Líneas

FITXA
=====
Títol: Líneas
Autora i il·lustradora: Suzy Lee
Edició: Barbara Fiore, 2017
Edat: a partir de 6 anys
Temàtica: Dibuix, creació artística, patinatge sobre gel

RESSENYA (Laura Calosci)
=========


Una nena patina sobre gel, els seus patins dibuixen un traç sobre el full blanc, una línia que va de l’esquerra a la dreta de la doble pàgina. Tot és blanc tret del barret i els guants de la nena que llisca lleugera, a cada moviment les línies es fan sempre més sinuoses, el traç envaeix les pàgines en una dansa harmònica fins que la nena rellisca i cau. Stop. Quan la nena es torna a aixecar tot ha canviat. Què ha passat?

El nou llibre de Suzy Lee és un llibre sense mots que ens parla del procés creatiu. De fet la dedicatòria, les úniques paraules del llibre tret del títol, van dirigides justament als petits artistes. La narració meta-ficcional reforça aquesta idea col·locant el lector a la frontera entre realitat i ficció. Entrem a la història patinant amb la nena fins que topem amb un paper arrugat, unes engrunes de goma d’esborrar i un llapis, alguna cosa s’ha trencat, l’encant de la ficció s’ha acabat i ara ens hem de fer alguna pregunta.

La nena, l’alter ego de l’autora, amb la seva caiguda ens parla de l’error, de la dificultat dels processos creatius, de la soledat que sovint els acompanya. Només l’acceptació de l’error sembla alliberar la història i tornar-nos al relat, a la ficció, però en un altre punt que no coneixíem abans. La protagonista passa de la soledat a la descoberta de l’altre, a la vida col·lectiva i al món que ens envolta, passem, per mantenir-nos en la metàfora de l’autora, del món interior de l’artista al món exterior que és la vida.

Com amb la Trilogia del límite, Lee explora les potencialitat del llibre àlbum i aquest cop ho fa a partir de dos elements bàsics del dibuix, el traç i el full blanc, blanc com la definició mateixa de l’àlbum que dóna Sophie Van der Linden al principi del seu llibre álbum[es] «el álbum es, ante todo, un soporte blanco», blanc com el gel sobre el qual patina la protagonista traçant línies lliures sobre el full, la línia és evidentment l’altra protagonista de la història.

Pel que fa a la tècnica us reenvio al blog en italià scaffalebasso. Tradueixo literalment del blog:

El llibre s’ha fet utilitzant una tècnica mixta de dibuix i ordinador. «Normalment dibuixo, després escanejo i treballo digitalment, normalment prefereixo treballar a mà. A Líneas la nena i els fons han aparegut en dos moments diferents, mentre que les línies dels patins sobre el gel les he dibuixades a mà i després les he passats a negatiu».

Suzy Lee va passar per Itàlia en ocasió de la Fiera del Libro di Torino 2018, on va presentar la publicació en italià del seu últim llibre amb Corraini Editore. D’aquesta visita algunes entrevistes interessants:

- Nadia Terranova, l’autora de Bruno el niño que aprendió a volar , entrevista Suzy Lee.

- Per escoltar algunes paraules de l’autora us reenvio al vídeo de RAI scuola - entrevista a Suzy Lee. Us recomano però saltar el primer minut de la introducció del periodista en que presenta els silent books –llibres sense mots- com a llibres de lectura lliures, assumint que el lector no llegeix l’articulat llenguatge visual que el composa, sinó s’imagina lliurement la història a partir d’unes il·lustracions suggeridores. Encara estem en aquest punt! Per tant, si us interessa, passeu directament a les paraules de Lee.

RESSENYA (Laura Rodríguez)
=========


Un cop més, com és habitual en l’obra de Suzy Lee, ens embarquem en una història sense mots però en què hem de llegir igualment: les imatges. Aquí se’ns presenta una mà que va dibuixant línies, d’on apareix una nena que patina sobre gel. El fons es va transformant i poc a poc en descobrim els seus límits: els del paper on la mà il·lustradora està dibuixant. Però aviat ens adonem altre vegada que no tot és el que sembla. Apareix un altre patinador i el paper es va convertint en una pista de gel amb molta més gent passant-s’ho bé.

De la mateixa manera que a La Ola, Sombras o Espejo explorava els límits de la narrativa visual, emprant aspectes com el plec del llibre en el seu benefici (com a Sombras) o la lectura que fem d’esquerra a dreta per jugar amb les aparences, com és en el cas d’Espejo (creiem que la nena de l’esquerra és la real i la de la dreta el seu reflex al mirall), a Líneas ens preguntem sorpresos què es real i què és fantasia. Destaca també l’economia dels recursos gràfics utilitzats, tan comuns en l’estil d’aquesta autora, que aparta detalls innecessaris o que ens puguin distreure de la narració en sí.

En resum, es tracta d’una història aparentment senzilla però que amaga capes i capes d’interpretació i que, per tant, demana de vàries lectures i observació detinguda. Els ulls es veuran immersos en un viatge de línies que es transformen explorant la capacitat narrativa de la il·lustració.

Mimi

FITXA
=====
Títol: Mimi
Autor: John Newman
Il·lustrador: -
Edició: Viena Edicions, 2015
Edat: a partir de 9 anys
Temàtica: dol per la mort de la mare

RESSENYA (Maria José Vega)
=========


La protagonista de este libro se llama Mimi. Deducimos que su vida, y la de sus hermanos Sally y Conor, es feliz, con su papá y su mamá forman una familia unida y tienen una convivencia feliz… hasta que su mamá muere al ser atropellada por una bicicleta.
Los primeros capítulos tienen el título de un día mas en el que aumenta el dolor, la tristeza y la confusión en el hogar de Mimi. El papá ha caído en un periodo de depresión y apatía y en la casa se abandonan los hábitos saludables y las actividades cotidianas.
Del entorno familiar llega la luz de la recuperación y de la esperanza. Los abuelos, los tíos, los primos, los vecinos, y las amigas les ayudarán a pasar el duelo y a encontrar una nueva vida feliz sin la mamá en casa.

Es una historia muy bien construida, con una perfecta armonía entre la dureza de la situación y el relato ingenuo, fresco y directo de Mimi.
En todo momento huye del sentimentalismo o de describir personajes que nos puedan resultar patéticos. A veces sonreiremos o directamente reiremos con las ocurrencias que cuenta la protagonista.
La lectura lleva de sorpresa en sorpresa por la vida cotidiana de la familia, con el trasfondo permanente del dolor por la pérdida de la madre hasta el final en donde vemos que la familia vuelve a una convivencia feliz.

John Newman es profesor de escuela. En 2012 escribió Mimi, su primer libro que ganó el Fantastic Book Award otorgado por lectores y lectoras de entre 9 y 11 años.

***

RESSENYA (Laura Rodríguez)
=========


La mare de la Mimi es va morir ara fa 149 dies d’un accident mentre anava amb bicicleta, i des de llavors el seu pare no fa res més que mirar la televisió, només hi ha pizza socarrimada per a sopar (que s’acaba menjant la Bengala), la seva germana s’ha tornat gòtica i la Mimi no porta mai els deures fets a l’escola.

Evidentment es tracta d’una història trista, que ens permet acostar-nos una mica més al món dels infants i la seva percepció d’un succés tan tràgic com pot ser la mort d’un pare. Se’ns descobreix la Mimi, un nena observadora i que reflexiona sobre tot el que passa al seu voltant, i és a través d’ella que també coneixem la resta de personatges (el pare, la germana, el germà, els avis...) i veiem com cadascú, a la seva manera, intenta reconstruir la seva vida després del que ha passat.

Tot i això, també hi trobem tocs d’humor, sobretot quan la Mimi i la seva cosina Emma juguen, moments d’orgull i que t’omplen de força, com quan s’enfronta a la nena que li fa la guitza a l’escola, o ens convida a fer un exercici d’empatia intentant entendre el canvi en el comportament de la Sally.

És un llibre que exposa els successos tal i com si es tractés del diari de la Mimi i de les seves pròpies paraules, i de manera senzilla i gens pretensiosa ens fa viatjar per tota mena de situacions i sentiments, i essent testimonis dels aprenentatges i la fortalesa que la seva protagonista guanya.

La sopa de l'avi

FITXA
=====
Títol: La sopa de l'avi
Autor: Mario Satz
Il·lustrador: Albert Asensio
Edició: Babulinka Books, 2013
Edat: a partir de 12
Temàtica: emocions, relació avi-néta


RESSENYA (Paula Jarrin)
=========


Neix Babulinka Books. Babulinka significa àvia en rus. Siguem savis els més aviat possible. Aquest és el seu lema. Aquesta entrada està dedicada als avis, als meus avis i al meu pare, que és el millor avi que poden tenir el meus fills:

Hi ha llibres dels que t'enamores per ells mateixos, per la gent que hi ha darrera i per una mena de màgia que es dóna quan tot això s'ajunta. Tinc el gran plaer de conèixer a la Mar, l'editora responsable de Babulinka, a qui l'energia se li escapa del seu cos i del seu cor. També he conegut al traductor de la sopa, l'Iñaki que ha fet una feina absolutament fantàstica i delicada que fa que tota la prosa del Mario Satz navegui sense entrebancs. I després he pogut llegir la sopa de l'avi. Un llibre petit, només en format. I m’ha arribat al cor.

La Catalina ha decidit deixar de menjar, qui sap si creu que així serà més bonica i desitjada, però per aquests mandats tirànics d’un segle ple de falses imatges, aquesta noieta adolescent ha decidit matar-se ben poquet a poquet. Una família desesperada té cura de la Catalina, dolçament, com si fos un cristall que en qualsevol moment es trencarà. La valentia de l’avi, l’Ezra la salvarà, però no com un súper-heroi i com qui fa màgia, refarà l’ànima desfeta i l’omplirà de raons per viure. Com?, us preguntareu. Doncs, fent sopa. I dibuixant tots els ingredients i deixant un raconet perquè la malalta es pugui concentrar i aprendre l’art de viure.

Catalina finalment es refà, però la vida dels savis és limitada, tan de bo no fos així. Temps després serà Catalina qui faci la sopa pel seu avi, que com el meu, un cop que ha acabat la seva missió aquí, marxa per continuar vivint dins nostre.
Tots necessitem una sopa i un avi que ens salvin en aquell moment en que tot s’ensorra. I sinó ens queden els llibres: petites joies com aquesta a on viuen avis savis.

Vull destacar quatre elements que fan aquest llibre una preciositat: la ploma sempre tan sàvia, decidida i ferma del Mario Satz, la traducció precisa, poètica i acurada de l’Iñaki Tofiño, les il•lustracions senzilles i clares de l’Albert Asensio i la valentia, força i amor de la Mar.

Voleu una petita joia? No ho dubteu...

RESSENYA (Laura Rodríguez)
=========


La Catalina té anorèxia i ha perdut les ganes de viure. La seva família, comprensiblement preocupada, ha intentat fer de tot per tal que es recuperi, sense aconseguir-ho. Finalment avisen el seu avi Ezra que, amb molt d’enginy, decideix cuinar una sopa, mostrant-li i pintant-li abans cada un dels ingredients que utilitzarà. Durant aquest procés, la Catalina redescobreix el sabor, el color i l’aroma dels aliments. Poc a poc la curiositat per tastar diferents menjars dels colors dels ingredients de la sopa i d’altres tornarà. El seu avi li va explicant fets i històries sobre les patates, les pastanagues, l’api... i amb el temps estableixen una relació tendra i comprensiva.

Aviat, com a lector, t’adones que al cap i a la fi no és més que una recepta plena d’amor, que fa que la protagonista es vagi recuperant i aprengui a estimar la vida altre cop. Tanmateix, poc temps després és l’avi qui cau malalt. Aquesta vegada és el torn de la Catalina de fer la sopa, posant-li tot el seu afecte per convertir-la en aquesta “medicina” tan especial. A la narració els temes de l’amor i la mort hi són presents constantment i es tracten directament i amb naturalitat, alhora que amb delicadesa i simpatia.

El format del llibre li dóna un aire de secret, com si llegissis quelcom íntim i tu també estiguessis dins d’aquella habitació. És una història curta, però no li calen més pàgines: Satz descriu els aliments detalladament i amb els cinc sentits, de tal manera que el lector esdevé parcialment partícip i passa pel mateix que la protagonista.

A més, a la segona edició, se li han afegit algunes notes de l’autor, que et porten a entendre perquè és tant especial per a ell una (no tan simple) sopa, explicant el seu origen i importància en diferents parts del món i cultures.