El jardinero nocturno / Un camino de flores

FITXA
=====
Títol: El jardinero nocturno
Autor i il·lustrador: The Fan Brothers
Edició: Barcelona: Planeta, 2016
Edat: a partir de 5 anys


RESSENYA
=========
Grimloch és un poble trist i gris, molt gris. Un dia hi arriba un senyor. El veiem d’esquena carregat amb una escala i una manta embolicada, es confon amb la resta de la gent del poble que camina encorbada i sola. Però, passada la primera pàgina, descobrim que aquest senyor no és com els altres, aquest senyor no és gris, ell porta a la butxaca de la seva americana, just a l’alçada del cor, una fulla, és verda... En aquest món absolutament gris entra una primera tímida, gairebé inadvertida, nota de color. Ell és el jardiner nocturn, que amb el seu art de podar transforma i acoloreix tot el que toca, donant-li nova vida.

És en William, un nen no gris, qui s’adona de la seva presència. Un matí, mirant per la finestra de l’orfenat de Grimloch, l’arbre gris del davant s’havia transformat en un magnífic mussol de fulles verdes. William es passa tot el dia mirant-lo meravellat. El dia després les sorpreses no s’acaben, William troba que els dos arbres de la casa abandonada dels gats s’havien transformat justament en gat amb una poda magistral. Al seu voltat estupor i color. Cada dia William descobreix un nou arbre podat en forma de conill, de periquito, d’elefant, de drac, i a mesura que els animals es van escampant Grimloch perd la seva grisor i es tenyeix de colors sempre més vius. Les persones també cobreixen vida i semblen gaudir-ne, semblen ser felices. Una nit William es troba finalment amb el jardiner nocturn i el segueix fins al parc, d’aquesta trobada naixerà alguna cosa nova que us convido a descobrir.

Un àlbum molt ben cuidat respecte als detalls editorials: tapa dura, cartoné, ben relligat, ben imprès, molt agradable de veure i de tocar. El Jardinero nocturno és l’obra de debut de The Fan Brothers, Eric i Terry Fan, dos germans canadencs formats al Ontario College of Art and Design de Toronto, que comparteixen l’interès per l’art i les històries fantàstiques. A les seves obres barregen la tècnica de la tinta i el llapis amb el digital, el que dóna a les il·lustracions un toc estètic vintage.

***

El llibre tot i haver rebut bones crítiques no destaca per la seva originalitat. De fet coneixem tot un filó de llibres infantils que desenvolupen històries a partir del binomi parcs, jardins, jardiners amb color, felicitat i comunicació, en oposició a ciutats grises sense natura poblades per persones tristes i soles. La natura dominada per l’home en forma de jardí sembla desprendre un increïble poder transformador sobre la vida urbana, paradigma de la negació de la natura. Deu ser un fet antropològic, ancestral, que cuidar les plantes s’associa habitualment a coses positives. L’home treballa la terra des de fa uns 7000 anys, deu ser que tenim molt arrelada la revolució neolítica en les nostres expressions estètiques.

Alguns exemples d’aquest filó són El Hombre de la flor de Mark Ludy, [Madrid : Edaf, 2006]. El personatge transformador és un senyor especial que es diferencia de la resta per la seva àuria lluminosa, pel color i per una flor que porta al barret. Al creuar el pont veiem un poble gris i decadent on la gent no es relaciona, des de la casa que habita el senyor de la flor comença a escampar-se color, vitalitat i vegetació que a poc a poc envaeix tot el poble i el canvia.

Pensem també al poder transformador del petit jardiner del El Jardí curiós, de Peter Brown, [Barcelona : Takatuka, 2010] aquella ciutat tan grisa i freda de la primera pàgina no és mínimament comparable a la del final del llibre.

Més o menys semblant El Jardí subterrani, de Cho, Sŏn-gyŏng, [Barcelona : Thule, cop. 2007] amb el seu entranyable jardiner. Seguint aquest fil en trobaríem molts més.

Entre les novetats Un camino de flores de JonArno Lawson, casualment un altre autor canadenc [Barcelona : Libros del Zorro Rojo, 2016].

***

FITXA
=====
Títol: Un camino de flores
Autor: JonArno Lawson
Il·lustrador: Sydney Smith
Edició: Libros del Zorro Rojo, 2017
Edat: a partir de 5 anys


RESSENYA
=========

Un camino de flores ens situa novament en una ciutat grisa. L’acció es centra en un moment de la rutina diària d’un pare i una filla fent el trajecte de tornada cap a casa amb una bossa de la compra a la mà. La diferent mirada del pare i la filla sobre la ciutat en aquest trajecte es transmet a través de la gestualitat i l’expressivitat dels personatges, però sobretot per l’ús del color, que de fet és la clau narrativa del llibre. En un tot blanc i negre van apareixent taques de colors que ens apropen a la mirada humana, poètica, de la nena, que contrasta amb la grisor adulta de la ciutat: ella la primera taca de color, vermella, com no podia ser d’un altra manera. En una seqüència ràpida d’imatges, 9 quadres en una pàgina, arribem a una segona taca de colors, el groc d’uns dents de lleó crescuts miraculosament en una escletxa del ciment. Més flors pel camí per collir que acoloreixen la ciutat amb seqüències i plans quasi cinematogràfics: els taxis grocs, la parada de fruita, el vestit d’una senyora que llegeix, uns gerros a l’ aparador...

Però el fet transformador sobre la ciutat en aquest llibre no és la mirada de la nena, sinó els seus gestos, la voluntat de relacionar-se amb el que l’envolta, expressat amb el regal que ella fa de les flors: sigui l’ocellet mort en el parc o el senyor estirat en un banc, sigui el gos del veí o la mare i els germans que la reben a casa.

Un llibre molt recomanable per la potència poètica del llenguatge visual, que juga hàbilment amb els punts de vista i les diferents perspectives, que ens parla sense fer ús de cap paraula de l’excepcionalitat de les petites coses que ens envolten.

Sembla que Un camino de flores (Sidewalk Flowers) sigui una història de la vida de l’autor com refereix en Jaume Centelles al seu bloc:

La història d’Un camí de flors va evolucionar directament d’un passeig que vaig fer amb la meva filla, Sophie, sortint de la seva classe d’art fins a la nostra casa, a Arlington. Fins i tot recordo la data exacta, el 18 de juny del 2008. Sophie tenia set anys en aquell moment. El meu fill Jojo, nascut feia dos dies, i el meu fill mitjà, Ashey, de quatre anys, eren a casa amb la meva dona, Amy. Jo volia tornar ràpidament, vaig buscar un taxi, però no vaig aconseguir parar-ne cap i llavors vam anar caminant. Jo caminava de pressa, sense parar atenció a Sophie i al que estava fent. Els carrers semblaven grisos i lletjos. Tot d’una em vaig adonar que la Sophie collia flors —les diminutes flors que treuen el cap a través de les esquerdes de ciment, males herbes, dents de lleó, trèvols i altres- i estava cantant. Quan vam arribar a casa, en va posar al barret d’en Jojo i als demés, com en el llibre. Em va semblar molt simbòlic: la Sophie a la recerca de color en un món gris, i després donant el que havia trobat. Em vaig adonar que seria un bell llibre, sense paraules, amb trossos de edifici de color enmig d’un món negre, blanc i gris.