Yo, Leonardo

FITXA
=====
Títol: Yo, Leonardo
Autor: Ralph Steadman
Traductor: David Paradela López
Edició: Barcelona. Libros del Zorro Rojo, 2018
Edat: a partir de 13 anys
Temàtica: biografia, art, història


RESSENYA
=========
Com confessa ell mateix en més d’una entrevista, l’il·lustrador britànic Ralph Steadman sent una tan profunda admiració pel mestre renaixentista Leonardo da Vinci, que va acabar concretant-se en aquest llibre, Yo, Leonardo, que Libros del Zorro Rojo ens fa a mans just ara, tot i que l’edició original data del 1983.

Cal contemplar-lo i llegir-lo poc a poquet, per a poder destriar què pertany a Leonardo i què a Steadman., tan gran és la fusió de les imatges d’un i d’altre o, sobretot, aquell caràcter anàrquic i aquell tarannà febril que semblen repartits entre tots dos per igual. El text és una biografia ben documentada de Da Vinci, farcida d’anècdotes, de reganys, dels neguits econòmics que constantment l’assetgen, però sobretot de preguntes sobre la naturalesa de les coses, sobre els envitricolls del pensament humà, sobre per què costa tant que els poderosos acceptin la bona veritat, etc. Les imatges són del més pur estil Steadman, amb personatges disforjos de mirada embogida, amb acuradíssimes mostres de la seva innegable traça pel dibuix acadèmic, entremesclades amb fotografies tractades a manera de col·lage, amb reproduccions fidelíssimes dels dibuixos del geni toscà, amb apunts al marge, amb taques imprevistes, amb notes extretes de la realitat, perquè el llibre és també el resultat dels viatges i estances fetes per l’autor exactament allí on el geni renaixentista va viure i maldar per tirar endavant els seus ginys voladors i altres màquines, escultures o pintures, de les quals ben poques han arribat fins als nostres dies.

No és un llibre fàcil. Però sí que és una joia bibliogràfica com poques se n’editen cada any. La seva lectura reclama tenacitat i coneixements previs sobre història i sobre el personatge biografiat. L’estil de la prosa és prolífic, a vegades s’hi insinuen certes digressions que obliguen a l’autor a dir i repetir, com si fos un leit-motiv “Pero me estoy desviando”. Això no és cap retret, al contrari: de quina altra manera es podia acarar el retrat suposadament autobiogràfic d’un personatge tan complex? Com explicar, des de l’infantesa fins a la mort, la vida tan sorprenent d’un geni com ell? Com entreteixir dins aquesta vida tot el context d’una època convulsa per les ambicions, les guerres i el canvi de mentalitat cultural?

Per damunt de tot hi ha algunes coses d’aquesta publicació que cal destacar:
a) Innegablement, l’art de les imatges creades per Steadman, en un dels seus títols més reeixits.
b) El fet que s’hi incloguin els esbossos que en petits requadres ajuden al lector/a a veure el pas entre els apunts del quadern de croquis del propi Steadman i la imatge acabada i primfilada (veure, per exemple, les pàgines 114-115)
c) El respecte amb què l’edició espanyola ha conservat en l’anglès original les notes de Ralph Steadman adjunta amb la seva nerviosa cal·ligrafia aquí o allà dels seus apunts (Veure, per exemple, la pàgina 64) o en les fotos del fresc del Sant Sopar (p.80-81).
d) El to sarcàstic que aflora en algun episodi, com quan parla dels banquers florentins, i que no està renyit amb el to d’altres fragments més decididament filosòfics o que posen en qüestió l’essència de l’ofici artístic i, sobretot, el canvi de registre tonal amb què acaba el llibre, a l’hora d’acarar, textualment i gràfica, la mort de Leonardo.
e) L’encert del títol, que sintetitza magistralment el contingut de l’obra. Yo, Leonardo, on aquest “yo” tant pot anunciar que es tracta d’una suposada autobiografia leonardesca com el “yo” de l’autor britànic acarant-se i contraposant-se a un artista admirat.

Per dir-ho ras i curt: un títol admirable.

Podeu veure com Steadman el comenta aquí o com treballa aquí.