El encargo

FITXA 

===== 

Títol: El encargo

Autor: Claudia Rueda

Edició: Ciudad de México: Océano Travesía, 2019

Edat: a partir de 6 años

Temàtica: leyenda oriental; proceso creativo

RESSENYA 

=========

En otras circunstancias, no pandémicas, la Feria Internacional del Libro de Cali (Colombia) hubiera tenido lugar en Cali (Colombia) en lugar de tener lugar en las redes. Pero ¿gracias? a este virus que nos mantiene físicamente aislados, confinados, alejados, las redes han acogido encuentros y conversaciones, permitiendo que personas de todo el mundo, para las que de otro modo no sería posible estar presentes, lo estén. 

Sirve este párrafo introductorio para recomendarles que vean esta entrevista a Claudia Rueda, en la que habla sobre el álbum El encargo. 

Cualquier cosa que yo pueda decir en esta reseña lo único que puede aportar es brevedad con respecto a los 40 minutos que dura la entrevista, pero hacedme caso y vedla: realmente vale la pena. 

El encargo es un álbum en el que Claudia Rueda ha tomado una antigua leyenda de origen asiático y la ha metailustrado: la historia del emperador que encarga un dibujo de un gallo es su propia historia con el “encargo” (aunque no sea tal, pues se trata de una obra de creación propia) de ilustrar el libro. Así, lo que vemos son algunos de los bocetos con los que Claudia trabajó para la elaboración del álbum (¡seleccionados de entre unos 1000 bocetos totales!), y que acompañan al lector a lo largo de la narración. 

“El arte es una ilusión de espontaneidad”, dice Claudia en la entrevista que dice un dicho tradicional japonés, y lo que pretende El encargo es eliminar esa “ilusión” para que veamos la realidad detrás del arte, que es que la maestría únicamente se consigue mediante el trabajo constante, y que el error es la única manera de explorar, de llegar a nuevos sitios, de avanzar. Y este, que es el mensaje de la historia, se muestra también a través de la forma en que se ha decidido ilustrar. 

Claudia Rueda, acompañada del editor Daniel Goldin, ha
conseguido con este álbum crear un libro verdaderamente especial… y qué maravilla poder escuchar a Claudia hablar sobre él en esa entrevista.

Vamos al museo

FITXA 

===== 

Títol: Vamos al museo

Autor: Miriam Elia

Edició: Libros del Zorro Rojo, 2021

Edat: totes les edats

Temàtica: museus, art contemporani, educació, humor

RESSENYA 

=========

Vamos al museo és el primer títol de l’original sèrie del "Programa de Lectura Escarabajo Pelotero" on trobem una paròdia irreverent sobre l’art contemporani i els estaments inculcats per la societat occidental. Àlbums basats en els llibres publicats per l’editorial britànica Ladybird, de manera caricaturitzada. 

Miriam Elia és artista visual i locutora de ràdio. La seva obra multidisciplinar passa per la creació de curts, animacions, llibres il·lustrats, gravats, dibuixos o comèdia radiofònica. La seva obra més significativa és aquesta sèrie de llibres coescrits amb la seva germana Ezra Elia, on recuperen una nostàlgia d’èpoques passades amb grans tocs d’humor i sàtira. 

Pensat com un llibre educatiu, per acostar els més petits de la casa a l’art, trobem una mare que acompanya els seus dos fills, Susan i Peter (amb una vestimenta impol·luta, d’estètica anys 50) a visitar al museu, on els hi ensenya obres d’art contemporani. 

A cada doble pàgina, trobem a mà esquerra el text, on els personatges dialoguen sobre les obres, amb la incomprensió dels nens per una banda i el sarcasme i les respostes, a vegades delirants, de la mare, amb un rerefons de crítica social. I a la part inferior, trobem tres noves paraules, que són conceptes clau que han aparegut a cada pàgina. A mà dreta, hi ha les il·lustracions, amb una estètica clàssica que acompanyen perfectament el text. 

Amb aquest petit llibre trobem una joia, on els adults gaudirem i riurem amb les hilarants escenes familiars dins del museu, i ens farà pensar en la nostra encara casposa societat, i ajudarem a reflexionar als més petits sobre com podem canviar-la. No us podeu perdre, tampoc, el segon títol de la col·lecció Aprendemos en casa.

Los Distintos

FITXA 

===== 

Títol: Los Distintos

Autor: Mónica Montañés

Il·lustrador: Eva Sánchez Gómez

Edició: Ekaré

Edat: a partir de 10 anys

Temàtica: Guerra Civil, exili, migració

RESSENYA 

=========

“La vida te puede cambiar de pronto y sin avisar. Lo sé porque a mí me ha ocurrido” 

Aquesta història està escrita a dues veus, la d’en Paquito i la Socorro. El Paquito i la Socorro són dos germans, ben diferents, que viuen a l’Espanya de la Guerra Civil. La història narra les experiències que van viure, aquests dos germans, quan els feixistes guanyen la guerra i el seu pare, republicà, es veu avocat a l’exili. 

El Paquito passa de ser un nen de 9 anys a l’home de la casa. La gana, el secretisme de que ningú descobreixi que és fill d’un republicà marcarà el seu dia a dia dels propers anys. La Socorro en canvi mai tenia gana; en un any va treure tres cursos a l’escola per demostrar que els càstigs per ser filla d’un republicà només l’encoratjaven a ser millor. 

Cada nit escoltaven la ràdio amb l’esperança de que si guanyaven els aliats derrocarien a Franco, tornaria la República i amb ella el seu pare. Però malauradament no és així com va acabar la història. Només podien esperar la carta del seu pare amb la què aconseguirien sortir d’aquella terrible situació. En vuit anys, cinc cartes. La última amb un nou destí... 

És un llibre amb el que es poden treballar temes de contingut social o històric com el de la guerra, les migracions, la història de cadascú de nosaltres, el sentir-se diferents per la ideologia i/o la raça... És una lectura que ha d’anar acompanyada i guiada per un adult sobre tot si es vol fer servir amb infants de 10 anys. Molt interessant per treballar també als IES. 

La il·lustració a carbonet evoca a un imaginari d’un altre temps. Una il·lustració dual entre la duresa d’allò que il·lustra i a qui va adreçat.

____

Article sobre el llibre al diari El País (2 de desembre de 2020).

Conversa sobre el llibre entre autores i editores (27 de novembre de 2020).

El pequeño Brown

FITXA 

===== 

Títol: El pequeño Brown

Autor: Isobel Harris

Il·lustrador: André François

Traducció: Rafael Spregelburd

Edició: Niño Editor, 2016

Edat: a partir de 6 anys 

Temàtica: vida quotidiana

RESSENYA 

=========

El protagonista d'aquest conte és fill del senyor Brown i la senyora Brown per tant ell només pot ser el petit Brown com bé s'autoanomena ell mateix. Viu a un hotel d'una gran ciutat (que per les il·lustracions de gratacels bé podria ser Nova York o Chicago o...). Els seus pares treballen molt i el petit Brown es relaciona amb el personal de l'hotel: ascensoristes, porters, cambrers, feineres... 

No té gaires oportunitats de gaudir a l'aire lliure però un diumenge, la Hilda, una de les majordomes de l'hotel, se l'emporta a passar el dia al camp amb la seva família. El petit Brown experimenta el que és viure d'una manera totalment diferent a la seva: al camp, rodejat d'una gran família, jugant a fer ninots de neu, gaudint d'un gran pastís de xocolata a una taula plena de gent... 

El pequeño Brown és una petita joia que ja té setanta anys de la que podem gaudir gràcies a la bona feina de Niño Editor. Quin serà el secret de la seva vigència? Per a mi, la manera tan intel·ligent d'estructurar una trama ben senzilla amb una veu narrativa infantil autèntica; les il·lustracions a dues tintes i sobretot la voluntat de dirigir-se al lector defugint la condescendència però comunicant-se de manera prou clara perquè el lector tregui les seves pròpies conclusions.

Korokoro

FITXA 

===== 

Títol: Korokoro

Autor: Emilie Vast

Edició: Barbara Fiore, 2007

Edat: per totes les edats

Temàtica:viatge d’iniciació, amistat, joc, natura, records, creixement, eriçons, ratolins 

RESSENYA 

=========

Un àlbum sense mots de petit format en acordió. 

Korokoro significa rodar en japonès i és aquest moviment circular el que fa avançar tant la narració com el protagonista, un petit animaló que inicia dalt d’una branca aquest roda que rodaràs. Rodant serem lectors acompanyants d’un viatge ple de detalls que recorrerà diferents paisatges naturals, descobrint la varietat d’un ecosistema ric en fauna i flora: veurem formigues, carpes, capgrossos, conills i mussols, mantis, aranyes... i reconeixerem la fulla de l’heura, la flor del nenúfar, l’espiga d’un jonc, una dent de lleó... Cada fruit i fulla serà recollida per la cuirassa feta de punxes que vesteix el protagonista en tant que tot allò viscut genera coneixement i record. El fons és clar i l’autora combina colors plans, pocs, negre, daurat i granat, fa ús de les línies netes i les formes estilitzades. La funda de plàstic on va inserit el llibre complementa i completa la il·lustració de la coberta en un joc de transparències. 

Un llibre d’aire poètic, de lectura tranquil·la, que convida a la contemplació, a l’observació, al descobriment i l’associació d’idees. L’edició francesa va córrer a càrrec de MeMo. 

Una obra delicada amb immenses possibilitats dins l’aula i amb un final que ens fa tancar la lectura amb un somriure i ganes de tornar-lo a fer rodar. 

Web de l’autora.

Web de l’editorial.

Nunca en la escalera...

FITXA 

===== 

Títol: Nunca en la escalera...

Autor: Maureen Johnson

Traducció: Sonia Fernández-Ordás

Edició: Madrid: HarperCollins, 2019

Edat: a partir de 14 anys

Temàtica: Misterio, romántica, adolescentes

RESSENYA 

=========

En la exclusiva Academia Ellingham ya nada es como era. La vida del grupo selecto de adolescentes que tiene la suerte de estudiar en un centro tan prestigioso y poco convencional se ha visto alterada desde que ocurrieron los asesinatos. Quien más ha sufrido las consecuencias es Stevie: la joven investigadora tuvo que abandonar la academia porque sus padres no querían que siguiera allí. Se vio obligada a renunciar a las clases, a sus amigos… aunque no a su proyecto. Porque, desde la distancia, Stevie sigue empeñada en resolver los crímenes del pasado de la academia y ahora también los del presente. 

Pero la suerte está a punto de cambiar para Stevie. Alguien le ofrecerá la oportunidad de volver a la Academia Ellingham, retomar sus estudios y seguir investigando allí. El precio que tendrá que pagar a cambio será alto, porque podría hacer daño a una persona a la que aprecia... ¿Valdrá la pena arriesgarse a perder algo tan valioso por el bien de la investigación? 

Nunca en la escalera… es la segunda parte de la trilogía Truly Devious, escrita por la autora de bestsellers juveniles Maureen Johnson. Ya os hablamos de la primera parte, El caso Vermont, en este mismo blog. Esta segunda novela mantiene el nivel y el ritmo ágil de su predecesora, y vuelve a conseguir engancharnos página tras página. Una vez más, intercala la trama del pasado con la del presente y combina los avances en la investigación de Stevie con su historia sentimental. En esta novela conocemos mejor a los personajes de la primera parte y descubrimos a otros nuevos que serán importantes en el desarrollo de la historia. 

Es cierto que cuenta con el hándicap de ser la novela central de la trilogía: no juega con el factor de la novedad como la primera (de hecho, la parte inicial de este libro, que vuelve a situar a la protagonista en la acción recordando lo que pasó en la novela anterior, puede resultar un poco larga) y, aunque avanza en la investigación, no resuelve los misterios como se supone que hará la tercera. Aun así, mantiene la calidad y nos deja con ganas de leer la entrega final, cuya versión original se publicará en breve bajo el título de The hand on the wall. 

Si queréis descubrir más cosas sobre Nunca en la escalera…, la trilogía o su autora, podéis visitar la web de Maureen Johnson.

Viatge al país dels arbres

FITXA
=====
Títol: Viatge al país dels arbres
Autor: J. M. G. Le Clézio
Il·lustració: Henri Galeron
Traducció: Jordi Martín Lloret
Edició: Barcelona: Animallibres, 2020 (L'Arca, 1)
Edat: a partir de 8 anys
Temàtica: Narració breu; Natura.


RESSENYA
=========
No és pas cada dia que els nostres infants tenen el text d’un autor llorejat amb el premi Nobel de literatura a les mans! I quina bona pensada que aquest breu relat els arribi acompanyat de les il·lustracions d’Henri Galeron, que si no té el premi Nobel d'il·lustració és només perquè aquest guardó no existeix! Són dos autors francesos que tenen actualment la mateixa edat, tots dos s’han dedicat a l’ensenyament i tots dos saben adreçar-se al públic infantil amb el mateix respecte i la mateixa complicitat amiga. El llibre, editat per primera vegada el 1978 (Gallimard), arriba ara en català editat per Animallibres, que amb aquest títol estrena col·lecció. Ai, ai, ai, que difícil ho tindran aquests editors per mantenir el nivell! 

La història comença així: “Una vegada hi havia un nen que s’avorria. (...) I llavors se li va acudir la idea d’anar al país dels arbres.” Heus aquí doncs el viatge anunciat pel títol, però no pas (perquè no es tracta de fer un spoiler!) què descobrirà aquest protagonista anònim en aquest país, on els arbres sí que tenen noms propis, a més de l’habitual genèric que els classifica com a roures, avets, eucaliptus o erables. Només cal ser molt pacient i escoltar molt atentament què diuen aquests arbres, ja siguin vells o joves, ballarucs o reposats. I aquesta àrdua tasca d’atenció i assimilació és la que durà a terme l’infant protagonista...i esperem que tots els lectors que tinguin el llibre entre mans. 

Ho faran amb un interès segur si queden tan fascinats com nosaltres per les bellíssimes imatges a tota plana que donen color, forma, caràcter i esperit al llibre, o amb els deliciosos “culs de llàntia” que atorguen dinamisme a unes 20 pàgines de text molt ben maquetades i amb una tipografia de màxima llegibilitat. Galeron és mestre en l’art d’acolorir i il·luminar les escenes més inversemblants, amb un punt de surrealisme oníric que li va al pèl en aquest breu i magnífic relat.

Jo tinc un moc

FITXA
=====
Títol: Jo tinc un moc
Versió text: Miquel Desclot
Il·lustració: Elena Odriozola
Edició: Madrid: Ediciones Modernas El Embudo, 2020
Edat: a partir de 6 anys


RESSENYA
=========
Vet aquí un d’aquells llibres que perduren en la memòria tot i que, probablement, mai no seran un llibre de capçalera. Una “rara avis” dins el panorama del llibre infantil (això d’infantil és només una manera d’etiquetar allò que tan va per als uns com per els altres i que més aviat és un joc que una peça literària) il·lustrat. 

Destacarem aquest adjectiu: “il·lustrat”, perquè cal molta perícia -tanta com en té Elena Odriozola- per trobar 64 maneres de representar la fruïció amb que ens burxem el nas per acabar engolint-nos la burilla que hi hem trobat. Sí, la cosa va de mocs i el títol no enganya. De fet és el títol d’una cançó repetitiva i enganxosa com un moc que es canta per terres de Castella i Sud Amèrica. Els catalans no la cantem, però ens podríem posar a fer-ho gràcies a la boníssima versió que d’aquesta estrofa n’ha fet Miquel Desclot, un poeta que tan aviat se les heu amb Ariost com amb les secrecions nassals, perquè ho domina tot a la perfecció. 

I ara que ja hem parlat de la cançoneta, deixeu-nos aplaudir dues coses: a) la traça de la il·lustradora per fer que quatre parelles de diferents generacions interpretin amb la seva mímica una mateixa gesta (si gesta fos la paraula adient) dotant d’una psicologia pròpia cadascun dels personatges tot i mantenir-los sempre en el mateix pla mitjà, sobre fons blanc, de tan enginyosa manera que, el llibre, com que és gruixut, es pot considerar un flip-book si es maneja hàbilment. b) la sort que tenim pel fet que, de tant en tant, puguem recuperar amb normalitat i dignitat el patrimoni de les cantarelles marranes i picaresques. No és pas cada dia que tenim ocasió de fer-ho!

Thug. L'odi que dones

FITXA
=====
Títol: Thug. L'odi que dónes
Autor: Angie Thomas
Edició: Fanbooks, 2017
Edat: a partir de 14 anys 
Temàtica: igualtat racial


RESSENYA
=========
Impactant novel·la que obre un debat sobre la diferència racial per part dels blancs cap a la gent de color. 

Tot i estar ubicada als EEUU es absolutament vigent a la nostra societat, i no només cap a la gent de color, si no cap a altres races o persones de diferents condicions socials. Tracta sobre prejudicis, sobre justícia i sobre la posició que podem prendre davant les desigualtats socials i els abusos de poder. 

L’argument gira a l’entorn de la Starr, una noia negra de 16 anys, que tot i viure en un barri marginal, te amics i una parella blanca de classe mitjana, ja que va a un institut d’un altre barri. 

La seva plàcida i poc conflictiva vida s’acaba quan presencia l’assassinat d’un amic seu de la infància anomenat Khalil, a mans d’un policia blanc, com a possible sospitós. 

Starr vol que es faci justícia, ja que el seu amic anava desarmat i no tenia cap intenció d’atacar al policia. Però no sembla que ningú vulgui reconèixer cap error ni donar cap explicació. 

Una novel·la reivindicativa que tracta una realitat que està a l’ordre del dia: el moviment Black Lives Matter. 

El títol fa referència a una cançó del raper Tupac Shakur per indicar que l’odi només genera més odi i violència. També se n’ha fet una pel·lícula.

La cabra

FITXA
=====
Títol: La cabra (The goat)
Autor: Anne Fleming
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Edició: Sembra Llibres, 2020
Edat: a partir de 13 anys
Temàtica: veïns, amistat, humor, Manhattan, cabres, atemptat 11S.


RESSENYA
=========
Feia temps que no trobava una novel·la juvenil que em proporcionés un gaudi semblant. Amb La cabra, que ja el títol de per si desperta una sèrie d'engranatges mentals, deixo descansar la màgia, els futurs post-apocalíptic, les portes a mons fantàstics i els protagonistes en processos de creixement i transformació per llegir pel plaer de llegir. 

La cabra és una lectura per a totes les edats, no està exempta de certa dosis d'aventura i misteri, però sobretot, és una lectura de personatges tan autèntics i excèntrics que no poden ser més que reals. Al llarg de les seves poc més de cent pàgines he mantingut un somriure constant, que en algun moment ha esclatat en rialla i és que es tracta d'una història divertida i entranyable que segur que funcionarà la mar de bé com a guió cinematogràfic o obra de teatre, de fet l’editorial ja ha avançat que els drets cinematogràfics han estat adquirits per a fer-ne una pel·lícula de la mà de David Lipman (Shrek) i David Womark (Life of Pi). 

Diàlegs, monòlegs de diverses veus, cabra inclosa, narrador extern es combinen per oferir-nos un mosaic de personatges d’allò més interessants, que podrien ser per ells mateixos protagonistes d’allò que en diuen -i que ara està tant de moda- un spin-off. 

La Kid i la nostra cabra, perquè acaba sent d’allò més familiar, són les protagonistes indiscutibles d'aquest relat que es desenvolupa dins una comunitat de veïns en ple Manhattan. La història d’aquest bòvid, ja la descobrirà cada lector, pel que fa a la Kid és una noia de Toronto que viatja amb la família a Nova York seguint una oferta de feina irrebutjable de la mare: estrenar una obra de teatre a l’Off Broadway. Els jugadors d'escacs del Central Park, el fossat commemoratiu de les Torres Bessones, l’Estàtua de la Llibertat, el museu d’Història natural, el Guggenheim, el Moma, la biblioteca o les llibreries de la ciutat formen part d'aquesta geografia urbana per on es mou el llibre i que embolcalla la història de La cabra. La trama, sense desvetllar el final, acabarà en una hilarant escena digne del més pur estil Stanley Kramer. 

Una altra llavor de Sembra llibres que tant debò germini somriures a tots els balcons de la ciutat, element arquitectònic tan preuat en aquests dies. Ah, i destacar la feina d’un traductor impecable Ferran Ràfols.

Per fer-ne un tastet.

Per conèixer l’autora.

¿Quién ha sido?

FITXA
=====
Títol: ¿Quién ha sido?
Autor: Jaume Copons
Il·lustració: Gusti
Edició: Combel, 2019
Edat: de 2 a 4 anys
Temàtica: Infància, germans.


RESSENYA
=========
Rosa és la protagonista i qui ens explica la història d'aquest conte. És la més petita de cinc germans: Pau, Jonàs, Liliana i Bibiana que són bessones, Marta que és la més gran... i Romeo el gat. 

Rosa es queixa de les entremaliadures que fan els seus germans, que sempre acaba per carregar-se ella. Fins que un dia, farta que rebre sempre ella, decideix dedicar-se a descobrir qui va fent les entremaliadures. I Rosa sempre és capaç de trobar als veritables culpables.

Com ho fa? Doncs... fixant-se molt! Així us proposa jugar a descobrir observant l'escena amb atenció. I tu? Ets capaç de descobrir qui ha estat? Si no ho aconsegueixes, pots tirar de la pestanya.

El llibre presenta situacions curioses i divertides i és un llibre joc, per compartir amb els més petits ja que les seves fulles de cartró el fa ben resistent. Les il·lustracions són senzilles però plenes d'encant i imiten els dibuixos dels propis infants.

El camí de la muntanya

FITXA
=====
Títol: El camí de la muntanya
Autora i il·lustradora: Marianne Dubuc
Traducció: Francesc Martínez
Edició: Joventut, 2019


RESSENYA
=========
Un preciós àlbum sobre l’amistat, el fer amics, compartir i ajudar-se amb les petites coses de cada dia, un àlbum que posa en evidèn- cia i endreça la necessitat imperiosa dels homes de socialitzar-se i establir relacions i amistats sinceres, sanes i sense esperar ni voler establir prioritats o descontentaments...

La casa de l’Iggie

FITXA
=====
Títol: La casa de l'Iggie
Autor: Judy Blume
Traducció: Marc Donat
Edició: Viena edicions (El jardí secret)
Edat: a partir d'11 anys


RESSENYA
=========
Desgraciadament l’assassinat de George Floyd a Minneapolis ha coincidit amb la publicació en català d’aquesta petita novel·la que, escrita cinquanta anys enrere, ens demostra que això del racisme ve de lluny. 

Val a dir que és una narració interessant, amena, fluida, i amb un cert to que la fa assimilable a qualsevol sèrie televisiva juvenil de les que s’estilen fer als EEUU. La protagonista és la Winnie, una noieta de quasi onze anys, que enyora molt la seva amiga Iggie, a la casa de la qual hi ha jugat tota la vida. Però la Iggie ha marxat a viure al Japó i els seus pares s’han venut la casa a una família de Detroit. La sorpresa de la Winnie quan arriben els nous estadants és majúscula. Mai no hi havia hagut ningú com ells al barri! Però també és gran la voluntat de la Winnie per fer-se amiga seva i mostrar-los els indrets i jocs més interessants de per allí, malgrat les reticències de la família i, sobretot, dels veïns. 

Allò que ens fa valorar positivament aquesta novel·la és el seu enfocament, des d’un punt de vista sense radicalitzacions “a priori”, on tot transcorre dins l’estricte marc de la vida quotidiana, plàcida i gairebé monòtona, de tantes i tantes petites ciutats americanes (que no son tan diferents com sembla de les nostres poblacions), amb les seves nenes mimades, les seves nenes iconoclastes, els seus nois fatxendes, els seus adults en dubte perenne, les seves ànsies, els seus jocs, els seus parcs i esplais... Tot tan normal i corrent! 

I com que de narracions per als lectors pre-adolescents no n’anem gaire sobrats, val la pena acollir càlidament aquest relat d’una de les autores nord-americanes més apreciades.

La reina de la nit

FITXA
=====
Títol: La reina de la nit
Autor: Pep Molist
Il·lustració: Mandana Sadat
Edició: Ekaré, 2019
Edat: 0-3 anys
Temàtica: la nit, vincle pare-fill, por a la foscor

RESSENYA

===== 

Just abans de la pàgina del títol, l’autor ens avisa que per escriure La reina de la nit, s’ha inspirat en Erlkönig, el poema de J.W. Goethe traduït al català com El rei dels verns. 

A la dedicatòria, Pep Molist ens dona una altra referència, dedicant el llibre a Roger Mas i a la seva versió cantada del Rei dels verns (a l'àlbum "Irredempt". Satélite K, 2015) 

Efectivament, quan llegim el conte, descobrim cert paral·lelisme amb la història original: un pare i un fill tornen ràpidament cap a casa, abans que es faci de nit. Molist canvia el cavall per una bicicleta i, sobretot, el·limina el dolor i la tensió dramàtica del poema original i en fa una obra molt més lluminosa per a petits lectors. 

A La reina de la nit el diàleg entre pare i fill comença quan, mentre acaben d’arreglar la bicicleta, el pare diu: “Si la nit se’ns tira al damunt...”. L’infant s’espanta perquè interpreta el sentit literal de l’expressió i imagina la nit com una figura que els anirà seguint. S’inicia així un joc ple de poesia i dobles sentits, on autor i il·lustrador conviden al lector a jugar també, buscant relacions, comparacions, metàfores, al voltant de la nit i la fosca. 

El diàleg és el que basteix tota l’obra, encara que amb una altra tipologia, hi ha algunes indicacions d’un narrador. 

La part gràfica és de la il·lustradora Mandana Sadat i crec ha sabut jugar molt bé amb la proposta del text. 

Discutíem entre bibliotecàries si ens hauria agradat més una Mandana Sadat de la seva primera època, quan tenia una paleta de colors més potent i jugava més amb les taques (recordeu Al otro lado del árbol). A mi m’agradava més aquella Mandana, certament, i potser si es tractés d’il·lustrar el poema original, aquella força hauria estat més adequada. 

En la versió de Molist, molt més dolça de to i argument, crec que el treball de la il·lustradora hi lliga i el resultat global em sembla bo. Tot i arrencar amb un color rosa que potser desconcerta, es va enfosquint a mesura que la nit se’ns tira al damunt. Us deixem aquí una versió del poema de Goethe i també l’enllaç a la versió musical de Roger Mas.

El rei dels verns

Traducció de Miquel Desclot

Qui cavalca en el vent, tard de la nit?
És el pare, al galop, amb el petit;
en braços l’agombola contra el cor,
per guardar-lo del fred l’estreny ben fort.

─Per què t’amagues, fill, com espantat?
─¿Pare, pare, no el veus, aquí, al costat,
el Rei dels Verns, amb corona i mantell?
─És la boira, fill meu, que fa castell.

─Vine, bonic, no tinguis por de mi!
Sabem uns jocs encisadors, aquí;
a la riba les flors s’obren roents,
la mare té unes robes refulgents.

─Pare, pare, de veres no sents res?
No saps, el Rei dels Verns, què m’ha promès?
─Assossega, fill meu, tant frenesí:
és el vent, que les fulles fa estremir.

─No vols acompanyar-me, dolç infant?
Les meves filles et festejaran;
elles, que a la nit menen balls rodons,
et bressaran amb danses i cançons.

─Pare meu, pare meu, ¿no les veus, no,
les seves filles entre la foscor?
─Fill meu, fill meu, ben clarament ho veig:
són uns salzes grisencs que mou l’oreig.

─T’estimo, el teu esguard em té embruixat;
vindràs per força, si no vols de grat.
─Pare, pare, m’agafa, ja em té pres!
El Rei dels Verns m’ha fet un mal encès!─

El pare, esgarrifat, va cavalcant
─als braços li gemega el pobre infant─
i fins que arriba a casa fa el cor fort:
entre els seus braços, l’infant era mort.

Johann Wolfgang von Goethe, GOETHE, J. W. Poesies. A cura de Miquel Desclot. Barcelona: Proa, 2000, p. 124-125.

Versió musical de Roger Mas:

Barba Azul

FITXA
=====
Títol: Barba Azul
Autor: Charles Perrault
Il·lustració: Gabriel Pacheco
Edició: Edelvives, 2019
Edat: 11 a 13 anys
Temàtica: conte clàssic de misteri/terror


RESSENYA
=========

Destacaria que és un llibre gran amb una preciosa i elegant portada. Una nova versió del conte de Charles Perrault, publicat el 1697 amb unes precioses il·lustracions de Gabriel Pacheco

El conte original va ser escrit al segle XVII i curiosament no apareix cap element fantàstic. És una història que avui en dia podríem classificar de misteri.

Barba Blava, admirat per les dones i ben plantat, és un home ric que conquereix el cor humil de Kate, amb la qual es casa.

Transcorren els dies i Barba Blava posa a prova la seva dona. Li diu a Kate que ell ha d'emprendre un viatge i li lliura a la seva dona un grapat de claus, perquè pugui recórrer l'immens castell amb les seves habitacions. Però hi ha una condició: que no accedeixi a l'habitació que pot obrir-se amb la clau d'or.

Kate cada dia es troba més inquieta, amb el pas dels dies la clau d'or semblava que la induïa a obrir la porta. Una temptació que no podia reprimir.

I finalment, quan obre la porta...

La voz de las sombras

FITXA
=====
Títol: La voz de las sombras
Autor: Frances Hardinge
Traducció: Celia Filipetto
Edició: Editorial Bambú, 2019
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica: novel·la fantàstica d'aventures 


RESSENYA
=========
Lo primero que hice al leer las dos primeras páginas de La voz de las sombras fue pensar que había caído en la trampa de dejarme seducir por los dibujos de la portada, llena de elementos vegetales, osos, serpientes y lechuzas, y por el prometedor título de la primera parte del libro, Lamer al osezno. Sin embargo, y a pesar de que la trama avanzaba por el terreno de los fantasmas y las pesadillas que me conectó directamente a miedos de la infancia, lo inesperado de la historia me atrapó irremediablemente y me sumergió en un relato extraño y singular lleno de aventuras, pero también profundamente espiritual, pues ofrece una visión de la vida después de la muerte que me reconcilió en cierto modo con los relatos de fantasmas. 

Makepeace, una niña de doce años, es hija ilegítima de un miembro de los Fellmotte, que poseen la extraña habilidad de absorber fantasmas y la utilizan de forma perversa para satisfacer su avaricia y su sed de poder. Sin embargo, no contaban con que esta muchacha, destinada a albergar a los espíritus de la familia como un cascarón sin voluntad propia, prefiera luchar por una vida libre en lugar de encerrarse voluntariamente en una jaula de oro. El misterio de la historia se va desvelando progresivamente, y el personaje de esta niña, una verdadera superviviente de tiempos oscuros, así como su conexión con el espíritu del oso que alberga, va cobrando fuerza a medida que avanza la historia y nos permite observar el contexto histórico desde diferentes perspectivas. La trama se sitúa en el siglo XVII, el período más turbulento del reinado de Carlos I de Inglaterra: 

En los últimos días se habían producido muchos rugidos silenciosos. Dos semanas antes, por primera vez en año, el rey había convocado al Parlamento y todos los conocidos de Makepeace se habían declarado aliviados. Pero hacía dos días, presa de justa cólera real, el rey había vuelto a disolver el Parlamento. Los rumores alcanzaron proporciones de ominoso estruendo; fue como si el sol pálido se tambalease en el cielo: todo el mundo esperaba que ocurriese algo. Al menor estallido o grito, la gente levantaba la vista. Con sus expresiones parecían preguntar: "Ha comenzado ya?" Nadie sabía a ciencia cierta qué era lo que debía comenzar, pero todos estaban seguros de que llegaría. Mientras recorría las calles londinenses, Makepeace sentía el cosquilleo de ese mismo entusiasmo, de esa misma amenaza. (págs. 24-25) 

Sin embargo, muchas observaciones de la protagonista son perfectamente válidas para otros lugares en conflicto, poniendo de manifiesto la absurdidad de la guerra: 

De manera que así era el mundo con todas sus payasadas. Los ejércitos podían enfrentarse, podían producirse muertos a miles, pero ambos bandos estaban de acuerdo en que había que permitir al rey que se lavara los calcetines. 

Makepeace comprendió entonces que el mundo daba volteretas y que nadie sabía ya dónde estaba parado. Se rompían las reglas, pero nadie estaba seguro de cuáles eran. Si contabas con la confianza suficiente, podías presentarte y actuar como si supieras cuales eran las nuevas normas y los demás te creerían. (pág. 243) 

La protagonista me ha parecido un personaje memorable, tanto ella como la curiosa hermandad que se va conformando entre los espíritus que acoge. Quizás sea precisamente esa idea, la de una muchacha con la mente habitada por fantasmas dispares que acaban aprendiendo unos de otros e incluso colaborando pese a pertenecer a bandos opuestos, lo que más me ha gustado de la propuesta, esa colaboración interior en un contexto de guerra, que alguien consiga reconciliar a los fantasmas que vagan por su mente me parece una esperanzadora metáfora. Y es que el nombre de la protagonista, Makepeace, no podría ser más revelador en ese sentido. Pero no es el único personaje femenino que me ha impactado, la trepidante trama está repleta de personajes muy logrados, especialmente los perversos Fellmotte poseídos por los ancianos espíritus, aunque me han llamado especialmente la atención los personajes femeninos, como por ejemplo, las espías con las que traba amistad: 

Makepeace descubrió, no sin cierto remordimiento de conciencia, que Peg y Helen le caían bien. Si llegaban a enterarse de que les había mentido, probablemente la entregarían para que la juzgaran como espía enemiga, pero no les guardaría rencor. Le gustaba la forma en que se preparaban para el peligro con humor y sentido común, sin alardes, sin clamar y alzar los brazos al cielo. (pág. 249) 

Me parece un detalle interesante que el único personaje femenino verdaderamente odioso sea el que está habitado por espíritus masculinos. 

El texto es fluido y trepidante, con metáforas de gran belleza que me han hecho agradecer que la traducción de este libro estuviera en las sabias manos de Celia Filipetto, y las conversaciones de los espíritus que habitan a la muchacha me parecen especialmente logradas. En los agradecimientos finales vemos un atisbo de la bibliografía que ha ayudado a la autora construir una trama y unos personajes tan verosímiles y se agradece también su elegante confesión sobre la licencia histórica que se ha tomado para poder trabar la historia con la fantasía. 

Lo primero que hice al leer las últimas palabras del libro fue mirar en el catálogo en línea si había más libros de Frances Hardinge en mi biblioteca, pues me he quedado con ganas de más.

La noia ocell

FITXA
=====
Títol: La noia ocell
Autor: Sandy Stark McGinnis

Traducció: Xavier Pàmies
Edició: Blackie Books, 2019
Edat: a partir de 10 anys
Temàtica: superació personal, confiança en els altres, amistat


RESSENYA
=========

December és una nena sense pares, que te 11 anys i que va de casa d’acollida a casa d’acollida, sense trobar cap “llar” on poder estar. 

Aviat el lector se n’adona que la December es ben especial, es una nena ocell. Entrena i entrena saltant dels arbres un cop i un altre, fa una dieta a base de llavors, per tal de no guanyar pes, tot esperant que un dia li surtin per fi les ales de la gran cicatriu que te a l’esquena i pugui emprendre un llarg vol. 

Quan sigui una nena ocell no només podrá volar ben lluny de tot i de tothom, a més, com tots els ocells, tindrà una memoria limitada, no recordarà la seva infantesa ni tot el patiment i les decepcions que ha hagut de viure tots els anys, pocs, de la seva vida. 

És llesta, molt aficionada a les aus, de les que sap un munt de coses, i sobretot la December és molt, molt prudent. No vol arrelar, no ha d’estimar a ningú, ni nigú a ella… tot plegat, perquè? amb quin sentit? …quan sigui un ocell marxarà. 

L’amor, l’amistat i la confiança “pesen massa” i li poden impedir volar. Fins ara li ha resultat força senzill aquesta filosofía vital, fins que arriba a casa de l’Eleanor, i coneix a la Cheryllyn i la Henrietta i la seva filosofía deixa de ser tan senzilla. 

Una lectura trista a estones i intrigant en d’altres, però alhora dolça, optimista i engrescadora, un cant a la esperança, a la llibertat, a l’amor i a l’amistat. 

Absolutament recomanable per tothom que tingui més de 10 anys. 

Per cert, recordeu aqueta cançó dels Beatles?

La bèstia del senyor Racine

FITXA
=====
Títol: La bèstia del senyor Racine
Autor: Tomi Ungerer
Traducció: Jordi Martín
Edició: Blackie Books Little, Barcelona 2019
Edat: a partir de 7 anys
Temàtica: amistat (i moltes altres coses)


RESSENYA
=========
M'agrada llegir Tomi Ungerer perquè és juganer. Mai saps per on et sortirà, i en un món on la originalitat és cada cop més estandarditzada, és com una glopada d'aire fresc. I això que estem parlant d'una reedició dels setanta. Tant se val. La seva forma de jugar amb el contrast de l'inesperat dins del quotidià encara conserva un aire nou i salvatge, i les situacions que planteja sempre em fan pensar en una desfilada de binomis fantàstics de Rodari, d'idees xocants i imatges passades de voltes, on el text i les il·lustracions es reparteixen els papers d'una forma rítmica i aparentment monòtona mentre l'inusual va in crescendo fins arribar a una traca final on es desvetlla la broma. I en una història on aparentment no passa res, finalment pot passar de tot.

Un dels contrastos que he trobat més interessants és precisament el protagonista de la història, un personatge aparentment anodí com el senyor Racine que és feliç d'una forma políticament incorrecte: menjant-se tot sol les seves peres, sense compartir-les amb ningú. Però quan les peres desapareixen, i apareix la bèstia, també és feliç de trobar un amic i compartir moltes coses amb ell, sense qüestionar l'aspecte de la bèstia més enllà d'un afany per esbrinar què és. Això com a lector adult ja et fa pensar moltes coses, i penedir-te de pensar-les, i és llavors quan veus que l'autor ja t'ha ben ensarronat.

Un altre contrast que m'ha atrapat és tot el seu esforç per esbrinar què és la bèstia. La seva relació amb l'estrany animal i tot el muntatge per presentar-lo davant de la comunitat científica té un gir inesperat i absolutament divertit, que ens permet riure'ns del món dels adults i relativitzar les coses, i també qüestionar el que és important i el que no des d'una forma gens explícita, que és quan realment pot deixar rastre. Ja t'ha tornat a ensarronar.

Però potser el que més em diverteix de tot és veure el posat inalterable del senyor Racine durant tota la història, i encara més la seva reacció final, quan esbrina la identitat de la bèstia. El senyor Racine no perd mai la calma, ni es fa les preguntes que es solen fer els adults, ni es qüestiona si la bèstia és com ha de ser... Senzillament, s'entrega a la trobada, al joc, a la broma com un nen, l'altre nen amagat de la història.

M'ho he passat molt bé llegint el llibre, però imagino que ha de ser encara més divertit llegir la història amb mainada (+7 anys, o en duets, mares/pares i fills, àvies/avis i nets...) ja que desvetllarà moltes preguntes i converses divertides, i també pot pagar molt la pena com a repicó, un cop acabat el llibre i descobert el misteri, tornar-lo a rellegir cap enrere, mirant novament les il·lustracions amb l'emoció de la broma.

Y entonces nos perdimos

FITXA
=====
Títol: Y entonces nos perdimos
Autor: Ryan Andrews
Edició: Astronave, 2019
Edat: a partir de 5 anys
Temàtica: còmic; amistat; autoestima


RESSENYA
=========
El primer que he notat quan l’he començat a llegir es el mateix que sentia quan entrava per primer cop dins una peli d’en Miyazaki, una sensació de lleugeresa efervescent i una desconnexió del temps i l’espai reconfortant. No crec que sigui greu, però espero no curar-me mai.

El nord-americà resident al Japó, Ryan Andrews ens presenta una bonica història d’aventures i fantasia, tan real com irreal pot ser el mon en que vivim. En ell una colla d’amics decideixen fer un pacte per seguir un grapat de fanals riu avall seguint una vella tradició local. El respecte pel pacte, la lleialtat, però sobretot una certa inconsciència i molta temeritat faran que Ben i Nate segueixin el pacte més enllà dels límits establerts. El viatge no serà més que el començament d’una meravellosa amistat de caire universal.

L’autor construeix un relat que bé podria haver estat cuinat al mateix forn que títols tant coneguts com Els Goonies o Stranger Things, però que a mesura que avança, s’apropa més als universos de l’Studi Ghibli, bolcant-se més en la imaginació i la fantasia que en l’aventura i l’acció.

Les il·lustracions son fantàstiques: àgils i simpàtiques, plenes de moviment i empàtiques. Gran part del còmic està acolorit per uns tons blaus que escampen el misteri de la nit per tot arreu. L’estructura s’adapta a la narració, fluint com el riu i els fanalets segueixen el curs de la rivera, amb composicions de vinyetes molt variades i amb moltes il·lustracions a tota i a doble pàgina que destaquen moments especials i els fixen extraordinàriament en la nostra retina. Poca cosa més puc dir, a banda que ens trobem davant d’una de les millors lectures per a pares i fills dels darrers anys, sens dubte.

L’edició en format llibre o diguem també novel·la gràfica per part d’Astronave, respectant l’edició original es un altre encert: ideal per portar al sarró, navegar en barca, portar a la bicicleta sobretot quant portes un os polar de paquet al darrere, o per un sense fi de variades situacions quotidianes.

Qui té un amic, té un tresor!

Ossos reals, ossos de ficció

FITXA
=====
Títol: El virus Grizzly
Autora: Émilie Chazerand
Il·lustrador: Amandine Piu
Edició: Baula, 2019
Edat: a partir de 3 anys


FITXA
=====
Títol: Osos. Pardo, blanco, negro.
Autor: Pascal Girard
Edició: Pípala, 2019
Edat: a partir de 5

anys


RESSENYA
=========
Sempre m’han agradat els ossos, per això em vaig fixar en aquests dos llibres que estaven en l’estanteria de novetats de la llibreria Al·lots i que tenien ossos il·lustrats a la portada: un és un llibre de ficció i l’altra de coneixements. A partir d’aquesta relació casual, he pensat que és una bona combinació per presentar llibres. Primer explicar una història i després estirar el fil per aprofundir en aspectes que hem trobat en la ficció. Així és com ha nascut aquesta ressenya doble.

M’ha interessat observar com els il·lustradors han representat aquest animal en els dos casos, val a dir que s’han adaptat molt bé a la tipologia de cada llibre. No faré un anàlisi exhaustiu sinó que destacaré els aspectes que més m’han cridat l’atenció.

A El Virus Grizzly l’os està representat d’una manera simpàtica i és un dels protagonistes d’una història molt surrealista i amb tocs d’humor. Quan la Lluna Petonet esternuda tothom fuig, ja que en comptes de mocs li surt un Grizzly pel nas. Això sempre ha sigut un problema fins que apareix el Joan Pau Frau, propietari d’una fàbrica d’ossos de companyia que els domestica com si fossin mansos gossets. Així d’hilarant és l’argument. Destaco d’aquest conte l’humor i la fantasia que hi aboca l’autora potser inspirada en la seva infantesa, quan la seva mare li explicava històries per fer passar millor les malalties. L'autora fa que un fet quotidià com el constipat esdevingui màgic.

Les il·lustracions desperten tendresa, rialles i estan plenes de detall. La il·lustradora fa créixer la història creant un mon paral·lel ple d’ossos domèstics en situacions d’allò més divertides com escombrant, anant a la perruqueria, o passejant pel carrer amb les seves mestresses com si fossin gossos.

El complement perfecte després de llegir aquest àlbum és obrir Osos (pardo, blanco, negro), on trobarem les característiques del Grizzly, aquesta vegada una mica més seriós i també totes les altres espècies d’ossos que habiten el món. Sabíeu que n’hi ha vuit, totes elles en perill d’extinció, excepte l’ós negre? Probablement l’autor del llibre, que és del Quebec, n’ha vist uns quants i per ell és un animal més proper que per a nosaltres (tot i que s’està introduint l’os bru en el Pirineu Català).

Osos és un llibre de coneixements que esdevé una defensa d’aquest animal ja que a part d’explicar les característiques de cada espècie, com viuen, què mengen i quins són els seus comportaments , hi ha un apartat de sensibilització dels perills en què es troben les diferents espècies i com fer front per a protegir-los.

Les il·lustracions són descriptives del contingut, són acolorides i acompanyen bé les explicacions, encara que jo personalment agraeixo més la il·lustració científica o les fotografies. L’autor també introdueix tocs simpàtics i alhora molt entenedors com quan compara la velocitat que poden agafar les diferents espècies amb la de Usain Bolt, campió mundial de velocitat. Pascal Girard, conegut també com a autor de còmics , ha fet un projecte rodó per començar a introduir coneixements d’una manera entretinguda als mes petits.