FITXA
=====
Títol: Líneas
Autora i il·lustradora: Suzy Lee
Edició: Barbara Fiore, 2017
Edat: a partir de 6 anys
Temàtica: Dibuix, creació artística, patinatge sobre gel
RESSENYA (Laura Calosci)
=========
Una nena patina sobre gel, els seus patins dibuixen un traç sobre el full blanc, una línia que va de l’esquerra a la dreta de la doble pàgina. Tot és blanc tret del barret i els guants de la nena que llisca lleugera, a cada moviment les línies es fan sempre més sinuoses, el traç envaeix les pàgines en una dansa harmònica fins que la nena rellisca i cau. Stop. Quan la nena es torna a aixecar tot ha canviat. Què ha passat?
El nou llibre de Suzy Lee és un llibre sense mots que ens parla del procés creatiu. De fet la dedicatòria, les úniques paraules del llibre tret del títol, van dirigides justament als petits artistes. La narració meta-ficcional reforça aquesta idea col·locant el lector a la frontera entre realitat i ficció. Entrem a la història patinant amb la nena fins que topem amb un paper arrugat, unes engrunes de goma d’esborrar i un llapis, alguna cosa s’ha trencat, l’encant de la ficció s’ha acabat i ara ens hem de fer alguna pregunta.
La nena, l’alter ego de l’autora, amb la seva caiguda ens parla de l’error, de la dificultat dels processos creatius, de la soledat que sovint els acompanya. Només l’acceptació de l’error sembla alliberar la història i tornar-nos al relat, a la ficció, però en un altre punt que no coneixíem abans. La protagonista passa de la soledat a la descoberta de l’altre, a la vida col·lectiva i al món que ens envolta, passem, per mantenir-nos en la metàfora de l’autora, del món interior de l’artista al món exterior que és la vida.
Com amb la Trilogia del límite, Lee explora les potencialitat del llibre àlbum i aquest cop ho fa a partir de dos elements bàsics del dibuix, el traç i el full blanc, blanc com la definició mateixa de l’àlbum que dóna Sophie Van der Linden al principi del seu llibre
álbum[es] «el álbum es, ante todo, un soporte blanco», blanc com el gel sobre el qual patina la protagonista traçant línies lliures sobre el full, la línia és evidentment l’altra protagonista de la història.
Pel que fa a la tècnica us reenvio al blog en italià
scaffalebasso. Tradueixo literalment del blog:
El llibre s’ha fet utilitzant una tècnica mixta de dibuix i ordinador. «Normalment dibuixo, després escanejo i treballo digitalment, normalment prefereixo treballar a mà. A Líneas la nena i els fons han aparegut en dos moments diferents, mentre que les línies dels patins sobre el gel les he dibuixades a mà i després les he passats a negatiu».
Suzy Lee va passar per Itàlia en ocasió de la Fiera del Libro di Torino 2018, on va presentar la publicació en italià del seu últim llibre amb
Corraini Editore. D’aquesta visita algunes entrevistes interessants:
-
Nadia Terranova, l’autora de Bruno el niño que aprendió a volar , entrevista Suzy Lee.
- Per escoltar algunes paraules de l’autora us reenvio al vídeo de RAI scuola - entrevista a Suzy Lee. Us recomano però saltar el primer minut de la introducció del periodista en que presenta els silent books –llibres sense mots- com a llibres de lectura lliures, assumint que el lector no llegeix l’articulat llenguatge visual que el composa, sinó s’imagina lliurement la història a partir d’unes il·lustracions suggeridores. Encara estem en aquest punt! Per tant, si us interessa,
passeu directament a les paraules de Lee.
RESSENYA (Laura Rodríguez)
=========
Un cop més, com és habitual en l’obra de Suzy Lee, ens embarquem en una història sense mots però en què hem de llegir igualment: les imatges. Aquí se’ns presenta una mà que va dibuixant línies, d’on apareix una nena que patina sobre gel. El fons es va transformant i poc a poc en descobrim els seus límits: els del paper on la mà il·lustradora està dibuixant. Però aviat ens adonem altre vegada que no tot és el que sembla. Apareix un altre patinador i el paper es va convertint en una pista de gel amb molta més gent passant-s’ho bé.
De la mateixa manera que a
La Ola,
Sombras o
Espejo explorava els límits de la narrativa visual, emprant aspectes com el plec del llibre en el seu benefici (com a
Sombras) o la lectura que fem d’esquerra a dreta per jugar amb les aparences, com és en el cas d’
Espejo (creiem que la nena de l’esquerra és la real i la de la dreta el seu reflex al mirall), a Líneas ens preguntem sorpresos què es real i què és fantasia. Destaca també l’economia dels recursos gràfics utilitzats, tan comuns en l’estil d’aquesta autora, que aparta detalls innecessaris o que ens puguin distreure de la narració en sí.
En resum, es tracta d’una història aparentment senzilla però que amaga capes i capes d’interpretació i que, per tant, demana de vàries lectures i observació detinguda. Els ulls es veuran immersos en un viatge de línies que es transformen explorant la capacitat narrativa de la il·lustració.
FITXA 
