el que sembla. L’Isma es fica en un embolic del qual sortirà gràcies a l’ajuda dels seus amics de veritat, que potser no són els més guais del insti, però són persones en les quals pot confiar.

El llibre és correcte, la història flueix bé, els personatges i les ambientacions són creïbles, però sense dubte el principal valor del llibre és la perspectiva multicultural que aporta la coneguda autora catalano-marroquí Laila Karrouch. El personatge d’en Bilal, la seva família, la seva relació amb l’escola, la ciutat, la gent, el gestos del nen, les incongruències, ens apropen a la nostra realitat de cada dia.

La guerra civil contada a los jóvenes

FITXA
=====
Títol: La guerra civil contada a los jóvenes
Autor: Arturo Pérez-Reverte
Il·lustrador: Fernando Vicente
Edició: Alfaguara, 2015
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica: Coneixements Història. Guerra civil espanyola


RESSENYA
=========
Arturo Pérez Reverte, conocido y prolífico escritor, académico y periodista, nos brinda una historia de la Guerra civil española en 30 breves capítulos, muy breves la verdad, desde las causas de la Guerra hasta la muerte de Franco y el retorno a la democracia. Al final del libro hay unos anexos muy útiles sobre los protagonistas de la guerra con sus uniformes y banderas, un glosario, una cronología de los hechos principales, unos mapas de España con la división territorial de los dos bandos –Republicanos y Nacionales – en los tres años de conflicto y finalmente una breve nota biográfica del autor y del ilustrador. Creo sinceramente que los anexos y las ilustraciones son lo mejor del libro. Respecto al texto, al contrario, tengo muchas dudas.

En el prólogo el autor indica claramente su propósito: “Para evitar que tan desoladora tragedia vuelva a repetirse nunca, es conveniente recordar cómo ocurrió. Así, de aquella desgracia podrán extraerse conclusiones útiles sobre la paz y la convivencia que jamás se deben perder”. Comparto plenamente el propósito del autor, pero ya en las primeras líneas me alejo de él: “Todas las guerras son malas, pero la guerra civil es la peor de todas, pues enfrenta al amigo con el amigo, el vecino con el vecino, al hermano contra el hermano”. Desde el punto de vista de la paz y la convivencia todas las guerras son malas y punto, no puede haber diferencia entre la muerte de un vecino, de un hermano o de un desconocido. Lo que fracasa con la guerra es la humanidad, la imposibilidad de entenderse sin la eliminación física del adversario o sea sin el uso de la violencia. Lo cual es incompatible con la democracia que es, entre otras muchas cosas, convivencia entre minorías, entre maneras diferentes de ver las cosas. Como es bien sabido, en democracia el uso de la violencia es monopolio de las fuerzas del orden y del poder militar, que están únicamente al servicio del Estado. Cuando estos poderes se alejan de su función, como ocurrió en España en 1936, hay una responsabilidad clara, que el ejército español debería asumir una vez por todas, para que los ciudadanos puedan confiar plenamente en él.

Contrariamente a lo que Pérez-Reverte declara en alguna entrevista, en esta historia sí que hay buenos y malos, hay unos, una parte del ejército, la mayor parte de los oficiales, que no cumplió con su deber, que por el motivo que sea se sublevó imponiéndose con la violencia sobre los demás, que no actuó correctamente, cosa, como es bien sabido, que ocasionó un montón de muertes y de problemas que arrastraron el país a un largo periodo de atraso del cual sufrimos todavía algunas consecuencias. A estas alturas se debería poder decir esta pequeña verdad histórica sin que nadie se resintiera. Sin incurrir en “clichés partidarios ni etiquetas fáciles”. Luego es justamente trabajo de los historiadores buscar las motivaciones que empujaron a los unos y los otros a determinadas acciones, a veces, como el autor precisa en diversas ocasiones, verdaderas barbaridades por ambos lados, a contextualizarlas en los diferentes escenarios, -locales, nacionales, internacionales, - porque sabemos que las fuerzas en juego en la guerra civil española no se jugaron sólo en España -, y dejar finalmente al lector juzgar en base a su entendimiento de los hechos, a sus valores, a sus ideologías.

Creo que el libro de Pérez-Reverte tampoco cumple con este último aspecto, no tenemos en nuestras manos un libro de conocimientos propiamente dicho, aunque tampoco podemos hablar de un libro de ficción. Definiría entonces La guerra civil contada a los jóvenes como
un relato documentado de tipo periodístico, en que el autor expresa una visión personal de los hechos. Una visión humana según nos dice:

La guerra hay que leerla humanamente, porque si la lees sólo políticamente caes, otra vez, en los buenos y los malos. Hubo canallas y hubo gente noble. Por eso es importante recuperar ese relato. Y este libro lo que intenta es situar la guerra en el nivel humano.

Pues, ¿de qué sirve entonces estudiar la guerra civil española? ¿En qué se diferencia de cualquier otra guerra? Cualquier guerra vista sólo “humanamente” ¿no es otra cosa que barbaridad absoluta, maldad pura, estupidez humana en estado puro? Si de algo sirve estudiar una guerra es justamente poder entender sus causas, comprender los hechos, reflexionar sobre ellos, y todo esto no puede prescindir de los valores de cada cual.

Así, que el debate quede abierto y que cada cual asuma su responsabilidad, esto nos hará más mayores y más libres.

Arbres

FITXA
=====
Títol: Arbres
Autor: Lemniscates
Il·lustrador: Lemniscates
Edició: Ekaré
Edat: a partir de 3 anys
Temàtica: arbres


RESSENYA
=========
Aquest llibre ens parla dels arbres en sentit ampli.
Però a diferència dels dos grans referents sobre aquest tema, The little tree de Komagata o Le Stagioni de Iela Mari, no tenim a les mans un llibre narratiu. Arbres de Lemniscates no ens explica una història, sino que ens mostra diferents aspectes del ser arbre com en un llibre documental.
Primer ens presenta els arbres en els diferents moments del any - hivern, primavera, estiu i tardor –. Després, ens dona més informació. Per exemple ens diu que els arbres tenen el cap als núvols i els peus a terra, que viuen en diferents indrets, alguns millors que d’altres, però s’adapten per què són pacients i sobre tot no poden canviar de lloc. Finalment, ens diu la que sembla la característica principal dels arbres: la generositat. Els arbres donen ombra a tothom per igual, són la casa d’alguns, netegen l’aire que respirem i, el més important de tot, ens regalen les seves llavors en cada fruit.
Els arbres són éssers meravellosos!
Les il·lustracions naïf molt vives, amb colors ben contrastats, ocupen tot l’espai de la doble pàgina, el text flueix amb unes frases breus i rítmiques, sovint repetitives, pensades per una lectura en veu alta, per una lectura compartida, sigui a casa, a l’escola o a la biblioteca. Crec que és justament aquest aspecte el principal actiu del llibre: Arbres de Lemniscates es presta molt bé per qualsevol activitat de promoció de la lectura a partir, jo diria, de nens de l’últim curs de l’escola bressol.
Nosaltres, a la nostra biblioteca, hem comprat el llibre.

Per informació sobre els autors, visiteu aquest enllaç de la web de l'editorial.
En aquest altre enllaç trobareu imatges del llibre.