Viatge al país dels arbres

FITXA
=====
Títol: Viatge al país dels arbres
Autor: J. M. G. Le Clézio
Il·lustració: Henri Galeron
Traducció: Jordi Martín Lloret
Edició: Barcelona: Animallibres, 2020 (L'Arca, 1)
Edat: a partir de 8 anys
Temàtica: Narració breu; Natura.


RESSENYA
=========
No és pas cada dia que els nostres infants tenen el text d’un autor llorejat amb el premi Nobel de literatura a les mans! I quina bona pensada que aquest breu relat els arribi acompanyat de les il·lustracions d’Henri Galeron, que si no té el premi Nobel d'il·lustració és només perquè aquest guardó no existeix! Són dos autors francesos que tenen actualment la mateixa edat, tots dos s’han dedicat a l’ensenyament i tots dos saben adreçar-se al públic infantil amb el mateix respecte i la mateixa complicitat amiga. El llibre, editat per primera vegada el 1978 (Gallimard), arriba ara en català editat per Animallibres, que amb aquest títol estrena col·lecció. Ai, ai, ai, que difícil ho tindran aquests editors per mantenir el nivell! 

La història comença així: “Una vegada hi havia un nen que s’avorria. (...) I llavors se li va acudir la idea d’anar al país dels arbres.” Heus aquí doncs el viatge anunciat pel títol, però no pas (perquè no es tracta de fer un spoiler!) què descobrirà aquest protagonista anònim en aquest país, on els arbres sí que tenen noms propis, a més de l’habitual genèric que els classifica com a roures, avets, eucaliptus o erables. Només cal ser molt pacient i escoltar molt atentament què diuen aquests arbres, ja siguin vells o joves, ballarucs o reposats. I aquesta àrdua tasca d’atenció i assimilació és la que durà a terme l’infant protagonista...i esperem que tots els lectors que tinguin el llibre entre mans. 

Ho faran amb un interès segur si queden tan fascinats com nosaltres per les bellíssimes imatges a tota plana que donen color, forma, caràcter i esperit al llibre, o amb els deliciosos “culs de llàntia” que atorguen dinamisme a unes 20 pàgines de text molt ben maquetades i amb una tipografia de màxima llegibilitat. Galeron és mestre en l’art d’acolorir i il·luminar les escenes més inversemblants, amb un punt de surrealisme oníric que li va al pèl en aquest breu i magnífic relat.

En mi casa somos...

FITXA
=====
Títol: En mi casa somos...
Autor: Isabel Minhós Martins
Il·lustració: Madalena Matoso
Traducció: Patric de San Pedro
Edició: Takatuka, septiembre 2019
Edat: a partir de 4-5 años
Temàtica: contar, números, cuerpo humano 
 

RESSENYA
=========
Takatuka publica en castellano este libro que apareció en 2011 publicado en catalán por Intermón Oxfam, una creación de Isabel Minhós y Madalena Matoso, dos de las personas detrás de la editorial portuguesa Planeta Tangerina, que tantas alegrías nos ha dado (entre otras, ¡De aquí no pasa nadie! / D’aquí no passa ningú! o El libro que hace clap, publicadas aquí también por Takatuka el primero y por Fulgencio Pimentel el segundo). 

En mi casa somos… (que en catalán se tradujo como Aquí a casa som…) es uno de esos raros libros que tienen un claro objetivo educativo/pedagógico, pero aun así el resultado es un álbum fresco, original y divertido. En este caso, si nos fijamos en las guardas del principio y del final del álbum, veremos que están ahí los dos “temas” del libro: los números y el cuerpo humano, y con la premisa de que si “En mi casa somos 6 cabezas, cada una pensando en sus cosas… de vez en cuando todas pensando en lo mismo”, cuántos dedos, uñas, vejigas, metros de intestino, tetitas, lunares, narices (y agujeros de nariz) o huesos somos.

Cada doble página “cuenta” cuántos hay de cada, y añade un pequeño comentario costumbrista sobre la vida en familia de estas personas (como que es la madre la que corta las uñas los domingos, o que en primavera las narices gotean todas por culpa del polen). Añade gracia al asunto del conteo el hecho de que una de las 6 cabezas de la familia sea una perrita y haya que tenerlo en cuenta para el número de tetas, o la diferencia entre piernas (5 pares) y patas (4).

Las ilustraciones juegan con una paleta muy limitada de colores (rojo, rosa, negro, verde, amarillo y blanco), dándoles un aire de anuncio de neón en el que colabora una tipografía cuadriculada, casi de calculadora, muy apropiada también para el tema numérico. Algunas metáforas visuales (como las tuberías cuando habla de los intestinos o el desglose de los huesos ocupando toda la página) están también muy conseguidas y hacen que visualmente el álbum sea especialmente interesante. 

Y antes de acabar, un apunte: me quedé encallada en el conteo de dedos, y es que en castellano la traducción es… digamos que discutible. Cuando dice “En mi casa somos 78 dedos, incluyendo los 20 meñiques y los 20 pulgares”, en realidad ese incluyendo sobra. Para que salgan las cuentas, son 78 dedos, que NO incluyen los meñiques y los pulgares, que van aparte, para que salgan las cuentas de las 118 uñas. En fin. Un detalle que hizo la lectura todavía más entretenida… y a cuya solución contribuyó Chus, compañera de tertulias, que tenía en casa la edición catalana del libro y la comparó con la portuguesa que podéis ver en este vídeo:

Por de cocodril

FITXA
=====
Títol: Por de cocodril
Autor: Eulàlia Canal
Il·lustració: Zuzanna Celej
Edició: Barcelona: Animallibres, 2020
Edat: a partir de 7 anys 
 

RESSENYA
=========

Tot i que Eulàlia Canal (Granollers, 1963) ha conreat històries per a públic de diferents edats, m’atreviria a dir que en la franja en què més excel·leix o en què, en tot cas, està omplint de qualitat un buit molt necessari, és en la dels 8-10 anys. 

A banda de la producció de sèries, necessitem llibres amb personatges ben definits, que atrapin els lectors i que se’ls emportin a viure aventures, encara que siguin amb màgia d’aquella que sembla feta a mida per poder fer el dia a dia més habitable. 

Aquesta és una de les grans qualitats d’Eulàlia Canal, que transita amb habilitat per l'espai emocional dels seus personatges: els enfronta a un contratemps inversemblant i, en una mena d’exercici coral, sovint amb tocs d’humor i poesia, acaben solucionant allò que de veritat els amoïna. 

La Noa ha trobat un cocodril al jardí quan anava a l’escola. Però no és l’únic animal que veu: els companys de classe són micos, i la professora, un estruç. Per sort, el seu nou amic, en Jerome, té l’habilitat de veure les pors dels altres i serà clau per solucionar una pila de maldecaps. 

Por de cocodril està en la línia d’Un somni dins el mitjó (Animallibres, 2008) i Això és un secret que només sé jo (Animallibres, 2014) pel que fa al tema i el to de la història. Els problemes i les solucions mai són només dels infants, sinó que estan en mans de l’entorn familiar. Encara que et sentis gran per anar sol a l'escola, o per plantar cara als companys que t’assetgen, a vegades cal que algú t’ajudi a creure’t prou fort i capaç. 

Podríem pensar que falten explicacions sobre el cocodril i el seu origen, però és evident que a l’autora no li ha interessat obrir aquest front. Com dèiem, l’element màgic amb Canal funciona com en els contes populars, i hi apareix principalment per ajudar a créixer la protagonista. 

Un llibre de poc més de cent pàgines, de lectura i aparença senzilla, però amb prou dosi d’aventura, fantasia, humor i emoció per despertar l'interès dels que ja llegeixen d’una tirada. I amb l'encert d'escollir de nou les il·lustracions de Celej, que tan bé casen amb la prosa de Canal.

Jo tinc un moc

FITXA
=====
Títol: Jo tinc un moc
Versió text: Miquel Desclot
Il·lustració: Elena Odriozola
Edició: Madrid: Ediciones Modernas El Embudo, 2020
Edat: a partir de 6 anys


RESSENYA
=========
Vet aquí un d’aquells llibres que perduren en la memòria tot i que, probablement, mai no seran un llibre de capçalera. Una “rara avis” dins el panorama del llibre infantil (això d’infantil és només una manera d’etiquetar allò que tan va per als uns com per els altres i que més aviat és un joc que una peça literària) il·lustrat. 

Destacarem aquest adjectiu: “il·lustrat”, perquè cal molta perícia -tanta com en té Elena Odriozola- per trobar 64 maneres de representar la fruïció amb que ens burxem el nas per acabar engolint-nos la burilla que hi hem trobat. Sí, la cosa va de mocs i el títol no enganya. De fet és el títol d’una cançó repetitiva i enganxosa com un moc que es canta per terres de Castella i Sud Amèrica. Els catalans no la cantem, però ens podríem posar a fer-ho gràcies a la boníssima versió que d’aquesta estrofa n’ha fet Miquel Desclot, un poeta que tan aviat se les heu amb Ariost com amb les secrecions nassals, perquè ho domina tot a la perfecció. 

I ara que ja hem parlat de la cançoneta, deixeu-nos aplaudir dues coses: a) la traça de la il·lustradora per fer que quatre parelles de diferents generacions interpretin amb la seva mímica una mateixa gesta (si gesta fos la paraula adient) dotant d’una psicologia pròpia cadascun dels personatges tot i mantenir-los sempre en el mateix pla mitjà, sobre fons blanc, de tan enginyosa manera que, el llibre, com que és gruixut, es pot considerar un flip-book si es maneja hàbilment. b) la sort que tenim pel fet que, de tant en tant, puguem recuperar amb normalitat i dignitat el patrimoni de les cantarelles marranes i picaresques. No és pas cada dia que tenim ocasió de fer-ho!

Thug. L'odi que dones

FITXA
=====
Títol: Thug. L'odi que dónes
Autor: Angie Thomas
Edició: Fanbooks, 2017
Edat: a partir de 14 anys 
Temàtica: igualtat racial


RESSENYA
=========
Impactant novel·la que obre un debat sobre la diferència racial per part dels blancs cap a la gent de color. 

Tot i estar ubicada als EEUU es absolutament vigent a la nostra societat, i no només cap a la gent de color, si no cap a altres races o persones de diferents condicions socials. Tracta sobre prejudicis, sobre justícia i sobre la posició que podem prendre davant les desigualtats socials i els abusos de poder. 

L’argument gira a l’entorn de la Starr, una noia negra de 16 anys, que tot i viure en un barri marginal, te amics i una parella blanca de classe mitjana, ja que va a un institut d’un altre barri. 

La seva plàcida i poc conflictiva vida s’acaba quan presencia l’assassinat d’un amic seu de la infància anomenat Khalil, a mans d’un policia blanc, com a possible sospitós. 

Starr vol que es faci justícia, ja que el seu amic anava desarmat i no tenia cap intenció d’atacar al policia. Però no sembla que ningú vulgui reconèixer cap error ni donar cap explicació. 

Una novel·la reivindicativa que tracta una realitat que està a l’ordre del dia: el moviment Black Lives Matter. 

El títol fa referència a una cançó del raper Tupac Shakur per indicar que l’odi només genera més odi i violència. També se n’ha fet una pel·lícula.

La cabra

FITXA
=====
Títol: La cabra (The goat)
Autor: Anne Fleming
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Edició: Sembra Llibres, 2020
Edat: a partir de 13 anys
Temàtica: veïns, amistat, humor, Manhattan, cabres, atemptat 11S.


RESSENYA
=========
Feia temps que no trobava una novel·la juvenil que em proporcionés un gaudi semblant. Amb La cabra, que ja el títol de per si desperta una sèrie d'engranatges mentals, deixo descansar la màgia, els futurs post-apocalíptic, les portes a mons fantàstics i els protagonistes en processos de creixement i transformació per llegir pel plaer de llegir. 

La cabra és una lectura per a totes les edats, no està exempta de certa dosis d'aventura i misteri, però sobretot, és una lectura de personatges tan autèntics i excèntrics que no poden ser més que reals. Al llarg de les seves poc més de cent pàgines he mantingut un somriure constant, que en algun moment ha esclatat en rialla i és que es tracta d'una història divertida i entranyable que segur que funcionarà la mar de bé com a guió cinematogràfic o obra de teatre, de fet l’editorial ja ha avançat que els drets cinematogràfics han estat adquirits per a fer-ne una pel·lícula de la mà de David Lipman (Shrek) i David Womark (Life of Pi). 

Diàlegs, monòlegs de diverses veus, cabra inclosa, narrador extern es combinen per oferir-nos un mosaic de personatges d’allò més interessants, que podrien ser per ells mateixos protagonistes d’allò que en diuen -i que ara està tant de moda- un spin-off. 

La Kid i la nostra cabra, perquè acaba sent d’allò més familiar, són les protagonistes indiscutibles d'aquest relat que es desenvolupa dins una comunitat de veïns en ple Manhattan. La història d’aquest bòvid, ja la descobrirà cada lector, pel que fa a la Kid és una noia de Toronto que viatja amb la família a Nova York seguint una oferta de feina irrebutjable de la mare: estrenar una obra de teatre a l’Off Broadway. Els jugadors d'escacs del Central Park, el fossat commemoratiu de les Torres Bessones, l’Estàtua de la Llibertat, el museu d’Història natural, el Guggenheim, el Moma, la biblioteca o les llibreries de la ciutat formen part d'aquesta geografia urbana per on es mou el llibre i que embolcalla la història de La cabra. La trama, sense desvetllar el final, acabarà en una hilarant escena digne del més pur estil Stanley Kramer. 

Una altra llavor de Sembra llibres que tant debò germini somriures a tots els balcons de la ciutat, element arquitectònic tan preuat en aquests dies. Ah, i destacar la feina d’un traductor impecable Ferran Ràfols.

Per fer-ne un tastet.

Per conèixer l’autora.

¿Quién ha sido?

FITXA
=====
Títol: ¿Quién ha sido?
Autor: Jaume Copons
Il·lustració: Gusti
Edició: Combel, 2019
Edat: de 2 a 4 anys
Temàtica: Infància, germans.


RESSENYA
=========
Rosa és la protagonista i qui ens explica la història d'aquest conte. És la més petita de cinc germans: Pau, Jonàs, Liliana i Bibiana que són bessones, Marta que és la més gran... i Romeo el gat. 

Rosa es queixa de les entremaliadures que fan els seus germans, que sempre acaba per carregar-se ella. Fins que un dia, farta que rebre sempre ella, decideix dedicar-se a descobrir qui va fent les entremaliadures. I Rosa sempre és capaç de trobar als veritables culpables.

Com ho fa? Doncs... fixant-se molt! Així us proposa jugar a descobrir observant l'escena amb atenció. I tu? Ets capaç de descobrir qui ha estat? Si no ho aconsegueixes, pots tirar de la pestanya.

El llibre presenta situacions curioses i divertides i és un llibre joc, per compartir amb els més petits ja que les seves fulles de cartró el fa ben resistent. Les il·lustracions són senzilles però plenes d'encant i imiten els dibuixos dels propis infants.

Quan desperta el sol

FITXA
=====
Títol: Quan desperta el sol
Autor: Giovanna Zoboli
Il·lustració: Philip Giordano
Edició: Libros del Zorro Rojo, 2019
Edat: 0-3 anys
Temàtica: Imatgiari
 

RESSENYA
=========

Giovanna Zoboli (Milà, 1962) a banda d’escriptora és la creadora i directora d’art de l’editorial Topipittori. Philip Giordano (Liguria, 1980) és un il·lustrador reconegut i premiat internacionalment. Dos autors molt interessants que aboquen el seu talent per crear un imatgiari per als més petitons de casa. 

El llibre, de fulls de cartró i apaïsat, aporta diferents novetats al què podria ser un imatgiari típic. A nivell gràfic trobem a cada pàgina un element sense línia de contorn destacat sobre un fons de color. Fins aquí, normal. Però sorprenen els colors sobris, el dibuix sintètic i l’elegància de la tècnica. 

El text que acompanya cada imatge és descriptiu i es compon d’article, subjecte i verb. Això vol dir que més enllà d’anomenar el nom de la cosa –base de gran part dels imatgiaris- en aquest cas els autors proposen un inventari d’accions. I no només això, sinó que les accions tenen un lligam entre sí que permeten afegir a la lectura el concepte del pas del temps: el dia, amb el despertar de totes les coses, i la nit, amb tot el què comporta anar a dormir. 

Quan el sol es desperta: la lluna s’amaga, la flor s’obre, el gall canta, el peix neda... però quan es desperta la lluna: el sol s’amaga, la flor es tanca, el gall calla, el peix es camufla. 

Un viatge, doncs, d’anada i tornada, que farà de bon compartir amb els infants de 0-3, per començar a posar nom a les coses, ordenar les rutines diàries i introduir conceptes com el moviment i canvi d’estat dels objectes o éssers vius. 

L’únic però que hi trobem és que potser el títol seria més correcte si afegíssim un “es”, i fos Quan es desperta el sol. Veiem que és una traducció de l’italià, Quando il sole si sveglia, però enlloc figura el nom del traductor per fer-li la consulta.

Tu voldries ser el meu avi?

FITXA
=====
Títol: Tu voldries ser el meu avi?
Autor: Mar Font Cortadelles
Il·lustració: Mercè López    
Edició: Animallibres, 2019
Edat: a partir de 10 anys


RESSENYA
=========

Potser no és bo amagar el que ens preocupa. 

Potser és millor dir el que pensem i sentim. 

Us recomano una lectura que recorda la importància dels vincles interpersonals establerts per amor, que no han de coincidir necessàriament amb els de sang. 

Tu voldries ser el meu avi? és una lectura amable que posa en valor la importància de perseguir els teus somnis, sense aturar-te davant les dificultats, si ho desitges, intenta-ho. No defalleixis si a al primer intent no te’n surts. Torna-hi. Torna-hi sempre, fins a aconseguir-ho. 

Trobo que aquest és, sens dubte, un molt bon missatge per transmetre als infants. Fer-ho, a més, a través d’un personatge tan entranyable com és en Pol, resulta molt fàcil, ja que l’autora ha aconseguit dotar-lo d’una vida plena. El nen se sent trist i enfadat per no tenir més família que la mare, malgrat que ella es desviu per fer que el seu fill tingui tot el que necessita i, també alguna sorpresa, de tant en tant. El fet de no tenir pare fa que se senti diferent a la resta i, arran d’un treball per l’escola s’empesca una enginyosa manera de trobar un avi: posar un anunci. Una cerca que no resultarà senzilla però sí d’allò més interessant. 

La pirateria és una passió que marca la vida del protagonista, al llarg de la lectura apareixen múltiples referències marineres, com ara el quadern de bitàcola on escriu els seus pensaments. Penso que això pot donar molt de joc a l’aula, després de la lectura. Un altre punt que pot facilitar molt allargar la vida d’aquest llibre després d’haver-lo llegit, és la bonica complicitat d'una mestra amb els seus alumnes, que queda magníficament reflectida amb la Catalina. Seria fantàstic que els lectors d’aquestes pàgines comptin amb una figura tan implicada com ella a les seves escoles! 

Però encara més important que això, aquest llibre parla de la màgica relació que tot sovint s’estableix entre avis i nets. Uns lligams inter generacionals preciosos que alimenten l’ànima d’uns i altres. Vincles d’amor que regalen experiència i innocència, veterania i curiositat. 

I no voldria deixar d'esmentar les delicioses il·lustracions de Mercè López que acompanyen el text. Amb el seu estil inconfusible, l'artista ha sabut captar els matisos que l'autora ha imprès en el personatges per a dibuixar-los tal com apareixerien al teu cap, amb una riquesa de detalls, aparentment senzilla, però decididament elaborada. 

Llegeix les primeres pàgines aquí!

Deu mascotes i un drac

FITXA
=====
Títol: Deu mascotes i un drac
Autor: Ricard Ruiz Garzón
Traducció: Manuel Ortega
Edició: Edebé 2019
Edat: a partir de 8 anys 
Temàtica: amistat, dispositius electrònics, detectius, mascotes
 

RESSENYA
=========

Ricard Ruiz Garzón és un escriptor que val molt la pena conèixer és l'autor de la meravellosa La immortal, editada per Edebé i merescudament premiada, un llibre interessant, ben estructurat, sorprenent i que et deixa al paladar el gust d’haver tastat una bona història. Així que vaig agafar el llibre amb molta expectativa, s’ha de dir.

L’edat a la que s’adreça en aquest nou llibre és força menor. En  aquesta ocasió Ricard Ruiz Garzón ens sorprèn amb una història de detectius narrada íntegrament en forma de diàleg. Es tracta d'una novel·la negra, la història d'una investigació policial amb traces de misteri i d'humor.

La doctora Espinosa és una metgessa que ha desaparegut misteriosament. L'encarregat de resoldre el cas és l'inspector Gecko, un llangardaix, que prendrà declaració a 10 individus, sospitosos d'haver intervingut en aquest afer o si més no personatges que poden aportar certa llum al cas. La trama es desenvolupa a la mateixa consulta de la doctora Espinosa per on van desfilant els deu testimonis, víctimes dels abusos dels seus amos: una tortuga, la Vera Turtle, un conillet d'índies que se sent abandonat, en Guinea Phil, un gat vanitós, en Tony Cat, un ànec d’acció, el general Mac, un peix pallasso, l’Ed Fish, una intrigant aranya, l’Agatha, un avorrit gos carlí, en War Dog, un lloro estressat, la miss Emily Parrot i una parella d'esquirols, els Rogers. Amb cadascuna de les intervencions anirem fent-nos una imatge d’allò que ha succeït.

La utilització del diàleg permet a Ricard Ruiz Garzón fer un exercici de desenvolupament de 10 personalitats d’animals, humanitzats és clar, però amb característiques, marcadament caricaturesques, de cadascuna de les espècies. El guió s'acompanya amb el recurs d'una fitxa descriptiva on es desvetlla l’espècie de la que forma part l’animal enquestat, el diagnòstic recomanat per la dra. i el tractament que va proposar per cadascuna de les dolences dels seus pacients. Tant si aquests informes formen part de l'enquesta de la investigació, com si es tracta de l'informe d'arxiu de la doctora, potser hauria estat bé que agafés un format de llibreta o arxiu, una trama del paper que afavorís a fer la lectura més immersiva. Així mateix, es troba a faltar algun element de misteri que convidi a interactuar amb el lector i enriqueixi d'aquesta manera el paper de detectiu de l'inspector.

Trobem referències literàries a l’Agatha Christie i al gran Roald Dahl, d'altres de cinematogràfiques actuals com la pel·lícula de Zootropolis o televisives com per exemple l’OT, també trobarem una llarga llista de dispositius electrònics i una crítica a l’abús del seu ús. Aquestes mencions fan el relat més proper a l’època actual del lector i li donen un punt d’humor, en ser moltes d’elles adaptacions a aquest mon animal humanitzat.

Pel que fa al format trobem una lletra clara amb un bon contrast i marges generosos. La il·lustració de la coberta, obra de Manuel Ortega, ens presenta el tema i el protagonista investigador i les il·lustracions de l'interior ens ajuden a posar context i rostre als diferents personatges de la història.

Un llibre entretingut, una lectura a base de diàleg, uns personatges ben construïts i una bona trama, això si, la posada en escena final és poc consistent i el guió final no es desenvolupa de forma espectacular (o potser és que una ha estat gran lectora d’Agatha Christie i esperava un final de vertigen). De totes maneres, un bon llibre.

El camí de la muntanya

FITXA
=====
Títol: El camí de la muntanya
Autora i il·lustradora: Marianne Dubuc
Traducció: Francesc Martínez
Edició: Joventut, 2019


RESSENYA
=========
Un preciós àlbum sobre l’amistat, el fer amics, compartir i ajudar-se amb les petites coses de cada dia, un àlbum que posa en evidèn- cia i endreça la necessitat imperiosa dels homes de socialitzar-se i establir relacions i amistats sinceres, sanes i sense esperar ni voler establir prioritats o descontentaments...

La casa de l’Iggie

FITXA
=====
Títol: La casa de l'Iggie
Autor: Judy Blume
Traducció: Marc Donat
Edició: Viena edicions (El jardí secret)
Edat: a partir d'11 anys


RESSENYA
=========
Desgraciadament l’assassinat de George Floyd a Minneapolis ha coincidit amb la publicació en català d’aquesta petita novel·la que, escrita cinquanta anys enrere, ens demostra que això del racisme ve de lluny. 

Val a dir que és una narració interessant, amena, fluida, i amb un cert to que la fa assimilable a qualsevol sèrie televisiva juvenil de les que s’estilen fer als EEUU. La protagonista és la Winnie, una noieta de quasi onze anys, que enyora molt la seva amiga Iggie, a la casa de la qual hi ha jugat tota la vida. Però la Iggie ha marxat a viure al Japó i els seus pares s’han venut la casa a una família de Detroit. La sorpresa de la Winnie quan arriben els nous estadants és majúscula. Mai no hi havia hagut ningú com ells al barri! Però també és gran la voluntat de la Winnie per fer-se amiga seva i mostrar-los els indrets i jocs més interessants de per allí, malgrat les reticències de la família i, sobretot, dels veïns. 

Allò que ens fa valorar positivament aquesta novel·la és el seu enfocament, des d’un punt de vista sense radicalitzacions “a priori”, on tot transcorre dins l’estricte marc de la vida quotidiana, plàcida i gairebé monòtona, de tantes i tantes petites ciutats americanes (que no son tan diferents com sembla de les nostres poblacions), amb les seves nenes mimades, les seves nenes iconoclastes, els seus nois fatxendes, els seus adults en dubte perenne, les seves ànsies, els seus jocs, els seus parcs i esplais... Tot tan normal i corrent! 

I com que de narracions per als lectors pre-adolescents no n’anem gaire sobrats, val la pena acollir càlidament aquest relat d’una de les autores nord-americanes més apreciades.

La reina de la nit

FITXA
=====
Títol: La reina de la nit
Autor: Pep Molist
Il·lustració: Mandana Sadat
Edició: Ekaré, 2019
Edat: 0-3 anys
Temàtica: la nit, vincle pare-fill, por a la foscor

RESSENYA

===== 

Just abans de la pàgina del títol, l’autor ens avisa que per escriure La reina de la nit, s’ha inspirat en Erlkönig, el poema de J.W. Goethe traduït al català com El rei dels verns. 

A la dedicatòria, Pep Molist ens dona una altra referència, dedicant el llibre a Roger Mas i a la seva versió cantada del Rei dels verns (a l'àlbum "Irredempt". Satélite K, 2015) 

Efectivament, quan llegim el conte, descobrim cert paral·lelisme amb la història original: un pare i un fill tornen ràpidament cap a casa, abans que es faci de nit. Molist canvia el cavall per una bicicleta i, sobretot, el·limina el dolor i la tensió dramàtica del poema original i en fa una obra molt més lluminosa per a petits lectors. 

A La reina de la nit el diàleg entre pare i fill comença quan, mentre acaben d’arreglar la bicicleta, el pare diu: “Si la nit se’ns tira al damunt...”. L’infant s’espanta perquè interpreta el sentit literal de l’expressió i imagina la nit com una figura que els anirà seguint. S’inicia així un joc ple de poesia i dobles sentits, on autor i il·lustrador conviden al lector a jugar també, buscant relacions, comparacions, metàfores, al voltant de la nit i la fosca. 

El diàleg és el que basteix tota l’obra, encara que amb una altra tipologia, hi ha algunes indicacions d’un narrador. 

La part gràfica és de la il·lustradora Mandana Sadat i crec ha sabut jugar molt bé amb la proposta del text. 

Discutíem entre bibliotecàries si ens hauria agradat més una Mandana Sadat de la seva primera època, quan tenia una paleta de colors més potent i jugava més amb les taques (recordeu Al otro lado del árbol). A mi m’agradava més aquella Mandana, certament, i potser si es tractés d’il·lustrar el poema original, aquella força hauria estat més adequada. 

En la versió de Molist, molt més dolça de to i argument, crec que el treball de la il·lustradora hi lliga i el resultat global em sembla bo. Tot i arrencar amb un color rosa que potser desconcerta, es va enfosquint a mesura que la nit se’ns tira al damunt. Us deixem aquí una versió del poema de Goethe i també l’enllaç a la versió musical de Roger Mas.

El rei dels verns

Traducció de Miquel Desclot

Qui cavalca en el vent, tard de la nit?
És el pare, al galop, amb el petit;
en braços l’agombola contra el cor,
per guardar-lo del fred l’estreny ben fort.

─Per què t’amagues, fill, com espantat?
─¿Pare, pare, no el veus, aquí, al costat,
el Rei dels Verns, amb corona i mantell?
─És la boira, fill meu, que fa castell.

─Vine, bonic, no tinguis por de mi!
Sabem uns jocs encisadors, aquí;
a la riba les flors s’obren roents,
la mare té unes robes refulgents.

─Pare, pare, de veres no sents res?
No saps, el Rei dels Verns, què m’ha promès?
─Assossega, fill meu, tant frenesí:
és el vent, que les fulles fa estremir.

─No vols acompanyar-me, dolç infant?
Les meves filles et festejaran;
elles, que a la nit menen balls rodons,
et bressaran amb danses i cançons.

─Pare meu, pare meu, ¿no les veus, no,
les seves filles entre la foscor?
─Fill meu, fill meu, ben clarament ho veig:
són uns salzes grisencs que mou l’oreig.

─T’estimo, el teu esguard em té embruixat;
vindràs per força, si no vols de grat.
─Pare, pare, m’agafa, ja em té pres!
El Rei dels Verns m’ha fet un mal encès!─

El pare, esgarrifat, va cavalcant
─als braços li gemega el pobre infant─
i fins que arriba a casa fa el cor fort:
entre els seus braços, l’infant era mort.

Johann Wolfgang von Goethe, GOETHE, J. W. Poesies. A cura de Miquel Desclot. Barcelona: Proa, 2000, p. 124-125.

Versió musical de Roger Mas:

Barba Azul

FITXA
=====
Títol: Barba Azul
Autor: Charles Perrault
Il·lustració: Gabriel Pacheco
Edició: Edelvives, 2019
Edat: 11 a 13 anys
Temàtica: conte clàssic de misteri/terror


RESSENYA
=========

Destacaria que és un llibre gran amb una preciosa i elegant portada. Una nova versió del conte de Charles Perrault, publicat el 1697 amb unes precioses il·lustracions de Gabriel Pacheco

El conte original va ser escrit al segle XVII i curiosament no apareix cap element fantàstic. És una història que avui en dia podríem classificar de misteri.

Barba Blava, admirat per les dones i ben plantat, és un home ric que conquereix el cor humil de Kate, amb la qual es casa.

Transcorren els dies i Barba Blava posa a prova la seva dona. Li diu a Kate que ell ha d'emprendre un viatge i li lliura a la seva dona un grapat de claus, perquè pugui recórrer l'immens castell amb les seves habitacions. Però hi ha una condició: que no accedeixi a l'habitació que pot obrir-se amb la clau d'or.

Kate cada dia es troba més inquieta, amb el pas dels dies la clau d'or semblava que la induïa a obrir la porta. Una temptació que no podia reprimir.

I finalment, quan obre la porta...

La voz de las sombras

FITXA
=====
Títol: La voz de las sombras
Autor: Frances Hardinge
Traducció: Celia Filipetto
Edició: Editorial Bambú, 2019
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica: novel·la fantàstica d'aventures 


RESSENYA
=========
Lo primero que hice al leer las dos primeras páginas de La voz de las sombras fue pensar que había caído en la trampa de dejarme seducir por los dibujos de la portada, llena de elementos vegetales, osos, serpientes y lechuzas, y por el prometedor título de la primera parte del libro, Lamer al osezno. Sin embargo, y a pesar de que la trama avanzaba por el terreno de los fantasmas y las pesadillas que me conectó directamente a miedos de la infancia, lo inesperado de la historia me atrapó irremediablemente y me sumergió en un relato extraño y singular lleno de aventuras, pero también profundamente espiritual, pues ofrece una visión de la vida después de la muerte que me reconcilió en cierto modo con los relatos de fantasmas. 

Makepeace, una niña de doce años, es hija ilegítima de un miembro de los Fellmotte, que poseen la extraña habilidad de absorber fantasmas y la utilizan de forma perversa para satisfacer su avaricia y su sed de poder. Sin embargo, no contaban con que esta muchacha, destinada a albergar a los espíritus de la familia como un cascarón sin voluntad propia, prefiera luchar por una vida libre en lugar de encerrarse voluntariamente en una jaula de oro. El misterio de la historia se va desvelando progresivamente, y el personaje de esta niña, una verdadera superviviente de tiempos oscuros, así como su conexión con el espíritu del oso que alberga, va cobrando fuerza a medida que avanza la historia y nos permite observar el contexto histórico desde diferentes perspectivas. La trama se sitúa en el siglo XVII, el período más turbulento del reinado de Carlos I de Inglaterra: 

En los últimos días se habían producido muchos rugidos silenciosos. Dos semanas antes, por primera vez en año, el rey había convocado al Parlamento y todos los conocidos de Makepeace se habían declarado aliviados. Pero hacía dos días, presa de justa cólera real, el rey había vuelto a disolver el Parlamento. Los rumores alcanzaron proporciones de ominoso estruendo; fue como si el sol pálido se tambalease en el cielo: todo el mundo esperaba que ocurriese algo. Al menor estallido o grito, la gente levantaba la vista. Con sus expresiones parecían preguntar: "Ha comenzado ya?" Nadie sabía a ciencia cierta qué era lo que debía comenzar, pero todos estaban seguros de que llegaría. Mientras recorría las calles londinenses, Makepeace sentía el cosquilleo de ese mismo entusiasmo, de esa misma amenaza. (págs. 24-25) 

Sin embargo, muchas observaciones de la protagonista son perfectamente válidas para otros lugares en conflicto, poniendo de manifiesto la absurdidad de la guerra: 

De manera que así era el mundo con todas sus payasadas. Los ejércitos podían enfrentarse, podían producirse muertos a miles, pero ambos bandos estaban de acuerdo en que había que permitir al rey que se lavara los calcetines. 

Makepeace comprendió entonces que el mundo daba volteretas y que nadie sabía ya dónde estaba parado. Se rompían las reglas, pero nadie estaba seguro de cuáles eran. Si contabas con la confianza suficiente, podías presentarte y actuar como si supieras cuales eran las nuevas normas y los demás te creerían. (pág. 243) 

La protagonista me ha parecido un personaje memorable, tanto ella como la curiosa hermandad que se va conformando entre los espíritus que acoge. Quizás sea precisamente esa idea, la de una muchacha con la mente habitada por fantasmas dispares que acaban aprendiendo unos de otros e incluso colaborando pese a pertenecer a bandos opuestos, lo que más me ha gustado de la propuesta, esa colaboración interior en un contexto de guerra, que alguien consiga reconciliar a los fantasmas que vagan por su mente me parece una esperanzadora metáfora. Y es que el nombre de la protagonista, Makepeace, no podría ser más revelador en ese sentido. Pero no es el único personaje femenino que me ha impactado, la trepidante trama está repleta de personajes muy logrados, especialmente los perversos Fellmotte poseídos por los ancianos espíritus, aunque me han llamado especialmente la atención los personajes femeninos, como por ejemplo, las espías con las que traba amistad: 

Makepeace descubrió, no sin cierto remordimiento de conciencia, que Peg y Helen le caían bien. Si llegaban a enterarse de que les había mentido, probablemente la entregarían para que la juzgaran como espía enemiga, pero no les guardaría rencor. Le gustaba la forma en que se preparaban para el peligro con humor y sentido común, sin alardes, sin clamar y alzar los brazos al cielo. (pág. 249) 

Me parece un detalle interesante que el único personaje femenino verdaderamente odioso sea el que está habitado por espíritus masculinos. 

El texto es fluido y trepidante, con metáforas de gran belleza que me han hecho agradecer que la traducción de este libro estuviera en las sabias manos de Celia Filipetto, y las conversaciones de los espíritus que habitan a la muchacha me parecen especialmente logradas. En los agradecimientos finales vemos un atisbo de la bibliografía que ha ayudado a la autora construir una trama y unos personajes tan verosímiles y se agradece también su elegante confesión sobre la licencia histórica que se ha tomado para poder trabar la historia con la fantasía. 

Lo primero que hice al leer las últimas palabras del libro fue mirar en el catálogo en línea si había más libros de Frances Hardinge en mi biblioteca, pues me he quedado con ganas de más.

La noia ocell

FITXA
=====
Títol: La noia ocell
Autor: Sandy Stark McGinnis

Traducció: Xavier Pàmies
Edició: Blackie Books, 2019
Edat: a partir de 10 anys
Temàtica: superació personal, confiança en els altres, amistat


RESSENYA
=========

December és una nena sense pares, que te 11 anys i que va de casa d’acollida a casa d’acollida, sense trobar cap “llar” on poder estar. 

Aviat el lector se n’adona que la December es ben especial, es una nena ocell. Entrena i entrena saltant dels arbres un cop i un altre, fa una dieta a base de llavors, per tal de no guanyar pes, tot esperant que un dia li surtin per fi les ales de la gran cicatriu que te a l’esquena i pugui emprendre un llarg vol. 

Quan sigui una nena ocell no només podrá volar ben lluny de tot i de tothom, a més, com tots els ocells, tindrà una memoria limitada, no recordarà la seva infantesa ni tot el patiment i les decepcions que ha hagut de viure tots els anys, pocs, de la seva vida. 

És llesta, molt aficionada a les aus, de les que sap un munt de coses, i sobretot la December és molt, molt prudent. No vol arrelar, no ha d’estimar a ningú, ni nigú a ella… tot plegat, perquè? amb quin sentit? …quan sigui un ocell marxarà. 

L’amor, l’amistat i la confiança “pesen massa” i li poden impedir volar. Fins ara li ha resultat força senzill aquesta filosofía vital, fins que arriba a casa de l’Eleanor, i coneix a la Cheryllyn i la Henrietta i la seva filosofía deixa de ser tan senzilla. 

Una lectura trista a estones i intrigant en d’altres, però alhora dolça, optimista i engrescadora, un cant a la esperança, a la llibertat, a l’amor i a l’amistat. 

Absolutament recomanable per tothom que tingui més de 10 anys. 

Per cert, recordeu aqueta cançó dels Beatles?

El ramat perillós

FITXA 

===== 

Títol: El ramat perillós

Autor: David Nel·lo

Edició: Bambú, 2019

Edat: a partir de 13 anys     

RESSENYA

=========

Per malament que soni, hi ha alumnes malparits i també hi ha professors malparits. Els més temibles són els malparits que no saben que ho són, perquè la inconsciència, de vegades, resulta una arma letal.

Us proposo una novel·la juvenil fantàstica. Adolescents, professors, solitud, incomprensió, assetjament... Un còctel magníficament equilibrat per un autor que connecta amb el lector jove, com pocs ho fan. 

El ramat perillós ens parla des de la veu de la Blanca Marçal, una professora vocacional, que es troba a les portes de finalitzar la seva trajectòria professional. A punt de jubilar-se, gira la vista enrere i ens revela com ha estat la seva experiència amb adolescents al llarg de molts anys. Veurem com les generacions han canviat, però segueixen mantenint les seves necessitats més primàries intactes: desitgen que algú els estimi, que els facin cas, que no els maltractin. Volen riure i passar-s’ho bé i, si estan tristos, necessiten que algú en qui confien els asseguri que el món no és un lloc fosc i sinistre, que sempre hi ha esperança i que si la seva vida ara és un turment, les coses canviaran i el que avui és terrible demà només serà un record desagradable que es fondrà en el temps. 

Però la Marçal no és la única docent que apareix en aquestes pàgines, en trobarem d’altres, com la Nogales, prototip de profe passota i despreocupada que no vol veure el que passa davant els seus nassos. Reconec que vaig odiar-la, des del primer moment. 

Com en tota bona novel·la juvenil, no hi falta un secret del passat, que en aquest cas, porta la Marçal a rememorar vells temps i uns fets que van sacsejar-ho tot anys enrere, alhora que una desaparició al present la posa a ella i al lector en alerta. Alguns passatges amb reflexions que poden despertar interessants debats a l’aula, com ara la presència de malparits a qualsevol lloc, entre l’alumnat i també el professorat o la llei de la immediatesa sota la qual vivim sotmesos, especialment els joves. A més, no hi manquen uns protagonistes magníficament ben construïts, la Marçal, el jove Mirko i aquells que els envolten, que tenen més o menys pes a la història, i que trobaran més d’un que s’hi veurà reflectit, per bé o per mal... 

Com veieu, la història d’un grup d’adolescents, sotmesos a la dictadura de les hormones, i d’una professora que no es resigna a deixar que les coses passin, quan tan sols les intueix sumat a la força catàrtica d’un poema, són els eixos sobre els quals gira El ramat perillós una excel·lent lectura. 

David Nel·lo i Colom (Barcelona, 1959) és escriptor, traductor i músic flautista català. Premi Andròmina de narrativa el 2006. Especialitzat en literatura infantil i juvenil, té en seu haver una voluminosa bibliografia publicada per la qual ha obtingut nombrosos premis, com ara el Vaixell de Vapor (1994), Enric Valor de narrativa juvenil (1998), Cavall Fort de contes (1999), Fiter i Rossell de novel·la (2001), columna Jove (2002), Ciutat d'Olot (2007), EDEBÉ de narrativa infantil i juvenil (2014) i Premi Prudenci Bertrana de novel·la (2017). Les seves obres han estat traduïdes al castellà, francès, alemany, turc, coreà, rus, tagal, grec i portuguès.