FITXA
=====
Títol: La finestra d'en Kenny
Autor i il·lustrador: Maurice Sendak
Traducció: Miquel Desclot
Edició: Kalandraka, 2017
Edat: a partir de 6 anys
Temàtica:
RESSENYA
=========
[Havent-hi
un fantàstic article de Maria Popova a Brainpickings sobre aquest llibre, he preferit traduir-lo que escriure una ressenya pròpia. Us servirà per fer-vos una molt bona idea de quin tipus de llibre es tracta. Les il·lustracions procedeixen de la web
Brainpickings, mentre que les cites del text són de l'edició de Kalandraka que trobareu a les llibreries.]
La finestra d’en Kenny: el filosòfic llibre infantil oblidat de Maurice Sendak sobre l’amor, la soledat, i saber què vols realment
“...un desig és a mig camí d’allà on vulguis anar.”
“No escric per nens”, va dir-li Maurice Sendak (10 de juny de 1928 - 8 de maig de 2012) a Stephen Colbert a la seva última aparició davant les càmares. “Jo escric - i algú altre diu, ‘Això és per nens!’”. Enamorada ja en la meva adultesa de la seva obra - cap dels seus llibres va passar el teló d’acer fins a la Bulgària de la meva infància - he arribat a apreciar aquest sentiment de manera més profunda. Sendak era realment un narrador d’històries que, al mateix temps que encantava els infants, representava el dictat d’E. B. White que “qualsevol que escrigui per infants per sota de les seves capacitats està simplement perdent el temps” - enlloc d’això, escrivia per sobre de les seves capacitats i va fer-ne art del fet d’anomenar el que és fosc i difícil, i llavors envolcallar-ho d’esperança.
És un art que va començar a perfeccionar en l’obra mestra gairebé oblidada del 1956
La finestra d’en Kenny - el seu primer i, en molts aspectes, més filosòfic llibre infantil, escrit i il·lustrat quan en Sendak només tenia vint-i-vuit anys.
Publicat set anys abans que
Allà on viuen els monstres el convertís en una icona cultural, aquest llibre va ser el seu debut com a narrador. Encara havia de trobar-se amb William Blake, qui seria la seva principal influència. Tot i que havia il·lustrat llibres infantils d’altres autors - incloent-hi el meravellós
Open House for Butterflies i
I’ll Be You and You Be Me de Ruth Krauss, una de les millors escriptores infantils de tots els temps - aquesta va ser la serenata del seu esdevenir, l’arribada creativa a la seva pròpia veu com a artista de la paraula i la imatge.
Apropiadament, va dedicar el llibre als seus pares, al seu psiquiatra i a Ursula Nordstrom - la seva editora, amiga, confident, i més gran defensora, el recolzament de la qual, incondicional i determinat, va ajudar-lo a cultivar el seu geni creatiu i el va sostenir durant els moments més foscos com a artista jove i insegur.
La història comença amb el petit Kenny, que es desperta d’un revelador somni - un trop per a l’exploració de qüestions existencials que nombrosos grans pensadors i narradors han tingut en comú, des de la meditació sobre el significat de la vida de Dostoyevsky fins a la revelació noctura de Margaret Mead o el somni filosòfic de Neil Gaiman.
Al mig d’un somni, en Kenny es desperta. I recorda un jardí.
- He vist un jardí al somni - pensa en Kenny -, i un arbre.
Hi havia un arbre tot florit de blanc. I més amunt de l’arbre brillaven el sol i la lluna costat per costat. La meitat del jardí era plena de matí daurat, i l’altra meitat ho era de nit fosca.
- Hi havia alguna cosa més al somni - pensa en Kenny, i prova de recordar.
- Un tren - crida - i un gall de quatre potes, i el gall m’ha donat una cosa!
Hi havia un tren que avançava esbufegant pel jardí i al vagó hi duia un gall de quatre potes, i el gall va donar un paperet a en Kenny.
- Vet aquí - va fer el gall - set preguntes, i tu n’has de trobar les respostes.
- Si ho faig - va demanar en Kenny -, puc venir a viure al jardí?
Però abans que el gall li pogués respondre res, el somni es va acabar.
En despertar, en Kenny continua meravellat pel màgic jardí de les dualitats coexistents i es pregunta si podria viure-hi en cas de trobar les respostes a les preguntes del gall - però se n’adona que les ha oblidades al somni. Tancant els ulls, es transporta de nou al somni esperant trobar-les. El que segueix és una sèrie de set escenes oníriques, cadascuna d’elles a la recerca de la resposta a una de les preguntes. Tot i que poblat per criatures fantàstiques - un cavall a la teulada, un gos parlant, dos profètics soldadets de plom - les aventures nocturnes d’en Kenny exploren diverses facetes de la soledat i l’amor, dos elements reals de la infantesa i l’experiència al llarg de la vida dels éssers humans.
La segona pregunta - “Què és una cabra única?” - esdevé un testimoni especialment potent del talent únic de Sendak per mostrar i alhora mitigar les més profundes vulnerabilitats del cor humà. Una emotiva paràbola que evoca l’afirmació del gran mestre Zen Thich Nhat Hahn: “estimar sense saber com estimar fereix la persona que estimem,” ofereix un recordatori de com si ens aferrem a una idea prefixada del que és l’amor, més estarem aillant tant a l’objecte del nostre amor com a nosaltres mateixos.
En Kenny va deixar una nota a la taula de la cuina que deia: “Mareta, me’n vaig a Suïssa. Tornaré de seguida. Kenny.”
Les valls de Suïssa estaven totes florides i les muntanyes treien el nas entre la boira. En Kenny va comprar un bitllet i es va asseure al trenet que s’enfilava per la falda d’una muntanya.
- Mira - va fer un home gran, assenyalant per la finestra del tren -, una cascada!
Tothom mirava i deia paraules de sorpresa i tots feien fotos, clic-clic. Però en Kenny no mirava. Ell esperava.
- Mira, mare - va fer una nena de cabells rossos -, neu!
- Ah! - exclamà tothom. Clic-clic.
- La neu és molt bonica - pensà en Kenny - però no és el que he vingut a veure.
I no mirava.
Quan el carrilet arriba al cim de la muntanya, en Kenny compra una rajola de xocolata i se’n va a buscar una cabra. S’atura en una clapa de neu i mira cap a la vall encoixinada de boira. Sent les esquelles a la llunyania, que ressonen dolçament pels vessants herbosos de les muntanyes.
- Què bonic! - pensa en Kenny - Però - i sospira - només són esquellots de vaca, i el que jo busco és una cabra.
En Kenny comença a baixar amb compte muntanya avall, tot collint pel camí un ramellet de flors boscanes: gencianes blaves, rovells d’ou grocs i englantines rosades. El corriol es torna menys pendent i l’aire fa olor de bestiar. En Kenny arrufa el nas. Aviat arriba a un poblet de quatre cases i molt de fang.
- La meva cabra no podria viure aquí - fa en Kenny, enfonsant el nas dins el ram de flors. Ja està a punt de girar cua quan, de darrere una de les cases, surt una bestiola de barba blanca.
- Una cabra! - crida en Kenny, i arrebla les flors boscanes perquè facin tant de goig com sigui possible. Aleshores s’allisa els cabells amb la mà, es posa bé la corbata i s’espolsa el fang de les sabates noves. La cabra blanca es queda mirant en Kenny, amb la mandíbula que se li mou de costat mentre mastega l’herba.
En Kenny es posa tan dret com pot i fa en veu alta: - He vingut des d’Amèrica per fer-te la meva cabra única.
La cabra blanca se li acosta, amb els ulls clavats en el pom de flors.
- Són per a tu - fa ell, i li allarga les flors perquè les pugui ensumar.
- Les meves favorites - fa la cabra blanca -. Gràcies. - I comença a rosegar les flors de rovell d’ou.
- Què es una cabra única? - pregunta.
- Una cabra única - diu en Kenny - és la cabra que estimo.
- Com m’estimes? - pregunta la cabra.
- T’estimo més que la cascada - fa ell -, més que les muntanyes nevades i fins i tot més que les esquelles.
- Ah - sospira la cabra blanca, i s’empassa les gencianes blaves.
- Quan deixaràs d’estimar-me? - pregunta ella. Tot de bocins de genciana blava li esquitxen la barba blanca.
- Mai! - diu ell.
- Mai - fa la cabra blanca - és molt de temps. I ensuma les englantines rosades.
- Em donaràs flors de rovell d’ou, gencianes blaves i englantines rosades a Amèrica?
- No - respon en Kenny -, però al pati de casa hi ha botons d’or i margarides grogues.
- Podré enfilar-me al cim d’una muntanya, a Amèrica, i escoltar les esquelles?
- No - fa ell -, però pots seure a la teulada de casa i escoltar el mec-mec dels cotxes que passen disparats.
- Podré jeure al fang, a Amèrica?
- No - fa en Kenny -, la meva cabra ha de ser bonica i polida i ha de portar una esquella de plata al coll.
La cabra blanca aixeca els ulls tristament cap al noi: - Una cabra única és una cabra trista - diu.
- Però jugarem plegats - crida ell - i ens explicarem històries divertides.
- No sé cap història divertida - diu la cabra blanca.
- Cap ni una?
- No.
- Aleshores, potser… - comença en Kenny.
- Potser què? - pregunta ella.
- …no ets la meva cabra única - conclou tristament.
- És veritat - fa ella, mastegant l’última englantina -. Em sembla que t’has equivocat.
En Kenny es treu la rajola de xocolata de la butxaca.
- Això és per a tu - fa.
- La meva llepolia preferida - diu la cabra, i se l’empassa d’una bocada -. Espero que trobis la teva cabra única.
- Gràcies - diu en Kenny, i se’n torna muntanya amunt. Es compra un bitllet i agafa seient al carrilet que baixa de dret per la muntanya.
Des de la finestra veu les congestes de neu blanca i el cor li batega com un ocell. Veu la impressionant cascada i sent un gran enyorament de casa. Quan el tren arriba a l’estació, en Kenny posa un telegrama, que diu:
“Mare estimada - torno a casa - el teu fill únic - Kenny.”
La cinquena pregunta - “Què vol dir ‘pels pèls’?” - ens proposa una altra faceta d’aquesta negociació vulnerable entre la solitud i l’amor.
Vet aquí que un matí en Kenny va estar a punt de caure del llit.
- Què fas? - li pregunta la Baby, la seva gossa.
- M’agrada estar a punt de caure del llit - respon en Kenny -, però aturar-me a temps.
- Pels pèls! - fa la Baby.
- Què vol dir “pels pèls”?
- Estar a punt de caure del llit - respon la Baby.
- De vegades - fa en Kenny - m’aguanto la respiració tant com puc per veure què passa. Això també és “pels pèls”?
- Vés amb compte - diu la Baby -, o faràs un “pels pèls” ben pelut.
- N’has fet mai cap, tu? - li demana en Kenny.
- Sí - fa la Baby, i tremola només de pensar-hi.
- Què va passar? - pregunta en Kenny, amb interès.
La Baby es cargola a la falda d’en Kenny.
- Durant tota una tarda - xiuxiueja -, vaig fer veure que era una elefanta. Però no podia dormir perquè era massa grossa per cabre sota el llit. No podia menjar perquè els elefants no els agraden les hamburgueses. I no podia rosegar el meu os preferit perquè la trompa em feia nosa. I, sobretot, tenia por que deixessis d’estimar-me. Vaig pensar: “En Kenny té un munt d’estimació per a una gosseta, però qui sap si en té prou per a una elefanta?”.
- Pobreta Baby - diu en Kenny dolçament, tot acaronant-li l’esquena.
- Just a l’hora de sopar - continua la Baby - vaig deixar de fer comèdia i sort que em vaig aturar. Perquè tenia una gana! I saps què em vaig dir?
- Sí - crida en Kenny -, vas dir “això sí que ha estat un ‘pels pèls’ ben pelut!”.
- Exacte - diu la Baby, i de tant xerrar i amb tantes manyagues es va quedar adormida a la falda d’en Kenny.
En el seu encontre oníric amb la setena pregunta, en Kenny és visitat pel gall una vegada més, qui li fa una ràpida sessió de preguntes i respostes. “Què és una cabra única?” pregunta el gall, i en Kenny li retorna la pilota, “una cabra que està sola”; “Què vol dir ‘pels pèls’?” “Quan algú gairebé deixa d’estimar-te.” Avancen i avancen, pregunta a pregunta, fins que el gall li proposa la pregunta final.
- I ara l’última pregunta - diu el gall -: sempre vols el que et penses que vols?
En Kenny es queda pensant tanta estona com pot: - Em penso que no ho sé - fa tristament.
- Pensa-hi més - fa el gall.
En Kenny hi pensa una mica més i llavors somriu.
- Ja ho sé - fa.
- Què? - pregunta el gall, engrescat.
- Em pensava que volia viure al jardí amb la lluna en un costat i el sol a l’altre, però en realitat no ho vull.
- Has respost totes les preguntes - crida el gall -, i ara pots demanar el que vulguis!
- Voldria - fa en Kenny lentament -, voldria un cavall, i un vaixell amb una cabina de més per a un amic.
- Ja hi pots comptar - diu el gall.
- Quan? - crida en Kenny -. On són?
- Allà - fa el gall, assenyalant la finestra.
En Kenny encasta el nas al vidre de la finestra.
- A l’altra banda del carrer? - pregunta.
- Més enllà - fa el gall.
En Kenny es posa de puntetes.
- No hi veig, més enllà - crida.
El gall se li enfila a l’espatlla.
- Jo els veig - xiuxiueja -, enllà de les cases, enllà del pont, vora una muntanya a prop de l’oceà.
- És massa lluny - diu en Kenny, i aparta els ulls.
- Però si ja ets a mig camí - fa el gall.
En la foscor, els ulls d’en Kenny són grossos com taronges: - I com m’ho he fet per anar tan lluny?
- Has tingut un desig - fa el gall -, i un desig és a mig camí d’allà on vulguis anar.
La finestra d’en Kenny és una joia profundament meditada. La podeu complementar amb altres articles de Brainpickings com aquest sobre
l'art més desconegut de Maurice Sendak, aquest sobre
la seva sabiesa al voltant de l’art, la narració i la vida, extret d’un curs que va impartir a Yale l’any 1971, o aquest on podeu gaudir dels seus
cartells celebrant les biblioteques i l’alegria de la lectura. Finalment, també podeu
fer un donatiu a la Rosenbach Museum & Library, a la qual Sendak va deixar el seu llegat.
FITXA 
